Llibreter i editor valencià. 
Com Pere Serafí, pren tornades i refranys populars a fi de glossar-los i desenvolupar-los poèticament; així, a l'època del Renaixement - com deia Milà i Fontanals- la cançó popular esdevé cançó culta. 

És autor de dos actes sagramentals: L'Església militant  i El castell d'Emaús. És un teatre teològic i al.legòric de la Contrarreforma. A la primera, l'esglèsia, simbolitzada en sant Agustí i amb dos caps visibles, el papa Gregori XIII i Felip II, es lamenta que Alemanya i Anglaterra l'agin abandonada i diu que tem que França segueixi el mateix camí; els catòlics dissidents estan representats pels personatges Llibertat i Opinió. La segona té un caràcter més abstracte: el Desig Humà planteja dubtes a dos deixebles de Crist sobre el misteri de l'Eucaristia.
 

*

Senyores: des que só entrat,
     no ha una hora,
Ja el meu cor trobe robat
     d'una senyora. 

Só entrar en aquest ball
     per mon delit:
entrí sa i eixiré mal
     d'amor ferit.
Per bé que entrí reposat,
     en esta hora
Ja el meu cor trobe robat
     d'una senyora. 

Entrí io sense dolor
     ni cosa alguna,
i eixiré ferit d'amor,
     per ma fortuna;
i la qui m'ha mal tractat
     és balladora:
Ja el meu cor trobe robat
     d'una senyora. 

És donzella molt galana
     entre donzelles;
és discreta i molt humana,
     bella entre belles.
Puix donzella m'ha nafrat
     i m'enamora,
Ja el meu cor trobe robat
     d'una senyora. 
 

*

Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
o, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve a alcançar algun do.
puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.

     Musicat per Raimon (Clàssics i no, Picap, 2003) i per Paco Muñoz (Els nostres poetes. Picap, 1998)
 

*

Los ulls són per a mirar
too que davant los ve,
mes lo cor no pot amar
sinó a coses que vol bé. 

Los ulls, tenint llibertat,
no sé en veritat qui els culpa,
perquè de cert los disculpa
vostra bellesa i bondat:
los ulls se poran cansar
de mirar, vent lo perquè,
mes lo cor no pot amar
sinó a coses que vol bé. 

Los ulls molt prest se retiren
de la part que no els va res,
mes on lo cor està pres
sovint miren i remiren,
i, mirant, manifestar
la qui cativats los té:
mes lo cor no pot amar
sinó a coses que vol bé. 

Los ulls són ambaixadors
que noves porten al cor;
lo cor los dóna favor
si els agraden les amors;
los ulls poden amainar
de mirar sens perdre fe,
mes lo cor no pot amar
sinó a coses que vol bé. 
 

*

Puix sou, senyora, la caixa
on està lo meu tresor,
io que fos lo cobertor. 

Vós sou gentil entre cent,
i encara dic entre mil,
tan galana i tan gentil,
que em feu viure molt content;
i puix sou tot l'or i argent
de la caixa de l'amor,
io que fos lo cobertor. 

Ai!, quant bé que us cobriria
sense puntet discrepar!
No hi ha qui ho sàpia contar,
de la gràcia que ho faria;
en tot honra i cortesia,
sent la caixa del tresor,
io que fos lo cobertor. 

Si faç alguna oradura,
en açò só disculpat,
que l'home que és namorat
perd los estrems de cordura:
puix sou mon bé i ma ventura, 
on està pres lo meu cor,
io que fos lo cobertor. 
 

*

Qui té anguila per la cua
i la dona per la fe,
bé pot dir que res no té. 

Qui escriu en l'aigua corrent,
i en fortuna ha conviat,
i pren fe d'un renegat
i de l'aire el fonament,
del que és orat document,
d'alguna dona la fe,
bé pot dir que res no té. 

Qui pren de l'irós paciència,
també el trastejar dels rems,
i lo fruit de tots estrems,
i del lleó la clemència,
de la cabra l'abstinència,
de la dona la mercè,
bé pot dir que res no té. 

Qui s'obliga a lligar fum
i a traure cera del foc,
i tornar lo negre groc,
sense ferro traure llum,
i, fora de tot costum,
la dona que vulga bé,
bé pot dir que res no té. 

     Musicat a Els nostres poetes, Picap, 1998.
 

*

No em façau eixes ullades,
cavaller, puix io no us vull:
mala broca us traga l'ull.

No em façau més eixes voltes,
ni menys eixes correnderes,
perquè em pareixen revoltes
falses i molt falagueres;
vostres burles no són veres
sinó d'enganyós orgull:
mala broca us traga l'ull.

No em façau eixes ullades,
que, si no us vull, és per cert
vent que són desconcertades,
que en si porten desconcert:
vòstron servir descobert
en mi ningun favor cull:
mala broca us traga l'ull.

Soplic-vos que no em mireu
així com acostumau
ni que jamai festegeu
del modo que festejau:
si en mirar perseverau
i en amor vòstron cor bull,
mala broca us traga l'ull.
 

*

A dos departir,
units d'un voler,
no hi basta poder
sinó lo morir. 

Aquell que parteix
de la qui bé vol,
sa vida avorreix 
per lo que li dol,
i en est competir
de tant ben voler
no hi basta poder
sinó lo morir. 

Pensar apartar 
a dos ben volguts,
savis sens dubtar
s'hi troben perduts
volent-hi argüir
ab tot son saber:
no hi basta poder
sinó lo morir. 

A dos apartar,
que s'amen de cor,
no ho basta acabar
vergonya ni por;
per fer avorrir
d'amor lo plaer
no hi basta poder
sinó lo morir. 

Els quatre primers versos del poema anterior són del poema REQUESTA D'AMOR de Joan Roís de Corella.
 

*

Bella, de vós só enamorós.
     Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 

Tot mon tresor done, i persona,
     a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
     dau-me la vida;
dau-m-la, doncs, hajau socors,
     ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 

Lo jorn sencer tostemps sospir,
     podeu ben creure;
i a on vos he vist sovint me gir
     si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
     ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 

Tota la nit que en vós estic
     he somiat,
i quan record sol, sens abric,
     trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
     ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 

No us atavieu, anau així,
     que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
     per cert vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
     ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 

Plagués a Déu que com io us mane
     vós me manàsseu.
Seria ma sort, per si us engane,
     que m'ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
     ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
     mon cor sospira. 
 

*

SONETO EN SIETE LENGUAJES

Amator sum infelix homicida   --llatí
de me per chi d'amarte sempre mai,  --italià
sens esperar de mos torments espai,  --català
merced y a mor en años mil de vida.  --castellà

Ollay, ollay vos miña ben querida  --portuguès
mon gay pensier que m'a trasit en fay --provençal
espavordit, e viure ab dolç e glai,
dulcis pro te preclara semper lida.  

Guarda pur ben che morte e sepultura
han de dar fi a vida tan penada,
que de cruel no seas blasonada.

Pus Deus non fiz crudeza.n fermosura,
no m'oblies ma dama sans per nada,  --francès?
puis sola sóts lo bé de ma ventura. 
 
 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA