(Barcelona 1860-1941)
Al volum Trasplantades tradueix poemes de Baudelaire, Mallarmé,
Verlaine,
Maeterlinck, entre d'altres. Molts poemes seus foren musicats i
incorporats
al repertori orfeonístic. Defensava la sinceritat i la sezillesa
com
a fonaments de la creació artística. Se'l compara amb
Verlaine.
ÈXTASI
Les estrelles apareixen
en el cel blau.
Les estrelles resplendeixen
en el cel, que les atrau
perquè és blau... i perquè és fondo...
i perquè és misteriós.
Les atrau... i van anat-hi...
ara una... després dues... d'un foc tot tremolós.
Les estrelles compareixen
en el cel, que es va ennegrint.
Va ennegrint-se el cel... i es va omplint, omplint.
S'emmirallen les estrelles a l'estany
tremolant d'un modo estrany.
L'estany les captiva, l'estany les atrau...
perquè és fondo, perquè és blau.
El cel es torna negre, es va enfosquint:
l'estany es torna fosc, es va ennegrint.
I vénen a mirar-s'hi les estrelles
a mils, a mils, d'un foc tot tremolós,
atretes pel seu fons misteriós.
El cap no pensa:
la foscor intensa
que ha encès les estrelles l'ha entenebrat.
I l'esperit, ja lliure, desbocat,
empaitant tenebres, enfondint espai,
s'allunya més que mai.
És de nit:
no ho és per l'esperit
que es queda embadalit
davant del gran fantasma, que l'atrau
perquè és fosc, perquè es blau...
per fondo i silenciós...
per lo misteriós.
BENVINGUDA
A l'amic Enric Morera.
Sentiu? Ja ver, ja torna.
Ja torna la cançó, temps ha amagada
pel bosc, pels xaragalls, per les masies.
Torna trista, modesta;
trista d'una tristor que el cor no endola,
sinó que l'encoratja i l'aconsola.
Ve com un raig de llum a deixondir-nos
de cap i cor, a ensoleiar la pensa
esboirant-nos un jorn de renaixença.
Com viola boscana,
entre els rocs de la terra catalana
amagava la testa
des que el poble que sa olor flairava,
agarrotat un dia
per ferros estrangers, vençut plorava.
Avui, vençut encara, ja no plora;
reneix sa dignitat, torna a la vida,
i, al veure encara oberta la ferida
renega irat... i la cançó, al sentir-lo
retorna a la ciutat per redimir-lo.
Oh, sigues benvinguda, cançó nostra!
Escampa arreu a dolls la teva flaire,
fes pensar i fes sentir.
Estén-te i creix per les ciutats i viles:
no les deixis tranquil.les,
que reposar és morir.
ENTERRAMENT
Amb qui l'han casada
massa ho sabeu:
és home de riqueses,
és un hereu.
L'han portada a la muntanya;
però... ¿què hi fa?...
la pobra presonera
té el cor al pla.
La casa és una tomba:
mai res hi riu:
hi ha enterrada una verge
de viu en viu.
Aparia la caixa,
cuita, fuster;
volteja les campanes,
bon campaner.
Porte-li flors, fadrines;
ploreu, minyons:
són mortes d'un cor d'àngel
les il.lusiona.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
