amb la terra dins la sang
1978




DEDICATÒRIA

Ara, que som davant d’aquest mar blanc,
estic amb tots vosaltres, amb els que
varen caminar amb la pluja; amb els que
varen cavalcar amb el vent; amb la meva
amant de xarol que ja ha escorxat la
meva carn; i amb tu;
amb els ploracosos d’encàrrec, que varen
violar la meva derrota; amb les núvies
de la nit i els tigres de suor que varen cantar
amb el tro; amb els alquimistes que
varen somniar mil laments; amb
els suïcides contents i els guerrers vençuts;
amb el boig i les seves visions de tela;
i amb tots vosaltres, que sofríreu
el silenci,... i amb la lluna, que
viatja amb la mort.
I; ... a tots, a tots els que volien
canviar els camps d’ombres.
 






DESIG

Les roses de colors, se marceixen
dins el teu pit, on s’escarrufa
l’auba, i el sol se pon davall els colors
trencant l’harmonia dels sons del
telèfon, que se fon dins el fang, amb
la suor i les llàgrimes d’una estrella
que desitja, fugitiva,
el somni blanc de la roca,
que retrona dins el silenci.


TOTS...

No!
Perquè els teus llibres de seda
ja han penjat el mariner
dins el fons de la butxaca,
enrevoltat de sostres de
cotxes nets.
No, no, ja... nooo!









SENSE TEMPS PER PENSAR

Lleva els teus dits dels meus ulls. Saps que no
m’agrada escriure amb els dits dins els ulls.
Sempre n’he cregut que la matèria era única, diguis
qualsevol cosa que vulguis. Però, la matèria
mai m’ha estimat, quan ella arriba me n’he d’anar
i tots ells riuen sense raó, criden a la nit i
jo me n’he d’anar. Però, a la matinada, els aucells duran
les velles a l’ombra i els nins vos trauran les
plomes del cor. Però, jo me n’he d’anar, perquè ell no
em vol veure. He anat a ca teva i les parets no
m’han deixat entrar i mai les he fet res. Tu, tu no
m’escoltes, i ara, o no ho sé, pot ser fos ahir, estic
damunt el llit amb l’enyorança d’una llunyana
tarda devora el somni d’una al·lota i crec que
els puputs també volen ser nins que criden
paraules per hores a la lluna. Els nins són millors
que tu, així que no fermis més boques, ni
tampoc els tanquis els ulls perquè no podran
escriure, i saps que això no m’agrada.
 








POEMA PER ALS MORTS

El cap, sembla un rosa amb
el foc de les mans del violí de taula,
i el cos d’un nin lleu devora del poal
de fems. Demà és diumenge, no el s’enduran
fins dilluns.
La lluna! la lluna!
Jo tallaré el futur de la terra llisa,
i veureu el cel de mil finestres.
La lluna! la lluna!
Jo vull que l’aigua se’n vagi
per cercar les pedres rodones.
La lluna! la lluna!
He tancat la finestra perquè no
vull escoltar el plor de la brisa.
Ja no puc més, la mort me surt
pels ulls.
La mort.





SOMNI Nº 17

Estic en el lloc,
on el drac crida
als ulls de mil llunes
de tristesa, que
criden dins la flor,
i me n’estic anant,
perquè no hi ha més
que records de la
llunyana fosca.
En aqueix lloc no hi ha
més que besades que
fermen les boques, y
això no m’agrada...
Aleshores...
Me n’estic anant,
anat.



CRIT

Crit del mar,
com un alenar de roses
captives dins la paraula;
dins el cel, és molt
fàcil cridar al vent.
Racó de mans fingides
que s’encenen amb l’aigua.
Fantasma de la tarda.
Tremolor, foscor, mort.


PSSSSS

La lluna pareix que neda,
davant, aucell de por.
Plaça llunyana, ombra d’imaginació.
Les boques criden. Tensió.
Estiu de la muntanya,
sota la flor.
La tarda esclata nins,
metafísicament,
amor.

AMOR D’HIVERN

Quan arribi la fosca,
les paraules es perdran
dins el cor,
i les mans pujaran
damunt la terra
per aferrar-se
al teu cos nu, mentre,
les nostres boques,
s’acostaran fins
fondre’s amb una claror
dolça de la llunyana ombra,
que neda.
Quan arribi la fosca,
tu,
seràs meva,
i jo,
em donaré a tu,
fins que la sang i el foc,
es perdin en la terra.
Quan arribi la fosca...


RES

Amic del palau que tomba, que
parles amb l’àngel de la
teva ombra, plana,
i del mot, que sembla
esclau del seny,
i del turment,
que queia com una fulla,
espessa.







CANÇO PETITA D’AMOR

La llum flota dins el turment
dels teus cabells, al vent,
i els ulls que em miren,
criden de dolçor.
La teva cara, sembla el sol
amb un roser vermell.
Mentre la nit,
s’esclata dins el cor.


















CARRERS (AL NIN DELS PEUS FORADATS)

Només vull caminar en la nit.
Tot sol.
Atura! Atura!
No, no puc pensar que
els meus somnis dugueren
la meva jovenesa.
Somnis amb pantalons curts
i sabates amb els ulls foradats,
d’indis que se’n van,
de màgiques princeses,
de lladres que s’amaguen dins
els cabells del cavall.
No!
Obri els ulls a la nit,
xiula pels racons, respon a la casualitat
cerca el ca que sembra dins l’hort
els fronts del passat,
fot el planeta podrit, vés amb tothom,
calla,
i crida, crida davant el metall que
ofega els peus petits d’un nin
buit.




CANÇÓ DESPRES DE L’AMOR

Devora el renou,
la tarda somriu a l’aucell
que canta els teus llavis
encesos, com canta la sang.
La fosca, mentre, s’acosta
a la muntanya, i la font
crida a l’aigua que s’en
va darrera dels teus peus
banyats.
No, no som jo,
som tu, estic amb tu,
com el canari a la gàbia,
que canta
la seva presó.






GROGUENQUES

La teva malenconia crida silenci,
pels focs de l’abisme, pels
portals de la gelada, per les figures
de coral cremat ara mateix, cercant
els cels vermellosos per les potades
dels gasos.
L’oratge acabat de tallar, puja pel
caminoi dels teus gnoms grocs,
degollant la nina del balcó,
que encara alena la partida del plorar.
Però,... on?
On s’escampen els trons de rajola?
On estimares el trist puput?
On són els teus trenta nuvis de ferro?
On?






SENYOR (RONDAIA ELÍPTICA)

La nit plora mentre el
mar arrenca paraules
de les roques de somni,
que volien ésser qualcú
a la matinada,
dins d’aquest viatge
pel color obscur
a la terra del drac
on les cadenes de
ferro fermen els vidres
de les venes,
crec que has de deixar
de plorar i anar-te’n.







LA LLUNA ROVELLADA

Era la veu antiga de l’ignorant
lladre de cels, ofegant dins la carn,
espijant dins la sang cap als ulls
foradats d’un nin abandonat dins
el ventre d’un somni cansat, amb
els polsos rovellats, per l’oratge
del mort que es creu ésser qualcú
perquè viu amb la lluna
i desperta amb el so de les sirenes,
amb el fum dins la boca,
amb l’olor de les grades,
amb el renou groguenc dels
sucs aspres, i ... atura!
tots són blocs de ferro,
que es podreixen dins el cor.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA