poemes
versió de shakespeare

POEMES

marees del desig

AIM

Deixem el cos ben lliure, que s'avingui
a deixar-se emportar per la bondat
maliciosa dels afectes, fem-lo
l'esclau amable de les passions,
que neixen i s'encenen justament
dins l'ànima mateixa; que esdevingui
obstinat i submís, com un amant 
que ha gosat oblidar-se i simplement
desitja la bellesa d'altres cossos.
 

el somriure del tigre

SONET DE L'ARGENTER SENSE ARGENT

L'argentòmetre diu que tu, d'argent,
en tens com de Malvines l'Argentina,
i, tot i ser argenter, tota la gent
diu que, en comptes d'argent, tens purpurina.

Ni argentífer no tens el pensament,
ni en tu no brilla ni la brillantina,
i, per més que t'argentis hàbilment,
l'argent, als teus escrits, ni s'hi endevina.

Amb gens d'argent t'has fet l'agent letal
de la teva fingida argenteria,
i amb l'enveja argentada que t'atia

et mates tu mateix, botxí fatal.
I fas, urgent és dir-t'ho, cada dia
més pena que la pena capital.

CARTA A POMPEU FABRA (fragment)

I és que el país se'ns ha fos a les mans
i anem de capelleta a capelleta:
hi ha incompetents amb càrrecs importants,
competents marginats a la cuneta,
i tot per ser o no ser d'algun partit
o per no llepar el cul que ha estat prescrit.

Perdoneu el llenguatge, Mestre Fabra
(vós hi paràveu compte, segons sé),
però parlant d'un tema tan macabre
renegaria com un carreter.
Vós també us permetríeu la llicència
davant d'aquesta trista experiència.
 

retalls de sastre

1951

Nascuts al mig de la misèria del temps
d'aquest país vençut, no ens feia estrany
de veure traspuar la por per les parets
de l'internat salesià. Hi veig els ulls
irats i vigilants dels sàdics tonsurats;
en recordo els terrors filtrant-se per la pell,
amenaçant l'imaginar dels nostres jocs,
i aquells pàl•lids colors sota el cel desolat
del nostre prematur hivern.

Aquella tirania de les bèsties
consagrants consagrava en tots nosaltres
tot el temor d'un país devastat.
I els seus sermons, ¿com podíem saber
si nodrien o no, furtivament,
les nostres conspiracions futures?
Les llàgrimes vessades en el terror nocturn
sobre el coixí, que eien lliscar els somnis
cap al no-res, ¿quins fruits poden haver donat?

Nascuts al mig de la misèria del temps,
dissentíem tan poc com els cadells malalts.
Un dia un amic meu em va venir plorant;
li havien donat cops amb una clau de ferro,
i el vaig portar a la font del pati interior,
i li vaig eixugar amb el mocador
un fil de sang que li baixava
per darrere l'orella.

Ara ja entenc que, pels nostres nou anys,
era un petit reflex -només insinuat-
d'aquella guerra de quinze anys abans;
però més desigual que la dels nostres pares;
les norts eren més lentes; els combats més ocults;
les ferides, molt més dissimulades,
i els resultats molt més imprevisibles.
D'aquesta guerra, no en parlava cap diari,
l'anàvem suportant, com presoners sense armes,
sense drets, sense mots per defensar-nos.

("Pare, no perdoneu les nostres culpes,
perquè nosaltres no podrem perdonar mai
aquells nostres deutors".) 

Fugitius

Quaderns Crema, Barcelona

“Fugitius ens presenta l’entreteixit de relacions entre un grup de joves durant el temps de la transició política, des de la mort del general Franco fins al retorn de Josep Tarradellas.”

II. 27
Ah, que bonic és despertar-se
i veure l’amant al costat,
i un núvol que s’esfilagarsa,
i el sol daurant un vell teulat!
Tota la vida és aparença,
llevat de quan es poden vèncer
tots els obstacles del desig.
Ara en Lluc sent com el trepig
de la realitat s’acosta
i ja amb cap somni no es confon
la nova percepció del món:
tot té sentit, tot té resposta,
mentre reposi el pensament
en un amor ardit i ardent.


III. 8
la vida ens parla, i costa apprendre,
a aquesta edat, allò que ens diu.
Si el foc es converteix en cendra
i res no brilla ni somriu,
fuig el desig  i arriba l’esma
que obre la porta a la desesma,
i tot s’enfonsa en el costum de cada dia, i, en resum:
en lloc de trobar una sortida
per afranquir l’amor, esclau
de l’hàbit que el domina, es cau
en un esplín amoricida.
Aicí va nèixer el desencant
de l’Amaranta i en Joan.


III.42
La nit no va pas ser agradable
ni a l’un ni a l’altra: el desnivell
de la passió fou inefable,
i el resultat, un desgavell.
El pensament a una altra cambra,
color de mel i color d’ambre,
li recordava el cos d’en Lluc,
que feia el d’en Joan caduc
com l’agonia dels crepuscles
precipitant-se dins la nit.
Tot fou mentida dins el llit:
peus, cames, pubis, pit i muscles,
menys aquell monstre malcarat
que dins el cor sembra el pecat.


IV.3
Aquest xicot era poeta;
vivia al carrer Setantí;
però cal dir que el seu planeta
rodava lluny del del veí,
J.V. Foix, l’avantguardista
(i a la vegada sonetista).
Ell navegava uns firmaments
més alts, més rics, més transcendents :
« En els meus versos reivindico
l’anhel de l’esperit humà:
parlo de l’home que vindrà,
no pas d’aquell que ve del mico”
va dir-me un dia, així, tal qual,
amb una veu solemnial.


V.15
I va afegir-hi circumspecte:
“També ho he fet amb un company
per qui, sens dubte, sento afecte,
i ara s’ha endut un desengany
perquè m’he negat a tornar-hi,
i fer-li mal m’és un calvari;
però és que la consciència em diu
que no puc ser tan compassiu
si això comporta el desperfecte
de la meva ànima, que vol
sortir de tot aquest trascol”.
El mossèn (ningú no és perfecte),
reblert de sobreexcitació,
es va trobar amb una erecció.


V.43
vaig veure que la Clara era
millor del que havia cregut.
Sempre ens movem  dins una esfera
on viu l’engany més caparrut
de tots. Quan judiquem els altres
no pas segons el que nosaltres
tenim davant dels ulls, sinó
a través d’una opinió
superficial i força impròpia,
som víctimes de delusions
i ignorem que aquestes visions
no són sinó una mala còpia
d’un original molt més ric
i, sobretot, molt més bonic.


VI.2
Però aquest vent ens era glòria
a tots els que teníem fe
en el lent progrés de la història
(tot i que ja el sabíem ple
de regressions i davallades,
constants desastres i encallades).
¿Què hauríem fet als nostres anys
sense il.lusions i sense afanys ?
Quan tens vint anys, si res no dringa,
t’agafa angoixa existencial
i el paradís artificial,
l’has de trobar en una xeringa.
Tant ara com abans, val més
creure en un lent, molt lent progrés.


VI.17
Quan una dona no confia
en el seu sexe, i té ambició,
s’aferra al mascle amb picardia
i amb el poder de l’atracció
que té pel fet de ser femella,
a través d’ell obtè allò que ella
no hauria obtingut mai: diners
o feina o altres coses més.
Però en el fons se sent vexada,
i li té odi (inconscientment),
i se’n revenja subtilment
i mai no se’n sent sadollada.
Aquestes dones, és millor
tenir-les lluny, Joan : fan por ».


VI.22
L’orella d’en Poms era dura
pel vers, per l’estil i pel text.
Segons ell, la literatura
era el reflex del seu context,
era una ancilla de la història
sense cap línia divisòria.
Veia en les obres capitals
miralls de les tensions socials;
les ensulsiades i els espasmes
eren els temes preferits,
i sempre els veia reflectits
en les metàfores i els quiasmes.
I sovint deia entusiasmat :
« A més reflex, més qualitat ».

VI.25
Després venia l’altre aspecte :
la classe social de l’autor ;
si era burgès, era suspecte,
i si era pobre, en canvi, no.
Per això la sociologia,
amb gotes de biografia,
podia ajudar a desxifrar
un text costós de capturar.
I les seves assignatures
tindrien títos esmolats :
« Literatura i societats »,
« Sociestat i literatures »,
« Prosa i Corona d’Aragó »,
« Poesia i Restauració ».

VI.26
« Conflicte Societat-Artista »,
« Noucentisme i involució »,
« La revolució avantguardista”,
o bé “Novel.la i inflació”.
Expressions com “reaccionari”,
“conjuntura”, “deficitari”,
“tensions socials”, “amos”, “obrers”,
“sindicats”, “vagues” o “diners”,
eren del tot obligatòries.
Sense talent, un doctorand
amb aquest l’exic rimbombant
treia unes notes més notòries
que un de més llest que rebutgés
vinclar-se a tot aquest excés.


VIII.16
Ara encara queden franquistes
(gairebé tots són del PP)
que amb les nostàlgies integristes
(com Mercedes de la Merced)
destil.len líquids d’amargura;
troben Espanya massa impura
(hi ha gallecs, bascos, catalans!)
i arribarien a les mans
per retornar a l’Espanya unida.
Segur que un dia guanyaran
les eleccions, i intentaran
tornar a l’atac i a l’envestida.
Si no ho eviten tots els fats,
veig a venir futurs ruixats.


VIII.32
També hi havai més d’un crític
d’aquells que escriuen sense seny,
ressuscitats del neolític
i que no adrecen mai cap reny
a aquells de qui saben que un dia,
per la guanyada simpatia,
en podran rebre algun favor.
Per amagar el seu poc rigor,
escriuen uns galimaties
que tapen les banalitats
dels seus discursos insensats.
Així malgasten els seus dies,
esperant gratificacions
dels mediocres i els bufons.

 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA