(Palma 1983)

Sempre la mar, Airit  

Poemes de la Gran Ciutat  

Nedar-te la pell

Sempre la mar, Airit.
Barcelona, Grafein edicions, 2006

Fotografies de Sebastián Dávila

Només t’estim quan mir al cel

allò que vé se’n va i de mentres nosaltres
som i fluïm d’una distància a una altra

No tothom besa la lluna

Airit EM desperta al matí i em diu suaument a l’orella:
ets viu, respira.

I

     Encara no hem fet el camí. No, Airit, les nostres mans no fan, encara, sons d’harmonia, les nostres mans no han agafat mai la pell com a crepuscle dels nostres cossos, no, Airit, encara no.


     I com dir-te això, com adonar-nos que les paraules d’amor sempre beuen del vent i que aquest passa amb la rapidesa del llamp sobre l’estepa, sobre la mar immensa.

     La mar, sempre la mar, Airit.


II. Ara

     Hi ha un dia que recordes el tacte de la roba que duies de petit, la màgia dels jocs que inventàvem. Potser recordes també com eren les distàncies, l’extravagància de les altures o les cabanes que feies amb una pedra i quatre canyes seques. Airit, sent que la infantesa ens va ploure damunt i ja hem deixat d’estar banyats. Per què passa tan aviat el rampell i la velocitat de la tendresa infantil? Quan vàrem deixar de ser els dies per començar-los a contar? Quan els vàrem transformar en mesos i després en anys?


     Airit, la dolçor es va quedar allà, al cap de setmana i l’excursió, a l’escola, la genollera i el riure del pati. La pressa de créixer ens ha deixat tot soles i ha fet que de totes les col.leccions que fèiem només ens quedi la dels records. Adhesius inconscientes per anar omplint els nostres mars de consciència, els paradigmes de la identitat.


     Ara desitjaria tornar a tenir els ulls de l’infant perquè em permetessin córrer innocentment darrere el futur que fuig. Els ulls de l’infant per agafar tots els coneixements, vivències i colors que no vaig poder agafar. Per ser capaç d’oblidar tots els que vaig adquirir i no m’ajuden, els que em pensen dins la raó.


     Voldria tenir ulls de nin, Airit, per estimar-te com record que estimava, perquè ara entenc que aquesta és l’única manera. El nin estima perquè estima, no pensa que ho fa. L’amor el té, no el cerca. S’atraca molt a l’essència, però no ho sap i no li importa i la gaudeix.


     Per què la correcció i cerca contínua?

     És la inconsciència el camí cap al desig veritable?


     Vull agafar-te la mà per agafar-te-la i fer-te una besada per fer-te-la.

     Vull menjar-te el desig per la gana i adormir-me la raó pel cansament.


     La infantesa, la tenim a les marques de les mans i la reconeixem a les nostres veus passades. La infantesa ens meravella perquè ens hi recordam irracionals, perquè hi existíem i no ens alterava tal fet, perquè el desig sempre era només un i no sortia de l’astre caducat que tenim a la ment. Airit, t’estim ara, així, no em demanis com. Tan sols en sóc un que és conscient de voler tornar a la inconsciència mitjançant la raó.


VI. Hivern

     T’he duit a la platja, Airit. He vist per a tu els cables benignes de Sol a finals de gener, he palpat l’arena aspre i he mort nou vegades amb la remor de les ones. Nou vegades nou i l’escuma blanca culminava la sublimació de la mer en petits bots tàctils sobre l’arena estesa, immòbil, plana.

     Airit, per què no hi ha soledat aquí? Per què de tanta soledat que hi ha un se sent feliç? Per què?...


     Vas nua, és estiu, fa massa calor. Des de sota l’ombra d’un pinar et contempl divertir-te arran d’ona. Dus un color d’or a la pell i et dansen els pits. La teva nuesa és un regal per a la mar i ho saps, tan bé que t’hi ofereixes sense rèplica, la mar (sempre la mar, Airit) t’abraça en un diluvi de plaer, t’acarona amb la sal profunda i et besa en llocs tan íntims que no puc explicar.


     Avui, Airit, t’he duit a la platja.

     Barcelona. Hivern. No hi ha vida a les finestres.

     Només somriu el vent, només l’horitzó sap que ets aquí.


VIII

     El sol promet un eclipsi de lluna a una realitat no gaire llunyana. Sé que la nit convertirà els arbres en éssers màgics i extraordinaris que ens voltaran per les consciències amb paraules i cants d’extrema bellesa. Tot serà el que ha de ser i ens deixarem dur per camins desconeguts enmig de la fosca profunda i càlida…


     Airit, et pens sobre els pensaments, m’engat sota la teva copa de whisky i somnii tot el que somniaves quan encara no tenies somnis, quan eres l’espurna per créixer, el sentiment i les ànsies de menjar-te una flor tendre per acostar-te una mica més a la natura, per saber-te viu, volàtil i finit. Airit, quan deixaré d’explicar el cel, les estrelles i tots els vents del món per aconseguir, al final, fusionar-m’hi i gaudir-ne de veritat?


     Una aranya petita passeja per damunt el meu cigarret, que he deixat reposar a un tros estèril d’aquesta gespa vella, i bota espantada i adolorida quan s’acosta a les cendres encara calentes. Les branques primes d’aquests arbres joves em fan una dansa d’ombres per damunt el cos i del tros de paper que t’estic emplenant. La gent esesa al terra rep els rajos de sol i ragen, d’entre ells, alguns somriures d’esperança. La verdor tremola amb el vent i els ocells s’amaguen entre les fulles, una garsa em mira fixament. Airit, hi ha tanta de vida al meu costat, aquí, a l’abast de la mà, hi ha tanta de vida que m’abroma i em supera la certesa que mai seré capaç de comprendre-la tota, de donar-li l’abraçada vital necessària. No seré capaç de relatar tota la bellesa que hi ha a cada instant, a cada cos, a cada partícula d’aire, a cada cosa, pertot…


     Però, per què si sóc conscient d’aquesta limitació irreversible que tenc continuu endavant cercant respoets? Per què no puc oblidar aquesta recerca i començar-ne una altra que sigui finita igual que jo, Airit?

     Per què si tanmateix després, quan em pos davant el paper en blanc, em sorgeix sempre el mateix dilema? Què és la màgia? Què és la bellesa? Qui sóc jo? Existeix tot això o jo, en un acte de suïcidi neuronal per etapes, m’estic creant una bomba sensitiva enorme que no esclatarà mai del tot, sinó que em deixarà en un estat constant d’”ai! ara explota!” o de “per fi he tornat boig!”?


     Sé que tens raó, que sí que existeix, que ho sent ben endins, que ho perceb, que és aquí i em regala infinitat de plaer, però també sé que tot això és insostenible, és massa difícil de dur i de projectar-ho, protestar-ho o defensar-ho sense adonar-te’n que no ho pots explicar i que mai ho podràs fer. Airit, no em facis cas, no t’espantis de mi, tanmateix no és el que em dic…


     Un ocell picoteja el terra. Vola.

     L’estim.


XIII. Novembre

     Potser si ens proposàssim aquesta fosca lleu de les cinc de l’horabaixa com un alçar les ales per caminar en volandes per sobre els paisatges (que existeixen) d’una vida freda i calculada, potser així, no serien tantes les decepcions per no poder complir els pocs objectius (quasi sempre exclosos de personalitat) que tenim. Potser aquest gris, que s’impregna a les pells, els veuríem com la conjunció de molts colors i sangs que simplement descansen, i no com la depressió immersa en les tonalitats dels nostres cossos que sempre volen córrer.


     Airit, potser percebríem les fulles caduques com el començament d’una nova vida, el principi de tot una altra vegada, quan, aquestes, aterren suaus i subtils damunt les voreres molles de la gran ciutat, i no com la sensació de precària finalitat que duen intrínseca tots els éssers vius.


     Sí, la fulla cau, però què s’aixeca després? No hi ha vida desprenent-se constantment de cada vida? No és teu aquest aire que jo amoll ara?


     Airit, sóc viu perquè tu vius i tu també perquè jo ho sóc. Aquesta és una senzilla cadena de vivències i aires que al final ens porta, quasi en forma de resultat matemàtic, a què jo no puc morir mentre tu visquis, i així viceversa infinita.


     Potser, Airit, un dia no podré moure les cames ni els braços. Potser no podré obrir més els ulls per contemplar la ràpida bellesa dels teus. Potser perdré la gana i el pensament, però sempre voltaré pels vents entonant petites cançons a cada canvi d’estació. Sempre seré a la soca dels arbres. Sempre em sentirà piular amb els ocells i nedar amb les pluges.


     Sempre ajudaré el sol en l’esforç d’un raig sobre una esquena freda que passegi el novembre.


     Airit, sempre arrisssaré les ones fins que tu m’acompanyis per continuar en l’ensenyament últim i sincer de tanta bellesa com hi ha al món. De tanta de bellesa que es crea sense adonar-nos-en.


XVI

     Encara pengen verds (la carn peresa) els nísperos de Maig. Tens una fixació amb els colors. Enraones pells, saliva i et marques enigmes tàctils a la profunditat de la set. Pots veure la felicitat en un gest abstracte d’una mà acariciant els cabells vius de llum, rossos de sol. Pots ensumar glops d’invents per la nostàlgia a la calentor del te, infusió de menta. Pots ser la delicadesa dels teus llavis quan xuclen, roig encès, el fum del cigarret que has liat mirant l’horitzó de la ciutat: que sempre acaba al proper edifici.


     Airit, vull demanar-te el perdó de les paraules que escric abans d’escriure-les. No sé qui sóc (vaga esperança) i no sé què vull (estranys desitjos de plaer copsen la meva ment i tempten el meu cos amb la paràlisi astral). Potser només voldria que m’alçassis els ulls invisibles i que em fessis riure la percepció testimonial de la vida. Voldria enfonsar-me l’ànima (peus, pens, a l’arena) dins la complexa presència que t’he inventat, per poder llevar misteri al teu baix ventre. Per saber que la meva pell recoberta d’insomni també té alguna cosa a dir i sentit en tot el joc aquest de pells que es troben.

     Sang a la seda. Emblemes filmats, pel.lícules antigues.


     Potser només voldria despertar-me algun matí, Airit, i haver oblidat el teu nom i haver descuidat la teva (la meva) presència. Voldria despertar així, però sabent, a la vegada, quina olor fas i com és haver-te observat dormir fins que la son, la tranquil.litat, m’hagi fet caure, joiós, al teu costat.






Poemes de la Gran Ciutat


1.PRIMERA CIUTAT

X

Avui mon pare ha somniat
que jo era un indigent
de rialla estúpida i ulls perduts.

M’ha contagiat de la por dins la seva mirada.

Així i tot,
no prenc decisions,
seguesc en una runa
d’antic temple enmig del bosc,
sóc, encara, caçador d’antics astres

i tenc el pit pelut,
        com els ous i
        el futur que em prediuen.


XIII

Quan era petit tenia un somni:

Volava completament nuu
per cels inacabables
que a mesura     que els fregava
amb el palmell de la mà
canviaven de color i de forma.

Mai he superat aquella sensació.

El cel ha tornat fluix, pansit i dèbil.

Jo ja només puc somniar les calideses dels cossos
                                                        i voldria volar.

 

Pau Castanyer
Nedar-te la pell
Palma, Documenta Balear 2008 (La Cantàrida 2)

Te bes en el vers
i el revers
de la mà.

Estàs banyada de poesia

He sobrevolat el jardí.

Encara conserv
una ploma de gessamí
dins la boca.

Del vespre:

un carregament de roses místiques
dins el teu solc .

Me redolen pedres per l’esquena.
Sóc una marjada de pensament.

Cant.

Platja deserta.
Vull nedar-te la pell
i fer-te la mar.

Essències (Ed. Jujube. Palma, 2006)
Sempre la mar, Airit (Grafein Edicions. Barcelona, 2007)
Poemes de la Gran Ciutat (Palma, JoEscric.com, 2008)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA