El boixar
 
 

EN LA calma, dibuixe cops de neu, pedres
com petites ànimes que el vent

lleument disfressa. El color del gris s’esmuny
per les parets, indesxifrable, i definitiva

creix la pell, com un boix tan perdut
al bellmig de la pupil·la.
 
 

El cant
 
 

VARIARIA EL cant en l’obaga
seca si tu el besaves,
suara que els trets dels llençols
encara desdibuixen coixins i
matinades caloroses?

Canviaria el rastre, el seu 
polsim tèrbol si hui cada diamant
fora d’una descurada bellesa
i ens esquivaren les fulles amb la
seua ombra, epilèpsia dels
més fràgils malsons?

Entre el roc, fred de mar,
entre el card superb de les mirades,
tantes vegades has marxat que ara
ja no sabrem en quins 
indrets buscar-te.

Una excusa
 
 

SONA UNA cançó, una estricta i nova
heretgia per romandre muts
durant les hores que restaran envers
la vida,
i en cada repetició
cauen alguns ocells, espantats amb el
mot del seu darrer crit,
profundament ininteligible.

Jeure així, estàtic
i immutable a la subtil
devastació, templat
i deslluït, com el dolor d’un
silenci extingit, que és ara
l’única resposta que em queda.

Més tard, la humanitat hissarà potser les velles veles,
unes poques banderes, escrites en cendra, 
en nom de l’oblit.
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA