La pietat del pensar

Les preguntes són la pietat del pensar
M. Heidegger

MANIFEST ESTÈTIC I

He rovegat l’agresa de la mata
i vos he escopit de verdor
els cantons de la ciutat,
per a esfondrar la llosa
que duis esclafada al front
dintuir el naugrafi.
El capciós plomatge
de la blavor que m’adolla
no és per afecte al call
de guanyar-se el pa diari,
és la cromàtica vindicació
del dret a ser
foranament humà,
silvestrement sociable,
genitalment jo.

*

Jo, com les presons,
tenc la murada alta,
no perquè l’embat no m’entri,
sinó perquè la mar no em vessi.

Fa un any i tres dies,
que, amb els ulls teus,
m’engrunares els senyals
del Silenci.
D’aleshores ençà
la meva defluència
s’exhibeix, pocavergonya,
perquè duc la paraula
llavorada de mosteles,
com si, a la soledat dels meus dits,
la mar hi hagués
oblidat estelles;
els fondals de petroli
de les teves pupil.les.

ART

L’art no és mai creació,
sinó reacció.

No crec en l’onanisme estètic
perquè la Bellesa no existeix.
O vos heu empassat l’engany
dels professionals de la nafra?
No, l’art no és cap gimnàstica...
només hi ha Art
si hi ha perill de mort,
si algú davant l’orbe
agonitza d’un atac d’al.lèrgia.
Així les coses,
facem de l’art un antisèptic,
llevem el paparró a les nostres
paquidèrmiques identitats
fetes atraccions de circ.
La Bellesa és una excusa,
el nom de l’al.lota turgent
que ens infanta el plaer.

*

Els ocells d’entotsolar-me
van sempre al jóc dels teus ulls.
Duc el mar galtejat de món
i de tu només sé preguntes:
no em donis altra resposta que la pell;
només mentre t’ignori
podré travelar amb estimar-te.
Al capdavall
som humans perquè dubtam
perquè la Pietat
ens fa improbables.
He somniat els teus pits
com a figues badades
sota el meu setembre;
pentura, redossats a les branques,
t’he deixat nius de mots
perquè els ovulis de sentit.

LA GRANDEUR

La moral és la disfressa
del pragmatisme
en aquest ball, il.lús, d’aspiracions
on les màscares no sols arreceren
ans també fan sensació de mudat,
talment com les fruites verinoses
vesteixen els colors de l’ètica
que no els permet matar.
Sembla que tanta mar ens tenyeix,
insistent, de blau;
només la sang ens tornarà
el color natural al rostre:
hipòcrita en el vici de fingir,
i més cabota en l’acte de sentir-se
fill escollit del benefici.
La moral treu flor
al femer del cel trist
del vostre paladar.

SOBREDOSIS

Ja ho veus,
seguim anomenant-te i
és una grapada de serradís
la teva carcanada
que se’ns podreix a la boca:

La primavera, mòrbida,
era un regust de sofre i
com una puta ventruda
sadollava de carnassa
el teu senzill poal
de la paciència.
Eres tot sol en el món,
no tenies ni enemics
que et dignifiquessin
creuclavant-te.
El no-res t’embolcallava
com una placenta marcida;
çno tenies res més per estimar i
quan la nit rodolava,
dessagnada ja de tot,
corries nu
per conductes seminals
cap a l’alba definitiva.
Amb una xeringa
curulla de llostre
has esclatat les bòfegues
d’haver viscut.

LA DIGNITAT

Adesiara, la Dignitat,
(nom que es dóna
al Silenci d’ençà
que l’home és finit)
com una donota de fer net,
esteranyina paladars
sadolls de metralla,
ens acora plorosa
a les foques de la Pietat,
perquè és la veritat,
aquest i no cap altre,
el pecat original de l’home.
I ara, no ploreu, no enyoreu
vergers que mai no trepitjàreu;
aquí només la fam ens és permesa,
perquè estam a l’exili
dels emmelats prostíbuls
de la Resposta
i és de bades el desvari
per un dia tocar pèl.

Un llibre és un actor -en el sentit més radical d'allò que és actiu- en una cultura, en el si d'una cultura. Tal és el cas de La pietat de pensar -magnífic títol agafat de Heidegger ("Com més ens apropem al perill, més clarament començaran a il·luminar-se els camins que menen al que salva, més intens serà el nostre preguntar. Car el preguntar és la pietat del pensar)-, que ens arriba per a commoure i somoure tota la companyia dels altres actors instal·lats d'abans a l'escenari. Perquè no hi ha cànon que sigui incommovible. I ara sembla que als lletraferits, lectors abans de tot, ens ha tocat de viure i experimentar canvis substancials. Perquè les preguntes que ens feim no poden esser sempre les mateixes. I perquè ningú -dic bé ningú- té l'exclusiva de res.

Jaume Munar Ribot, un altre felanitxer de pro, l'autor de La pietat del pensar, irromp així, de manera contundent, en la literatura o l'escriptura dels Països Catalans, no sols en la del regne de Cavorques. I no deixa de ser curiós que, d'una parenta rica tan basada en el qüestionar més inqüestionable com la d'aquest recull, el que m'hagi impressionat primer hagi estat la qualitat del seu llenguatge, un llenguatge que -estudiant el seu personador o proferidor a la UIB a la Facultat de Filosofia i Lletres- procedeix molt més del Departament de Filosofia que no del Departament o Departaments de Lletres. Perquè una tesi que ens confirma l'extraordinari discurs de Jaume Munar és que, per molt que la relació entre significants i significats no tengui res de natural, tanmateix no hi ha déu que pugui dividir-la. Podem passar d'una llengua a una altra però, en definitiva, no podem prescindir d'algun llenguatge per a poder pensar. Sí, com subratlla l'amic Lluís Servera en el seu pròleg: «La força del poemari rau en la capacitat de l'autor de combinar el broll indagatori de la poesia filosòfica amb l'alè emotiu d'uns mots trescats i espigolats entre els paisatges més vaivers de la parla illenca».

Certament, m'han cridat l'atenció molts dels verbs vitencs emprats, com adollar, ratejar, abasardar-se, embassar, llagotejar, esclerosar, esfreixurar, bleixar, trespolejar, esbrellar, ginjolar, acorar, revessegar... També molts dels qualificatius, derivats de verbs, com mesellat, esbrecat, balmat, llavorat, respotejador, eixalat, sedec, ocellat, foraviat, revessegat, esmorrellat... I podríem continuar o seguir amb els substantius, per descomptat, com agresa, defluència, quissonada, foraviler, paparró, cornaló, jóc, vinagrella, etc., etc. Tot un aprofitament molt eficaç d'un material que tenim a l'abast però que no usam gaire, si gens.

El poeta, «foranament humà, / silvestrement sociable», comença el llibre presentant-nos, en el seu Manifest estètic, una manera molt personal d'escriure o d'aixecar la veu, manera que sens dubte resultarà un repte per a tot lector: «Tenc la murada alta, / no perquè l'embat no m'entri, / sinó perquè la mar no em vessi». Tanmateix, aquest pronunciament tan esquerp, al poema Demiürgia, d'alguna manera resulta matisat per dos versos finals que tenen tot un altre caire: «Teniu pietat, tot el que som / té el cubicatge exacte d'una tomba».

Lluís Servera assenyala ben encertadament: «Podríem cavil·lar primaveres senceres sobre l'expressió 'foraviler del món' (el poema dedicat a Hesíode comença justament: «El poeta és el foraviler del món»). Servidor, no vull torbar-me més a consignar, clar i català, que ens trobam davant una obra de tal gruix que -tant si ens plau com si no ens plau- ens caldran anys i panys per a llegir-la adequadament. Tenint ben present, altrament, que La pietat del pensar, com tot text de semblant pes específic, no admetrà mai cap lectura única. Al cap i a la fi, cada lector haurà d'efectuar la seva pròpia lectura (o més exactament: les seves pròpies lectures). De més a més, el discurs de Jaume Munar no és exactament unívoc. Si al poema Art ens commina: «Llevem el paparró / a les nostres paquidèrmiques / individualitats / fetes atraccions de circ!», també és capaç d'entimar-nos: «L'ésser / és el que resisteix, / el que es resisteix / a ser perfecte». O encara: «En la meva Alteració definitiva, / quan el món prescindeixi de mi, / seguiré essent: / seré una garba d'ossos / dins un silenci de llenya». Les servituds de la condició humana no estan renyides amb un cert orgull.

«ARMA MIRACULOSA [al.: Wunderwaffe]: Durant la Segona Guerra Mundial, dins l’univers nou de la guerra tecnològica, imperava el somni (avui parcialment realitzat) d’una guerra sense baixes pròpies, en la qual les armes actuïn per si soles i determinin de manera ràpida i eficaç el resultat del conflicte bèl·lic; […] Amb la fe en l’arma miraculosa, s’atribuïren als artefactes tècnics les capacitats semidivines que antany havien estat reservades a la figura del deus ex machina que irrompia miraculosament al final d’algunes tragèdies gregues per tal de posar ordre i reconduir el rumb esgarriat de les coses»
Rosa Sala Rose, Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo

*
(Funàmbul
s’exalta el sol
contra el cristall agenèsic
que som, sobre el baluard
que reblim, que assolaré
sense ferir-ne cap pedra)

Digues a favor de quina

veritat s’alça aquest mur!
Digues quina forestal
pietat o rudiment
emascula sa protèrvia!

Oblides que molt abans

que protegir, la comesa
primordial de tot mur
és separar; convertir-se
en la partió que prenyi
de sentit la por i els somnis,
el teu deler pueril
per, finalment, esbucar-lo.
Però d’entre tots els murs
sols un és l’inexpugnable,
sols un, a contraoblit,
et conté i et fa possible:
El que per tu renuncia
al que no ets, ni seràs,
el que la paraula imposa.

Tan sols en els enderrocs

de l’oblit, de la bellesa
serem redimits, tan sols
desaprenent lleparem
amb llengua nova els mugrons
grenyals de la llibertat
i arcàngel entre els arcàngels
sambistes de la mort, jo
ja seré l’home possible,
jo l’home insignificant,
jo l’ens incommensurable.

(Funàmbuls
sobre el perímetre
cortical on se’ns projecta,
sotmetrem, finals, a setge
l’un les murades de l’altre
i em miraràs com fas ara,
Com si ja haguéssim entès
les coses que no són certes
però són la Veritat)

*
Una sala a les fosques és la infinitat de totes les sales possibles. En el moment que en ella s'hi projecta la llum, aquelles infinites possibilitats queden reduïdes tan sols a una, la que es desvela en l'enlluernament. És així com el llenguatge sotmet la ment i la matèria. El poder és el domini de la llum.

es lleis morals són una arma
primordialment estètica.
les veritats, la bellesa
són també letals i dolces
armes especuladores,
carregades, al servei
de la claror hegemònica:
"Sempre en el seu punt de mira,
mantenint viva la fe
en el nostre lliure albir"
aquesta és la insuportable,
la covada violència,
que sols sent qui emprèn la fuita.

"La moral que sempre vetlla
per darrere els portellons"
és un invent d'altre temps.
Avui ningú ja no té
sants, ni màrtirs en els quals,
fervorós, emmirallar-se.
Ningú ja no sent l'alè
dels immensos ulls de Déu
rebostejant-li el cervell.
L'home no és centre de res,
per bé que desconeixem
els efectes d'una tan
menystinguda vanitat.

sant, déu vivent o tendència,
aquest és el traïdor
paradís que ens urbanitza,
envejosos del retaule,
la glòria obsolescent
i l'escena inaccessible.
La laxitud dels patrons
comportamentals avui,
no és res més que propaganda
per confondre llibertat
amb una molt variada
i extensa col·lecció
d'esclavatges i tributs.
Sigui quin sigui el pecat,
el tabú més a la moda,
és l'autocontemplativa
obstinació mimètica
del cos i la pensa humana,
l'invariable ferment
que tots els poders propaga,
netejant la diferència
fins a obtenir llambregant,
dessaborit cristall d'home,
fotograma sempre nou
del film de si que és pensat
rere l'enlluernament,
mirall ionqui de feudals
claredats definitives.
Reflectir indistintament,
vet aquí l’inextingible
potència dels miralls,
reflectir, sols reflectir,
vet aquí llur penitència.
Així, qui de tots nosaltres
renegaria del sol,
per acabar desistint
incapaç dins la tenebra?
Mers còmplices replicants
d'una imatge especular,
pidolam un tros de pell,
una veu on persistir,
car romandre és impossible.

*
L’Estat no ha estat mai l’encarnació del poder. Si el segle XX va donar el tir de gràcia a déu, el XXI ha de ser el segle en què l’Estat sigui definitivament rematat. Així doncs, què és l’Estat avui? Mera burocràcia i folklore; un mite entre els tants posats al servei d’una potestas abscondita, d’un poder sense responsables clars, ni objectius predefinits, que es legitima en l’existir mateix de l’individu urbanitzat, amb independència de quina sigui la seva opció vital o la seva ideologia.

*
«Per a promoure aquesta disposició per a l'intercanvi de terres, tant de les que els sobren a ells i nosaltres volem, pel fet de ser-nos necessàries, com d'aquelles que ens sobren a nosaltres i ells volen, donarem una empenta als nostres usos comercials i esperarem a veure quines persones bones i influents, d'entre ells, acaben endeutant-se, car hem observat que quan els deutes superen el límit del que els individus poden arribar a pagar, aleshores aquests mostren disposició a satisfer-los a través d'una cessió de terres... D'aquesta manera, els nostres assentaments, o ens acostaran de manera gradual als Indis, tot circumscrivint-los i alhora incorporant-los com a ciutadans dels Estats Units, o els expulsarà més enllà del Mississippi.»

ols una ordre, tan sols una,
i el sol unívoc del Verb
extorquint les polisèmiques,
entròpiques neus perpètues
del vostre silenci indòmit:
Reposin sobre la terra
tots els noms i fractalitzi
la llei sobre la ignorància.
Suosos d’àrid silenci,
de remota set de l’ombra
negada sota les coses,
els grans bisons de la nit,
us havien enganyat,
betzols, també a tots vosaltres,
perquè sols en l’ordre l’ésser
significa, sols en l’ordre,
sigueu qui sigueu, vulgueu
o no, democratitzau-vos!

democràcia f. (del grec oligarkía)
sistema d’administració per via anal
d’una veritat, legitimat en la il·lusió,
autoimposada, que la voluntat electoral
dels pacients té el poder d’alterar
no sols la identitat de qui l’administra,
sinó fins i tot la composició
de la substància administrada.

tanmateix la decumbent
tribulació final,
car tenir el govern no és
mai el mateix que tenir
el poder, car l’adjectiu
és el fracàs del poeta,
així com és la retòrica
la inútil vel·leïtat
que malmet el poderós.
Únicament si ets capaç
d’injectar necessitats
altament contagioses
en la pell agitanada
d’aquests pobles subnormals,
obtindràs el monopoli
sobre tots els seus desitjos,
els seus odis, els seus somnis,
sobre tota aquesta enveja
que en silenci els corcarà
com riquesa que es fingeix
i aleshores ja seran
com cusses fidels les seves
voluntats expropiades,
perquè on la democràcia
esdevé mera retòrica
l’enveja constitueix
el luxe dels miserables.

on tot el pedrenc que fóreu
ha perdut la contumàcia
per salvar-vos de l’oblit,
on, privada i triomfal,
la propietat d’haver
un nom per a cada cosa
us ha incendiat per tal
d’enterrar-vos dins la llum.
Escorxau-vos! Perquè avui
l’escriptura domestica
els vostres punys malferits,
i el diner ja amoroseix
els seus agres calls de fosca,
perquè heu estat convocats
a ser pedra esmicolada
en idèntics, clenxadíssims
subjectes de dret i deure,
perquè sigueu, aquí i ara
individus grans de sorra
reverberats contra el mur
inconsútil del gran sol
i sigui la democràcia
el desert urbanitzat
de la set que no teníeu.

*
Qui controla el llenguatge, controla els significats de l'existència. Així, el poder avui consisteix en una violència muda, sense escarafalls, ni tragèdies, que té per únic fi l'alteració i l'aprofitament dels recursos mentals i les estructures lingüístiques dels ciutadans. Mants exemples demostren que l'única actitud de resistència possible haurà de ser solitària i clandestina, per tal que cadascú es converteixi en l'anomalia on es fan porosos els murs dogmàtics de l'Hegemonia. Això és el terrorisme metafísic.

al crear un desordre nou,
un nou buit primordial,
el gran cony d'antimatèria
on el que ja era mort
quedi sepultat per sempre,
on el que no viu encara
perdi la por a la fondària
de la nova nit sens nom.
La quotidianitat
és una calma sintètica
que amb la dosi adequada
de dilemes no prevists
salta fàcilment pels aires,
però caldran fragments sòlids
si volem descloure cranis,
artèries i espinades,
la ferralla burocràtica
de revolucions mortes
sostingudes a la força,
serà la millor metralla.

Per molta pica de porc
que ara en facis de nosaltres,
extirpar-nos el reflex
en cap cas no ferirà,
la supèrbia del sol,
perquè encara que destrossis
una a una les pantalles,
en cap cas no torbaràs
el desdeny dels projectors.

novament baldaran l'herba,
ja cap mot no haurà de témer
el silenci que s'imposi
i ens obligui a repensar
la sintaxi que, cruel,
fins avui els sotmetia.
Quina detonació
serà la que finalment
ens destreni dels lligams
i ens repasti en solitud
dins aquesta violència?
Fills apòstols de la llum,
renegau de pare i mare
i donau l’esquena al sol
quan irruent ejaculi
veritats sobre les vostres
llengües ja balbucitants!
Oh capolada carn meva
allunyant-se dins l’espai!
Oh cervells desaprenent
l'estructura de llurs cranis!
Opaquem-nos, terminals,
com precoces supernoves,
senzills òvuls inestables
sens cap òrbita sabuda,
p’rò habitants de la certesa
que el desordre ens farà lliures.