(La Garriga, 1990)

Demà missa

Els homes vells a
dins l’asil
apurant
cada cigarreta fins al plàstic
i els filtres esbargits per terra
a peu de paret
i
a peu de paret és on ho veig allò
que podrien ser
quatre bombetes penjades entre dos arbres
i o tres fills de
pagès de quatre i vuit anys
(de fet la petita i el gran
també es porten molt bé
tot i la divergència d’edat)
que corren jugant excitats
per l’explosió de riure i les
vint persones de més a la plaça

el boig del poble
entremig
sorprès de portar
un got de plàstic a la mà
amb un vi de  diumenge
de tots asseguts a la taula i al mig
el porró,
i els quatre balladors ensinistrats
pel paio de l’escenari
i les mosses
i també la noia que és de fora
i el gos que es passeja espantat
i algú que el persegueix 

i al mig de tot
allò tant poderós:

l’acordió de festa.
                         Marata, juliol del 2007
 

SIS

Als grans hotels hi ha
habitacions amb homes que triguen
a treure's la segona sabata
o això és el que es pensa el de l'habitació
del costat

i una pila d'objectes en una altra habitació
una pila d'objectes vessant damunt
la tauleta de nit, la banyera i la pica i damunt del llit
pots i pots de tinta xinesa i els objectes vessen de tot arreu
això ho diu el grum que fa 40 anys
que treballa allà i vessen, segons ell, com l'aigua
fan regalims i cascades i deixen el terra moll

dues cambres més avall hi ha una parella
de nois que fa hores que follen i el grum diu
–a aquesta habitació sempre s'hi fa això,
jo fa 40 anys que treballo aquí,
encara puc dur 6 maletes en 2 torns,
dóna'm un misto.
Sempre duu una moneda a la butxaca
l’última que li han donat –ell no accepta bitllets–
i la llança enlaire i la fa giravoltar
i pensa que li pot sortir una creu i sempre li surt i hi pensa
en això i li cauen llàgrimes com potets de tinta al replà
i sempre ho neteja tot abans de res més
es fuma dues cigarretes i en acabat
torna cap avall.

 QUATRE

El pla du al pla i de l'herba a la tempesta.
Encara no és tard, els núvols estiren la son

hi ha els camps grisos i les xemeneies.


La terra es reflecteix en el cel
un noi que torna a casa amb tren
no demana el blau

al seu costat gent gran parla cridant –per què són sords–
d'esqueles que apareixen als diaris
però aquella gent encara no s'ha mort
perquè els han trucat i els hi han dit que no,
que encara viuen, mengen, veuen de tant en tant el mar
i poden dormir a menys que hi hagi lluna plena.

Tot s'accelera, els pobles que passen tenen
el totxo al descobert
amenaçant els camps amb el taronja,

el campanar acaba en formes espesses
i també crida
el cementiri, per descomptat,
és blanc i viu fora el poble, custodiat per xiprers,
que es mouen durs i esquerdants com portes

el fill del funcionari els mira
desenfocant els ulls i veu la verda
i juganera esveltesa, que lluita
contra el gris del totxo al descobert
–els núvols alimentant-se–

hi ha xemeneies abandonades i un dipòsit
de ciment enorme i trist cantant cançons
cremant i
les canta més arrelat a la terra que
el xiprer o l'olivera

La merda es veu als pobles
on el caminant no ha estimat mai ningú i
als seus dipòsits d'aigua

l'aigua reflecteix el gris del cel


que reflecteix el gris



del camp i del món i llavors





t'entra per les escletxes, la son.

 U

A cada poble hi ha una persona
que enmig de la tempesta es despulla
i busca una cruïlla per gemegar
riure i plorar d'histèria, mentre plou i llampega;
són els mateixos que masteguen
els fanals, per culpa d'històries
antigues i per la impaciència
de voler marxar per poder escriure
versos falsos sobre la nostàlgia del poblet en qüestió
cases blanques o arrebossades on els gats
s'hi fan malbé les ungles, aquesta gent li capgiren el nom a tot i tenen pa,
per viure dignament, amb un llit, un pis
i una ciutat;
miren els museus i entenen
la bogeria de la gent,
el gest imperceptible d'una mà
que delata la histèria,
alguns caminen i miren la posta
pensen que han de sentir recolliment i es posen
bé la jaqueta encara que el sol escalfi, és igual!
És igual! És necessari plorar, comenten,
amb la posta, l'amor correspost i el que no,
o per un arròs ben fet, una mica per tot, vaja, i llavors
escriuen versos sobre hotels i proclamen
l'ànsia del genoll mastegat amb fúria, al final no saben
ni qui són i ni si volen re
i es troben de sobte en un camp buit
i llarguíssim immens,

ja falta poc per la Por,

tranquil·la
 

*

al bar hi ha vuit taules disposades
segons algú que no coneixes
i un munt de cerveses buides
a quasi totes.

Un noi al fons de tot
conviu amb la histèria
cal mastegar el coll de l'ampolla
fins que rebenti, diu,
és necessari que ragi sang

això és l'última cosa que li queda, ara mateix
i sap més bé que ningú
que qualsevol precipici és un pont.

A l'altra banda del bar es diu
i es discuteix i algú proclama
que cada paraula és palpable
i que tenen un nom, una forma
un cos esvelt punxegut o egoista
"jo puc tocar les paraules", crida,

l'olor el perfum i la textura
de la nit,
per exemple, diu,
i tocar-li el pit arrapar-se-li amb fúria i demanar-li
que digui el seu nom, que expliqui
com sempre li fa l'amor, que
la nit
té una habitació amb una sola paret
de maons per fer més
dur i físic i intens el sexe i una
olor tan densa que es confon
amb els llavis i els malucs.

Es segueixen buidant cerveses.
entremig, les taules aguanten
al seu lloc i, sempre com sempre,
quan una parella en una taula
punxa la medul·la de l'espiral

la por es presenta poderosa i buida
i les taules cedeixen pel pes.

* 

–fill de puta!– li clava una hòstia
que el deixa sec i quan cau a terra
li estova els collons amb una coça

marxa tranquil·lament del bar
remugant que això li passa
per haver tombat els tovallons

camina fins a un carrer
i allà contempla les complicades estructures,
tomba un fanal amb el peu

per veure'n bé la base
i hi veu el negre i el blanc
mutant a histèria

a sota el vermell dels fonaments
–l'inestable vermell
amb la seva sang–

passen quatre gossos corrents
i es borden amb ell una estona
s'ensumen es borden i marxen

tots junts carrer avall empaitant
l'udol, mossegant els ulls de la gent i dient
 –no es mereixen

s'aturen de tant en tant perquè
l'home escrigui amb guix a les parets
l'incansable complicitat – dels bojos

entenen el guió del mig,
tornen a escriure
–no es mereixen

fan un riu a la cantonada
deixen el carrer brut,

passen per l'artèria.

*
 
la por és carn de dona mastegada,
un diumenge plujós al mig d'un camp
cremant rostolls de farigola
–la precisió com un cos tibant i calent, la tardor

que em fa falta–



(carn de dona mastegada...

trenco l'os i em bec el moll de mi)
 

Un oasis d’horror enmig
d’un  desert d’avorriment.

        CHARLES BAUDELAIRE


tanta cervesa només espesseix més la por
lents i perduts com sempre, a les palpentes,
ni demanem ni llum ni la finestra ni l'interruptor,

gràcies

ja només la paret on poder soterrar
el genoll amb molta violència i llepar la sang
plorant una mica i també
les llàgrimes, llepar l'ull salat de l'altre,


potser una mica així ferint-nos les retines
estrenyent les parpelles també ve, la por


...i encara no hi som, ens en resguardem
jo tapant l'interruptor i tu la llum i la finestra


fosc com és tot tenim prou claror
per veure'ns
els ulls afònics d'insistència.

 tant brusc

com un petar de porta
amb un nadó entremig


doncs constant

l'instant abans


com tant sempre.

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA