(Felanitx, 1965)

Del llibre A desclòs (1996):

Ratlles les aigües,
jus l'òmfal, clos,
i una mà t'estira cap a un cel que plora,
i surts,
enmig de dits sedecs de ta negror,
com llot pudent,
amb festa boja i fart de viure;
passes a frec dels arbres, crides
l'amàs de vesc, la lletja bèstia
que amb tu ha nascut;
tremoles l'aigua, carc, i dins l'escorça
que t'ha ofegat et recargoles
com una mort dins l'ull que et va crear.
Des d'un malson, des d’una fosca,
ara escups foc i fosca, i fosca;
t'entebiones, cerques
com una serp aquell mugró de roca:
l'eixugues.
Fas amargor dins l'amargor de boca.
Fas l'olor de ton pare.

*   *   *

Camí de morques
envers el nostre avenc:
l'encontre saturat
de plors.

Devores
aquest soroll, tan nostre,
lligada al llit de l'amor
amb les meves corretges.

DESSECAMENT (1997)

Dans l'eau creuse des puis
Aux ténèbres de mines
Mon coeur et ma tête se vident
Tout le ciel s'écoule par eux

DESNOS-APOLLINAIRE

Jo era una gàrgola entre líquens i, a sota meu, a baix de tot, forà, hi havia el món. Jo em contreia. M'alava. La meva ganya, si aiguava a raig, més tard cantava un degoteig de pocs gargots, un suc amarg, indefinit, que queia avall, del cel estant, fleuma-i-rosada. I així, amb desesper, brollava, doncs, a les enfores, quan incomptats lustres de pluja vessaven damunt meu d’ençà dels pous de l'infinit, des de la llengua a la fondària, a fi de rentar el món que adesiara alçava el cap i em contemplava bocabadat o indiferent des d'un hermètic formigueig. I jo, a cada glopada que em sortia, a cada doll plogut que expremia i perbocava, perdia el jo, m'orava, vomia a l'altra punta de la nit, entre vertígens d'altura, i amb la difícil fesomia de qui passa per mals tràngols, golafrement i regirada, rar epicentre de l'oblit, o derivant de llàgrimes, sempre tan clara la saliva, les urpes dures, forçades a dur el dol de tants diluvis, alhora que em creixien, als arreus del cos, barbussos de verdet, molses insanes, arcs i apèndixs, armes-de-sempre promptes a la guerra, perllongacions d'un os ben decadent, corn d'alicorn en forma d'arpa a punt d’encetar un cant amb crins de vent, l'engargussat moment de l'aigua que és estimbada a l’inframón, descomplagut de tantes púrries, que a l'allà baix segueix essent regat, de tant en tant, pels urcs d’uns llimbs massa infecunds, desalçant l'aigua... O l'invertit pitxell que sóc en mans de l'embriac, o alienada claveguera que viu de gotellades, esquitxos d'univers, tristes grisalles d'un cel foguer, limítrofe de Déu, que com l'Estix és constantment solcat per quilles d'ànimes.
……………………………………………………………
Si no sóc càntir relliscat: un reguerol en terra mostra la clivella per on s'escola l’univers que tenc a dins, i l'aiguafils que aquí em neix, sortint del crull, se'n va de nou a aquella deu d'on va sortir. Perquè no res s'estagna en mi, ara que un trenc tan arriscat se'm bada com cesura, i no contenc sinó allò que fuig, que és no dir gaire, ni fons ni riba, un omelic que sagna, hores i hores infundades sense arribar-me a omplir, fugint sempre de mi, a fi d'anar a la font i allà matar la set que em fa esser neguit d'assaciar-la i dir: "i els rius deixaren-me baixar per on més em plaïa!", truncada guerra que sempre es vol nodrir de llostres d’aigua, fang dividit que el di-vident esquinç separa, via hemàtica, l'apostrofat decol·lament de si, tot destil·lant l'anihilar-se, ull degotant d'arcàntgel, ab-istme, espai sens mur dels aiguamorts. I mir les dernes, sí, trossos de mi abreviats que envegen un retorn a regions frígides, sentint la irritació dels abeurats que mai no han de tenir un assossec. Ara que passa tanta d'aigua pel meu cos! De solament passar, de solament lliscar, de solament fugir, ella em perfà, em purifica, fidel a la fondària, allisa els desacords que em surten arreu dels llavis de la nafra, la fesa cloacal, excelsa i pura, on l'aigua empresonada va despertant-se del seu son d'àmfora... I sí, un cel sencer ha vessat tot a través meu, reduït a sanglotades, per la culàrsega; tots els seus reis vénen a mi per traspassar-se, jo que m'estic aquí i resistesc amb un obscur hiat, pou emulat d'orins ben cantirats i escolaments d'espasme i d'aiguasutge, jo que aquí visc per terebrar tenebres amb dolls d'ànima, desalterant la set, essent l'enquimerat circulament de sabes inaudites on un negat va mig surant amb ombres passatgeres, al fil de l'aiguaneix i els morents d'aigua.

Inèdit:

desguitarrada vida, t'estàs dreta: amanyocada
al teu simple, al meu simple
joc de cadàvers que hem sargit
amb el cordó dels cignes
als meus forats, al cor —
en el llibre i volum del meu cervell —
ben prop d'aquells,
els enroscats,
suats,
els anusats colls llargs —

—porta ara
la teva nosa a passejar, l'has d'anomenar així:
«Avall», que aqueixa rosta decidida
que neix
dins del teu braç et mostri
la fel que engendra
la majestat dels roures,
perduda en la brillància

(el cadàver és amb el rei, però
el rei
no és encara amb el cadàver), i vegis
els llampecs virolents de la canya dilecta —porta-hi les ànedes,
llença-hi
l'ocellada bleixant
de la caça abundosa que escorrima
sinuosos dibuixos
damunt les plomes mormolants
de dos-cents anys enrere —

—i llença'n, però,
la pitjor part…

aquí tens els forats: posa-hi daurats sense inici,
posa-hi sencera la motllura —volta-hi l'exèrcit
de les relíquies l'arbreda, entre no-res i desfalc,
allà on el mort
es mor dues vegades, o potser més,
crispat d'aroma, la solitud ornada amb la tendresa —

troba'ls aquí, vell talp,
¿o pots urpar dins de la terra tan de pressa?
—entra en el trist hospital, dins brocals sense pou,
amb les pregàries neurastèniques que es mediquen al damunt
de la llàgrima envidriada, brossures,
raigs de l'hivern, amb Rembrandt—: primer són dues
ametistes que tallen bruscament
les fímbries robades de Saturn, després
dos càvecs
que finalment s'afilen
passant de l'una
a l'altra mà, talment els dos somriues musicals
del sabre del guerrer quan dalla
la flor que cohabita
i diu: two Clowns, gravediggers

—ells bé sabran, com tu,
perdre l'estona
amb l'una
de les molses òrfiques que descalcen;

la llosa t'ho agraeix,
l'argent
malabaritzat et secunda
en la revolta,

llença'm la morta, aquesta, sí: la més blanca, amb les llenties
d'aigua als polsos —fes que sonin avui
les gargamelles corals
de les trompetes-flestomia,
entrem llavors dins del seu nínxol fresc:

ell, Samuel,
l'alatrencat, sospesa aquí,
amb els tres quarts
del seny corcat d’un monarca,
el més menut
dels abismes, o aquells
cristalls
de glicerina
del físic Crookes —

la balança cau sempre
d'aquest costat del buit,

la nit, perduda enmig de dues clenxes,
t'haurà atacat un altre cop
en aquest veraç
interior corb
de Shakespeare —

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA