Com serà el goig urgent del gira-sol
buscant la llum que en puny haurà d'estrènyer
tota la carn i l'oli per atènyer
mentre madura el camp com un llençol?

Com serà el front del pagès desimbolt
que pensa vivament sobre la penya
quin núvol li serà la contrasenya
que marqui guillotina al juliol?

Cremat d'amor, per mans jo tinc espigues,
creixença a sol batent sota la carn,
arena en bosc de tigres i el basalt

humit com un secret umbilical:
tot és a punt de perdre's sobre l'arn
si no reculls el vi de les ortigues.
 
 


Retrat en blanc

(Palma, Moll, 2004)

*

Res no tenyeix la fe
dels teus marjals obscurs,
plens de moreres negres,
sintaxi dels insectes;
no puc deixar de creure
que els meteors que es mouen
als pensaments que amagues
recorren l’avarícia
de sediments poblats,
resolen l’aventura
d’allò que queda en tu
quan beses refundant
un vell amor invicte,
i la llum que ens separa
és l’istme inesborrable
dels nostres continents.


*

Baldament l’hora encunyi l’or altívol
de les aranyes de la soledat,
atònites de sendes arbitràries
en el batec sempre efluent de l’aire,
no puc sinó intentar inventar-me els mapes
amb traços obsedits que sols s’esguerren
fundant ciutats de llum als teus cabells,
i en l’èpica guanyada del teu mite,
buscar el tresor com únic argonauta.


*

Menteix l’ortiga al jonc, l’arrel a l’aigua,
menteix l’arç a la vinya, el foc a l’aire,
menteix la veu a l’arc que la retalla,
menteix l’ona a l’escata que perllonga
el tímid sol d’abril damunt les pedres.

Penya-segats amunt, les mans dels homes
palpen miralls per posseir les ombres.


*

Nit en blanc: les paraules sostenen
la ficció del dia que se’n va.
Coneixeràs revolts de llargues carreteres
i esgotaràs l’angoixa amb la velocitat.
Ara, a casa, arriba el teu hivern.
Deixa que marxin les aus del teu coratge,
despulla’t bruscament i abraça el cos
de la neu fosa que t’espera.


*

JARDÍ DE SHAKESPEARE

No et diré, pel teu art,
d’on han sorgit els arbres
que s’avancen com les gralles als teus anys.

Aquí tens la mandràgora i la rosa,
l’arç de la lluna, el gerd i l’albercoc,
i encara les violes greus sense designi,
perquè quan, tot perdut, ja res no t’assenyali,
puguis cavar la gràvida esperança
dels dies que vindran.


 

Pàgina de presentació MAG POESIA