Tot just t'adorms després que les besades
i el teu somrís final llimona dolça
culmina un dia més la vida encara
pos oli al llantiol, decant la roba
m'assec descalç, per la finestra guaiten
estels, prenc tinta i ploma
doblec un foli usat
al moll, les barques
onegen el teu nom
la cambra vessa
coral, liquen, petxines.

muntatge poètic ponç pons

2n Llengua Estrangera (Menorca), abril 2002
(Han fet la tria i diuen els poemes: teresa vilafranca, laura torres, vero pons, débora piris, xavier febrer, carmen cabrera, sabrina sintes)

Els deïdors van vestits de blanc i darrera tenen una pantalla blanca; a sobre s'hi projecten imatges de platges, arbredes, penyes, etcètera.

1a. part (literatura)
 

GRECITAT

     "and poor old Homer blind, blind, as a bat."
              EZRA POUND

El sol crema espurnant
la ceguesa d'Homer
a la platja esperant
sota un vell tamarell
hi ha una dona d'ulls trists
que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent
lentament va surant
un sarcòfag amb cendra.

S'esvalota el xiscleig
d'efusius gavians...
 

És Ulisses que torna.
 

SENT D'ENFORA EL BROGIT

Sent d'enfora el brogit
mil·lenari i esquerp
de la mar entre els esculls.
Llegesc Trakl vora el foc.
Una branca de pi
espetega i al fons
de la tinta on enterr
cants de cigne, una cort
de sirenes m'acull,
derrotat, a l'infern
poemós dels que han fet 
per escriure, mortals,
de la vida un exili.
 

EXORDI

Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots omple de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'íntim pou dels anys un vers d’enyor.
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somiï aquell Son Bou immens d’infants
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare.
 

ARA MIRES EL BOSC

Ara mires el bosc
que gemega llanguit
i amb la ploma fas versos.
És inútil, ja ho saps,
fer reviure el que és mort.
Has trescat, has llegit,
i al carrer del record
on jugaves hi ha neu.
No somiïs París.
Baudelaire s'ha acabat
i Vallejo és a un sot
d'on habita l'oblit.
Cal cremar tot en cant.
No hi ha eixida. Amb dolor
pariràs el que escrius.
Cada mot que has après 
amb amor t'ha deixat
al cervell un estigma.
 
 

2a. part (poesia)
 

ADAM

Hi ha la mà que l'escriu
i la lletra que és blava.
Hi ha un home dempeus 
i una llum que endevina
calenta i esclava
nerviosos els traços.
Hi ha l'hora que és dol
llambrejant somniosa 
pel foli ple d’algues.
Hi ha munts de gargots
i un silenci que escampa
llavor pura i sembra
la veu com una ombra 
compacta que diu:

Jo no faig el poema.
El poema em fa a mi.
 

REGAL

On he deixat l'estil. El cerc per tota
la casa i no apareix. Mir als calaixos
davall el llit i enlloc. No hi ha cap rastre
no es veu feruma eumón. Rient, del pati
la gata em du arrugats cinc decasíl.labs.
 

SKOLJDEN

   Für Ludvig

Quan la làmpada ens fa
companyia i el món
és un llibre estrany

Quan Déu calla i no riu.
Quan escriu per als morts..

Quan totes les ciutats semblen iguals .
Quan tots els dies neixen repetits.
 

L'IMPOSSIBLE VIATGE

La llum, talment d'un far, inunda absorta
la pàgina final d'un llibre i traça
fronteres amb el sòl. Hi ha dies, ara
mateix escric, infant, ulls clucs, els somnis
a punt que el mar es fa com d'ambre i puja,
rissaga lenta, els esgraons de casa. Escumejant,
desferma ports i llança al cel gavines
que eixorden àgils l'aire, Tot es mou
a ritme de rumbada. Orsat, astruc,
la cambra és un veler rumb d'altres illes
intactes d'àmbit grec. Però en la penombra 
hi ha una òliba que riu i al poble suren
vells cans rossegant negres bosses de fems.
Encallat, l'aigua put……
                                      s´amunteguen sargassos.
 

PELIKAN 

Tot és ara un ressò
pedra amarga que cruix
aquest fals univers
inventat com abim
excavat en el pur
blanc irat d'un paper
ple de tinta que esclata.
 

MÍSTIC

Passat delit
quimera d'or que espurna
Tancau el vent
que ve del món i a soles
deixeu-me amb el poema.
 

POÈTICA

S'alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut el llindar 
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d´ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.
 

HADES

He cremat resseguint el miratge dels versos
Tot el viure abocat a un fester de paraules
M'he perdut entre fulls enganyosos de llibres
Ara cerc sense rumb el camí de tornada
 

MIRATGE AL NORD

El gust terrós i espès de les paraules

L'emotiva bellesa d'un capvespre calm
vora les aigües netes de Cala Pregonda.

El vent, 

             extasiat,

s'adorm entre la llum cegant que el besa
damunt l'escalfor malva de la sorra.

                                         Aquest instant,

el vol perdut d'un jove gavià,
l'olor salobre
d'un cos amat que en sa nuesa exulta

Amor! Amor!

                          sobreviurà

(hi ha plàstics secs, fustam, meduses mortes)

potser en els ulls futurs de qui, com jo,

n'ha fet, de cada vers, tota una vida.
 
 

SOM EL LECTOR

La mà que escriu m'escriu
i el cos i l'ombra
que em fan tenir ombra i cos
són cos sense ombra
ni ànima. La llum
espai on canten
oratoris de Bach
inunda un cercle…

M'inventa la paraula!
 

MANSARDA

Com cada nit la son, que emplena els amples
barrancs del cos, es torna boira i sura
sobre el palau en runes de la cambra.

Amb poca llum
(l'espelma em fa sentir lliure i pretèrit),
els ulls, d'un blau gastat, acaronen les cares
ocultes i secretes dels objectes.

                                            Lentament
(el temps ha après que córrer és també inútil),
un home pens en Déu. En lloc d’escriure,
comença a rompre noms i a cremar cels pastissos.
 
 

3a. part (pàtria)
 

PARE

Les maduixes de l'hort
tenen pols a la pell
i els coloms en esbart
volen trists sense rumb.

Si poguessis d'on ets
tornar a casa, tots dos
aniríem xerrant
fins a Binixems junts
i faríem cantar
vora el pou d'es Fasser
amb reclams les perdius.

Però ja no veuràs
com pels plans de Llimpet
hi ha roselles i al bosc
de s'Artiga els pinsans
d'amagat han fet niu.

Caçador de bondat
pels turons buit el cel
si veus Déu digues-li
(potser haurà de tornar!)
que, disforjo de murs
es fa inhòspit el món,
que, orfes d'albes i nus
de certeses i estims,
des que no hi ets els cans
lladren sense consol.
 

EXILI

M'escric i m'invent.

    A redòs, mentre suren
les faldes del fum, pens un poble en silenci
tranquil vora el mar, unes barques a l'ombra
de pins i ressol. Embocats, brossa d'ulls...

     serpentegen naufragis.
 

SENHAL

Tornaves de la mort. Camí de casa,
vas trobar un mocador que el sol d'abril,
empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell,
les inicials gravades d'aquell nom 
et van llançar a la cara, com un puny,
el perfumat misteri d'assutzenes
que algú, cos femení, deixà oblidat
entre els furtius papers de la teva memòria.

PALINURO

Encallat entre els bruts
esquelets destrossats
de vaixells a una platja
ignorada i ardent
pel sol fort del migdia
amb els ulls abrasats
de claror sent el gust
llatzerant de la sal
resignada que cou
estrangera i silent
assumeix savi d'anys
la bellesa cruel
de ser un home vençut
sense llengua ni pàtria.
 

ENDÈMIA

Amb un amor sense remei ni adob
Amb un enyor sense eima ni sortida
Ser menorquí és ser estranger pertot
Ser menorquí és com una malaltia
 

DE L'ÚNICA MANERA

Estranya amor estrany amant una illa
que pens de lluny i veig sola i vençuda
tirada enmig del mar seca i venuda
cristall de llum trencat que ja no brilla

L'antiga i aspra veu astral perilla
setjada a mort en vils paranys perduda
mesella arrel de raça avui retuda
carcassa d'euga en zel que no renilla

Fidel com som t'escric mentre somnies
hereva d'ombres noves albes i erres
sagnant pel llarg camí ventós dels dies

Apàtrida enyorós d'unes desferres
m'entrec a tu i ferit per melangies
et bes plorant al cos des d'altres terres
 

DESPERT SOTA LA LLUM QUE CAU

Despert sota la llum que cau
boirosa com una mar ple de cortines
Ensorrat
la son que va al seu ritme
grata empeny xiscla alça ampolles
vetlla i té
la clau del pany del port
de l'univers
vora un llarg vidre
desformador entelat amb teranyines
ben enfront
d'una ombra que em segueix
dins un silenci
me cerc i no me trob.
 

PELEGRÍ

Adéu. Ja me n'he anat.
Fa temps que encara
me'n vaig i ja no hi som.
Facècic àrid
enyor d'anar albirant
arenals fèrtils
carenes d'ample mar
illes encinta
que besa un vent
                              temós

entre les altes
fondàries del cervell
on sense origen
ni rumb camin descalç
edific l'ombra 
que ensorra el desconhort
que aroma lenta
la irada pau en va d'un viu presagi.
 

SALMAIRE

Perquè hem lluitat per arribar a ser un poble
Perquè hem viscut per construir una pàtria
Perquè hem estat vilipediats pels nostres
Perquè estimam de ver la llengua i l’illa
 

POST-IT

Semblen més bells
els geranis de l'hort,
quan passes nua.

Pla d'es Ramal.
Jo també vaig ser al·lot.
Juguen a mèrvils.

Com una mà
de fina arena, el temps
esculpeix monstres.
 

CENDRA VIVA

Ningú no sabra mai que t'he estimat
i encara avui t'invoc, amor secret,
desesperat, tot sol, abandonat, 
davant la trista mar d'es Murtaret.

Per tot on mir només veig els teus ulls
i crid entre el pinar el teu nom al vent,
malalt de pena i dol, si no m’aculls,
em moriré esfondrat d'enyorament.

Aquest desig de tu se'm fa un infern,
si tu no hi ets no m'interessa el món,
l'estiu se'm fa si ets lluny un llarg hivern,
no trob consol ni pau ni treva aumon.

Jo vaig començar a viure aquelles nits
que d'amagat i ple d'un ardent goig
et vaig besar estimada meva els pits
sota la lluna immensa d'es Camp Roig.
 
 *********************************************

Pessoanes
Alzira, Bromera, 2003


'AREIA ESCRITA'

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escrit,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.

                       No ho dubtis:

Viure és més que exitir.

Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.

                       Plou terra.


VISIONS DE L'APOCALIPSI COLONIAL

Alcen bandera
i a futbot juguen
amb un cap d'home.

Perquè es rebel.len,
torturen, maten
negres a Angola.

Fan que ells es cavin
la tomba i tiren
trets a la nuca.

Cacen dins selves
de por i angoixa
un poble lliure.

Mentre violen
dones i afillen...
Salazar resa.

Fan de la raça
una frontera
d'estrangeria.

No canten himnes
al mestissatge...
El napalm crema.

Colonialista,
la llengua arrela
entre cadàvers.

Fan de gent viva
fosses comunes
i s'hi compixen.

Els soldats tornen
vençuts i callen
tanta ignomínia.

La dictadura
fa patriotes,
cria animàlia.

Amb sang que plora
Portugal funda
el Cinquè Imperi.

Més sobre Ponç Pons

i  més

Pàgina de presentació MAG POESIA