(Barcelona, 1949)

L’esmolador de ganivets. Un poema
(Barcelona, Quaderns Crema, 1998)


III
ENLLUERNAMENT

Només després de l’enlluernament es percep la llum,
i al final s’obre el camí que progressa
sota les ombres de les coses, l’invisible abans
per als presoners de l’encegadora claredat.
Només entre les runes habita l’existència
perquè, si governen les arquitectures, les superbes
quimeres que es volen eternes,
moren el matís, la llibertat, la màgia que alimenta l’alè humà.
Sacrificat el sacerdot que s’amagava a les nostres entranyes,
cedeixen les sòrdides veritats: les que no són
ni mai no van ser, les criatures de la covardia
que vam posar a les nostres vides com si fossin guies del futur.
Ara, sense la bella carronya, sense la doctrina certa,
propensos a l’error però lliures, comencem a moure’ns,
i la ciutat es mostra més enllà dels escenaris morts,
bategant, dura, remolí de gestos i d’històries
que creua el buit del món com una lleu remor.
Estrèpit, per a nosaltres: perquè en caminar vivim
el cor dels actes, i som cruels,
generosos, guerrers en duels abismals,
amants, bufons, profetes posseïts
per la revelació. Tot i que miratge,
mil cossos s’encarnen en el nostre cos.


X
EL LLOC SECRET

Quan la ciutat dorm el desert avança,
pur, magnífic, i amb ell s’obre el llarg trajecte
que du fins a les fonts; inesperat advent.
Creies que el moviment era mutació i vida,
com l’univers o l’amor, i que en esforçades òrbites
buscàvem envoltant un centre. Carrer amunt,
carrer avall, obstinats a trobar
l’adreça exacta, el número promès, la porta assenyalada
que condueix al lloc secret, on conèixer és conèixer-se.
Tan atractiva era la recerca, que un àngel comprensiu
ens redimia del delicte si les nostres passes eren en fals
o la nostra vanitat ens abandonava en ravals sense sentit.
Res no és com afirmaves durant les teves incursions:
no avances tu sinó el desert, el portador del canvi.
Immòbil, obeeixes la visió, el joc. Dins teu entren
les grans tempestes, la veu de les dunes,
el llenguatge del vent entre la sorra, el nocturn de llum
que indica el sender cap a les fonts. Així et sadolles.
Amb el desert dins teu ja t’adones que és inútil mirar enrere
i que allò que buscaves és tan proper
que la teva ombra i la teva pell s’ho disputen.
Oblida els amagatalls, els laberints i les trinxeres:
el lloc secret és sota els estels.


XXVI
EL SUBSÒL

Com el càlid so raja de l’acer
sense que, en escoltar-lo, en recordem el gèlid origen,
així els nostres moments vénen, renascuts,
a la cita, plens de nou alè,
mentre deixen enrere el fred de les seves morts.
Lluny de la casa ferma, educats en el tremolor,
gairebé mestres, descobrim els béns
que abans vam abandonar a l’auditori dels temps
amb menyspreu o covardia, i, més sovint,
per la simple ceguesa dels que creuen veure
quan miren el sec instant dels fets.
Les escletxes del sisme deixen aflorar el subsòl
que la sòlida pols amagava: i es revela
el jaciment d’allò que va poder ser
i potser va ser sense percebre-ho,
els mil angles de cada moment nostre,
la vida infinitament dividida i de sobte única
que surt a la superfície, harmoniosa, lliure.
En la corrupció del temps hi germina la llavor,
i, en precipitar-se el gir de les estacions,
apareixen els móns que vam sembrar amb els sentits
i vam sepultar més tard amb el pensament.


XXIX
EL PASSATGER

No tinc res a veure amb el vell déu,
l’aliè a la terra, el pare
creat per la por dels homes
que vaig rebre com tèrbola herència,
ni amb els nous déus, de lleu bellesa,
vinguts d’altres indrets
amb els seus perfums, amb els seus himnes prodigiosos
per conspirar contra aquell solitari definitiu.
No tinc res a veure amb cap d’aquests grans déus
ni amb els seus aduladors, els creients,
i encara menys amb els qui sense creure
els ofereixen, cauts, les falses oracions.
Un petit déu, no obstant, m’acompanya,
l’únic que he sentit al meu voltant:
el déu efímer, lliure de sacrifici i de doctrina,
que sap fer llum de l’ombra.
Un déu modest, burleta, imprevisible,
sorgit del precipici per traspassar
el pont que cos, capvespre i albada
ens fan construir sobre l’avenc.
Un déu fugaç, és cert, però suficient
ja que és el solitari Passatger que viatja
entre les dues ribes de mi mateix.




 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA