georges brassens

FERNANDA

Una mania de vell minyó.
Jo ja m'hi he acostumat,
així distrec ma soledat
als accents d'aquesta cançó:

Quan penso en la Fernanda,
trempo sense mandra;
quan penso en la Roser
trempo també;
quan penso en Leonor
Déu meu! trempo millor;
si penso en la Rut,
no trempo ni ajagut.

La trempera papà no es pot encarregar.

És aquesta mascla cantarella, 
viril, bastant antiga,
que retruny dins de la garita
de la valenta sentinella:

Quan penso en la Fernanda...

El mal humor sap enganyar,
la vida s'enlluerna
tot vigilant la gran llanterna;
canta així el guardià del far:

Quan penso en la Fernanda...

Ja ha resat, la tarda cau,
però té l'ànima trista.
Canta així el seminarista
agenollat com un esclau:

Quan penso en la Fernanda...

Al monument  on he vingut
a visitar la tomba
vaig sentir fort com una bomba
cantar el soldat desconegut:

Quan penso en la Fernanda...

I posaré un punt final
a aquest cant salutari
tot suggerint als solitaris
de fer-ne un himne nacional:

Quan penso en la Fernanda...
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA