És bell el teu cony tan humit i saborós
-per què enganyar-nos?-
M’he masturbat a voltes pensant en ell,
en el pelatge negre i triangular del pubis.
Hi ha qui diu que tots els conys són iguals;
no en deu conèier gaires com el teu:
polpós i salvatge, sexe urbà, àcid
com l’asfalt, els neons, el metro
i els urinaris públics de la plaça Urquinaona.
És tan bell i saborós el teu cony.
Ara mateix, tot recordant-lo, em masturbo.
Tan humit, tan polpós i salvatge.
Sort que aviat el tornaré a tenir.
Només cal que et segresti un vespre
en alguna cantonada d’aquesta ciutat
àcida d’asfalt i pixadors públics.
(De Balades
de “speed” / Poemes destrossats, València, 3 i 4, 1986)
Recordo molt bé l’última vegada que vam ballar.
Vas deixar que t’agafés fort per la cintura,
vaig sentir molt a prop els pits i el perfum,
i em vas fer anar per on vas voler.
Sempre havia estat així entre nosaltres.
Et deia alguna cosa a l’orella, assenties
i em feies rodar violentament per la pista.
No sé si érem l’admiració de l’envelat,
o tothom es fotia de mi. Seria això, suposo.
Podria haver estat el més galant dels balladors
si m’haguessis deixat explicar-te
que havia de concentrar tota la meva energia
en escriure un poema i construir una casa.
Llavors jo era un tipus ple de projectes.
Volia ser cantant i que les guerres acabessin,
volia ser eternament jove i tenir mil amants.
I tu em vas dir que tot això ja estava perdut,
que l’únic que podíem fer era ballar.
Et vaig fer cas i vaig caure com un passerell.
Tu només vas deixar que t’agafés fort per la cintura,
i vas començar a fer de mi el que et va donar la gana.
(De No hi
ha cura per a l’amor)
encara queda el blues
(valls, cossetània, 1999)
He vist la història a dos-cents
quilòmetres per
hora
Les màquines expenedors de preservatius al
lavabo,
per si de cas tot fos sobtadament cert
EL REI LLANGARDAIX
Jo també sóc el rei llangardaix,
d'onze quilòmetres de llarg.
I m'esteu buscant.
Prou bé que ho se´.
Però no em voleu a mi,
ni les meves històries
de dracs, grials i paranoies medievals,
perquè em sé dement.
Només voleu la meva
única i terrible,
sàvia i animal polla.
La de les onze mil vergues,
la de les mil-i-una nits,
l'autència Excàlibur
i la que va matar el drac també.
Aquest sí que és el final
de la nostra civilització.
Ho dic jo:
el poeta del gran fal.lus
damunt del qual ballen totes les vestals
d'aquest infern mil.lenari.
Aneu a predicar al desert de les vostres
ments menudes i miserables.
Allà em trobareu.
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|
