el vent i la casa tancada
llibre dels homes
haikus del camioner
gitana roc
mos de gat 
aioç 
ver7s de la terra  
missa pagesa     

el musot

la flor invisible

TEMPESTA

Amb la violència del vent
sobre aigües marines
que embraveix l'onada,
així sento esclatar
el desig dins meu:
crinera de llamps
que creua el meu cel
en un instant fugaç,
des de la teva mirada.

 

*
Em vaig venjar. Tenia una mirada serena,
seré també el vi que m'oferia dins el cristall de la copa.
No recordo ni el seu nom ni la paraula,
però les mans sí, pigades,
sinceres i inhàbils, prestes per al vi i l'amor,
unes mans per guiar, dibuix d'estels,
per protegir de la nit fonda.
Va ser una nit que vaig trencar el seu cor de vidre,
amb fúria, i brillava pel terra de la cambra fosca.
A cops, cal venjar-se en altres cossos.
Fer el que ens fan, no resignar-se a les nafres.

 

*
Feies girar la bola del món al teu entrecuix
quan vaig sentir un desig del tot salvatge
i aquella petita noia, tímida i fosca,
amb l'empremta de la teva pell en la seva;
aquella petita dona quasi de pedra,
quasi d'aigua, aquella silenciosa noia.
Vaig regalar-te la meva rialla més fresca,
plena d'illes gregues, de rutes llunyanes.
De vegades sento, com llavors, aquell mateix
primordial i salvatge desig de posseir-te.

el vent i la casa tancada
(1990. Columna)
 

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.
 

VERTIGEN

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.
 

"M'AGRADA ACARONAR-TE QUAN ABSENT..."

M'agrada acaronar-te quan absent,
dorms i no em saps i el teu cos llunyà
com deixats entre llençols records de seda,
seda blava i fresca, memòria per al tacte,
es commou, bella flor esparpellant-se
a l'albada de la meva tendresa.
Hi ha les corbes i els racons del teu cos,
la meva geografia, Jaume.
Hi ha viatges solitaris.

inici

llibre dels homes
1998

(I sobretot per a rosa Abellà, ma mare, la qual l'hagués
llegit dient "Nena! És que no sé... Sí que fa riure, però no 
t'acaba de deixar riure... Tens una visió massa negra de les
coses", i que no ho podrà dir perquè acaba de canviar de
barri.)

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT 
A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre, 
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.
 

IX

Vaig acabar
d'estudiar
el curs cinquè
l'any en què
la UCD
es va desfer.
Pujà el PSOE.
Mercès al Boe
vaig poder entrar
a treballar
en una escola.
Vivint tot sola
en un pis ample
del gran Eixample
vaig fer un parèntesi
però tan cèntesi
mal que durà
si fa no fa
un mig badall.
Així en un ball
bevent xerès
trobí promès
fill d'un burgès
entès, marquès, 
decorador, 
un gran senyor
mig tarambana
que allà a l'Havana
tenia terra
dins d'una gerra.
Tanta riquesa
que fins marquesa
era la tata.
Sota la mata
les punxes dures
de les factures
darrera baula
paraven taula.
El meu promès,
era un encès,
o almenys en fama,
devot de Brahma,
feia cant tàntric
vivint a can tric
i traca. Era
un noi bandera.
Parlà d'amor
i em donà el cor
-per a ell la poma-
camí de Roma.
Partírem pomes
destins i plomes.
Convé saber
que altres n'hi hagué
(prò cap de Múnic),
abans que l'únic
el vertader!
em fes puré.
Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.
Estalviaré
el llarg convit
i el poc profit
que en vam haver.
Estalviaré
la nit de noces.
Niré a les brosses
i pariré
un sol bebé.
Sola en el part
que ell feia tard
a un gran treball
on feia el gall.
Sola també
amb el bebé
nant cap a casa,
canviant la gasa
sense saber
què s'ha de fer.
mentre ell prolífic
feia el científic
i es doctorava
en llengua eslava.
Aquest desfici
fou a l'inici,
en vaig aprendre
i em vaig reprendre.
Vaig estudiar
sense parar.
Vaig treballar
i vaig rentar
sense fer blasme.
Amb entusiasme
era mildones
i totes bones:
mama, fregona,
puta, minyona,
treballadora,
menstruadora,
senyora tal
i intel.lectual.
Trobava hora
per ser escriptora
de vena blava.
Esgarrapava
quarts als segons
per als collons
d'aquest marit
tan eixerit,
tan competent
tenir content.
Un pèl cansada
la cansalada!
Tot esclatà
quan començà
a llegir el llibre
el mateix llibre
que estàs llegint
gràcies a un tint.
Es va enfadar
i amenaçà
amb què sé jo.
Vaig dir que no,
pujat el to
de mot i so
i em separí
per a fugir
d'un gris demà.
Em vaig donar
com a present
d'avorriment
un primer amant,
sempre encertant,
que era un bon cínic
(el meu ull clínic!);
un respectable
marit afable.
I repeteixo
-i també em queixo-
del segon jan
un tio gran
que aprofità
el tarannà
del desconcert
i en un concert
se'm declarà.
Hi vaig anar
com una reina
i enmig la feina
se'm va posar
a fer ba ba
llengua penjant
salivejant,
semblava un zombi
sortit d'un combi.
I acabo aquí
amb un destí
que ha fet camí
amb mi i per mi.
Homes adéu,
i no vingueu.
Me'n vaig a peu.
 
 
 

haikús del camioner

Les mans tinc plenes
de presó pura. Reixa
d'on fuges, somni. 

Si la pluja ve,
amb el seu bes mullat ve,
jo també vindré.

Sota el seient
porto vins, licors, estels
i roba vella.

A la maleta, 
daus perduts, jugats al cor
papers, baralles.

[...]

Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

Parets de pedra
sou l'ànima antiga,
de sutge, negra.

Paret reclosa,
qui sap el teu missatge,
la teva nosa?

Paret venuda,
la multinacional
plega a la una.

[...]

Jo et portaré,
vell vagabund homèric
fins a Montpeller.

I de Montpeller
del vell port no me'n mouré
ni que m'hi matin.

Si m'hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d'espines.

[...]

Dóna'm un parrac
de felicitat penjat
d'una lluerna.

Dóna'm el teu pit.
Abeura'm la set de set
que no se'm passa.

Roba'm el sexe,
talla-me'l a daus. Sembra'l
a l'esplanada.

Arrenca'm els ulls
amb botons blancs de nacre
d'ullal ben negre.

[...]

Follaré verge
la puta carretera,
la d'ulls de patge.

Resaré al zel
dels conills i les guatlles
matolls de festa.

Diré: Plèiades
i als meus peus hi tindré
dones, estrelles.

Diré fluix Venus
i la mitjanit vindrà
amb una poma.

inici

gitana roc
2000

LO MARRACO [fragment]

L'espai i el temps de la Gitana són canviants. Reculen sense lògica, al seu albir, com els crancs, sempre en un mateix estret carrer poètic. Ara és la Cuba d'en Fidel, adés són unes antípodes plujoses, gairebé diluvials, més endavant un carrer mut d'Hèlsinki, un bosquet mediterrani d'alzines, el carrer Roig d'Amsterdam, un carrer de barri de Lleida, un carrer de Maig argentí i en definitiva, sempre, un carrer estret d'Almenar, de Catarroja o de Tarragona.
 

*

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa 
teraranyes de pessigolles
a l'olla.
 

*

La furgoneta de la poli patrulla pel cel
          apresant estrelles,
ara acaba de demanar el carnet a Venus
          -la situació és tensa-
perquè hi ha un nacional d'amagat
          amb ganes de brega
que acaba d'obrir un expedient
          a Cassiopea
per conduir amb el carnet CADUCAT
          de fa mil micres de segles.
El cas és que, a la Gitana, les policies
          no li fan gens de gràcia,
     Ni que siguin celestes!
(On hi ha un policia hi ha un problema.)
 

*

plagada de tèbies rebel.lions de realitat:
la vent, la sol,
el pluja, el neu,
el lluna, el veu...,
perquè la realitat és el somni de la raó violada
i els monstres són els 3 àngels del pensament
manent
imminent com el tren de les 12
i la bellesa és l'infern de la raó crucificada
amb cataplasmes de pa i vinagre calent.
 

*

La Dragona/Gitana/Marraca aparca la parca
en la immensa Plaça de Maig,
entre orquídies velles i corbs arnats de combat.
Militars esbotzen les portes de la nit. La Lluna és una trena.
 

CLOENDA

Al silenci, li he de dir
que obri bé la seva boca
i que parli sense fi,
al silenci, li he de dir.
 

L'EXISTÈNCIA DE L'INEXISTENT [fragment]

L'existència de l'inexistent és una cosa que empipa. Majorment, perquè posa a la corda fluixa l'existència precària d'allò que empíricament se suposa real. La història és plena d'inexistències que, en rebel.lar-se al carrer Major o a la Plaça on raja la font, han revoltat fins a tal punt les coses conegudes que algunes han anat arrossegades fins a la més fonda obaga de l'oblit col.lectiu. Per això, la realitat sempre tem l'inexistent. I també perquè en el no-verificable hom constata que s'escapoleix la seguretat del cercle, talment el cotxe infractor que no s'atura a la crida del policia i aconsegueix fugir per la potència de motor i per habilitat del conductor. I segurament també per aquella llei inaprehensible que és la casualitat.
 

Mos de gat
Barcelona, Ed. 62-Empúries, 2002)

TAM-TAM

El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, xulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna a palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.



Aioç
Barcelona, 62 / Empúries, 2004


ELS 3 ESTATS DE LA MATÈRIA

          Que jo, més assenyada en la meva fortuna,
          tinc entre totes dues mans ambdós ulls
          i només allò que toco veig.
               Sor Juana Inés de la Cruz

     1. Poema Animal

Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se'm fonen.
Hi ha una tempesta d'àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L'aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m'esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l'autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.

     2. Poema Vegetal

Ara sóc aquí.
Sóc un bosc d'heures obscenes.
Sóc un bosc de lianes impúdiques,
sóc l'esparracada masoquista d'esbarzers.
Travesso els espais foscos del cervell.
Muntada al cavall de la solitud,
a la gropa dels desitjos salvatges.
Sóc la densitat que s'ofega en l'excés.
Perduda en la immensitat del conte de la carn
t'espero llop cínic, escena mòbida.
Matar-te i morir en un lapsus de tmps,
murmurar foscor com si fos incendi,
devorar el límit, matar allò conegut.
Densitat que s'ofega en l'excés.
Ets el camí que em duu sense mi.
Tu sóc aquí.
Fantasia vegetal. Tardor del misteri.
Despulla'm.

     3. Poema Mineral

          La lluna una pedra és, e no ha ànima.
               Sermons de Sant Vicent

No puc creure que.
Que i no ho puc creure.
On ni quan. La carn? Sóc una pedra.
¡Algun cop t'he desitjat
amb la força d'un riu vaginal?
Sóc al mar. Sóc una pedra al mar.
El mar se'n recorda del riu?
Vénen les marees. La lluna és capriciosa.
La lluna és una pedra. Al buit.
Jo sóc la lluna. Levito els cossos.
La Ingravitud. ¿És un cos
un astre que baixa cap a la mort?
La mort és plena de lluna.
La mort és ofegar-se en ombra d'aigua.
El teu cadàver... Sóc una pedra...
Ja no et desitjo, home.
M'he empassat un forat negre.


     POEMA ESPIRITUAL

Només et demano ara... Ideava:

concerts de violins imaginaris,
els dits de les coses al piano de l'essència,
la balada de la fam eterna dels contraris,
religions sense memòria, sense feligresos,
catedrals íntimes. I els pobres a la porta.

Els àngels existeixen més que cap existència.
Tostemps algú els veu, perquè mai han estat vistos.
Algú més aporta proves irrefutables de l'impossible.
Tot el que no ha estat ens sedueix
des de la seva altitud inabastable. Ens envolta.

Els concerts imaginaris tenen espai dins el silenci.
El somni és el cor de la creació.
Veure en el Tu la idea de l'amor.
L'edifici íntim. La construcció de l'arna
dins de l'ull de l'abella. La porta dins la porta.

L'ull és massa imaginari per adonar-se'n
de la imperfecció que trenca el motlle après.
Les existències no suporten la llum.
La beuen en una borratxera de mort. La beuen.
I el teu cos té massa mort. Massa.

Només et demano que siguis un àngel
a la porta, que et sobrevisquis a tu.
Només et demano ara que siguis un àngel.
Només et demano ara que siguis un àngel.
Només et demano ara que siguis un àngel.



KOM

Com més m’allunyo de mi,
més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo
més em recupero.
Com més me’n vai fora de mi
més endins em trobo.
Com més m’enterro en l’oblit,
més em recordo i em tinc.
Com més desconec el  conegut
més m’abraço l’abisme i el buit.
Com més travesso els límits imaginats,
més espai tinc, més camins sóc.
Com més nego l’evidència de l’anàlisi
més em dibuixo, m’aparec.
Com més em travesso els límits
més m’abasto i em sorprenc.
Com més em moro de mi
més em visc i més em neixo.
Com menys em tinc,
més em posseeixo.



Ver7s de la terra

Lleida, Pagès, 2004

AIGUATS

Lo cel que mos dóna el sol
mos arria pedregada
o mos fot un vent que ens mol
lo recapte i la teulada


SEQUERA

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.


A TAULA

L'alegria: uns caragols
patint turment a la planxa.
Vi, costelles sota els sols
i claus calents a la panxa.


PAGESOS

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.


Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?


Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.


LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.


XIQUETES ENAMORADES

Quan lo frred burxa la pell,
no hi ha filla res millor
que tenir un amant bell
que et sapo donar calor.


Pobres verges lleidatanes,
l'església les ha capat,
si el forat se'ls obre amb ganes
s'hi posen esparadrap.


MONGES I CAPELLANS

Dins los convents ningú sap
quines foren les barbàries,
la gota a gota a lo cap,
los crims, les tortures vàries.


Tirrorífic va ser quan
van trobar dins los convents
los cadàvers dels infants
que no tinien ni dents.


Se cremaen los convents
ere la rivolució.
Se mataen los parents,
allavontes, ara no.


L'AMOR

T'estimo tan tan endins
que no tinc por de la por
ni dels límits o els confins
més desconeguts del jo.


LA BOIRA

La boira mos ha tapat
lo que mos és conegut
tot ha desaparegut
com si res no fos estat.





Missa pagesa.
Barcelona, ed. 62, 2006


*
Caminem sense veure-hi,
amb seguretat.
Caminem cap al precipici de la seguretat
on ens espera el pelicà enllardat de petroli,
del petroli de la seguretat.
Del detergent que renta el petroli de la seguretat
i que fa que el detergent brilli més
que cap pensament de consciència.


UNIVERS AMB GALL

L’univers i el contraunivers
i els espais paral.lels,
els quàsars, els forats negres, la immensitat,
els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen
de caure al buit interestel.lar…
Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament
on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries
ens tornin cecs per a contemplar-los.
I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.
No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.
Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.
I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin
i que heretin les nostres hipoteques,
la nostra misèria, la nostra hipocresia,
els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun
i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,
un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,
un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal
tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps
que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi
rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.


SALM DE LA IMPENETRABILITAT DEL SILENCI

El silenci sempre suma,
mai resta.

La sintaxi del silenci
no té subjecte.

L’objecte del silenci
és el subjecte amagat.

En l’ocult del silenci hi és tot.

El silenci és la matèria
més dura i indestructible.


PRIMERA HOMILIA: DELS CRETINS

     I

Oh estimats creients!
Els pútrids escapçats de la Norma,
bueno, pus, això: cabronets immunds,
tòtils llepaculs i empassahotot,
nyonyetes pansits, floretes de gerro,
gossets espigolaires, llepapoderosos,
els de la llotgeta dels restrenyuts,
el que se l’obren perquè els posin
bitlletets ben endins i els hi suquin,
espernegadors camandulers,
mediocrastres de l’espectacle,
públic Públic, prostituts dels quedem bé.
Oh estimats creients!
Déu és amb vosaltres
perquè Déu és el primer que es ven
per una resurrecció
al país dels depravats esplinosos,
s’hi ven en trinitat rebaixada.
Oh vosaltres! Els pecadors del pecat!
Anireu al cel, no ho dubteu, hi anireu
amb una barra sota el nas
i un doncs i un bé a la punta de la Fabra.
I allí us la confitin!

     II

Oh cretins simpatiquíssims!!
Al paradís haureu prats sencers de marhuana
que us distreguin el tedi sublim
que creix com una truja ingràvida
al vostre cerebel flipat de per visa.
Tindreu prats perquè pastureu, sí: ramtas dòcils;
i petites flors que deixaran anat
la blanca pols de neu dins els vostres nassos.
Demaneu tres desitjos, bordegassos.
El mal geni de l’ampolla us els condedeix
a canvi que deixeu d’esternudar renocs.
Demaneu tres desitjos ara.
I moriu després com porcs
amb l’homor esgüellant dins la gola.

     III

I valtres, germans, els búdics,
els tàntrics bevedors de cervesa,
bueno, pues allò: maricons dats pel cul,
busqueu una figa de finals d’estiu
que està més dolça, collonassos,
i claveu-l’hi fins que faci un suc blanc.
Però vigileu que no us hi enganxi,
ingenus seguidors de Bacus, el verro.
La vostra panxa de prenyada, oh masclets pitofs,
potser no us la deixa veure. O us la confon.
Ah! I com us la trobareu, mendicaires de taverna!
Però Déu també pensa en vosaltres.
Per desgràcia sou també bastards seus,
encara que no n’heretareu ni un celleret de Pryca.

     III

I valtres, ardents bagasses
que busqueu un amor que us l’endinyi,
patètiques ingènues del colibrí romàntic?
Déu n’està bastant tip dels bvostres precs
i us envia aquesta maledicció, agres donzelles:
Per cada dos homes dolents que trobeu
en trobareu tres de pitjors,
per cada dos de bons,
amb una mica de sort
en podreu enxampar mig
si no corre massa.
Si és coix o li falta
la perna del mig
beneïu-lo
i envieu-lo
de retorn a la mare
en un correu urgent.
Oh calentes verrones
que busqueu mascle!
No us l’endinyarà
si no és amb un cogombre pansit
o amb una albergínia tova.
I haureu de refregar-li els pixums
que li queden als calçotets,
que ni bé no se l’espolsa!

     V

I les tribus del collomobre, i el collomtanca,
les d’Acràcia: set pel cap baix i pel cul alt,
totes descendents de l’Estat de gràcia.
On anarquegeu, anarquistes, sinó fent
la bèstia de dos lloms i el crit de l’òliba?
Ai, quin lladellam i quin emmorenar-se-us l’anus
quan al cul se us enrampa un vers clus, cagallons secs.
Pàl.lids vampirs, als vostres urinaris
Déu no s’abaixa ni la bragueta.
Ai, Gadobillols idealistes, com us penja la botifarra!
Esteu desheretats de la terra promesa
on la vaca llepa le figues de set dones
i el toro rumia filosofies tan sublims
que un altre dia us les conto
perquè ara he de continuar l’homilia.ñ
L’hèlios gamba ràpid. I abans
pensava torcar-me la figa
amb els vostres encantadors pamflets.
I que cap no me l’enceti!


MARE NOSTRA

          Mare meva, que no ni sé on ets,
          de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem…

El Musot
Lleida, Pagès editors, 2009

L’AURA DEL MUSOT

                              Però la foscor ho reté tot.
                                                Rainer M. Rilke

            pel bosc del llop que menja nenes...
                                              Josefa Contijoch

Així t’he vist, sortint del teu prostíbul,
sorrut, callat, les mans a la xavalla,
el coll vinclat, oferint-se al patíbul
de la destral d’una foscor que et talla.

Ets l’ideal: no hi ha fades ni boscos.
Si n’hi ha, de llops afamats i maldestres;
el gest és brusc, les brises són eqüestres
vents d’un infern que t’acompanyen foscos.

Pobre Petrarca, si hagués topat de nassos
amb aquest fat que duen els teus passos:
l’aura del gest fóra glaç hivernal.

Hi he topat jo que tinc l’ànima lliure,
que tinc la fe absoluta del viure,
que crec en tot i en un amor total.

FUTURIBLES CATALANS

                                                      Homenatge a Brossa

                    Cap peix del Mediterrani podria moure’s
                   si no portava marcades les quatre barres
                                                            Ramon Muntaner

Caurà de dalt, no cal que ens preocupem:
El cel plourà pinzells tan catalans
que ens pintarem bigotis als miralls,
ens pintarem la terra en un paper,

la pàtria que hem perdut sense combat,
sense combat la recuperarem,
sense fusells, només amb cebes i alls:
farem uns rots tan amples i ancestrals

que màgics mons de iaies amb elàstics
ens portaran barrets plens de conills
que rostirem abans no siguin dits

i ens menjarem enfundats en un frac.
Els peixos muts parlaran català
i el pa amb tomàquet onejarà als màstils.

UNA MEUCA PARLA A UNA DONA CASADA
I A UNA DONA ALLIBERADA

     I a canvi de diners i propietats, m’hi gito, uf, com un bunyol dins mel!
                                                                                                     Carles Hac Mor

Me’n vagi jo sense altra companyia
que uns bons bitllets a dins de la cartera,
en canvi tu, què tens?..., una nevera?;
i tu, què tens?..., un record d’aquell dia?

Ai, meretrius del raval de l’amor,
mercadegeu amb bocs i perdulaires,
obscenes sou mostrant el vostre cor,
l’ànima nua a tants homes drapaires.

¿I si us mireu?: l’una enmig de sanglots,
l’altra abraçant el pal de la fregona...
Jo mostro, al cul, el porc de la guardiola,

me’n ric a gust de la polla mandona
que em dóna el brou i el tall de la cassola.
Balla el diner i ballen els escrots.

A UN EGO INDISSOLUBLE

                                                  Perquè jo sóc jo.
                                                          Jorge Bucay

Qui fos com tu, tan un, tan unitari!,
en canvi jo amb tants jos com arrossego,
m’entrepusso i em caic i m’ensopego,
que no em sóc mai un un, que em sóc un vari.

Ànima tinc de zoo o de bestiari,
i m’és el nom una carcassa augusta
on bat el mar i es lamenta la fusta,
que només l’esquelet m’és unitari.

I en somnis vinc a mi molt més llunyana,
i m’és l’oblit una estructura eterna,
que el meu timó desplaça i que em governa.

I sóc el port, quan bufa la galerna
del fosc destí d’un déu que m’acompanya
amb veu de jo des de la llet materna.

AL MOSQUIT QUE NO EM DEIXA DORMIR

                                        No deixis entrar ni mosquit ni mosca.
                                                                                    Ester Xargay

Mermat cabró, trompeter de la fosca,
cuïc, mosquit, autolatre escabrós
m’has matxucat del peu fins a la closca
clavant darder l’escarransit teu cos.

Encaputxat groller petit veneri,
m’has esperat entaforat al sostre
del son velat que despulla el seu rostre
a clivellades, xupant la sang aeri.

A cops de pic m’has trencat la noctruna,
vàndal espia que em va estimar culici.
Amb ulls com plats et busco a la cofurna

per aixafar-te tan bon punt et clissi.
Mascle nyaufat seràs amb sola agrenca,
ja no em fotràs pas més mosquit de penca.

La flor invisible

Alzira, Bromera, 2011

EL PARADÍS

          Si un home travessés el Paradís en un somni i
          li donessin una flor com a prova que hi havia
          estat i si en despertar trobés aquella flor a la
          seva mà... Llavors, què?
                                                        Coleridge

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
L’hi vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera,
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare –li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver estat al paradís.

BOIRA

Van travessar la porta un estiu a l’hora de la migdiada,
i es van posar a copular sota l’arbre del safareig fins que en
va caure un vill,
que era verd com un espasme d’aigua aturada
i que es va morir a l’instant.

D’aquella mort en va néixer una boira petita i espessa
que va inundar tota la casa de marees
fins a les habitacions altes,
i més enllà fins a la tanca de filferro
dels últims bancals de l’hivern.

BESÀVIA AL BALANCÍ

No deixis de moure el balancí,
enrera fins ahir,
endavant fins demà,
ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,
però les parets de l’ànima segueixen rectes.

ÀNIMA BLANCA

(Travessia nocturna cap a Hostalets d’Organyà que fem
amb la meva àvia, quan ella era una xiqueta de 10 anys)

Dins  el barranc el riu brama
les roques semblen de vidre,
la neu tot ho embolcalla,
mans glaçades a les brides.
Al barranc, el temps demana
amb veu fonda i  invisible,
només una vida humana
per poder ser carn i lliure.
Només una vida humana.

Pel cingles de la meva ànima
els records, parets estretes,
la memòria que s’enlaira
fins allí on la nit glaçada
es fa etern obscur i èter.
Per aquesta vall d’absència
la vida hi passarà tota,
amb plor viu o bé endolada,
la vida hi passarà tota.

El cor cap al lloc em porta
i el camí no em deixa perdre.
El record se’m fa llegenda,
la llegenda romanç negre.
Allò que amaguen les branques
m’ho xiuxiueja el riu Segre:
“Ara ets un ànima blanca,
encara t’han de concebre.
Ara ets una ànima blanca.”

Al barranc la neu s’encanta
amb el llavi boig del gebre.
Una au nocturna  demana
un amor que mai el venci
el sol de la matinada.
El camí se’m fa petjada
suspesa entre dos silencis.
La vida és ‘questa petjada
suspesa entre dos silencis.

Per la quieta vall nocturna,
d’aquell principi de segle,
tornen, tornen cap a casa
sempre tornen, tornem sempre.
Amb la por a la mirada
he de creuar aquesta aigua,
des d’aquí a l’altra banda.
Però no hi ha pont que em dugui
des d’aquí a l’altra banda.

Si la vida se m’esbalça,
la que encara m’ha de néixer,
i cau la bèstia, l’albarda,
i s’estimba el jo i l’ésser!
Però té la pell tan blanca..,
i la mort no la vol prendre.
Guarda riures dins la sàrria
i la mort no la vol prendre.

No sé on vaig ni a quina casa,
les muntanyes són immenses,
entre l’arbreda esqueixada
nien esperits agrestes.
M’és un isard l’esperança;
un voltor cec, tot desprendre´s.
Mai ningú no m’hi ha de veure,
a la casa que jo vaig,
mai ningú no m’hi ha de veure.

Una riba es mira l’altra
com mira el somni, la vida.
Per ‘quest gual travesso ara,
vaig a guanyar la dormida.
L’au nocturna en una branca
em mira, però no em mira.
Em va veure en l’altra vida
com creuava el riu Segre,
em va veure en l’altra vida.

La petjada humida calça
els peus vells d’un vell silenci.
Vénen de lluny a torbar-me
ombres fosques, el fosc regne
de la natura no humana.
Lluny a l’horitzó, una casa
i un estel petit i dèbil...
A quants no ens salva i salva,
un estel petit i dèbil!

Així que m’hi apropava
els lladrucs fers, les cadenes;
així que m’hi atansava,
les alegries, les penes;
els arbres, les roques nues,
els esculls dels pics feréstecs...
Hem deixat el temps enrere.
Naveguem endins la terra,
hem deixat el temps enrere.

Ella tan menuda i blanca,
amb cabells rossos i tendres,
sembla molt, molt espantada,
quan s’obre el portó i hi entre.
Vull entrar-hi, a dins, amb ella,
però els gossos em retenen:
“Tu no pots ànima blanca,
encara t’han de concebre.
Tu no pots ànima blanca.”

AMARG

Quin amar tan amarg!
Més que la fel amarga!
No tinc ormeig ni arc,
com hissaré sense arga?
El dia es torna llarg,
la nit es torna llarga.
Un solitari embarg
que l’ànima m’embarga.

MISSIÓ DE LLOBA

La meva carn es desfà al mugró, lloba,
em baixa pel coll de l’úter amb neguit.
La tendresa, al bressol, cada nit em plora,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossego la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d’arrencar-li el cor.
La meno a bocins esfilagarsada
fins allí on els versos fan cara de llop.

ESQUERDA

Em commou més aquell teu últim bes als llavis,
als meus llavis immòbils, aquell teu últim bes,
l’últim, abans de marxar, mentre em miraves
i l’ànima se’m tornava cristall de bohèmia,
se m’esquerdava de tel glaçat,
vibrava amb un soroll de naixement,
i la veu em patia –tan prima, tan neta-,
per aquella esquerda sanguinolenta de dia,
intentant néixer, des del tot cap a la fi,
obrint-se pas des d’un instant petit,
empenyent des de la pell i l’os cap a
un món
més vast,
més infinit
-saliva i dents-,
part del silenci més fosc.

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA