No sé quin cel habita l'ample abisme
que separa el designi de l'atzar,
però ara el món batega com un far
de cec impuls i rígid mecanisme.

I el temps concebo, amb tebi mimetisme,
en la semblança humil d'un somni rar
que dóna el nom del foc al signe avar
on món i ment reiteren el gran cisma.

¿Si tot és res, llavors, que resta en mi?
Miratges i ombres, coves i desficis,
l'empremta de l'estiu damunt la calç.

I no hi ha oblit, ni faula ni destí,
només la ment que ordena nous suplicis.
I el verb, sublim, que escampa tots els mals.
 
 
 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia