el vent i la casa tancada
llibre dels homes
haikus del camioner
gitana roc

el vent i la casa tancada
(1990. Columna)
 

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.
 

VERTIGEN

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.
 

"M'AGRADA ACARONAR-TE QUAN ABSENT..."

M'agrada acaronar-te quan absent,
dorms i no em saps i el teu cos llunyà
com deixats entre llençols records de seda,
seda blava i fresca, memòria per al tacte,
es commou, bella flor esparpellant-se
a l'albada de la meva tendresa.
Hi ha les corbes i els racons del teu cos,
la meva geografia, Jaume.
Hi ha viatges solitaris.

inici

llibre dels homes
1998

(I sobretot per a rosa Abellà, ma mare, la qual l'hagués
llegit dient "Nena! És que no sé... Sí que fa riure, però no 
t'acaba de deixar riure... Tens una visió massa negra de les
coses", i que no ho podrà dir perquè acaba de canviar de
barri.)

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT 
A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre, 
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.
 

IX

Vaig acabar
d'estudiar
el curs cinquè
l'any en què
la UCD
es va desfer.
Pujà el PSOE.
Mercès al Boe
vaig poder entrar
a treballar
en una escola.
Vivint tot sola
en un pis ample
del gran Eixample
vaig fer un parèntesi
però tan cèntesi
mal que durà
si fa no fa
un mig badall.
Així en un ball
bevent xerès
trobí promès
fill d'un burgès
entès, marquès, 
decorador, 
un gran senyor
mig tarambana
que allà a l'Havana
tenia terra
dins d'una gerra.
Tanta riquesa
que fins marquesa
era la tata.
Sota la mata
les punxes dures
de les factures
darrera baula
paraven taula.
El meu promès,
era un encès,
o almenys en fama,
devot de Brahma,
feia cant tàntric
vivint a can tric
i traca. Era
un noi bandera.
Parlà d'amor
i em donà el cor
-per a ell la poma-
camí de Roma.
Partírem pomes
destins i plomes.
Convé saber
que altres n'hi hagué
(prò cap de Múnic),
abans que l'únic
el vertader!
em fes puré.
Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.
Estalviaré
el llarg convit
i el poc profit
que en vam haver.
Estalviaré
la nit de noces.
Niré a les brosses
i pariré
un sol bebé.
Sola en el part
que ell feia tard
a un gran treball
on feia el gall.
Sola també
amb el bebé
nant cap a casa,
canviant la gasa
sense saber
què s'ha de fer.
mentre ell prolífic
feia el científic
i es doctorava
en llengua eslava.
Aquest desfici
fou a l'inici,
en vaig aprendre
i em vaig reprendre.
Vaig estudiar
sense parar.
Vaig treballar
i vaig rentar
sense fer blasme.
Amb entusiasme
era mildones
i totes bones:
mama, fregona,
puta, minyona,
treballadora,
menstruadora,
senyora tal
i intel.lectual.
Trobava hora
per ser escriptora
de vena blava.
Esgarrapava
quarts als segons
per als collons
d'aquest marit
tan eixerit,
tan competent
tenir content.
Un pèl cansada
la cansalada!
Tot esclatà
quan començà
a llegir el llibre
el mateix llibre
que estàs llegint
gràcies a un tint.
Es va enfadar
i amenaçà
amb què sé jo.
Vaig dir que no,
pujat el to
de mot i so
i em separí
per a fugir
d'un gris demà.
Em vaig donar
com a present
d'avorriment
un primer amant,
sempre encertant,
que era un bon cínic
(el meu ull clínic!);
un respectable
marit afable.
I repeteixo
-i també em queixo-
del segon jan
un tio gran
que aprofità
el tarannà
del desconcert
i en un concert
se'm declarà.
Hi vaig anar
com una reina
i enmig la feina
se'm va posar
a fer ba ba
llengua penjant
salivejant,
semblava un zombi
sortit d'un combi.
I acabo aquí
amb un destí
que ha fet camí
amb mi i per mi.
Homes adéu,
i no vingueu.
Me'n vaig a peu.
 
 
 

haikús del camioner

Les mans tinc plenes
de presó pura. Reixa
d'on fuges, somni. 

Si la pluja ve,
amb el seu bes mullat ve,
jo també vindré.

Sota el seient
porto vins, licors, estels
i roba vella.

A la maleta, 
daus perduts, jugats al cor
papers, baralles.

[...]

Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

Parets de pedra
sou l'ànima antiga,
de sutge, negra.

Paret reclosa,
qui sap el teu missatge,
la teva nosa?

Paret venuda,
la multinacional
plega a la una.

[...]

Jo et portaré,
vell vagabund homèric
fins a Montpeller.

I de Montpeller
del vell port no me'n mouré
ni que m'hi matin.

Si m'hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d'espines.

[...]

Dóna'm un parrac
de felicitat penjat
d'una lluerna.

Dóna'm el teu pit.
Abeura'm la set de set
que no se'm passa.

Roba'm el sexe,
talla-me'l a daus. Sembra'l
a l'esplanada.

Arrenca'm els ulls
amb botons blancs de nacre
d'ullal ben negre.

[...]

Follaré verge
la puta carretera,
la d'ulls de patge.

Resaré al zel
dels conills i les guatlles
matolls de festa.

Diré: Plèiades
i als meus peus hi tindré
dones, estrelles.

Diré fluix Venus
i la mitjanit vindrà
amb una poma.

inici

gitana roc
2000

LO MARRACO [fragment]

L'espai i el temps de la Gitana són canviants. Reculen sense lògica, al seu albir, com els crancs, sempre en un mateix estret carrer poètic. Ara és la Cuba d'en Fidel, adés són unes antípodes plujoses, gairebé diluvials, més endavant un carrer mut d'Hèlsinki, un bosquet mediterrani d'alzines, el carrer Roig d'Amsterdam, un carrer de barri de Lleida, un carrer de Maig argentí i en definitiva, sempre, un carrer estret d'Almenar, de Catarroja o de Tarragona.
 

*

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa 
teraranyes de pessigolles
a l'olla.
 

*

La furgoneta de la poli patrulla pel cel
          apresant estrelles,
ara acaba de demanar el carnet a Venus
          -la situació és tensa-
perquè hi ha un nacional d'amagat
          amb ganes de brega
que acaba d'obrir un expedient
          a Cassiopea
per conduir amb el carnet CADUCAT
          de fa mil micres de segles.
El cas és que, a la Gitana, les policies
          no li fan gens de gràcia,
     Ni que siguin celestes!
(On hi ha un policia hi ha un problema.)
 

*

plagada de tèbies rebel.lions de realitat:
la vent, la sol,
el pluja, el neu,
el lluna, el veu...,
perquè la realitat és el somni de la raó violada
i els monstres són els 3 àngels del pensament
manent
imminent com el tren de les 12
i la bellesa és l'infern de la raó crucificada
amb cataplasmes de pa i vinagre calent.
 

*

La Dragona/Gitana/Marraca aparca la parca
en la immensa Plaça de Maig,
entre orquídies velles i corbs arnats de combat.
Militars esbotzen les portes de la nit. La Lluna és una trena.
 

CLOENDA

Al silenci, li he de dir
que obri bé la seva boca
i que parli sense fi,
al silenci, li he de dir.
 

L'EXISTÈNCIA DE L'INEXISTENT [fragment]

L'existència de l'inexistent és una cosa que empipa. Majorment, perquè posa a la corda fluixa l'existència precària d'allò que empíricament se suposa real. La història és plena d'inexistències que, en rebel.lar-se al carrer Major o a la Plaça on raja la font, han revoltat fins a tal punt les coses conegudes que algunes han anat arrossegades fins a la més fonda obaga de l'oblit col.lectiu. Per això, la realitat sempre tem l'inexistent. I també perquè en el no-verificable hom constata que s'escapoleix la seguretat del cercle, talment el cotxe infractor que no s'atura a la crida del policia i aconsegueix fugir per la potència de motor i per habilitat del conductor. I segurament també per aquella llei inaprehensible que és la casualitat.
 
 
 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA