Vida i obra

Joan Ramis i Ramis neix a Maó el 27 d'abril de 1746 de pare advocat i amb cinc germans, tots dedicats al conreu de ciències humanístiques. Estudia Retòrica i Poètica a la Universitat Literària de Mallorca i Dret civil i canònic a la d'Avinyó.

Retornat a Maó fa d'advocat i és un dels fundadors, el 1778, de la "Societat Maonesa de Cultura", que té la seu a casa seva. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre d'altres de Voltaire, Wieland i Young. 

Escriu poesia i teatre, però la seva producció en català minva amb la incorporació de Menorca a Espanya (encara que hi escriu el Dietari , Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s'aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811). Escriu també Antigüedades célticas, Historia civil i política de Menorca. Escriví també algunes obres en llatí, com l'elegia a la mort de la seva muller (el 1791, publicada el 1792; són 44 dístics elegíacs) o el seu propi epitafi. També el 1793 es clouen les activitats de la Societat.

"És autor d'un conjunt d'obres dramàtiques en les quals sap adaptar al català, amb una inusitada habilitat, els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia, tragèdia escrita el 1769, quan l'autor tenia vint-i-tres anys; Arminda, tragèdia del 1775, sobre un tema històric barceloní; Constància, tragèdia datada del 1779; i Rosaura o el més constant amor, tragicomèdia del 1783." (Comas, p. 821)

"L'anàlisi de les obres de la seva biblioteca ens ajuda a conèixer el camp de les predileccions literàries de Joan Ramis: els clàssics grecs i llatins, entre els quals es troben Homer, Horaci, Virgili, Ovidi, Sèneca, Terenci; els escriptors francesos del XVII i del XVIII, amb Boileau, Racine i Voltaire entre molts d'altres; els clàssics i contemporanis anglesos, amb la inclusió de Shakespeare, Thomson i Young, i també els italians, de Petrarca i Tasso a  Metastasio; fins i tot alguns escriptors de llengua alemanya, com Gessner." (Carbonell)

"Si simplement analitzàvem els antecedents literaris i la feble demografia de l'illa, que comença el segle amb uns 16.000 habitants i l'acaba amb uns 31.000, no ens explicaríem tampoc que la literatura catalana neoclàssica, i particularment el teatre, tinguin a Menorca, no solament representants de primera fila, sinó una gamma temàtica i una perspectiva europea que [...] no coneixem que es trobessin a cap altra zona del nostre país.     A aquestes i a d'altres característiques diferencials de la cultura menorquina del segle XVIII respecte a la resta de la cultura catalana de l'època cal trobar-los una explicació històrica coherent. El desenllaç de la guerra contra Felip V comporta una diversificació dels destins polítics. L'anexió del Rosselló a França deixa de tenir el caràcter provisional amb què, deçà i dellà de les Alberes, era tinguda des del 1659 fins llavors i la francesització hi incrementa el seu ritme. Menorca, ocupada l'any 1708, en nom de l'arxiduc, per un estol anglo-holandès comanat per Stanhope, és incorporada a la Corona Britànica pel tractat d'Utrecht (1713) i segueix una trajectòria particular. [...] Manté les seves estructures polítiques durant la dominació britànica i durant la curta ocupació Guerra dels Set Anys (1756-1763). El català [...] és durant tot aquest període la llengua oficial [...] un home tan decisiu per a l'evolució de l'illa com el governador sir Richard Kane parlava la llengua dels menorquins. I no fou l'únic: quatre dels disset membres de la Societat de Cultura de Maó eren britànics. Les escoles -en llengua autòctona- augmentaren. L'any 1750 fou importada de Londres la primera impremta menorquina [...] l'economia menorquina esdevé dinàmica i no solament la producció agrícola, ramadera i artesana augmenta, sinó que Menorca participa en un àgil mercat internacional. [...] De l'activitat econòmica neix, sobretot a Maó, nova capital de l'illa, una puixant burgesia mercantil, oberta a les relacions amb Europa. Els fills de les famílies benestants estudien al continent, sobretot a les universitats franceses." "Pel tractat de Versalles (3 de setembre de 1783) la Gran Bretanya cedeix l'illa a la corona d'Espanya. Monbeig afirma: "El nou governador comte de Cifuentes aplicà a l'illa les mateixes mesures, lleis i reglaments que al reialme peninsular i, com al segle XVI, el govern de Madrid paralitzà l'economia de l'illa". (Carbonell)

Mor el 12 de febrer de 1819.
 
 

Teatre
 

Lucrècia

L'any 509 aC, Roma estava sota el jou d'un rei estranger: el tirà Tarquini el superb, que havia abolit la constitució i que abusava del poble. El fill del tirà  viola Lucrècia, esposa del general Col.latí i ella se suïcida; Brutus, tribú i company de Col.latí jura venjança davant el cadàver de Lucrècia: els etruscs són expulsats i s'instaura la República.

"L'estructura de l'obra, en cinc actes, amb el plantejament de l'acció al primer, el nus al tercer i el desenllaç al cinquè, és clarament dintre la tradició raciniana. La forma mètrica -apariats alexandrisns- ho és també. El tema, tret de la història de Roma, és igualment il.lustratiu de la fidelitat amb què Joan Ramis aplica les tècniques neoclàssiques." (Carbonell)

 "Tant per l'estructura com pel ritme dels versos i la matisació psicològica dels personatges, és una obra d'una extraordinària perfecció. A més de presentar el drama de l'honor conjugal, la tragèdia és una ardida defensa de la llibertat i un atac a la tirania. L'acció comença en el setge d'Ardea, on lluiten Col.latinus, marit de Lucrècia, i Sextus Tarquinus, fill de Tarquí el Superb, rei de Roma amb les tropes romanes contra els assetjats. Al vespre, Tarquinus explica a Lucrècia el comportament heroic del seu marit [...] I li explica, a més, que ha estat a punt d'ésser víctima d'una traïció [...] Arriba també Col.latinus i el primer acte es clou amb un soliloqui de Brutus contra la tirania. 
"El segon acte s'inicia amb el diàleg entre Tarquinus i els seu confident Mànlius. Aquell li explica la passió que ha nascut a la seva ànima [...] Com que han de partir tots cap a Ardea, Col.latinus s'acomiada de Lucrècia. 
"Al tercer acte Tarquinus decideix restar, tot i que Mànlius s'esforça a dissuadir-lo, i declara el seu amor a Lucrècia, adolorida per l'absència del marit [...] Tarquinus li proposa el divorci, però ella li respon: i us vener com a fill del rei que el cel m'ha dat, / però jo vener més la mia lleialtat [...]
"La tensió dramàtica es manté el quart acte en el dilema que Tarquinus planteja a Lucrècia: Tarquinus: En fin, aquesta on l'hora / on deveu decidir, deveu determinar, / si vós voleu morir, si vós voleu regnar [...] Lucrècia: [...] Siau amb mi furiós, siau amb mi cruel, / sempre serè constant, sempre seré feel. [...] Tarquinus està decidit a violar-la, tot i que Mànlius li adverteix que això acabarà de posar el poble contra ell. 
"El darrer acte s'obre amb la lamentació de Lucrècia, deshonrada, en la qual, a la vegada, ataca el tirà: [...] Tot indica, traïdor, la vostra perdició; / ja es cansa de sofrir la nostra nació. / Jo lo veig ja venir el dia que els romans / trauran indignament de Roma sos tirans. I, en un diàleg amb Júnia, la seva confident, manifesta que, per a ella, no hi ha altre camí que la mort [...] Arribat Col.latinus, ella li ho explica: Aquell traïdor / ha violat ton llit i m'ha robat l'honor i en presència d'ell, de Brutus i d'altres cavallers es clava un punyal. Col.latinus [...] pren a tots jurament de venjança contra els tirans damunt el punyal amb què s'ha suïcidat Lucrècia. 
(Comas, p. 822 a 826) 

"la Lucrècia conté ja des del primer acte un element temàtic significatiu, que el lliga d'una banda als corrents europeus i de l'altra al dinamisme de la societat en què Ramis vivia: la defensa de la llibertat, l'atac contra la tirania.  Així, Brutus, en el monòleg que clou el primer acte, peça d'una alta qualitat literària i humana diu: Brutus descansarà quan ell se veu esclau? / Quan mir ple de dolor la trista pàtria mia / de Tarquino i sos fills sofrir la tirania? / No, no! Morir primer que soportar tal sort: / vida sens llibertat no és vida, sí que és mort. L'amor a la llibertat, que impulsava la burgesia progressiva europea del segle XVIII enfront les estructures aristocràtiques, encaixava perfectament amb el món dinàmic i expansiu de Menorca vers el començ del darrer terç de la centúria [...] la defensa de la llibertat confereix a la tragèdia un interès actual." (Carbonell)

"Brutus, que té un paper curt, és la revolució: "vida sens llibertat no és vida, sí que és mort" [...] "El regne dels tirans no sempre durarà: / la força l'ha format, ella el destruirà] I així s'uniran tots els romans contra el tirà, justificant la venjança per mitjà del bé comú. Però a més, l'acció transcendirà el temps: "Així lo deveu fer si desitjau servir / d'exemple, de model als segles a venir". La mort del tirà tindrà aleshores una triple justificació: venjança personal, alliberament de Roma, exemple per a la humanitat." (Pons)

"Finalment, Lucrècia és una obra d'una estimable qualitat literària, poc abundant en el nostre Set-cents. Ja els primers versos tenen perfecció formal i majestat. Però també ja des del primer acte els personatges adquireixen profunditat i matisació."
"Joan Ramis intenta convertir aquesta llengua culta administrativa en una llengua literària. [...] el seu esforç per evitar els dialectalismes, substitueix de vegades formes genuïnes -aquest, això, idò / doncs- per castellanismes -este, esto, pues."  (Carbonell)
 

Arminda

"En la forma l'obra és plenament neoclàssica, però en el contingut és la més apartada del tema neoclàssic. Es planteja un conflicte amorós: Ramon estima Arminda i el comte Berenguer vol que es casi amb Rosaura, infanta de Castella. [...] Legalment es justifica l'oposició de Berenguer al matrimoni: la diferència de classe l'impedeix. [...] Ramon se subleva [...] i és condemnat a mort. La situació no té sortida i aleshores es produirà el fet "miraculós" que permetrà resoldre la història: un tema tradicional, folklòric, el reconeixement d'un fill perdut per mitjà d'unes joies i unes robes, permet la solució i Arminda finalment, acceptarà l'amor de Ramon, ja que s'acompliran les condicions." (Pons)
 

Rosaura

"Rosaura [...] argumentalment és molt a prop de Lucrècia. Rosaura estima don Enric, cavaller portuguès, i aquest amor és correspost. El rei de Portugal, però, desconeixedor d'aquest amor, també pretén Rosaura. Davant d'aquesta situació don Enric vol que Rosaura renunciï al seu amor i accepti el rei, però Rosaura s'hi nega. El rei descobreix, en primer lloc, que Rosaura té un altre amor i després que es tracta de don Enric, i evita la fugida dels amants. Arribem així al clímax de l'obra, amb dues possibilitats obertes: l'acceptació del rei per part de Rosaura o la mort. En el moment que Rosaura és a punt d'immolar-se apareix don Enric, que fa un últim intent per convèncer Rosaura, però davant la seva determinació reclama el dret de morir primer. El rei intervé per tornar les coses al seu lloc i arreglar la situació." 
"Quan llegim els parlament de Rosaura no som gaire lluny dels de Lucrècia. Quan llegim les intervencions del rei, no som gaire lluny dels de Tarquinus. Això evidentment fent abstracció del to solemne que dóna l'alexandrí i que l'heptasíl.lab no pot mantenir.      Tant Lucrècia com Rosaura reben una oferta similar: se'ls ofereix la glòria de compartir l'amor amb el poderós, amb el rei, i totes dues hi renuncien. La renúncia d'Arminda és diferent: si accepta l'amor el seu amant no tindrà el poder." (Pons)

"A Joan Ramis, un il.lustrat de la Menorca disputada, els autors fan referència a Rosaura amb aquestes paraules: " Amb aquesta darrera obra de teatre, Joan Ramis s'allunya del model de neoclassicisme estricte de la seva producció anterior. Aquest allunyament es produeix per incorporar alguns elements puntuals -i aïllats- del teatre barroc. Aquesta nova incorporació no pot, de cap manera, esser considerada una regressió en l'estil de l'il.lustrat maonès; més tost, hauríem de considerar-ho com un intent d'apropar l'obra al públic menorquí de l'època [...] No podem obviar que aquesta obra fou escrita per Ramis l'any 1783, dins una època de perplexitat i incertesa de la societat menorquina i del mateix il.lustrat maonès, que s'enfronten a la nova situació derivada del canvi de sobirania a favor d'Espanya que havia patit l'illa l'any anterior". (Pons)

"En el poema dedicat per Joan Ramis al comte de Cifuentes, governador de l'illa, escrit també el 1783, tot és esperança en el futur, perquè el present era ben negre: O Menorca ditxosa, / prest ton augment veuràs / de llibertat gojosa / tu sempre floriràs. / Governada amb dulsura / tendràs franc ton comerç". A l'acte IV hi ha dues intervencions de Sílvia, confident de Rosaura, en què compara els temps passats amb els presents: "Primer tot eren grandeses, / tot eren felicitats; / i ara tot adversitats, / tot desgràcies, tot tristeses". Sílvia, però, manté sempre l'esperança d'un canvi en la situació: [...] Tórnia, tórnia el temps ditxós; / tórnia aquell temps sens igual / que il.lustrava el Portugal / baix d'un monarca piadós." És la mateixa petició que trobem en el poema. [...] Amb Rosaura Menorca apareix en escena, però no només perquè Vinblanc [un personatge popular] parli amb elements dialectals, o faci referència a la realitat menorquina, sinó perquè l'argument mateix, l'exposició dels fracassos i les esperances, reflecteixen la situació de Menorca i la situació del seu autor. [...] Rosaura suposa una adaptació a la nova realitat menorquina dels arguments i de les idees il.lustrades. Ramis, autor de teatre d'idees, segurament sense una voluntat clara de ser representat, sinó de ser llegit, amb Rosaura intenta una renovació, fent reaparèixer elements de la tradició teatral sense oblidar, però, la necessitat del triomf de la raó. 
 

"Fixem-nos com en les tres peces de Ramis trobem tres resultats diferents pel que fa a l'actitud del poderós: en Lucrècia exercirà la seva força, violarà Lucrècia i això el portarà a la perdició personal; en Arminda, la fortuna farà que el rei conegui la identitat de la seva filla i això permetrà un final feliç. En Rosaura, en canvi, serà el penediment directe del rei [...] el que permetrà el canvi. La raó torna a ocupar el seu lloc tot desplaçant l'excés de la passió." (Pons)
 
 

Poesia
 

Després d'unes primeres poesies d'estil barroc, alambinat i d'estil popular, escriu, el 1783, "Tirsis i Filis. Ègloga per un maonès" ja més dins el neoclacissisme: senzilla i amb una expressió diàfana, però al mateix temps densa i treballada. 
 

ÈGLOGA DE TIRSIS I FILIS

     In amore haec omnia insunt vitia: injuriae,
     Suspiciones, inimicitiae, induciae,
     Bellum, pax rursum.
          Terenci, Eunuc, act. I, esc. I

TIRSIS:
En fi, el temps me mostra,
ingrata, clarament,
que la passió vostra
ha mudat com el vent.
Ell me diu, m'assegura
que tot està acabat, 
que sou una perjura,
qui m'haveu enganyat.

FILIS:
Cruel, quan tu me deixes,
quan prens un nou amor,
¿de mon cor formes queixes?
El tractes de traïdor?
Ah, cessa d'insultar-me!
Amb estes expressions,
tu intentes enganyar-me:
ja sé tes traïcions!

TIRSIS:
No, no, mon cor no es cansa,
ingrata, d'amar-vos,
si bé vostra mudança
l'irrita contra vós.
Solament se llastima
veent vostra crueltat,
puix, quan més vos estima,
l'haveu abandonat.

FILIS:
¿Encara, ingrat, voldries
poder dissimular,
quan les llàgrimes mies
ho demostren tan clar?
Si, sí, que m'has deixada,
que tens altra en ton cor!
Sí, que som oblidada,
ingrat, jo no lo ignor!

TIRSIS:
Abans que venga el dia
de fer mudança tal,
veureu la vida mia
finir son curs fatal.
Vós, sí, podreu deixar-me, 
ingrata, ja lo sé;
vós podreu oblidar-me,
però jo no podré.

FILIS:
Si amb fingides fineses
m'acabes d'enganyar,
ingrat, a tes promeses,
¿què fe puc jo donar?
Ton cor, sí, que podria
confiar de mon amor;
ell fins aquí es gloria
de no ser-te traïdor.

TIRSIS:
Les injúries, les ànsies
que pas per amar-vos,
les vostres inconstàncies,
tot parla contra vós.

FILIS:
El color de ma cara,
ma pena, mon dolor,
tot mostra, tot declara
el meu constant amor.

TIRSIS:
Si les vostres promeses,
ingrata, no heu mudat
¿com és que les fineses
per mi s'han acabat?

FILIS:
Si encara persevera
la flama de ton pit,
¿per què d'esta manera
me poses en oblit?

TIRSIS:
Així vós ma fermesa
ingrata, heu de negar?

FILIS:
Quan jo he vist ta vilesa,
la podré jo dubtar?

TIRSIS:
Lo que ma llengua jura
¿com no vos persuadeix?

FILIS:
Ella és una perjura,
Filis ja la coneix.

TIRSIS:
Però les mies ànsies?
Mes penes? Mos turments?

FILIS:
Cruel, i tes inconstàncies?
I tos enganys patents?

TIRSIS:
Tot són ficcions mies
per vostro amor provar.

FILIS:
Ah, cruel! Així voldries
a Filis enganyar?

TIRSIS: 
Puix vos veig tan irada
contra de mon amor,
pensant que vos he deixada
quan sempre vos ador,
de que mon cor vos ama,
rebeu l'últim senyal:
ell provarà ma flama,
però em serà fatal.
Sí, cruel, sí. Ma constància
res no ha pogut mudar:
ni la vostra inconstància,
ni el veure'm menysprear.
Sempre viu, sempre dura,
sempre continuarà:
ma llengua ho assegura
ma mort ho mostrarà.

     (Aquí Tirsis se vol matar)

FILIS (impedint a Tirsis):
Ah, céssia ta porfia,
Tirsis, què és lo que fas?
Si no vols la mort mia,
detén, detén ton braç!
En alegria muda
ta pena, ton dolor!
Jo me confés vençuda
de ton constant amor.
Encara que adorada
me vègia d'altre amant,
de tu vull ser amada,
a tu vull ser constant.
Sí, sí, des d'aquest dia
més i més t'amaré,
tu serà ma alegria
jo la teua seré.
 
 

Poesies amoroses

En un manuscrit de 1809 trobam poesies de l'estil de la següent, titulades per l'autor com a "Poesies amoroses". 

Observem els canvis de la poesia anterior i d'aquesta, corresponents a dues dates diferents. També ús d'heptasíl.lab a partir de 1783. 
 

     Un subjecte va venir
a Maó a passejar
i quan manco ho va pensar
mal de masclí va tenir.
     Ell li deia mal de mare
i, confús i regirat,
veent-se es ventre inflat
hi féu anar sa comare.
     -Comareta del meu cor,
jo em trob amb molt de perill;
això què és, filla o fill,
digau-m'ho, que em muir de por.
     Sa comare el va polsar
i sa llengua li féu treure
i li aconsellà de jeure,
que això era bo per curar.
     Ella també li va dir:
-Vostè no tengui tristor,
i no temi sa inflor,
que no he vist mascles parir.
     -Es mal qui el té turmentat
des ventrei és que li ve;
i jo prest l'hi curaré
per medi d'un bon pegat.
     -Sí, comare, ell li va dir,
posau-ne tants com voldreu,
que sols que vós me cureu
no faç cabal de sofrir.
     I luego de sa camia,
es faldaret es va alçar
i lo que degué mostrar
podeu pensar què seria!
     Sa comare qui el va veure
tan prompte i determinat
li féu posar es pegat
i ell com un tonto va creure.
     Ella en açò va afegir
que si es pegat no bastava
un servicial li ordenava
qui es mal faria fugir.
     -Oh, comareta estimada
qui heu vingut per al meu bé,
el servicial jo prendré
i molt més si vos agrada.
     -Criats, criades, correu,
que véngui es cirurgià.
I aquest li demanà.
-Senyor, què és lo que voleu?
     -Què vull? Que un servicial
des de luego m'heu de dar.
-Sí, senyor, i pot confiar
que jo no li faré mal.
      Des de luego es pacient
damunt es llit de biaix,
es cul alt i es cap baix
va esperar l'adveniment.
     Es cirurgià va enllestir
sa xeringa i, ben armada,
li embocà tal torrentada
que sa panxa li va omplir.
     -Ara conec que va bé,
va dir en es cirurgià;
i veiau de fer-vos allà,
si no jo us ben compondré.
     Es cirurgià bé frissava
però antes que s'apartàs
ja en va tenir per es nas
i es vestit tot li rajava.
     -Per cert que avui tenc mal dia,
digué es cirurgià mostós.
Senyor, què és lo que heu fet vós,
que en tenc fins a sa camia?
     -Cirurgià, feis-vos enfora-
es senyor li replicà-
que conec que encara hi ha
cosa qui vol sortir fora.
     Es cirurgià regirat
luego corrent se'n va anar
a casa seua a mudar
tot ben mostós i banyat.
     Apenas hagué partit
que es subjecte altre vegada
disparà tal andanada
que va omplir tot es seu llit.
     A la fi s'és aliviat
d'aquesta estranya quimera
però no de sa tontera
pues mai n'estarà curat. 
 

*

     Recitat
De ma estimada Lèsbia
el rossinyol hermós,
el que ella tant amava
és mort, oh que dolor!
És mort i l'ha deixada
plena d'aflicció,
i no hi ha qui aconsòlia
la mia Lèsbia, no.
Ell era tan amable,
ell era tan airós,
que de tots quants el veien
robava l'atenció.
Amb sa veu tan graciosa,
amb son cant melodiós,
a tots quants l'escoltaven
omplia de dolçor.
De quant en quant solia
ell volar-li a l'entorn,
i amb son bec la besava,
amb son bec amorós,
mostrant la coneixia
i li tenia amor,
i per això ma Lèsbia
se l'estimava molt.
Li feia mil carícies
i li mostrava en tot
que ell era el seu regalo
i delícia major.

     Ària
Oh sort cruel e ingrata!,
sort plena de rigor,
qui tal gràcia i bellesa
has robat d'aquest món,
causant així a ma Lèsbia
tanta pena i dolor
que sos ulls tan amables
ara dues fonts són,
dues fonts qui de continu
demostren sa tristor,
i els fa perdre sa gràcia
i aquell mirar airós,
qui enimoren, encanten
i cautiven mon cor.
 

Alguns llibres

Carbonell, Jordi. "Pròleg" Joan Ramis. Lucrècia. Barcelona, Ed. 62, 1968

Comas, Antoni. "Joan Ramis". Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, 1964
 

* Ramis i Ramis, Joan. Lucrècia i Rosaura o el més constant amor. Dins Francesc Fontanella / Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Barcelona, Ed. 62 / La caixa, 1982 (MOLC 90). 

Ramis i Ramis, Joan. Poesies burlesques i amoroses. Institut Menorquí d'Estudis, 1988. 

Pons, Antoni-Joan. "Rosaura de Joan Ramis: més enllà del neoclassicisme?. Joan Ramis i Josep M. Quadrado: de la Il.lustració al Romanticisme. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat / UIB / Id'EM, 1999.
 
 
 

 inici 

Pàgina presentació MAG POESIA