poemes

Josep Piera
Esborranys de la música.
Tafal. Son Coc, Ciutat de Mal. 1980

TRES TEMPS DES D'UN IMPOSSIBLE

1.

Amor
espill
t'estime
imatge
fred
tu sola

tu sol
amor
mentida
t'estime
sí
ben cert

ben fals
miratge
amor
abraça'm
pren-me
crida'm.

2.

Cos allunyat enll'a d'espills polsosos
la veu et diu i et veu
propíssim; s'acosta, tebi alè.
La mà dintre un guant blanc.

Prou de romanços metafísics.
La destral rovellada
un ou caigut al plat
els somnis com una cuina freda
i el somriure amagat del teu melic.

Deixem-ho córrer.
No és nit d'escriure versos
fotuts.
Millor si t'arrimes al marge
i pixes com un gos.

3.

Simbolisme onanista dedicat a la lluna
jocs ofegats dins la claror insípida d'un got.
Agrulles brodant gastada retòrica
de sang amb ceba i segles frustrats.

Millor si guardem les paraules en palla
a l'espera de la fruita madura del crit.

Cants i encants. Muro, Ensiola, 2004
(És una antologia de 1971 a 2001)


DE LA VIDA QUOTIDIANA

No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en el mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora de seny.
Allò que cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
no cal fugir enlloc; mira-ho tot prop i a punt:
objectes, cels, mons, paraules,
horitzons, presons, éssers o murs.
No cal anar més lluny.
Només l'esguard i el tacte
aboleixen distàncies.
Estimar és conèixer.
El miracle és dins nostre.
No cal anar-se'n lluny.


*

Participar de l'espectacle quotidià
de trobar tots els sons i les veus,
tots els perfums del vent,
les mans ofertes, totes.

Viure la saviesa de l'instant
vinguen d'on vinguen meravelles.
El plaer profund del espills.
Les imatges del gaudi.

Palpar el temps.
Els jocs estridents dels infants,
la corfa arrugada d'un vell...
Ara i ací: la vida inesgotable.


LA MAR

La mar, la mar, la mar.
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seua placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel somiat.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.


*

Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.

L'amor, amor, és aií: és, si no és.


BLAI BONET

No t'has mort, Blai Bonet de Santanyí, àngel foll,
jove etern que tocaves el cel nit i dia.
No t'has mort, bé que ho diu la r`'adio, ho diu la tele,
ho diuen els diaris i els amics que truquen
per compartir la teua absència sobtada.
Tots diuen que t'has mort, però no és cert.
No me'ls crec, perquè sé que no ets mort,
que allò que mor en tu no és que et fa Tu,
que en tu només mor l'aparença de l'home
que ens guardava paraules, dites des de l'ànima
encarnada en un rostre tot ulls de tant mirar la mar.
La teua compania aparaulada ara és més pura,
més intensa, més transparent i blava en el deliri.
Tu ets paraula feta vida, paraula en clam de ser.
Paraula que no calla, música en veu
que ressona en els nervis i perdura en la ment
com un eco en la serra, com la remor del mar,
tan clara quan es fa silenci en la calma
com quan retrona tèrbola en la tempesta.
Diuen que t'has mort una vesprada de desembre,
al ple de l'hivern de l'any 97, quan el sol
comença a voler créixer i anunciar vida nova.
Llegint-te, ara que diuen que t'has mort,
torne a dir que no és cert, que no és ver,
que quan un home té el do de la paraula
i la sap dir que no és cert, que no és ver,
que quan un home té el do de la paraula
i la sap dir en plenitud, a doll i a brolls,
quan mor, el que mor en ell no és Ell.
Ell, Tu, Blai, com Jesús infant, renaix
fent-nos sentir viu el seu sentir.

ibn al-yamani d'Eivissa (segle XI)

FRAGMENT BÀQUIC

Com eren de pesants aquells gots buits que ens duien.
En omplir-los de vi pur, però, s'alleugeriren
i a punt van ser d'envolar-se'm
com escapen les ànimes dels cossos.
 

ibn khafaja d'alzira (segles XI-XII)

ESCENA D'AMOR

Amb llambrecs de gasela
i el coll -quin coll! - talment del cèrvol blanc;
els seus llavis rojos com el vi roig;
i les dents -ah, les dents!- quina bromera.

Com els estels, lluents, entrellacen la lluna,
d'embriaguesa llanguia dins la túnica d'or.

La mà d'amor ens visità en la nit,
vestit d'abraçades que l'aurora esgarrava. 
 

ibn al-zaqqaq de valència (segles XI-XII)

LA NIT

Quina nit vaig passar més delitosa
fins a l'alba abraçat per l'albada.

Els braços seus, baldrics, als muscles meus;
i els meus, cenyill voltant-li la cintura.

EPITAFI A U MATEIX

De vora vós, amic, m'ha tret la mort,
llei fatal que ens allunya als humans.
Si m'ha tocat d'anar-hi a mi primer,
un dia, potser prompte, vindreu vós.

Per vida vostra i pel meu somni dolç:
no fou un goig el nostre viure ardent?
Pregueu per mi, qui passeu per ma tomba,
i a l'amistat pagueu la fe jurada.
 

marj al-kuhl d'alzira (segles XII-XIII)

POEMA BÀQUIC

El testimoni tinc dels llavis seus
i aquests proclamen que és vi
llur saliva en els meus llavis.
Si els parpalls em fan embriac,
no he begut, sols és desig.
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA