(Barcelona, 1880-1951)
Tradueix Goethe (Faust, etcètera) i Miquel Àngel.
Obra poètica: Elegies germàniques (1910), La merla i altres
cants (1914), Tres poemes (1920), Odes (1930), Ciutats de visió (1930),
Un tragipoema (1934), Les elegies i els jardins (1938) i Jornades líriques.
És nebot de Joan Maragall, del qual se li sol atribuir influència.
Les elegies
i els jardins
Jornades líriques
Les elegies
i els jardins
LA FUGIDA
La finestra oberta al cel
fa com un altar de plata.
Uns que anaven de camí
han dit: Quina nit tan clara!
-I quina claror de nit!
Com et brilla l'arracada!
Talment li ve del teu cos
aquesta claror, a la cambra;
al gruix blanc de les parets,
així la neu d'ombres blaves.
La finestra oberta al cel
dibuixa un altar de plata;
si t'hi veuen nua dins
baixaran els àngels.
Allà baix, essent matí,
quan el sol entri a la casa
es perdrà per les parets
veient-la tan ampla:
plena de tu i sense tu,
com jo quan et desitjava.
Al teu pare, clos el puny,
li tremolaran les barres;
la mare trencarà el plor,
delirant, braços enlaire.
Nosaltres ja haurem passat
el fil ros de la collada.
Veus aquell camí lluent?
Darrera d'ell és la França:
quan s'albiri el primer tros
t'hi duré d'una braçada.
Jo només et veig a tu:
del teu alè viu mon ànima.
I en la partió del pitç
aquest ram de vena blava!
Jo voldria ésser-hi, dins
d'aquesta vena tan blava;
seguir-la de fil a fil,
com els corriols de l'aigua,
oblidat, sinó de tu,
i morir-me a l'altra banda.-
Sota la lluna, allà dalt
lluïa el camí de França.
La finestra oberta al cel
semblava un altar de plata.
Uns que anaven de camí
han dit: Quina nit tan clara!
I en aquell hostal perdut
un tremolor de paraules:
-Quina bella alçada tens,
amor, i que ets blanca!-
SOTA AQUESTS ROCS DE DÉU...
Sota aquests rocs de Déu, en les prades que onegen,
vora els saltants de l'aigua d'un blanc rosat de neu
vénen moments que els meus sentits envegen
d'estar en tot el que viu: l'orella avara
no troba el seu descans: adesiara
perseguint la cançó
humil, que fa la llagosteta
vibrant sota la mata d'acònit o escardot,
o cercant d'assolir cap aquell sot
el bran de l'aigua dins la gorja estreta.
Els ulls no encerten ni seguir
l'errívol trafegar de la formiga
o bé l'ombra d'un núvol sobre el front
d'aquella serra que ens cobreix mig món
i sembla Déu que pensa.
I ens delim de saber
una paraula immensa
que encara hi ha dessota tot això,
i no la podem dirç
amb el llenguatge balb de la nostra misèria.
LA NOIA QUE REIA
Son cos era ondulant i vehement.
Tenia un rubor nou cada moment
i era molt prompta a la rialla.
Reia per natural, i també ho deia tot amb la rialla:
ella era plor, burla, rancor
o el surt dels nervis com un cop de tralla;
semblava, segons l'hora, parrupar de colom,
i altres hores semblava
un udol inquiet, panteixant, contingut;
com un desig de crits al coll, que escanya,
com una activa fam de foventut
que es vol abraonar al joc, a la cursa, a la dansa.
Ara vull recordar la figura, i només
veig un cos ondulant, la sento riure en tantes
notes, i veig el seu rubor
de tants traspassos... I ella s'alça
viva com era, enmig d'aquest concert
penós i alegre de rialles.
Jornades líriques
FANTASIA
Magnífica ciutat, mentora eterna
de frisances de mar i arbredes enjoiada,
ciutat que em plau mirar bella i externa,
sense pensar-ne bé ni mal,
avui m'escau de veure't com una gegantessa
que ara als meus peus immensament reposes:
gran, pura, sense noses,
invulnerable a l'esperit del mal;
i em sento ciutadà d'una metròpoli ideal,
que, pel camí dels ulls, la fantasia em dicta.
Em ve de grat mirar-te de pas, així ajaguda
-oh, gegantessa invicta!-
en la pau del silenci, bella i muda,
totalment deserta al bat del sol,
o seguir en l'eixutesa plaent d'un bosc de pins
el rastre inacabat dels teus confins.
Car, no t'acontentaves amb la figura airosa
de la mar remorosa, pessigada d'escumes,
i, emprenedora, a mida
de l'estampa fornida del teu cos,
t'enfiles als turons, i en fas ta capçalera,
i aboques als marges, per veure com prospera
el teu seguici: fins on s'obren via
els ramadets de cases,
i es clouen nous espais als cims o en la planura
i en les altures rases
sonen campanes noves en nous temples pairals.
Ens decantem a creure que els teus jardins són toies
que una mà generosa hi escampà,
i ens pren la fantasia que els arbres són monjoies
que tu, geganta pròdiga, plantares en passar
d'un sol cop vigorós, com altres hores
d'una sola embranzida d'espatlla et fas fer vores
per guanyar terra als cims, alçant-hi murs de pedra,
o fas dringar colors veus i musiques
on abans s'imposaven el tamariu i el cedre.
Talment basteixes tu, conreues i repliques,
ciutat, en un estil titànic de llegenda.
Són aquestes cascades de lilàs i glicines
que vessen dels tancats o que a un vell mur s'arrapen,
retalls dels teus vestits, que vas deixant enrera
per treure't la xardor que et neguiteja el cos.
I ara mateix, nua, en repòs
ets estesa en avall, des d'on lluu la marina
fins a les faldes on s'allisa el vent.
Com d'un corser cansat en la cursa galana,
del teu bell cos s'exhalen uns fums que el sol irisa,
i tota tu, ciutat, puges del cel la glòria
d'un bell rastre d'encens, com en un temple.
Descansa en pau, geganta. Jo no et demano exemple,
ni vull saber el teu nom, ni escorcollar ta història.
Avui em plau mirar-te com a una inconeguda
vista per primer cop: mirar-te amb ulls d'un nòmada
que, per una cordial inspiració,
veu les teves virtuts en la teva gençor,
i, lluny d'engany, i sense vels,
content, admira el món tot caminant
i enlloc no posa arrels.
Car la bellesa als homes sol ésser revelada
en contemplar les coses per primera vegada.
Em plau ésser total i ésser divers,
i sentir-me la veu que s'ajorna en el vers,
mirar les coses com qui les veiés
per primera vegada,
perdre el nord, si s'escau, tot divagant,
i veure ma ciutat, que em sembla una altra.
Una hora ens crida el goig de l'univers
i una altra el goig de casa,
perquè el nostre esperit ´te tot el món per pàtria.
Juliol 1946
URÀNIA
La nit és compassiva com una mainadera
que s'entreté en rondalles i jocs d'il.lusió.
Ella dreça en l'espai telons misteriosos,
perquè pugui pensar-hi, cadascú a sa manera,
fabulacions que ens passen pel cap ara i adés.
Ella ens descorre al fons llunyà de llargs carrers
obacs pressentiments de jardins fosos,
espais somorts com d'escenaris venturers,
i uns espectres benignes, uns rastres amorosos,
i potser unes millors ventures per a demà.
Nit ciutadana, qui et sabés cantar!
Al teu devora un hom oblida
tot allò que la marxa de la vida
té de basquejador i té de ferest.
Fa bo de gronxar en tu l'animeta recuita,
com la flor dòcil en el test.
No pot entendre bé qui no tranuita
la llei d'embriaguesa que infonen ses carícies
i quina gràcia embruixadora té
per no deixar-nos veure bé
allò, que vist com és, afeixuga les noses.
Al pic del sol -enmig d'algunes estultícies-
hem fet la nostra tasca en un sens fi de coses,
però quan ve la nit la deixem fer.
No hi ha al món una falda més de mare
que els horitzons que no obrirem prou bé,
ni unes llums de colors com les que ens criden ara.
Emportats pel vehicle, giravolten les coses
i es remouen els cims de la ciutat
com en un terratrèmol fictici. Hi ha grandesa,
hi ha una rauxa imponent, però sense escomesa
en això, i en la gent, com éssers somniats,
i en l'escampall de llums, que alguns són deturats
i altres dansen, s'acluquen i s'encenen,
o volten en garlandes d'una pueril follia;
i l'alt misteri dels terrats
té un vol més ample que no pas de dia.
Nit ciutadana!
En el carrer encongit,
entre portals tancats, s'han extingit
els llums i les remors.
Res no existeix del que existí de dia,
i si existeix és tan ben disfressat
que la nostra raó no s'ho creuria,
i a més d'un vianant li ve la fantasia
de si el món que ara veu no és el mateix
que l'altre món assolellat.
I és que la nit manyaga, i amb un pic de follia
és ací per distreure'ns: infants poetes, rodamons.
En roentes boirines s'encela o bé s'inferna,
s'engalana amb adreços molt fins de pedreria,
i es vesteix d'unes àgils i etèries il.lusions
per a encalçar-nos. Si ara ens enlluerna,
poc després ens fa veure en la penombra
les ventures que són de desitjar,
i destra en els secrets de la claror i de l'ombra,
amb la seva clemència
ens endormisca en la indolència
fins que amb el cant dels galls llustreja l'endemà.
19 setembre 1946
NÚVOLS EN SERÈ
Canta, oh matí en les altes galeries
del cel! Entona l'himne magnífic dels colors!
Avui, en l'ufanor dels núvols, tries
del teu pertret els ornaments millors
-torres d'orgull, o glassa fonedissa.
Nostre seny creador,
fit els ulls dalt del cel,
satisfà el seu anhel,
retrobant en els núvols semblances a desdir:
una flota de cignes, amb el plomatge fi,
que el vent dels cims manyagament arrissa;
arxipèlags roents de llum i fosc,
o sobre unes esteses gentils de violetes
el superb enderroc
d'uns palaus com un somni de poetes;
i carroses a posta per les fugues
de l'esperit cansat d'aquest baf terrenal
i les seves marfugues.
El prodigi dels núvols, allà dalt,
estrafà sobre el blau setí les cavalcades,
i exèrcits front a front, bormeres corgelades,
i momuments alçats a tanta de virtut
que no troba en la terra l'artista merescut,
ni pedrera, ni forja, ni matèria prou digna,
alhora tan eteris i tan materials,
i carregats de tots els encanteris
d'aquests mons nostres terrenals
que ara un poder més alt tranfigurés.
Lluïssor de cuirasses i gala de portals
i muralles de plata on s'abranden les roses!
Altíssims mons, jo us amo sobre totes les coses!
Geni exaltat dels núvols, quines festes celebres
aquest matí? On vols i com tu vols
amb la teva atxa encesa congries els ressols
i models de formes que ens obren les palpebres
a les galtes de l'aire. És solament per tu
la tasca d'erigir noves contrades
quan la folla alegria se t'enduu
per les rutes de l'aire que enlloc no tenen fi;
però jo sóc cridat a dir
les belleses que tu fas i desfàs en l'aire.
Elles no es desassemblen gaire
de les clarors del cel que, mare o mainadera,
ens contaven d'infant
i ara hem après de dir a la nostra manera.
25 octubre 1946
INVOCACIÓ
Filla de l'oci, inspiració divina!
El teu alè fecunda l'esperit.
Perquè som dòcils o bé il.luminats
perquè ens havem desdit de l'orgull de puixança
trobem de sobte afilerats
els exèrcits del ritme i de la dansa.
Altres lleure tindrem per a fer la lloança
del treball i les seves virtuts: del mall i la llima,
de la suor i de l'esforç,
de la raó activa i del braç que torç.
Ara no és l'hora de l'ànsia a les dents i del verdet a la galta.
Beneïm el treball. Però hi ha una joia més alta:
la de l'oci fecund, que treballa dins nostre,
o ens dicta un consell, o una estrofa d'immortalitat,
o ens desbrossa un camí que s'havia esborrat.
Ajaguts damunt l'herba dels prats o el sauló de la platja,
de cara al bell sostre
del cel nu, o bé anant de viatge,
quan encara ignorem la figura d'aquella ciutat
vers la qual fem camí, o bé alguna vegada,
quan s'afina el sentit en la convalescència
de la carn castigada
l'oci baixa a nosaltres. I mig en l'absència,
pressentim la frescor d'un oregi immortal;
hi ha en tot l'aire claror de diumenge,
i esdevenen un tàlem la copa d'un arbre o el llit del malalt.
Plens els ulls de les gales etèries,
copsem aleshores la dolça revenja d'humanes misèries,
i oblidats del demà, desesmats de la història,
gaudim de la sesta sublim sense pena ni glòria,
submergits en la pau, que si fos duradora
ja seria com l'alba serena de l'eternitat.
D'aquests ocis anava creixent la ciutat somniada.
I és per això que en aquesta porxada
invoco l'oci en tot el que té de sagrat.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
