|
(Palma, 1974)
La llei#llei
Ana-tema
Hipnes
Poltre(s)
Cants llebrers
La llei
(Palma, Moll, 2004
*
La llei és, en el tot, la immanència;
la consciència: l’excepció.
*
No atzar,
no necessitat,
hàbit
?
*
Lluny,
un fanal
travessa un buit
de nebuloses.
*
“També a la natura el punt és
un ens vessat sobre ell mateix
i ple de possibilitats”
Kandinsky
La vana certesa
de saber-nos tangents o, millor encara,
necessàriament superflus.
I quina branca destriar on
contra l’abís inútilment arrapar-nos?
Llargs i tortuosos
de l’èxode en són els camins,
però anglèlics o morals
el nostre signe és el retorn
als confins darrers de la presència
(punt i línia sobre el pla: geo-mètrica il.lusió
d’un déu esdevingut Història).
-La mar,
tanmateix, no es plany de les onades.
*
“No sé quina impressió produiré davant del món, però
jo me sent com un infant que juga en una platja i que
de tant en tant troba un mac més rodó que un altre o
una petxina més bella que de costum, mentre el gran
oceà de la veritat roman sens desvetllar ben davant dels
seus ulls”
Isaac Newton
S’abilla (bruna
bruna)
i en l’oratge s’engruna
la Lluna;
i en l’oratge, ai!
malhaja
servitud obscura de la platja
(i
la mar que
l’esgarra i
la lluca);
i a recer del sutge, un home (pulcra-
ment), una ment contra natura.
“La Naturalesa és imple i no prodiga les causes de les coses”
I en algun lloc, però,
entre la vorera i les dunes,
un nin recull pedres, petxines, clovelles de Lluna...
i somriu,
mentre escriu,
damunt l’arena encara bruna,
les lletres (lentes,
lentes) d’un Bell nom.
ANA-TEMA
II
Flamígera
L'espasa
Declama
Soldat
De l'ombra
No retis
Els ulls
Al clar
Combat!
Transita
La fosca
Escapça
L'opaca
Lluor
Del vespre
Oh orb
Verger
Soldat
Combat!
No temis
Dels ulls
La fosca
Intenta't!
III
La paraula és
L'artilugi
De la nit
Cap a l'alba
De la llum
Agonitzant
Foc follet
Encenall
Alimara
De l'esguard
En l'escàndol
Del no-res
La paraula és
Com el vi
Del bell vas
En safates
De silenci
Perbocat
Subterrani
Riu que corr
Entre els ossos
Capolats
Dels antics
Sols nosaltres
Oh soldats
De la nit
Libarem
Els alcohols
De la memòria
Front el rostre
Permutant
-ganyotaire-
Del transit
XIV
"We could plan a murder or start a religion"
James Douglas Morrisson, An american prayer.
Atiau el caliu
Al bell mig de la plaça.
Cridau els infants.
Què venguin! Que mirin!
Què servin el foc!
Cap tronc no fumeja.
La posta és hermosa
Coberta de cendra.
Tocau la campana
A dalt de l'esglèsia.
Espantau l'ocell
Que mora al terrat.
Celebrau l'indret!.
Les mosques revolten
Els ulls de la víctima
Mentre un crit s'esmola
Als llavis ja blancs.
*
La carn vol el foc,
El daurat escalf
D'un silenci d'ones,
Oh, divina llum
De la posta encesa!
La ferum del temps
Narcotitza el cant
Del vell sacerdot
De les ungles negres.
L'Heroi, el botxí,
El sant, l'assassí
De les blanques nines
D'ulls estupefactes.
Oferiu-me el ventre
De la verge trista.
Oferiu-me els llavis
De l'infant que calla.
*
Caminarem, calms,
Sobre els ossos grocs
Del boc expiat
En la nit joiosa.
Besats sense besos
Juntarem les mans
Prement fins que els dits
Desagnin l'aurora
Que guaita entre els arbres.
Ens beurem la sang
Del matí xuclant
L'entrecuix vermell
De la verge adormida
A l'altar del bosc.
Cobrirem amb calç
Les sobres i els vòmits
Del vell tabernacle.
*
Sentiu la sentor
De carn, les genives
Que sagnen silencis
D'aurora, els llavis
Tacats pel tenrum
Oliós dels ossos
Xapats per la nit.
Hem libat el menstru
Incipient, càntics
Vermells ornen la tarda,
Sanglotegen mots
Que les llengües callen
Als pal·lids mugrons
De les nines mudes.
Dexau-m'hi engendrar
Somriures de foc,
Detritus d'horror.
*
L'horror purifica
Les mans del botxí.
Qui canta l'horror
També es purifica.
"We could plan a murder
or start a religion"
Aquesta és la fi.
L'amiga, l'hermosa,
Caminen plegats
Per l'antiga nit
Del temps sense dunes.
Furgau din el fang!
La calç ha florit
Espigues de blat.
Beneiu la pluja!
(els ossos no membren
l'escalf de la carn).
HYPNES
Mallorca, El Tall, 2009
(nota a Rilke)
Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres dels àngels?
Rainer M. Rilke, “Primera Elegia de Duino”
No
àngels no hi ha a qui
terribles o bells
les mans puguem estendre i demanar
No ho ignora l’animal
que indiferent s’ajup per a la caça
ni al brancatge
l’ocell en el seu cant
No
àngels no hi ha
ni serpents
ni cap cel per habitar
Sols nosaltres ho ignoram
o
tot fent com
qui no ho sap
fefaents
els bastim amb la paraula
*
Si no hi ha demà
Si avui és l’ahir
que el temps encatifa
Si en ones la mar
sargida d’oblits
esfulla el possible
Què importen la sal
i el temple que habit
el foc i l’espira?
*
(els sons nets)
A Àngel Terron
No quan obliqua
l’ombra ens declama
cal desposcar els
clarobscurs de la nit
Glavi de llum
la paraula a l’ampit
brosta dels ulls reperfeta de flama
Tot quan és ver
en la llum se proclama
hòrrid o bell
a son ritme cenyit:
No cap aurora retrà son sentit
al jorn pastat entre vels d’oriflama
*
Ranci serà el regust que ens deixarà
rere l’últiom arrest d’aquesta parla
l’àrida llum que l’orbe ens obre i garla
com ombra als ulls on el verm se’ns beurà
Qui per al ver la paraula ens haurà
que com saba la veu pugui libar-la?
Qui d’entre tots
taumaturg de la Parla
cada alimara a son nom sargirà?
Lluny de l’instant el sentit no perdura
puix que llum
és efímera en son traç
Qui en capirà de l’instant la mesura
i sense por
podrà ja dir-li:
-Atura’t,
la mort no tem puix que en conec la faç
Qui serà aquell que ens retorni a natura?
*
Jorn
detura’t en l’ombra
L’hora declama l’absència del traç
Fugitiva és l’ardor
en el si de l’estança
i en deserció i simulacre
ombra contra ombra
el dúctil intent s’enderroca procaç
Oh les llunyanes pastures
Zèfirs en què l’amor s’escampa
Però
serv les engrunes del Sol
aquí
dins la sargida butxaca
i així que la por s’escoli
bufaré
(jo, l’insalvable)
POLTRE(S)
Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2009
Palma, Ed. Moll, 2010
ALS STATTHALTER –DES NICHTS
Adorno-Valéry-Heidegger
Tan a prop
D’on el mot
Dilata
L’absència de món
L’a lluny es delata
Sentit per a tot
Cap món no li cal,
Al llenguatge
Ni cap llenguatge,
Li cal al món
I si parl és
Tan sols
Perquè em cal
A mi
Que sóc
Lloctinent del mai
APUNTS DE POÈTICA
Ningú no testimonia pel testimoni.
Paul Celan
La violència encapçala la bellesa.
Àngel Terron
Recercant
La confessió
El poema esdevé
Violència
Obscura inquisició
Al bell testimoni
De la llum
La paraula torturada
-No la tortuosa-
Sobre el poltre de tortura
De versificació
No la paraula que diu
Aquest món que el temps ja escriu
A la pell i a la memòria
Ans la paraula que Es diu
Que s’inscriu
Com a l’àmbit de la llum
On tot esdevé visible
Tangible
I transformable
Recercant
La confessió
El poema esdevé
Violència
Perquè el testimoni canti
La seva antiga raó
EL POETA LLADRA A LA LLUNA
Vox clamandis in deserto...
Com un ca sobre la sorra
D’un desert desfet paraula
Des-
Bordat per l’anuència
D’una lluna sense forma
Faig camí vers l’Aliorna
D’una nit sense presència
On sóc petja
Fràgil baula
D’un destí que se m’esborra...
ENCARA NO SOM HUMANS
Eudald Carbonell-Miquel Bauçà
En el límit segur de l’extermini
Desescrit
El sentit d’aquest domini
Fosc i antic
On el mot és el termini
I l’ombra de tot crit
Oh bell ermini
Del temps que succeint fretura el símil
Dels déus que ja han prescrit
El trist facsímil
D’un fat malfet història
Cabòria
Inaugural del simi dins la boira
De l’Ésser
Dins l’espill de l’escrutini
De la recta ganyota
La bubota
Persistent sobre l’òxid alumini
De la llei
Del tan docte Lorelei
D’una moral pervinguda morral
Sobre la boca fecal
De l’homínid
LA TABLE DU POÈTE
Avesat com m’he
A això
-tot el pebre és dins el pot-
Pel camí que em dicta el mot
-per dreceres de sentit-
De l’ignot inadvertit
Em retrob la seva baula
Avesat com m’he
A això
-confitura no de fraula
no de poma ni albercoc-
Amb tot l’àpat a la taula
Cadascú pren el seu lloc
En l’aguait que s’obri el vi
Avesat com m’he
A això
-les espines fan patir
més si vénen dins els mots-
Obr el pot
Escorx el vi
‘Boc el pebre
N’ompl els gots
I me’n torn pel meu camí
Avesat com m’he
A això
car no hi ha res més a dir-
Cants llebrers
AdiA edicions, 2016
Col·lecció Ossos de Sol 22
(NARCÍS)
a l'anvers dels ulls
la paraula que invoca fer-se temps
aboca xarxes
fongs de lassitud
dobre el flux de les aigües
allà m'aguait
--pescador sense fam
absort en el reflex d'aquesta cara
que desconec
--Qui ets?
--Sóc tu
--Qui sóc?
--Ets jo
--Besa'm!
(AGDITIS)
el dolor era bell com un dia d'estiu
quan la llum calcigava els imperis de vidre
dels súcubes lunars
aleshores fou que la Nit em parlà:
--Tu ets Onan --em va dir-- Els teus ulls
són l'espill invertit dels teus somnis obscurs.
Les teves mans: dos monyons incapaços.
el dolor era bell com un dia d'estiu
i jo vaig vomitar sobre els pits de ma mare:
--Ací tens, puta, l'estantissa llet
dels teus deliris...
Sigues maleïda
per sempre més!
el dolor era bell com un dia d'estiu
quan jo vaig tenir un somni
un somni indesxifrable
en què algú hi somiava que somiava en mi:
--Tu ets jo --em va dir-- i jo sóc tu
i cap concili no serà possible
fins que la mort no habiti entre nosaltres.
el dolor era bell com un dia d'estiu
com la brisa entre els arbres
o com el crit d'un porc sacrificat
en una crimònia pagana
el dolor era bell com un dia d'estiu
i jo em vaig despertar entre els braços d'algú
que m'estava parlant:
--Quin nom li posarem a l'infant que ha de néixer?
aleshores no record
el dolor era bell com un dia d'estiu
quan la Nit em digué quin seria el meu nom:
--A partir d'ara tu seràs Agditis.
(FOLL SONET DEL SANT ORINAL DE MONTSEGUR)
espurna estel dedins del cor la nit
s'estén com un tumor com una obaga
la nit s'enlluna dins la ment concaga
de pensament la tàvega del pit
i jo no só sofrent ni esporuguit
conreador de fems no só la daga
tampoc ni el vent ni tan sols la rissaga
que assota el port i es fa l'empegueït
vermador d'elements só l'alaga
només el pi vermell que creix als més
alts cadafals del continent la saga
de Bogomil perdura en mi só pur
com el pet de les vaques com el bel
dels siurells degollats a Montsegur
*
no hi ha més llum que la llum que glateix
oh, vermador dels raïms del dolor
enfront dels ulls del capvespre en què só
urna d'un món que el temps escandeix
no hi ha més llum ni altra fe no em nodreix
que la del vi veremat per l'amor
al celler fosc del mas sense senyor
en què m'habit:
só fonc que efervesceix
sobre el trespol on la nit des-aombra
les criatures d'un cant escindit
entre dos sols
entre dues penombres
que des-floreixen en corcs d'infinit
no hi ha més llum que la llum que dins l'ombra
poua aventures que cerquen sentit
(LOVE SONG)
llibertat de no dir
cantar tan sols
fins que la llum eixampli el clos del pit
sóc nervi
muscle i os:
he resseguit
l'obaga indiscernible dels dos Sols
sobre els solcs dels teus ulls enfosquits
--Vols
venir amb mi?
(el camí prohibit
roman encara obert i el seu sentit
perdura rere el traç d'hipnòtics vols
sense destí)
--Viurem per sempre sols
lluny dels peatges d'un món circumscrit
a la penombre de mots on tan sols
hi glateix la recerca d'un sentit
inassolible:
ser
entre els dos Sols
el translúcid mirall de cada oblit
(EL NOVEMBRE DE LES FIGUERES)
corgelada paor de la natura
testimoni estremit
mut de l'Avern
advocació nua de l'hivern
amb l'enterca saó de la fretura
dolor de la Coré
qui en l'espessura
de la terra recull semences de verm
feta tota ella ventre
vulva
ferm
coit vegetal sobre un jaç de tortura
--No tastis la magrana! Ni el codony!
Sóc Hermes, l'enviat, qui signa els tractes.
--Jo ja no sóc altra cosa que enfony:
Mos pits segreguen calostre i sutzura
Mon sexe serva el misteri de tot
Mon dolor és
la bellesa futura...
(BLAI BONET)
déu et dol com un sexe capolat
com una picoreta entre les cames
per on vessa la deixa de l'Amat
que es fa cos en el cossi de l'absència
a l'ungla et dol i al cambuix de la parla
aquest amor teu que esqueixa mor(r)als
prenyant de verd els presidis de l'agre
per tornar a llei el seu so vegetal
mariner dels albons! pagès de l'aigua!
el teu alè com un cant que no atura
el teu amor com un do natural
fuster del blat! jardiner de la sal!
ara que habites l'hora més segura
em sent més prop de la teva distància
"In Berlin by the wall..."
Lou Reed
un ca negre corr entre la gent
per carrers difuminats sota el nocturn fremir
de la fràgil llum d'un cel sense lluna
un ca negre panteixa
exhaust
vora l'ombra d'un braç que s'allarga
inert
com maldant per servar
dins el puny entreobert
un grapat de no-res
un ca negre em rovega la nina dels ulls
penetra dins el meu son
m'arrossega per pàl·lids carrers sense lluna
i em ferma al fredíssim volant d'un cotxe abandonat
en la més llarga i estranya avinguda
un ca negre m'està cercant
quan em trobi ja serà massa tard
(CAMÍ DE L'ÀNGEL)
A Antoni Artigues
enfilar cada paraula
vers
l'abisme del silenci
i sense por
sens indulgència
destravar-m'hi
baula a
baula
fluir tot
consolidant-me
sol trajecte i
sens objecte
ser el projecte d'un nou cant
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
