(Barcelona 1910-1985)

Bibliotecària. Membre clau durant la postguerra; col.labora a la revista Poesia, fundada per Palau i Fabre, amb qui mantingué una llarga correspondència.

Maria Aurèlia Capmany, "Pròleg", a Leveroni, Rosa. Poesia. Barcelona, Ed. 62, 1981.

"Alegria i desolació trenen el món poètic de Rosa Leveroni. Com tots els lúcids sensuals, contempla el pas del temps i el registra en el ritme bla dels seus versos. I és precisament, gràcies a la facultat intel.lectiva dels seus sentits que una mena de pietat oriental, com diria Maragall, l'allibera de tot patetisme, de tota recança, i també, és clar, d'una retòrica de l'amor."
"I se m'acut, per explicar l'última intenció dels seus poemes, el record diàfan d'una seva intervenció a l'aula de Filosofia del doctor Joaquim Xirau Palau, en el curs 1937-38 [...] -Penso que el temps és un gran riu, que s'escola dibuixant amples meandres; nosaltres vivim en qualsevol de les recolzades del gran riu i només podem percebre la seva qualitat de trànsit. Però podem imaginar-nos que ens alcem per damunt del lliscar incessant de la poderosa deu, i des de l'última volada de la nostra ment veiem el present absolut, la unitat del riu, l'última qualitat immòbil de la seva existència."


Maria Mercè Marçal. "Rosa Leveroni en el llindar", 1988. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Leveroni s'ha llançat, en algun moment, doncs, portes enllà dels límits assignats a l'experiència femenina per les convencions i la bona educació. Però el seu és un viatge interior sobretot, lligat al món dels sentiments: "íntim periple", en diu [...]. L'amor és el viatge. Un amor, però, fora seny, com el d'Ausiàs March -poeta que va ésser objecte d'un breu estudi per part de Rosa Leveroni. [...] El contacte amb el subjecte estimat és sempre insatisfactori i irreal "perquè ell s'esborra davant l'empenta passional d'ella, i ella queda refermada a través de la passió que transcendeix l'home". És a dir, la passió sempre va més enllà de l'individu concret que n'és el destinatari, té un sentit en ella mateixa perquè és ella que reforça el jo de la poeta, fent-la viure i sentir-se viure, i, de retruc, referma també la seva solitud, que se li converteix "en allò que de personal i individualitzador té l'amor. [...] De fet, Leveroni s'identifica ella mateixa amb l'illa a la qual torna -terra ferma però circumdada per aigua en perpetu moviment, sol.licitada permanentment pel mar, i, sobretot, imatge de la solitud. [...] Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l'un ni l'altra. I d'aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força. [...] Penèlope no serà la de l'Odissea: el vel que teixeix i desteixeix és, en aquest cas, el dels somnis -aquest espai on cap destí no frena el propi desig."
"Clementina Arderiu [...] es trobaria molt més a prop de la Penèlope homèrica. Arderiu, per exemple, serà esposa i mare, i la casa representarà una imatge central en el seu món poètic, significativament. No menys significativament, en Leveroni, com ja he dit més amunt, aquest lloc privilegiat l'ocuparà la imatge del port. El port és el llindar entre el mar i la terra, participa de tots dos, és el lloc del retonr, però també de la possible -o impossible- nova partença."
"hi ocupa un lloc central la tensió entre l'amor-passió i la solitud. El primer troba la seva expressió metafòrica sobretot en el mar obert. La segona en l'illa. Un i altra aboquen, en els seus extrems, a la mort: o a través de la fusió en la immobilitat i el silenci terrestres, en un cas; o pel xuclament per part de la voràgine marina, en l'altre. I, així, la poeta sembla voler resoldre aquesta doble sol.licitud i, en darrer terme, afirmar el seu jo i la seva vida, instal.lant-se permanentment en el llindar que representa el port: indret, com deia, del record i del desig, del dolor i del cant, on el somni de braços oberts sap contrarestar l'obscur destí que tanca."

"Rosa Leveroni és, d'entrada, una dona que té una professió que sempre va a treballar fora de casa. Que no es va casar, i que aquest fet no va implicar per a ella renunciar a l'amor."
"En definitiva, ens trobem davant d'algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem."



Epigrames i cançons

PÒRTIC

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.


NEGUIT

VIII

Esgranat el corall de les besades,
he dit adéu a les platges en calma,
navegant amb les veles remoroses
pel mar obert d'infinites recances.


DOLOR

I

Gràcies, oh déus! d'aquest amor sens joia
vestit d'humilitat i argila fràgil.
Gràcies, oh déus! d'aquest dolor que em cega
si feu que plenament pugui cantar-los.


JOIA

II

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.


V

Paraules sense dir, cossos en pugna,
llavis només, deixades les recances.
En la tarda d'hivern enfredorida,
has fet florir la meva primavera.


X

Has fet un collaret amb les paraules
per a ornament manyac de ma nuesa.
I m'has posat al pit gemma escollida,
aquella que de temps era esperada.


ABSÈNCIA

I

Rosa encesa del desig,
com m'esgarrinxes els llavis,
i sóc tan lluny de l'amat!
Sols tinc la mar per companya;
ella bé prou que em somriu
dins la cala arredossada.
Em somriuen els estels
i la lluna niquelada,
el campanar cimejant
i la vela ben inflada,
i la gavina en ple vol
i el peix fugint de la xarxa...
Rosa encesa del desig:
com m'esgarrinxes els llavis!
Si sóc tan lluny de l'amat
res dintre meu ja no canta.


IV

Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.



Presència i record


HAIKAIS

VIII

Ai las! aquesta nit
tan sols trobo en el llit
claror de lluna


X

He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist.


VALLDEMOSSA

Sota dels núvols
una branca sospira
per abastar-los.
El rierol murmura
una cançó de plata.


FINESTRA A CIUTAT

No veig pollancres
amb dolç vinclar de noia
prop ma finestra.
Sols tres estels naveguen
timoners del meu somni.


RECORDS DE PARÍS

     Endreça

Tot el miracle
en la gràcia es tanca
del teu somriure.
I ell serà per sempre
el cant, el vers, la rosa.


ULISSES

Només desitjo
el redós de la casa,
l'esposa dolça
i als ulls del fill els somnis
de tots els meus viatges.


MARIANNA ALCOFORADO

IV

Si la tempesta
no hagués estat tan forta
i el port difícil,
¿podria ser tan bella
la pau, la font tan clara?



Color del temps

PRESÈNCIA

III

S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migia.
Tremola el vol de coloms
damunbt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa.
Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...


EVOCACIÓ

Oh divina tardor, quan la campana
     del poblet amagat,
amb el seu cant d'argent em feia ofrena
     d'aquella claredat!
Dolça remor de fulles adormides
     damunt dels teus camins
que van donar-me el foc i la bellesa
     dels seus coures més fins.
La casta tremolor de l'estelada
     fent-nos de cobricel
d'aquell llanguir d'amor, quan dels teus besos
     vaig collir-ne la mel.
Oh divina tardor!... Si recordessis
     el seu màgic esclat
i d'ella, com de mi, en els teus somnis
     te'n fossis enyorat!...



Els records

I

Somni: perfum de rosa
estimada de l'alba.
Al lluny parpelleja l'estel,
i en l'hora perla,
el teu record -sospir, cançó-,
un àngel m'ha portat per companyia.



Les absències

OCTUBRE

Aquest octubre em donarà el perfum
més oloróis d'amor i melangia.
Un dolç esclat tindrà la seva llum
tot tremolós de l'enyorança pia.

S'esvairà tot rastre d'antic fum
coingriador mesquí de la follia,
i la flama fgidel que no es consum
amb les seves clarors m'ornarà el dia.

Sota la terra lleu ara reposes,
amb l'esperit ben pur, joiós ja goses
l'aven tura feliç de l'infinit.

Aquest florir sortós de meravella
serà la rosa d'or que s'esbadella
damunt el somni càlid del teu pit.



Paisatges

ELS CAMINS

III

Plau-me seguir els camins que els camps parteixen,
     ignorant cap on van,
amarats d'un perfum de terra molla
     i d'un errívol cant.
I prenen uns colors de coure càlid
     d'un bes del sol ponent,
i celen amb amor, sota les branques,
     el fresseig de la gent.
Plau-me seguir els camins que per la vinya
     s'enfilen costa amunt,
i tenen per la set i la mirada
     un bell gotim a punt.
Plau-me seguir els camins entre pollancres
     vetllant un rierol,
i coneixen el vol de les becades,
     el joc de pluja i sol...
Amo tots els camins, fins els més aspres,
     mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
     als meus sentits desperts.


DOLÇA TERRA DEL CONFLENT

Dolça terra del Conflent,
daurada vila de Prada.
Camps gemats de Sant Miquel,
claror d'aquelles muntanyes!
Campanes de Codalet,
que les hores m'encalmaven
d'aquella tardor suau
que tendrament m'ofrenares,
dolça terra del Conflent
quan amb les ales cansades,
vaig arribar fins a tu
i la porta esbatanaves
on tot de braços oberts
amb amor m'agombolaren...
Dolça terra del Conflent,
daurada vila de Prada,
quins records m'haveu donat,
sempre més us he enyorades!...



Petites elegies

ELEGIES DE L'AMOR INCERT

IV

Ja no diré l'am or que fou la flama
     d'aquell meu cant passat.
Ara serà l'amor la font més pura
     d'aquest meu cant callat.
en l'hor fatigosa del migdia
     ella serà el repòs
on trobaré el perfum i la fermança
    del meu jardí reclòs.



Elegies


ELEGIES DE LA REPRESA

VI

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...



Les notes greus

ESTRAMPS

III

Àngels obscurs que dins seu potser duien
l'enyorament no sabut de la culpa,
amb gest cansat el meu front signarien
perquè el meu cor conegués la quimera
dels grans delits i la set inguarible
que des del mal, amb impuls de volada,
donés amor pels estels lluminosos
i per la neu de les altes muntanyes.

Però la sang i la terra cridaven
amb veu potent en l'ardor de les venes.
Cap llaç fidel els seria la brida
que les domtés per a fer-les més clares.
Aquest plaer tan amarg que em solleva
en perseguir sempre més l'impossible
i trist amor que no pots er bandera
sinó secret de la fruita robada...

Àngels obscurs: Quina estranya follia
us emportà quan plegàreu les ales
sobre el bressol que el meu son abrigava
i em féu botí de la vostra recança...
¡Oh replendor de les vies obertes
al bes del sol! ¡Oh puresa divina
que sols conec en l'oasi del somni
i tinc només de la pols la certesa!...

Obriu camí vers els cims, ales meves,
encadenades al pes de la terra.
Vingui la pau als sentits ja tan lassos
de guerrejar per l'amor delectable.



Els somnis

EL SOMNI OBSCUR

V

Flames, flames només en la tenebra,
d'una rosa, d'un bes o d'un estel.
Flames que tornin la claror al meu rostre
entenebrit d'aquesta nit sens fi.

Flames de rossinyol o d'aigua pura
mestressa virginal de l'àvol freu.
Flames que esborrin del meu cor errívol
aquest regust de cendra que l'estreny.

Flames i foc i que el llorer crepiti
i plori l'olivera l'oli pur.
El mar que s'incendiï amb foc de l'alba
i trobi en mi la flama d'orient.



Cançons


GLOSES MALLORQUINES

III

Si bastiment hi havia
que fadrina se'n dugués
vestides de mariners,
jo la de davant seria.
Tota la mar trescaria,
estimat meu, sols que us ves.

Totes les illes hauria
per a bescanvi d'un bes.
Pirates i bandolers
i a tots ells jo robaria
i res no m'aturaria
si els teus braços jo trobés.

Els teus llavis jo tindria
com a més segur recés.
Pirates i mariners
i moros de moreria,
res ja no m'espantaria
si en els teus ulls em negués...
Tota la mar trescaria
si prop meu sempre et tingués!


TEMA AMB VARIACIONS

XI

Si em prenies un sospir
un altre te'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...

Leveroni, Rosa. Obra poètica completa. Girona, CCG edicions, 2010 (Edició a cura d’Abraham Mohino i Balet)

El 1931 descobreix la poesia a l’Escola de Bibliotecàries en el curs de Literatura general que fa Carles Riba.

“Crec que la meva poesia podria portar el títol general de Lírica de cambra i que és per a ser llegida a mitja veu”.

POESIA INÈDITA

HERÀCLIT

La font cantava
la seva mort tan bella:
seria rosa.
Si els teus ulls em miraven,
quins abismes trobaria?

SONET A RAINER MARIA RILKE

Vivies sota el signe de les roses
-oh somnis estel·lars del teu jardí!-;
damunt del teu cant pur, en ser descloses,
el seu perfum posaven més diví.

Un nou sentit donaves a les coses
perquè el seu foc et feia clar el camí.
Et deien el secret de les aloses
i l’aire cert del vol del serafí.

Una a una collint, tota la vida
anaves desxifrant; punt de partida
del viatge infinit, també et són port.

I la flama d’amor per ser més pura
t’ofrenava a la fi la gran ventura:
amb una rosa vas collir la Mort.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA