vida i obra
   una llengua molt rica, una poesia molt pobra?
   bibliografia
   brossa i casasses parlen de verdaguer
   POEMES
 
 

Vida i obra
 

Neix a Folgueroles, a la Plana de Vic, el 17 de maig de 1845. El 1863 comença els estudis de Teologia al Seminari de Vic i s’estableix d’estudiant-mestre-mosso a la masia de can Tona, Riudeperes. Esciu Amors d’en Jordi i na Guideta. El 1865 guanya els primers Jocs Florals. El 1870 és ordenat sacerdot i és destinat a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís, el 1871, any en què mor la mare. El 1874 entra com a capellà de vapor a la Companyia Transatlàntica: "Dos anys passí anant d'Espanya a Cuba i de Cuba a Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d'una banda a l'altra de l'ample i grandió teler". De 1877 a 1893 "residí al palau dels Comillas com a capellà de la família i, a partir del 83, com a almoiner i, per tant, tingué ocasió de freqüentar els medis socials més elevats i de deicar-se de ple, i sense preocupacions econòmiques, a la creació literària."  Després d'anar a Palestina sentí renovar la seva fe i a exercir la caritat d'una manera que el marquès de Comillas considerà desmesurada, i aferrant-se a les seves pràctiques exorcistes el confinaren al santuari de la Gleva, on va estar dos anys, i finalment, el 1995, li suspengueren la llicència de dir missa. Fou la reacció de les classes altes al seu socialisme cristià. La resposta popular fou forta i el 1998 fou rehabilitat. Morí a Vallvidrera el 10 de juny de 1902.

"la suya [de Verdaguer] es la primera manifestación de un fenómeno recurrente y casi podría decirse indefecible en la literatura catalana moderna: el choque entre el escritor que no lleva una vida muy cerradamente privada y la barcelonesa burguesía de parvenus. [...]
Y por otra parte, no es casualidad el que las suspicacias acerca de las personas a las que Verdaguer daba limosnas se iniciaran en 1893, el año en que adquirieron verdadera gravedad los atentados anarquistas que iban a ensangrentar a Barcelona durante mucho tiempo, y en que por consiguiente se desató el tremendo /y a su vez feroz) pánico de la burguesía." (Ferrater)

Una de les culpes que li atribuïen fou la publicació d'un llibret d'exorcismes en castellà; ara bé, "es tracta, ni més ni menys, d'una traducció literal, fidelíssima, dels exorcismes que el 1890 va publicar Lleó XIII, amb la recomanació que els sacerdots els resessin i que es traduïssin i fossin difosos, i tot això amb les consegüents indulgències." (Comas, p. 109)
 

"en un article on rememorà la seva primera missa, celebrada a la capella de sant Jordi, situada en el terme de Folgueroles, digué que "lo nom d'aquest turó és tantost de Sant Jordi tantost de Puig de ses Llloses, és dir, que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclòpea, les dues fonts de poesia en què he begut amb preferència. Quan tragí a faró mos Idil.lis i cants místics, a algú que volia fer-me escrúpol d'haver escrit L'Atlàntida, responguí que per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar". (Molas, p. 228).

"les seves veritables fonts d'inspiració són, per dir-ho amb mots de Carles Riba, "el somni i l'enyor" [...] enyorança de "la natura angèlica, en la qual, per dir-ho amb De Sanctis, "la virtut és innocència i l'alegria és irreflexa""; enyorança d'una pàtria catalana perduda i, finalment, enyorança d'un paisatge molt determinat, el de la infantesa i la primera joventut." (Molas, 229-230)

L'Atlàntida: Començada el 1865, és presentada als Jocs Florals de 1877, amb èxit. 
"el poema, l'estructurà en dos plans o accions, cada un, amb un metre identificador: un d'històric, que gira al voltant de Colom i que intenta d'incorporar al món del mite, i un segon, que narra les gestes d'Hèrcules i al qual pretén d'assignar una dimensió històrica." (Molas, p. 241). 
"La "Introducció", que coemnça amb un a autèntica catàstrofe -combat, prop de Lusitània, entre dues naus, una, genovesa, i l'altra, veneciana: temporal; incendi produït per l'explosió del polvorí d'una de les naus i esfondrament d'aquestes, del qual, per designi de Déu, només se salva l'heroi- ja anuncia el que serà tot el poema: combats, prop de Lusitània, d'un altre heroi, també estranger, Hèrcules, contra els gegants rabassuts de la Provença, Gerió i els atlants; incendi pavorós dels Pirineus; temporals, terratrèmols i inundacions; esfondrament de tot un continent." [...] "el poema, a través del símbol de la naturalesa, que, molt sovint, es converteix en espectacle d'ella mateixa, gira al voltant de dos moviments, un, de càstig-destrucció, i l'altre, de perdó-creació. [...] la destrucció d'un ordre determinat de tipus geològic, jurídic i polític." (Molas, p. 245).

Jaume Brossa "El Nacionalisme en l'art i en la literatura", conferència a l'Ateneu Barcelonès el 6-11-1906: "L'Atlàntida representa ben bé la suplantació de lo humà per lo diví encarcarat." 

Poesia religiosa. A partir de 1969, i estimulat per Collell, Torras i Bages i altres, comença a compondre poemes de tipus polèmic, devot, didàctic i propagandístic, que, en general, dona aconèixer en plecs sols o fulls volants impresos. Amb aquests poemes "portà a terme, per dir-ho d'alguna manera, tres campanyes més o menys formalitzades. La primera [...] fou una resposta a la situació revolucionària produïda pel destronament de la reina borbònica; la segona, que sostingué entre 1877-81 i 1886, i tingué un caràcter més aviat devot o vaticanista; la tercera, que realitzà pels volts del 80, tingué un caràcter eminentment monogràfic: el mil.lenari de Montserrat." Comença a col.leccionar-los en volums, el primer és Idil.lis i cants místics (on hi ha poemes sobre "la seva recerca personal de Déu", barrejats amb poemes hagiogràfics), i segueixen Caritat  (on "proposà la caritat com a solució carismàtica per a la lluita de classes") i Montserrat (que inclou el famós "Virolai" i la "Llegenda de Montserrat");  "la "Llegenda" ja apuntà una sèrie d'idees sobre els orígens de Catalunya i sobre la seva ruïna que constituïran el nucli del Canigó: 1) la llegenda de les quatre barres i, per tant, l'origen de la bandera nacional i, d'altra banda, la redempció de Garí, la troballa de la imatge de la Mare de Déu i la construcció de monestirs; 2) la sdestrucció dels monestirs per les tropes franceses, és a dir, per les noves idees revolucionàries; 3) l'elegia pels temps perduts; 4) malgrat tot, resta la imatge i, amb la imatge, la fe". (Molas, pp. 250 a 264).

Poesia civil. Verdaguer "realitzà una obra de tipus civil que ofereix una gran varietat de registres i que, el 1888, aplegà en el volum Pàtria. De fet, com la religiosa, la civil és fruit d'un sentiment d'enyorança, primer, d'una pàtria medieval plena de virtuts, segon, d'una de moderna que fos cristiana i, alhora, conscient de la seva identitat i, tercer, d'un paisatge, el de la infantesa, que té, com a centre, la Plana de Vic i, com a fronteres, la massa dels Pirineus i del Montseny. [...] Verdaguer, per exemple, formà part de la comissió que, el 1885, presentà a Madrid l'anomenat Memorial de greuges. I amb aquest motiu, produí un dels seus poemes polítics més incisius, un poema ["L'arc de sant Martí"] que convertí "Lo Farell", un personatge tret del llegendari popular barceloní, en síntesi de la catalnitat."  Vegem-ne una estrofa:
  Perquè no exploten l'Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter? 
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i extendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l'extranger?
"Probablement, la formulació més clara , la realitzà en l'oda "A Barcelona", que fou premiada en els Jocs de l'any 83 i que fou divulgada per l'Ajuntament en una edició popular de cent mil exemplars."  (Molas, pp. 265-8).

Canigó. "El Canigó, que aparegué els darrers dies del 85, però amb data del 86, és la culminació, d'una banda, del procés de recerca d'una forma èpica moderna i flexible i, de l'altra, de les campanyes destinades a la reconstrucció civil i religiosa de Catalunya. [...] Per dur-lo a terme, Verdaguer, durant quatre anys, del 81 al 84, dedicà els estius a explorar els massissos pirinencs i a reunir tota mena d'informació geogràfica, folklòrica i lingüística; els hiverns, a la recerca de tipus llibresc i a l'elaboració de materials recollits. [...] Així, el poema, Verdaguer el dividí en dues parts, la primera, formada pels cants I-V, i la segona, pels cants VIII-XII, que, per parelles, i de manera escalonada, s'oposen, o es completen, l'una a l'altra i assoleixen el seu clímax just a la meitat, és a dir, en els cants VI-VII. En efecte; els cants I i XII són, respectivament , el planteig i el desenllaç de l'acció. L'I comença amb l'arribada d'un grup de cavallers que han estat caçant pels boscos del Cnigó, segueix amb la descripció idíl.lica d'un aplec popular, que té lloc a l'ermita de Sant Martí, on un dels escuders, Gentil, és armat cavaller i s'enamora d'una pastora, Griselda, i acaba amb la dispersió de l'aplec quan algú anuncia la proximitat dels sarraïns; el XII, per contra, narra l'expulsió de les fades i, de manera correlativa, l'ocupació del lloc que aquestes deixen buit pels monhos i, com a coronació de tot plegat, la visió d'un futur esplendorós per al país. En II i XI , es produeix, en el primer, l'aparició de Flordeneu, que pren la forma de Griselda, i la traïció de Gentil, que, captivat per "los mantells d'ermini de les fades" (II, 36), abandona les seves obligacions cavalleresques; al contrari, l'XI canta la construcció de Ripoll, l'autèntic arc triomfal de Catalunya, i el desig de Guifre de plantar la creu al cim del Canigó. El III, que narra el viatge de Gentil al palau de la reina de les fades, és un cant d'amor, mentre que la seva parella, el X, ho és de tristesa, un cant, aquest, que diuen les dues dones implicades en el crim de Guifre: l'enamorada de l'heroi, Griselda, perd, com l'Ofèlia shakesperiana, la raó; la muller de l'assassí, Guisla, es reclou en un castell i es deixa morir. El IV descriu la volada de Gentil i Flordeneu, alhora que el IX descriu un moviment contrari, el de l'enterrament de Gentil (i, a més, de Gedhur). El V i el VIII són dos cants de guerra, perfectament lligats l'un amb l'altre, i, per fi, el VI i el VII, que, en principi, formen un sol cant, narren el "nuviatge" i la mort, o el "desencantament", de Gentil i constitueixen, per tant, la culminació de la traïció i, a la vegada, l'inici de l'expiació. [...] barrejà personatges trets de les cròniques antigues (Bernat Tallaferro de Besalú, Guifre II de Cerdanya i l'abat Oliba, descendents, tots tres, de Guifre el Pelós i fills del comte Oliba Cabrera de Cerdanya-Besalú) amb d'altres de ficció (Gentil, Griselda). [...] Així, el poema, a partir dels seus dos grans temes, el del segrest amorós de Gentil i el de l'expiació de Guifre, realitzà un doble procés de mitificació: 1) dels Pirineus; 2) de la història." (Molas, pp. 270-277).

Maragall, en l'escrit "En Jacinto Verdauger excursionista" parla del seu gran amor i coneixement de la terra: "hem d'alabar-lo com a un dels nostres, i dels més assenyalats, perquè ningú el guanyà en seguir amb amor la terra nostra i en escorcollar-li l'ànima per l'amplitud dels plans i els replecs de les muntanyes; i pocs com ell hauran pujat als cims solitaris i hauran baixat a seguir el curs dels rius per les valls i hauran meditat en cada runa del passat [...] i fantasiat llegendes o recollit de la boca innocent del poble el verb sagrat de Catalunya per a enaltir-lo en obres admirables. Ningú com ell coneixia la fesomia de la nostra terra, ni tan de lluny saludava a cada cim d'ella per son nom, ni tan de prop li sentia batre el pols, ni per més seva la tenia." (Maragall, p. 856). 

Entre 1887 i 1899 publica poesia hagiogràfica: Lo somni de sant Joan (1887),  la trilogia de Jesús infant (1890-93), Sant Francesc (1895) i Santa Eulàlia (1899). "En general Roser de tot l'any (1894), Flors del Calvari (1896), Al cel (1903) i Perles del "Llibre d'Amic e Amat" (1908) recullen amb dramatisme les experiències de l'home acorralat i del sacerdot desposseït; Flors de Maria (1902) i Eucarístiques (1904) completen, per pròpia iniciativa o per pressió amical, el quadre de devocions dissenyat pel Vaticà, i Brins d'espígol (1981) és la manifestació més depurada dels seus interessos folklòrics. [...] De tots els reculls, les Flors del Calvari i Al cel són, pel seu dramatisme, els més representatius [...] inclouen dos grans poemes, un dels quals, "Vora la mar", datat el 83, planteja l'engany de la creació literària, i l'altre, "Sum vermis", és un prodigiós "cant espritual"." (Molas, pp. 283-4).

Prosa. Publica diversos llibres de viatges, prosa folklòrica i rondalles, i escriu moltes cartes. "Probablement, els articles En defensa pròpia, donats, en dues etapes, a les pàgines de "La Publicidad" dels anys 1895 i 1897 [...], compten entre les seves pàgines més brillants i contribuiren, sens dubte, a produir una autèntica revolució en el camp de la prosa literària. En defensa pròpia, directa, precisa i enèrgica, barreja la humilitat amb el sarcasme." (Molas, p. 289).
 
  En defensa pròpia.
Jacint Verdaguer

Don Claudi [...] començà per encarregar-me les faílies que ell socrria mensualmtne, que no passarien de vint-i-cinc. Des d'aquell moment me vegí assaltat pertot arreu de pob res i necessitats, a casa, en lo carrer, en lo confessionari, per cartes i recomanacions, i la llista anà creixent fins a tres-centes famílies.

Deien que em deixava enganyar com un beneit; que anava a empobrir la casa amb tanta caritat; que amb les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda i de mal viure; que amb elles m'havia fet la barba d'or, retirant-me per ric, amb la maleta plena de bitllets de banc; que havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algun malalt (com aconsella lo ritual romà), i que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un res que el sant pare Lleó XIII acabava de publicar), i, per últim, que volia fundar una secta, filla o almenys prop parenta de l'espiritisme.

(Tornant de Terra Santa va enviar una carta a la marquesa on li deia que ja que no tenia fills tingués per fills els pobres, i el marquès ho prengué com que volia que la dona el deixàs a ell i fes una ordre de caritat)

No pogueren fer-me passar per boig, volgueren tacar-me d'espirista. Los espiristes motu proprio, amb una caritat que els honora, digueren en ses revistes que no em coneixien. [...] Aleshores se'm tractà de lladre, dient que havia sotreta la caixa del Marquès; però tot seguit mos defensors feren observar que el diner no em lluïa gaire i que el Marquès seguia més ric que mai.

Que els milions apilats amb tan pocs anys en certes bandes no servesquen per socórrer el necessitat en ses desgràcies, és un mal prou greu per mantenir desequilibrada i desorganitzada la societat. Puix, com l'aigua apaga el foc ardent, la caritat i sols la vertadera caritat pot apagar les flamarades de l'anarquia i les onades del socialisme que amenacen abrigar lo món amb un altre diluvi.

A mig setembre de 1874 ja estava jo en los vapors de la Trasatlàntica, al servey de casa Lòpez. A 18 de Novembre de 1878 entrí com a sacerdot d'aqueixa família en la mateixa casa, d'on no vaig sortyir fins després dels Jocs Florals de 1893.

Pregunto jo. ¿Què es proposen amb sembants afronts? ¿Volen ocasionar-me una congestió cerebral? ¿Esperen, a còpia de disgustos, un dia o altre arribar a rfer-me palanquejar i perdre el seny? No falta qui així ho ha sospitat i escrit.

De bona gana faria holocauste de ma inútil persona en l'altar de Jesucrist, qui morí per tots nosaltres, mes no en l'altar del vadell d'or. [...] Nostre Senyor Jesucrist donà la vida per lo triomf de la veritat i del be, i encara que la meva no valga res, no la vull, ni la puc donar per lo triomf de la hipocresia i del mal.

No podent-me posar lo peu al coll moralment, marcant-me amb algun estigma de maldat, me li posen materialment, traient-me els mitjans de subsistència, estrenyent-me el corbatí, punyint-me, turmentat-me.

(El 5 de febrer de 1898 li és aixecada l'ordre de no dir missa)

Una llengua molt rica, una poesia molt pobra?

Els diminutius, i els mots de significació tendra, envaeixen progressivament l'ànima de Verdaguer i la seva obra. [...] Els mots de tendresa amb què el poble designa certes coses eren, per primera vegada utilitzats. [...] l'acceptació i l'ús d'aquests diminutius, vol dir l'acceptació i l'adopció sense reserves d'allò que el nostre poble, que havia sobreviscut, tenia de més característic. En els seus diminutius hi ha, acumulada, la càrrega de l'arrauliment que la pobra gent del nostre país havia sofert durant tantes dècades. Tota la realitat interior, per tant. (Palau, "Idea de Catalunya")

"Va sortir un altre article seu [de Rosselló-Pòrcel] a Mirador sobre els Jocs Florals, que era igualment devastador. Hi tracta la figura de Verdaguer -crec que no pas injustificadament-, dient que és un gran poeta que té uns pocs grans poemes, però que una gran part de la seva obra són rebles. Accepta que Verdaguer té una llengua molt viva, salva molts mots i té un sentit molt viu de l'idioma; però que, en el sentit estricte de la poesia, se'n salven molt poques coses." (Palau i Fabre, Josep. "Bartomeu Rosselló-Pòrcel, precursor", Bartomeu  Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet. P.A.M., 2000).

El lector d'avui, en l'obra de Verdaguer "apenas encuentra en ella ninguna de las cualidades que está acostumbrado a esperar de la poesía, y sin embargo no puede dejar de percibir que allí se encierra alguna cualidad indudable, por huidiza que resulte."
"Para un lector catalán por lo menos, queda la lengua y quedan las imágenes." 
"Verdaguer poseía en alto grado un curioso modo de imaginación que podríamos llamar topográfico, un sentimiento dinámico del relieve terrestre, que muchas veces le basta casi para organizar un extenso poema, por ejemplo Canigó." (Ferrater).

"Si abans [Idil.lis i cants místics] no va aconseguir d'escriure autèntica poesia mística per falta d'una experiència apropiada, sí va aconseguir, en canvi, escriure autèntica poesia ascètica, fruit i conseqüència de la seva terrible tragèdia personal [Flors del Calvari, etc.]" (Comas, p. 112)

Jaume Brossa, a "Los dos Verdaguer", (La Revista Blanca, VI, núm. 97, 1-VII-1902), diu que el que té de més interessant Verdaguer és, segons ell, el drama humà, l'home negat per la seva condició de capellà; "ardía en deseos de ofrecer todo el caudal de su amor a la Venus Afrodita" Es converteix, així, "en un poeta apasionado que vestía su voluptuosidad con el ropaje del ascetismo más exaltado": [...] "Fue el Prometeo amarrado a la tiranía moral de  las leyes históricas religiosas, con la sola diferenciación de que el enemigo de Júpiter blasfemaba contra su opresor, y Verdaguer, cantando las verdades  de su religión, y queriento aplicar la Imitación de Cristo, se desgarraba en el sacrificio íntimo, propio de un afirmador del derecho a la vida y a la felicidad, que se halla preso en su propia ratonera de una teología dogmática petrificada, supervivencia de edades muertas."" (Castellanos, p. 45-46)

Gabriel Alomar "Sobre el nacionalisme artístic", dins El futurisme...(p. 65): "L'Atlàntida, que en veritat no és un gran poema èpic, és, en canvi, la reintegració genial del lèxic català en la poesia viva."

"Verdaguer. Sense ell no crec pas que escrivíssim com escrivim. Verdaguer és una veritable frontissa històrica, quant a l'idioma, és clar. La seva poesia religiosa, de beat, no pas de místic, no m'agrada gens. En canvi, té poemes on el domini del llenguatge em sembla definitiu. És admirable la seva feina de recuperació de les paraules de la pagesia. L'Atlàntida i Canigó tenen una força de llenguatge extraordinària que, el tema a part, admiro produndament. És com una mena de Wagner. M'emprenya, això sí, la seva bijuteria religiosa. Les violetes a Maria, les floretes, els goigs, etc. etc." (Joan Brossa, l'alternativa poètica. Entrevista d'Antoni Gual i Carles Ruiz a Carrer dels arbres 1, , estiu 1986). 

Joan Brossa, al llibre Des d'un got d'aigua fins al petroli, de 1950 escriu aquest poema: 

TARGETA I LLUNA DE JACINT VERDAGUER
DES DEL SEGLE SEGÜENT

     Paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.
            Verdaguer

Massa us heu desbordat de la vida dels homes;
la humanitat us va perdent de vista.
Que admirable comptàveu les estrelles!
Però us correspon una bellesa antiga
i seieu prop nostre ple de serradures.
Jacint Verdaguer, poeta formidable!
Si una fe no hagués aconseguit d'imposar límits,
si haguéssiu dit: La terra serà nostra,
m'atansaria als arbres tocant els vostres poemes.
Ara, del vostre esforç, se n'ha perdut columna;
l'obra vostra no viu en l'interès del poble
ni teniu el lloc d'honor que us correspon,
per dret propi, damunt la terra.

Preníeu actitud contra la vida. 
Els homes no us inunden.
Sagnen les lianes i els arbres.
Marquen els bous escombres engrutades.
Pel brossegar s'estufen els vestits.
Vós no teníeu per car el mot lícit de protesta:
vós somiàveu la humanitat de la droga sedant
capellanesca.
De nova carn i sang els camps s'esquitxen;
una mar us ve al damunt.
Deixeu aquí les branques.
Davant l'engany del vell món no esdeveníeu home de carn i ossos;
i per contra, enfondint les entranyes de la terra éreu tan ple
d'humanitat... 
Roig veig el tou de verdor que els cims corona.
Endormiscats ramats fan sonar esquelles:
la vall se m'ofereix en espectacle.

Oh Jacint Verdaguer, peix de la nostra sang,
no arriba amb febles crits aquest llenguatge vostre!
Dringuen pels cims esquelles solitàries
i hi ha pous cegats aparentment per mala herba
que enlletgeixen la terra.

No, no us puc donar la mà!
 
 

Bibliografia

Verdaguer, Jacint

Verdaguer, Jacint. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1943. 
 

Castellanos, Jordi. "Verdaguer i el Modernisme: una recepció controvertida". Literatura, vides, ciutats. Barcelona, Ed. 62, 1997. 

Comas, Antoni. "Verdaguer: exorcismes i poesia". Mirador. Estudis sobre literatura i història dels Països Catalans . Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985. 

Ferrater, Gabriel. "El resurgimiento". Sobre literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979.

"Joan Brossa, l'alternativa poètica". Entrevista d'Antoni Gual i Carles Ruiz a Carrer dels arbres 1, , estiu 1986.

Manent, Marià. "La poesia de Jacint Verdaguer", dins Jacint Verdaguer. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1974 [1943]. 

Maragall, Joan. "Jacinto Verdaguer", dins Obres completes. Barcelona, Selecta, 1960. Pàgines 856 a 864.

Molas, Joaquim. "Jacint Verdaguer", dins Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana 7. Barcelona, Ariel, 1986. 

Palau i Fabre, Josep. "Idea de Catalunya", dins Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa, 1997.
 

Arnella, Jaume. Mossèn Cinto Verdaguer, cançons i balades. Barcelona, Tram, 2002. (CD)
 
 
 
 
 

brossa i casasses parlen de verdaguer

JOAN BROSSA

* Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Barcelona Pòrtic, 1971 (Jordi Coca)
 

Principalment havia llegit Verdaguer, Costa i Llobera, Sagarra, Maragall, Carner i algun altre de la modesta biblioteca del meu pare.
 

* Roig, Montserrat. "El poeta a les golfes". Serra d'Or, Agost, 1975.

La Catalunya xarona, la que els burgesos han soterrat fins ara, em resulta molt més simpàtica que la Catlunya planxada i oficial. Paral.lelament m'atreu la Catalunya desconcertant dels trencadors de motlles; els trobadors, Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Miró. 
 

* Joan Brossa, l'alternativa poètica. Entrevista d'Antoni Gual i Carles Ruiz a Carrer dels arbres 1, Badalona, estiu 1986

VERDAGUER: "Verdaguer. Sense ell no crec pas que escrivíssim com escrivim. Verdaguer és una veritable frontissa històrica, quant a l'idioma, és clar. La seva poesia religiosa, de beat, no pas de místic, no m'agrada gens. En canvi, té poemes on el domini del llenguatge em sembla definitiu. És admirable la seva feina de recuperació de les paraules de la pagesia. L'Atlàntida i Canigó tenen una força de llenguatge extraordinària que, el tema a part, admiro produndament. És com una mena de Wagner. M'emprenya, això sí, la seva bijuteria religiosa. Les violetes a Maria, les floretes, els goigs, etc. etc.
 

* "Entrevista amb Joan Brossa" de Picazo, Glòria i Cortés, J. M. del 1990. (dins La creación como cuestionamiento. Generalitat Valenciana, 1990. Traduïda dins Joan Borssa. València, La Forest d'Arana, 1994)

La seva poesia religiosa, de beat, no pas de místic, no m'agrada gens. En canvi té poemes on el domini del llenguatge em sembla definitiu.

ENRIC CASASSES:

“Verdaguer” dins Verdaguer Ajuntament de Barcelona [2003]

Com l’altre gran iniciador nostre que és Ramon Llull (poesia, prosa, viatges, acció social, quasi sant i quasi heretge), Jacint Verdaguer agafa ja en vida, i per sempre més, les dimensions dels immortals de la mitologia: ell inaugura la Catalunya moderna, retorna la dignitat a la llengua, crea una obra poètica fulgurant, i escriu com pocs escriptors escriuen. Més ençà de les ideologies o de les circumstàncies del moment, els poemes i les proses de Verdaguer donen respostes a l’home d’avui, i cada dia més. 

A més d'un mite nacional, Verdaguer és una autèntica llegenda popular, una figura sagrada i estimada, com antigament alguns sants, per als pobres, per a les classes desposseïdes de l'era de la indústria, que hi veuen  un símbol i un exemple. El poble no el tindrà mai per boig sinó per un home de seny en el sentit més alt, i més que il.luminat el consideren il.luminador.

Mite i llegenda, però també heroi de carn i ossos, quan es troba de protagonista ben real d'un dels períodes més conflictius de la nostra història: l'enfrontament amb la seva pròpia església no és anècdota, no és una picabaralla per "la complicació de les obediències". Verdaguer se la juga per un dels continguts fonamentals de l'espiritualitat cristiana, la caritat, i això, i la mesura com tota la societat s'implica d'una manera o d'una altra en el seu cas, encara ens ha d'ensenyar moltes coses.

Sobretot en la poesia, però també en la trajectòria vital, que n'és indestriable, i en la relació amb la terra, tan especial i tan important, i en la identificació amb les classes populars, i en el conflicte amb les jerarquies, i en l'apropiació joiosa dels seus versos per tot un país (un èxit en vida i després de mort només comparable amb el de Puixkin), la figura de Verdaguer ofereix una mina d'estímuls que ens fan molta falta per entendre'ns nosaltres ara, en passat i en present, i també per arribar al concepte modern de literatura, a la idea de poesia, a la forá de la poesia, i amb aquesta a les intuïcions, a les visions i a les experiències del nostre ésser al.lucinat i sorprenent. 
 
 

POEMES
 

L'ATLÀNTIDA 
Cant setè

     DELOS

eptú arrencada
d'un dels tres caires de Sicília bella,
     vegí'm com nova estrella,
del mar immens en la blavor llançada.

     Mirant-me les gavines
de borrallons d'escuma coronada,
cregueren-me llur càndida parella;
     les àligues marines
cregueren-me de lotus flor novella
que entre randes de mar i coral.lines
hagués badat sa virginal parpella.

Al veure'm en los marges de l'Etòlia,
l'Aqueloos, als besos de l'aurora,
me prenia per calze de magnòlia
que li oferís aromes en sa vora. 

     Les illes me prenien
per un navili de rumbosa vela,
     que, ple de rics aflaires,
     los joguinosos aires
d'Epidauros a Dòrida empenyien;
i amb música, remors i canticela
los Tritons i Oceànides seguien
lo fil d'argent de ma lliscanta estela.

Trobà en mon si dolcíssima acollida
     Latona, perseguida
     per Juno sobirana,
     de Jove engelosida;
quena fins los rius fugien de sos passos,
li negava la selva sos ribassos,
     i el fer lleó ses balmes;
a l'ombra recolzada de mes palmes
çparí, i bressol de Febo i de Diana,
jo els gronxí dolçament entre mos braços.

Llavors, sortint de les pactòlees ribes,
tot cantant set vegades me voltaren
los cisnes de Meònia, i fugitives
     al meu entorn dansaren
del cel les Hores, abocant ses faldes
de murtra, terebints i semprevives,
d'àmbar, coral, topazis i esmeraldes.

Com en camp de violes l'englantina,
só de totes les illes la regina;
    mes,, ahir vespre, llesta,
a un auguri de pròxima tempesta,
del mar de Mirtos m'abriguí en les cales
     que amb mos perfums emmelo;
     i recollint les ales,
per sempre aquí mes àncores arrelo.
 

IDIL.LIS I CANTS MÍSTICS

SOTA L'OMBRETA

     Sub umbra illus, quem desiveraveram, sedi; 
     et fructus eius dulcis gutturi meo. CANT, II

A l'arbre d'amor
m'he enfilada un dia,
sols per abastar
lo fruit de la vida.
Quin sabor tan dolç!
quina olor tan fina!
L'Aimador ho veu
a renyar em venia;
al sentir-lo a prop
caiguí esmortuïda,
caiguí brosta avall
al Cor que m'estima.
Quan me té a sos peus
de renyar s'oblida,
me'n dóna un beset
que més me valia.
Somniaré o no!
si és somni, que ho siga.
Lo beset n'és dolç,
jo l'hi tornaria.
Quan m'ha retornada
l'Aimador se'm gira:
-Traïdoreta amor,
traïdoreta aimia,
m'heu robat lo fruit,
lo fruit de la vida.
-Si he robat lo fruit,
jo l'arbre voldria,
per plantar-lo al cor
que tant vos estima.-
Quan Ell sent això,
d'amor defallia;
mes ai!, son amor
angelets lo diguen,
diguen-lo angelets,
que jo no en sabria.
 

MONTSERRAT

LLEGENDA DE MONTSERRAT

X Les barres de sang
[fragment]

Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós,
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
-No sospireu lo bon Comte,
mon metge arriba tantost.
-De les nafres no me'n sento,
sols me sento de l'honor,
puix en lo camp de batalla
per mon escut no hi ha flors.
-Si el teu escut n'està sense,
ton pit n'està vermellós.-
Posa els dits en la ferida,
los passa per l'escut d'or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja són llàgrimes de goig.
-Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l'emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament vos envio
escrit amb sang de mon cor;
gravau-lo en totes mes torres,
brodau-lo en tots mos penons,
i portau les quatre barres
a les quatre parts del món.-

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no et vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador.
 

CARITAT

PER QUÈ CANTEN LES MARES?

En lo piset més humil
del carreró de la Cera
canta una mare gentil,
com aucell en primavera.

Canta una hermosa cançó,
la de l'Infant i la Dida,
tot abraçant l'infantó
que les llàgrimes oblida.

Son espòs està ferit
ajagut en una estora;
ahir vengueren lo llit
per traure la fam a fora.

De flassades i llençols,
fa deu dies que no en tenen;
un los ne resta tan sols
que empenyaran si no venen.

Per menjar no tenen res,
per cremar ni un brot de llenya;
com no s'ha d'encendre més,
lo fogó també s'empenya.

L'infantó no té bressol,
la mare no té cadira,
mes canta com rossinyol,
però son marit sospira.

-Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

De tant com a casa he vist,
joies, mobles i moneda,
sols la creu de Jesucrist,
tan sols la creu nos ne queda.

Mai més podré treballar,
sempre creix ma malaltia, 
jo me'n vaig cap al fossar,
i ai!, hi vaig amb companyia.

I nostre fill, ¿què farà,
tot solet, sens pare i mare?
per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l'empare?

I tu cantes? Valga'm Déu!ç
vols que ma pena s'ignore?
Per què cantes, amor meu?
-Perquè el nostre fill no plore.
 

AMUNT!

Ja fa quinze anys, des del balcó de sobre
     te veia al primer pis;
no estaves, ai! com ara, vell i pobre,
     baldat i malaltís.

No era ton llit un catre, com és ara,
     sense coixí i llençols;
no se't menjava el sofriment la cara,
     ni tos vestits la pols.

Un niu d'aranyes no era, no, ta arcova,
     oberta com un camp;
no robava lo fred la teva roba,
     tos aliments la fam.

Pobresa de Jesús tan estimada,
     com t'avorreix tothom!
d'altres virtuts esglaia la mirada,
     de tu ja esglaia el nom.

Ta escala és de rajol, era de marbre,
     i avui no es gasta tant;
fins, dintre el bosc, quan cau a terra un arbre,
     los aucellets se'n van.

I amunt, del primer pis, niu de tos pares,
     pujares al segon,
que l'endemà per lo més alt deixares,
     llençat pel mar del món.

De l'escala los pisos, a sa onada,
     pujares d'un a un,
fins que el terrat prengueres per estada,
     no havent-hi més amunt.

Tu la ciutat, de cap a cap domines,
     mes ella a tu no et veu;
sols te veu una estela entre boirines,
     guaitant com ull de Déu.

Qui et visita allà dalt? les aurenetes
     que passen tot cantant,
com passen per la terra los poetes,
     los cors aconhortant.

Ahir també te visità l'Altíssim
     en mans del sacerdot,
i, al dar-te l'òscul de l'amor dolcíssim,
     apar que et deia eix mot:

"Vine; del món, que de son si et desterra,
     lo cor és ben crudel;
mes, amunt! si t'allunyes de la terra,
     t'acostes cap al cel." 
 
 

CANIGÓ

L'APLEC (Cant I)

 Les nines i donzells no preguen gaire,
 que els tempta, omplint de melodies l'aire,
la verda cornamusa que s'infla sota un pi;
 lo flabiol espignador refila
 i al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadència lo colp del tamborí.
 

PASSATGE D'HANNÍBAL (Cant VII)
[Fragments]

Les goges de Mirmanda, de Vallespir i Alberes
çaquell matí dansàvem en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines i sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acords.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quan ronca venint la torrentada;
la borinor s'acosta, rodola la tronada
i en la serena riuen del Pirineu los ports. [...]

És lo torrent d'Hanníbal; amb grans destrals i serres
li van obrint passatge deu mil treballadors,
lo puig son front abaixa, la vall s'omple de terres,
lo pont d'una gambada passant rius bramadors.
Les penyes, si fan nosa, i els grenys del camí trauen;
al colp dels llenyataires arreu los arbres cauen,
los faigs i les moixeres són canyes que s'ajauen,
los vellaners són herbes als peus dels dalladors.

Los balears penjada duen al braç la fona
trenada amb tres badies de cànem o de pell,
quan de sa roda encesa, que força i foc li dóna,
la pedra surt brunzenta, o aterra o fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix la immensa rua;
buiracs feixucs ressonen damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua
que en sa volada trenca les ales de l'aucell. [...]

Cent elefants segueixen, com serres que caminen,
formant grans siluetes al dors del Pirineu;
per fer-los pas los roures de tres-cents anys s'inclinen,
los castanyers se rompen, més flonjos que llur peu.
Damunt del més altívol, en torre cisellada,
Hanníbal atravessa la immensa serralada;
al veure'l jo dels núvols baixar, a no ser fada,
de genollons en terra l'hauria pres per déu. [...]

Per forta rerassaga vint mil cavalls segueixen
tots els fills del Sahara, germans del Simoün;
com los centuares, sella ni brida no coneixen
els etiops que els munten, poltro i genet fent un.
Al veure'ls, dalt dels Alpes, la terra italiana
dirà lo que al Pirene sembla ara dir la plana:
Caient d'eixes altures, aqueixa allau humana,
dels pobles que jo abrigo me'n ve a xafar algun!

Des dels murs de Ruscino, que allà d'allà negregen,
omplir-se d'armes miren llur terra los sardons,
tranquils miren les messes de Mart com hi onegen,
los elefants, los poltros, les llances i els penons.
-Alçau-vos contra Hanníbal -ahir els romans los deien.
-Alçau-vos contra Hanníbal! -i a bell esclat ells reien,
davant de la riuada com canyes ells se veien,
i amb canyes no s'atura lo riu de les nacions.

-Donau-me pas -d'Hanníbal los missatgers los diuen
avui-: jo vaig a Itàlia, só amic, no us faça por.-
Ells ouen lo missatge prudents i no se'n riuen:
-Que passe -li responen, tancant-se en Rosselló.
I tot un jorn vegeren per sota sa muralla
passar peons, fonèvols i carros de batalla,
arquers amb sa ballesta, dallaires amb sa dalla.
Què hi ve a cercar a Europa de l'Àfrica el lleó?

Què hi ve a cercar? ve a baàliga romana;
la terra no és prou ampla per dos rivals tan forts;
ve a traure de son trono del món la sobirana;
a Roma o a Cartago ve a obrir lo camp dels morts.
Per què a morir volàveu aixís, tribus guerreres?
Per què pastors no us fèieu d'aqueixes torrenteres?
Les fades de Mirmanda, de Rossellí i Alberes
dansàvem aquell dia dins lo Bosquet dels Horts. 
 

CANT DE GENTIL
[Fragment]

Amor, amor, on me pujares?
on sou, amics? on sou, mos pares?
i jo mateix, digau-me, on só?
Digue-m'ho tu, Griselda bella,
     ma hermosa estrella
    de Canigó.

I tu, ¿ets dels cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?
dus a l'infern o al paradís?
Mes, és ací tan dolç lo viure,
     veient somriure
     ton ull blavís!

¿Què se me'n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes, com nos mira el sol naixent!
Porta'm vers on surt com poncella
     que s'esbadella
     pel firmament.
 

PÀTRIA

A BARCELONA 
[Fragment]

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.
 

LO PI DE LES TRES BRANQUES
[Fragments]

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots 
és una hermosa Pinassa,
pinetells, semblen los pins
entorn de llur sobirana
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

[...]

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.-
[...]
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
 

L'EMIGRANT
 

     Dolça Catalunya,
     pàtria del meu cor,
     quan de tu s'allunya
     d'enyorança es mor.
 

     I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
     blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
     per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
     cantau, cantau,
jo dic plorant a boscos i riberes:
     adéu-siau!

     II

¿On trobaré tos sanitosos climes,
     ton cel daurat?
mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
     bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
     ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
     que et posà Deú.

     III

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,
     no us veuré més!
oh! ¡si al fossar on jau ma dolça mare,
     jo el llit tingués!
¡Oh mariners, lo vent que me'n desterra
     que em fa sofrie!
estic malalt, mes ai! ¡tornau-me a terra,
     que hi vull morir!
 
 

FLORS DE CALVARI

SUM VERMIS

     Non vivificatur nisi prius moriatur
          1. COR., 15, 36

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l'abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut en la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua
de les que el sol sobre l'herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l'escarni.
Jo só un no-res, més mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne
d'anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra,
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu llorers i palmes del Calvari,
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm.
Espina del dolor, vine a punyir-me,
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila,
misèria, vine'm a portar lo ròssec.
Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec.
Escombreu mes petjades en l'altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l'oprobi
lo meu orgull; les penes ma delícia.

Des d'avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira; 
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devor'l lo fossar, torne a la cendra
d'on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me'l filo del cànem de mes penes; 
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide 
per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.
 
 

VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina
     les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
     me'n pujo a meditar.

Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
     contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
     m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
     me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
     mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
     que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
     d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
     joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
     per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
     en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
     del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència
     duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
     l'esmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
     les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
     dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
     tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
     m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
     Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
     los escriuré amb estels?

          Caldetes, 10 de gener de 1883
 

AL CEL

CAP AL TARD

La llum del jorn en grossa revinguda
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.

I s'hi aboca lo jorn com dins una urna
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.

Si de la mar minvassen les onades,
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.

Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures;
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.

Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra,
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel.
 
 

BARCELONINES

A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO

Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida:
tu te'n vas amb cent, de flors;
jo quedo amb una, i d'espines
 

*

Com volarien mos besos
per sos llaviets en flor,
tant temps ha que frisen presos
dintre el niu del meu amor

  Enyorança
 
 
 

JACINT VERDAGUER

Aires del Montseny (1901)

LO COMTE ARNAU

   Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
L’un era blanc com la gebre,
l’altre fosc com lo pecat.
   Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
   Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar
la comtessa ja li’n deia:
-Per què no enselles lo blanc?
-Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans-
La comtessa ja hi tornava:
-Mon marit, no ho fesses pas;
   lo negre em sembla el diable,
Déu nos lo tinga allunya.-
Ell no li torna resposta
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
-Adéu, la comtessa aimada.
-Déu te guie i l’Àngel sant.-
   L’Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l’església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre
i pobres per escanyar.
   Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
   Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gombernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
   Los llops d’aquelles muntanyes
lo segueixen udolant
algun d’ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n’esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
   Al sentir sa udoladissa
lo comte s’és esglaiat,
voldria girar lo pobre
mes ja no el pot aturar.
   Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
   A la nit que és fosca, fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps,
volar d’una cresta a l’altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitja nit fa un esclat;
   d’un llampec entre les ales
s’obirà lo comte Arnau,
rodolant de l’alta cima
de Sant Ou dins lo Forat,
d’on surt entre rius de flama
lo renill del seu cavall.
   La comtessa l’esperava
 a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant
a la tercera que passa
l’en veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall que era el diable
Déu nos lo tinga allunyat.
   Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

PLUS ULTRA

     estello, fai-te clara,
     car cerque moun camin.

Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
-Estrelleta –jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l’alt verger
series tu la darrera ?
-No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
I a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l’infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s’hi passeja.

       (Musicat per Casasses i Comelade)

A MOS BESCANTADORS

Amadíssims enemics,
si algun me’n vol ser encara,
guardians del meu honor,
mirall de les meves taques,
herbejadors de mon camp,
traieu-me’n les herbes males,
traieu-ne espines i tot ;
jo us daré foc per cremar-les.
Si flos hi arribo a collir
les guardaré per vosaltres.
Lo bé que m’heu fet és gran;
de genolls a vostres plantes
jo us ne dono grans mercès :
Déu vos ne done la paga.

     (Musicat per Miguel Poveda)

Portada POEMES SOLTS

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia