PLUJA AL PUIG DE RANDA

          Senyor Déus, pluja,
          que Ramon s'huja
          car lo mal puja!
               Ramon Llull

     Plou
i la nit enclou la cel.la humida.

Voldria obrir les finestres porugues
i rebre la boira i el llamp,
el ruixat, la tramuntana.

Voldria, aleshores,
sentir la rampa del fred a l'esquena adormissada,
veure'm les mans blaves sobre el paper remull,
les paraules netes o esvaïdes
i el front ferit per l'aixabuc.

Llavors podria remugar de bell nou,
assuquí,
amb el món aferrat a la carn viva,
com parlant baixet amb els nous hostes
o pregant per tu a un déu extint.

Plou.
I, defora,
la nit és una mèrlera amb el bec postís de cendra.

Endebades cerc,
al mirall xaruc de la cambra
la teva imatge casolana.
Ara tot són agonies.

Em mir
i no em conec la fesomia
que fa ganyotes dins els espills
com si hagués perdut de cop i volta
l'eima difícil del somriure.

Plou.
I, defora,
el bec ombrívol de la nit
torna a batre el finestram.

          (De L'avenc)
 

METAOBSEDIR-SE

     Dic:
            Només pot fer ombra
            qui rep llum abastament.

Pens. 

(...)

Pens en tu.
Pens que pens en tu.
Pens que pens que pens en tu.

(...)

Has vist mai un mirall, nina,
reflectir-se en un mirall?

          (De Sobreviure al Badaluc, inèdit)
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA