A Josep Palau i Fabre 

La gràcia amenaçant,
el mur clos, sense estels, enderrocant-se,
la rialla, la ira, la grandesa
ignorarem per les coses més pures:
per la senzilla branca,
per un infant que plori
sota un cel ventejat d'averanys. 

Furtivament la mort ens sotja.
La galta contra la galta,
el llavi contra sang,
la destrucció més íntima com el fos que retorna
tot s'abandona a la terra,
a l'entranya fecunda,
a la terra que occeix amb un somriure
quan hom dreÁa la vida com un temple
amb esguards amorosos
perquè sent una joia immarcescible. 

Delicada, extenuada primavera,
defugiré l'enganyadora veu que em crida,
amb amarga memòria,
per intentar la llibertat que ignoro,
la sola llibertat que ara desitjo.
 
 

EL PAÍS DE LES MERAVELLES 

A una hora de camí de la muntanya sagrada
quan les dents riuen soles de manera glacial
i els palmells de les mans volen pels aires
hom desafia sempre l'imprevisible,
el plany dels violins,
l'íntima tragèdia. 

No hi ha escola com la de la vida.
Hi ha, però, el restaurant econòmic,
aquell de les paraules cuinades, recuinades,
i els petons a la galta amb púdica virtut.
Demà, senyora meva, emprendrem el viatge.
No sé si tornarem a veure'ns ja mai més. 

inici

Més sobre Joan Perucho   
Una altra pàgina

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA