(Artà, 1980)

 

En tot combat s’ha de poder allunyar-se per ballar,
i fins i tot per ballar en solitud.
François Collin


Disseccions emocionals, 2006

captaire

resseguir
de les teves petjades a l’arena,
la remor de les onades de fons,
la il·lusió de compartir alguna cosa.
Voluntat de fusionar-se.

Però jo sempre, panteixant, vaig
dues passes enrera de tu
i la meva mà es tanca al buit:
te m’escapes.

Algún dia em clavaré
de genolls al terra i cridaré.
Enarboraré unes tisores
de dur feminisme esmolades
i d’una revolada tallaré
els fils invisibles
d’afecció i dependència
que em lliguen a tu.

En tant que arriba,
la susdita subversió definitiva,
m’acontentaré en espigolar
les engrunes d’ombra,
succedanis de tu,
que per mi deixes caure.
No en va
sempre has estat un bon cristià



Adonis

m’agraden els nois que fumen
i que es delecteixen sent
políticament incorrectes,
que beuen amb desmesura,
que els hi agrada més
la nit que el dia
i la fortor de gos mullat
de la ciutat
a la flaire
-de suavitzant concentrat-
de les floretes del camp;
que els hi agradi menjar
i riure i fer l’amor,
que sàpiguen de política
i qui és l’Antony i la Woolf
i la Djuna Barnes o la Pizarnik;
que en comptes de seguir
un equip de futbol
siguin fans d’un moviment poètic
i que apreciïn, junt al paganisme,
la mística del materialisme.

I sobretot m’agrada
que de vegades es quedin callats
davant l’espectacle de les gotes
de pluja regalimant per la finestra
o la brillantor de la teranyina
a contrallum. Aleshores,
que es girin envers mi
i em facin una besada
d’aquestes que fan parar el temps
i ens fan sentir immortals
per un instant



                                                    El moll de l’os, 2007


em deslligo de l’U
per dreçar-me a la nimietat
ser ínfima
ser un detall
dolça petitesa
submergir-me de nou
en la jovenesa
d’un origen uterí
indulgent i melós
no haver de donar comptes
a la totalitat
que per ser real
no és més versemblant
aspirar a impròpia mansuetud
renegar de natura irada
voler ser més lliure
transigint a l’esclavisme,
fent de la vida
trista gernació
de retalls
puzzle vital
munió d’instants


        *   *    *


procuro seguir la línia
no sortir del camí
un peu davant l’altre
contenir el desig
reprensible de nou
per pensar en l’aquí
i l’ara, només,
sense tenir por
del que vindrà després
i si em surt un peu
perdo l’equilibri
no hi ha res més grotesc
tota l’esperança
feta desfici
perquè caic en l’abisme
que tan bé conec
pou sense fons
que golut m’atrapa
i beu
i em fonc
ara ja no sóc jo
sóc només una gota
d’una aigua negra
i espessa
de culpa i tristor
corpresa

la funambulista emocional
ha tornat a errar
el seu càlcul diferencial


   *   *   *


la caiguda
de la gota d’aigua
a la superfície
hi fa lleu estatge
i en un segon
penetra
i es submergeix
en el fons
esdevé pòsit
esdevé part d’un tot
que alimenta
 el substrat
del desert ignot
que nodreix i revifa
fins a terra erma
per fer fecunda
la natura que hi arrela,
que creix amb força,
que puja amb vigor
que desplega
el color desvergonyida
com dama altiva.
així jo quan tu em mires



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA