(Manacor, 1950)

De La Desintegració del Desig, 1969)

     EL LÍMIT DE LA PASSIÓ
és el teu nom, està escrit.
Qualsevulla que siguin les regles,
el joc ha començat i la sort és
decidida; donau-me cartes, sé
ben redecert que sortirà el teu nom.


D’Elegies, 1971

   CADA PRESENT ÉS UNA MÀ BEN FERNA
capaç d’enlluernar el futur incert.
Ja sé quina és la meva p`patria,
la que declina el cor, nuesa àvida
per ser d’amor objecte..., per ser brisa,
ocell, qualsevol cosa a qui la gent,
alguna gent, pugui mirar amb tendresa.

La solitud és presència total
d’allò que més estimam en la distància:
Talment tenguéssim dins l’obscuritat
un diamant perfecte i no el veiéssim.
De vegades, un aïllament
és provocat
per un poder capaç  de fondre l’ànima.


De Poesia 72, 1972

          A Miquel Barceló, 1972

     TU, RESCATAT D’ENTRE LA GENT PERDUDA
has vist que en el nou món tendràs la mel

de viure en solitud. Seràs captaire
de la sabiduria que limita

el seny: has triat viure i seràs llum!
L’espai aperduat d’arreu del món

cerca, implorant, poder romandre amb Tu
dins qualsevol dels teus dibuixos, sempre

a punt de suggerir la nova estètica
que perfila la teva joventut.


De Contribucions Especials, 1975

Hi ha dies
que portam
el cor

         tan

              e
              n
              d
               i
               n
               s

que les paraules ja no ens hi arriben.


D’Estrúmbol, 1978

     HA D’ARRIBAR EL DIA. NO CALDRÀ
mitificar res, mirades
tactes, pensaments, rastres
de pintallavis i besades, tot
esdevindrà, llavors, quotidià.

Arribarà el dia, el més alt.
Ja em veus, tenaç i caparrut, només
per certes dèries m’enfonsaré
en el nigul ara concret del teu
nom, que una mà, abans inconeguda,
palparà amb fúria inextingible
cercant un altre caire al fet de viure.

Desitjaré
que patesquis fam,
intensa fam
d’assolir llargament la plenitud,
de viure baix la cúpula amorosa
dels vespres de la culminació
del desig.

Tot serà foc. Bellesa consumada.


De Teorema del somni, 1982

     ME DEMAN SI, PER VENTURA,
no és un somni estimar tot el que estim,
i que existeixi?

I què és la sensació que m’enrampa
el solam del cor, en trepitjar
aquesta terra d’antics alzinars
(que, de qualque manera, abans de néixer,
ja enyorava)
si no pura
complaença intuïda per l’instint?

No em desperteu, o és somni o és dolor.

Musicat per Espiral d'embulls: L'edat de plàstic

UN AMOR MEDITERRANI

Ombres grises fan l'amor
vora la mar que murmura
delicats renous de vell
rellotque que ignora el temps.
Pateix d'insomni la nit
i les hores passen lentes
quanm som joves i tenim
encara pocs convidats
dins l'espai de la memòria.
Fer l'amor és invocar
la tristesa. Nosaltres
vora la mar en la nit serena
tot sabent que acabarà...
que l'eternitat té fi
i és millor no pensar massa.

Rates grises per la platja
cerquen restes de menjar,
no es fixen en els amants.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA