LOU APAREIX EN UN POEMA

Si la pau començàs, Lou,
i sortíssim de la trinxera
quotidiana i avorrida
que ens aboca a ser menys del que som,
no ens allunyarien de tu, ni de ningú,
vagant pel disgust que roda vora
la farola amarga del sofriment.
Un és sobretot el seu coratge compartit
o el seu ésser on disposa de fàcil camí la tolerància.

Si la pau començàs, Lou,
tractaria de recórrer
el teló que separa la solitud
de l’existència que ens dónes,
enllà del significat inútil de la guerra.

(I durant el maig de mil nou-cents noranta-nou
Jean Louis Trintiganat i Guillaume Apollinaire
enredarien veu i poema,
preparant el testimoni inquiet
d’un billet de tornada
fins al teu cor).

Si la pau començàs, Lou, 
l’últim seient magenta
del Théatre de l’Atelier
definiria l’aven d’una nova bohèmia
i la fruiteria de la capamunta
de Montmartre no ens deixaria indiferents.

Si la pau començàs, Lou,
l’amor de la teva memòria
convocaria la boira eloqüent
que impediria totes les batalles,
totes les solituds.
 
 

Els caires de la claror
Mallorca. Centre cultural capaltard, 2004-12-19

HAS ELEGIT L’ÀNSIA INABASTABLE

Has elegit l’ànsia inabastable
de qui fecunda els jornals de les dubitacions
o la febre justíssima que nodreix el jaç dels enigmes
i desgrana la bajoca dels conceptes i altrament
confia en el benefici no fitat de les intuïcions.

Has elegit espigolar de sol a sol les evidències
-les que sols entreveus grenyals
i les que preveus mai no definitives-.
Sovint el real l’han catalogat anses imprevistes.

Has elegit agabellar el ceptre d’una resposta
o l’eborrany esplèndid on s’ufanen
els treballs ignorats i el fat fabulós de les conviccions.
Perquè res no és tan gran com comprendre
i sols el coratge d’un home que cerca et convenç.
Sols amb coratge es configuren al.licients
i es buiden les textures dels vents de l’oblit,
per alenar veritat dins els alts turons de la veritat.


UN PUTXEROL PUNTEGUT

Què trobam tot sols i què trobam acompanyats?
Tots els putxerols del saber són punteguts
i no toquen voreres les ganes d’aprendre.
Escateix fins a la falguera més encapamuntada.
Espargeix emperons al foc més incontestable
i enllumenaràs un putxerol fins ara sepult
i massa puntegut per cabre en el diccionari.


EL VEL I LES PREGUNTES

     “Les preguntes
     no són sols o principalment per a contestar-se;
     sobretot, són per a mantenir-se.”
          Bartomeu Fiol

Una vegada el vel del que cercam és retirat,
hem d’acceptar per estables les veritats trobades?
O també aqueixes circulen perquè un altre,
tanmateix, els llevi un altre vel,
un vel aveïnat d’un altre vel sense acaball?
Serà la recerca l’únic estalbe?
L’ocult, comença per a qui sempre qüestiona?
S’ha d’obscurir la paraula, per desvelar qualque cosa?
Desvelam o recordam?
Amb quin temps verbal va venir, ve o vendrà la veritat?
Vendrà en un tronc estellat com pertoca al mil.leni?
Pot revelar-se cap obra
enllà del temps que encara no ha caigut?
És el regne dels mites el que al final parla?
O és el callar inicial el que pregona tots els sabers?


EL MATEIX AMOR, LA MATEIXA PLUJA

      a Martha Elena Valiente

De res no som tan savis com de la por.
De la por ancestral que difon l’espècie
a mig fer que és l’ésser humà.
De l’espècie que no seria sense la paraula
i els seus arriscats viatges.
La pluja cau com una paüra
sobre uns ulls habitats per la solitud.
Els cors generosos són els únics
que abriguen alguna veritat.
Sense algun sentiment allò que cerca la raó
perdrà pes i potser que es tudarà a poc a poc.

     (El poema d’inspira en la pel.lícula argentina “El mismo
     amor, la misma lluvia” de Juan José Campanella.)




 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA