apel.les mestres
 
ELS SENSE COR 
 

poemes
molas
fàbregas
cerdà
ressenyes
 
 
 

poemes

"EREN SAVIS TOTS ELLS..."

Eren savis tots ells -a quin més savi,
     més fred i sentenciós-,
i apel.lant convençuts al testimoni
     d'Hanemann o Charcot,
m'auscultaven entranya per entranya
     i em receptaven molt.

I mai per mai vaig atrevir-me a dir-los:
     "No trastoquem autors!
Consulti's Heine, interrogueu Petrarca,
     i ells vos diran que el cor
no es cura amb bromhidrats ni amb la morfina,
     que es cura amb un petó".
 

PODER DE LA POESIA

Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
     el vent bufarà,
     la neu se fondrà.
No busquis ton nom en la neu més blanca,
     ton nom no hi serà.

Jo escriuré ton nom en la humida arena;
     l'onada vindrà,
     s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
     ton nom no hi serà.

Jo escriuré ton nom en la roca dura;
     el mont cruixirà,
     la roca caurà.
No busquis ton nom en la roca dura,
     ton nom no hi serà.

Jo escriuré ton nom en les cançons meves,
     el temps passarà,
     se les endurà.
Que una en quedi sols, de les cançons meves,
     ton nom quedarà.
 

"HI HAN DIES EN LA VIDA LLARGS I TRISTOS..."

Hi han dies en la vida llargs i tristos,
     dies de dol, eterns,
dies que semblen una nit d'insomni:
     gris el cor, gris el cel.

Dies en què un se creu sol en la terra,
     perdut en un desert,
desert sens aixopluc, sense un oasi
     i abandonat de Déu.

Mes tot és fantasia; el temps galopa,
     l'una hora a l'altra empeny,
i aquell sol invisible va a la posta,
     i negre i sens estels
ve la nit i se'n va. Llavors la fosca
     se fa llum esplendent
i Déu -que vetlla sempre- et crida: oh Llàtzer,
     aixeca't! Lluita i venç!
 

"EL TIC-TAC DEL RELLOTGE..."

El tic-tac del rellotge em fa l'efecte
     del tic-tac d'un molí,
d'un molí infatigable que mol sempre,
     sense treva ni fi;

d'un m olí fariner que en lloc de xeixa
     va triturant segons,
minuts i hores i dies i anys i sigles
     i miríades i mons.

El tic-tac del rellotge em sembla l'eco,
     fatalmnet mesurat,
d'un vell molí que en comptes de farina
     va fent l'Eternitat.
 

CANÇÓ DE TAVERNA

A la taverna díen Mallol,
síhi riu i plagueja:
a la taverna díen Mallol,
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.

A la taverna díen Mallor,
síhi veu i síhi juga;
a la taverna díen Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.

A la taverna díen Mallol,
síhi canta i síhi balla;
a la taverna díen Mallol,
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.

A la taverna díen Mallol,
hi ha hagut punyalades;
a la taverna díen Mallol,
diuen que eren quatre contra un home sol.

A la taverna díen Mallol,
no tot són rialles;
a la taverna díen Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.
 

FESTA AL REBOST

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.

Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat de llurs coneixences.

Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.

L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut 
en sitra lluenta.

El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.

La cistella d'Ous
també  és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.

Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!

Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.

-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.

L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.
 
 
 

***

(Molas, Joaquim. "Apel.les Mestres", dins Història de la literatura catalana 7. Barcelona, Ariel, 1986)
(Barcelona 1854-1936)
 

Neix a Barcelona el 29 d'octubre de 1854.
El seu pare és arquitecte amb gran projecció urbanística: arquitecta de la catedral i del Liceu, dirgí la demolició de les muralles i construí, a la plaça de Catalunya, el primer edifici de l'Eixampla.
Fou poeta, dibuixant, compositor, jardiner. El 1874 li encarreguen les primeres il.lustracions; sobretot treballà per a "L'Esquella de la Torratxa". El 1875 publica el primer llibre de poemes Avant!.  Tant amb els dibuixos com amb els poemes adquirí popularitat i fou un referent, lligat als grups modernistes. 
El 1901 inicià la carrera teatral, i cinc anys després la de prosista i memorialista.
El 1914 perd la vista quasi del tot i ha de deixar de dibuixar. El 1922 estrenà les primeres cançons amb lletra i música pròpies (com "La cançó de taverna").
Mor el juliol de 1936.

Era un artista complet. En l'edició dels seus llibres de poemes hi feia il.lustracions i curava molt del paper, de la tinta, de la coberta... Feu la música i els decorats de diverses obres teatrals seves (com el decorat d'En Joan de l'Ós). Bona part del seu teatre és molt líric; hi ha poemes en algunes narracions... 

"la naturalesa, amb el seu procés cíclic i la seva puresa, constituí, per a ell, un exemple de l'harmonia de la creació."  "I d'aquí que en tregui alguns dels seus símbols més representatius: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc." 

"produí un llenguatge senzill i espontani que, amb tota fluïdesa, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i que, sens dubte, preparà el terreny a Maragall, Rusinyol i tots els seus amics. De fet, elaborà dos tipus de discurs. Un de mig esbossat que recull, aparentment sense cap mena de reelaboració posterior, les emocions més fondes que, com hem vist, apunta a un principi de simbolització [...] I un altre, per als poemes narratius i les peces de teatre, tret directament de la realitat." 

Idil.lis (1889)
"En conjunt, els idil.lis més originals són aquells que, "seduït", diu, "per les veus tan melodioses com sàvies que sento en tot lo que viu fins una vida a simple vista passiva", intenten de "presentar a la Naturalesa parlant com jo sento que parla" i, amb una esructura perfectament dramàtica, converteixen en símbol alguns dels elements que la poblen i articulen, a través de l'enfrontament dels uns amb els altres, una vertadera simfonia meitat poètica i meitat filosòfica. En "La nit al bosc", per exemple, musicada per Josep Rodoreda i publicada per primera vegada el 1883, "he cantat", diu "lo triumfo natural de l'amor, enmig d'una societat que fatalment progressa, que fatalment canta i que fatalment nega". En "La rosella" [...] canta "la necessitat de la poesia en la materialitat de l'existència, simbolitzada per la invariable harmonia entre la rosella i l'espiga, per l'estrofa que canten al blat los segadors i que ofega la cançó que la gitana Ninons canta a la rosella". 
"Lo llaurador", construeix un autèntic cant al pacifisme". 

Cants íntims  (1889)
"Els Cants, quecontenen alguns dels seus millors poemes, consten de cinc seccions dedicades, respectivament, al mar, al paisatge alpí, al més suau del pla de Barcelona, a cada un dels dotze mesos de l'any i a diverses circumstàncies de la vida quotidiana, principalment la sentimental." 

Llibre d'hores (1899) i Croquis ciutadans (1902) "són apunts d'intenció vagament filosòfico-moral sobre el pas del temps. O sobre les transformacions que sofreix el seu jardí." Abril  (1911). Nadales (s.a.) i Semprevives (1922) són dedicades a la seva dona (el darrer, després de morta ella). 

Les Balades (1889) són petites "visions" d'una Edat mitjana mítica. "En "Lo preceptor" i "Lo boig", el poder -o la societat- rebutgen el savi, i en "Lo florí d'or" i "Lo castell", l'artista. Alguns cops, el rebuig, com en "L'emperador de la Xina" o "La filla del rei", assoleixen aires de veritable sadisme." 
Les Noves balades (1893) inicies "la transformació del medievalisme romàntic en un altre d'inspiració més o menhys pre-rafaelita i, sobretot, en un d'imprecís i d'inspiració popular." "conté peces d'un amor tan desordenat com el de "La dama freda", cants a la natrua com "Primaveral" i "Capvespre" i, de manera especial, poemes amb fades i dones d'aigua i reelaboracions populars, com "El galant" o "La nit de sant Joan". 
Poemes de mar (1900) són quadres trets del món dels pescadors del Maresme. 

Liliana (1907) "constitueix la culminació del procés mestrià de mitificació de la naturalesa i, al mateix temps, un dels exponents més clars del seu pre-rafaelitisme. "De fet, és la història de tres gnoms, guardians zelosos de la selva, i de Liliana, la dona-flor que acaba fugint a la plana amb Flor-de-lli, el rei dels silfs, i que, al capdavall, retorna al seu lloc d'origen, la selva, per morir. Aquest món de gnoms i de fades, però, té un enemic: l'home. Un enemic contra el qual organitzen una veritable croada i que acaben expulsant. I amb l'home, l'amor, que és propi d'aquest i que segons un dels gnoms, Flok, és una font de destrucció: [...] L'amor és mal de mals; és una lepra interna / que li rosega el cor trasbanlsant-li els sentits, / que al savi torna orat, i foll, al més pacífic, / que fa ardits als covards i covards als ardits." 

"Pressionat per Frederic Soler i per alguns compositors, com Amadeu Vives, Enric Granados i Enric Morera, Mestres desenrotllà els components teatrals que contenien els idil.lis i els poemes narratius i, a aprtir del 1901, realitzà una abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars." Dramatitzà contes i rondalles, com En Joan de l'Ós (1907), musicada per Morera; poemes lírics, com La Rosons (1901), enfollida després de perdre l'enamorat en un temporal i que presagia l'arribada del temporal apedregant el lladre del mar, tret dels personatges del maresme. "Gaziel (1906) i Liliana (1911), musicades, les dues, per Granados, són típicament modernistes: la primera, com el poema homònim, planteja les relacions del poeta amb la societat burgesa, i la segona, crea un món de fantasia clarament pre-rafaelita. Sens dubte, la Rondalla de l'amor (1910) constitueix una de les seves peces més brillants i significatives" Analitza tres tipus d'amor: Anacreont cerca l'amor sensual, Dant el místic i Heine cerca el misteri de la vida, encarnat en l'Esfinx: "quan intenta abraçar-la, l'Esfinx "li enfonsa les urpes per l'espatlla" i el condemna al dolor. "Sagna des d'ara", li diu." 

També escriu comèdies dramàtiques: La presentalla (1908) ("oposa, per a la curació d'una misteriosa malaltia i segons els cànons vuitcentistes més estrictes, dues possibilitats, la religiosa i la científica, que, a la llarga, resulten ineficaces davant d'una tercera: l'amor"), Els faritzeus (1928), L'estiuet de Sant Martí (1912); i farses: Pierrot lladre (1906), Pierrot, decebut de la vida urbana, es retira a l'alta muntanya, on, després de molts fracassos, aconsegueix d'establir-s'hi com a lladre i casar-se amb colombina. Els sense cor (1909). "Justícia! (1913), perfecta de proporcions i de realització, sembla que fa referència al procés de Ferrer i Guàrdia i, sens dubte, constitueix una presa de posició contra el noucentisme a través d'un personatge, don Biel, fundador del "pervindrisme" i del "civilisme" i president de la Lliga dels "mondialistes", que no és sinó la síntesi de Gabriel Alomar i d'Eugeni d'Ors." 

Compongué també un conjunt de peces curtes que anomenà marines, com Sirena (1906) i La barca dels afligits (1916)

També escrigué proses, sobretot de tipus llegendari.
 
 

***
Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, 1972.

"Sensible i retret, Mestres era un personatge altiu, molt segur de les seves conviccions artístiques i de la seva capacitat creadora i, per això mateix, capaç de sacrificar-ho tot a la seva obra, l'Obra. 

"Apel.les Mestres produïa una poesia nova, d'inspiració naturalista i més o menys escèptica". 
En la seva poesia diu Joaquim Molas, crea un món "d'enamorades i de rossinyols, de fades i de gnoms, de trobadors i de ones d'aigua, de personificacions d'elements de la natura, de roselles estimades per espigues de blat; en suma, un món de procedència romàntica, més nòrdic que meridional, filtrat per una sensibilitat desencisada i tremolosa que anuncia el Modernisme." 
"El Modernisme, igualment com el romanticisme havia fet abans, reivindica el geni creacor del poble i l'oposa a l'estretor mental de les classes dirigents, que suposa embrutides a causa del comerç, inguaribles de la febre d'or que pateixen; però, incapaç de concebre el poble en tant que font de dinamisme dins una societat que rebutja de bell antuvi, el modernisme l'idealitza i el converteix en una entelèquia intemporal dins la qual s'originen una sèrie de mites l'únic valor permanent dels quals és la Bellesa, concebuda com a valor abstracte." 
"On la fantasia d'inspiració modernista arriba més lluny és en la versió teatral de Liliana (1911) i en el tercer episodi de La rondalla de l'amor (1910); en aquestes obres és tota la natura la que s'anima per a esdevenir un orfeó de sentiments: follets, gnoms, silfs i fades constitueixen una garlanda vària i suggestiva. Així, el fris d'éssers fantasmagòrics que es mouen a Liliana ens recorden els productes estètics més representatius d'aquell moment, des de les primeres pel.lícules de Mélies [...] passant per les portades dels magazines modernistes que popularitzaren, arreu d'Europa, llurs peculiars florescències. Tot plegat constitueix l'exaltació del subjectivistme; és el Poeta l'únic capaç d'animar tot aquest món, el Demiürg creador que assoleix d'elevar-se damunt la realitat prosaica." 

""al costat de les peces simbolistes, en trobem d'altres que cal adscriure al naturalisme i traeixen una certa actitud positivista. Fer simultanis dos corrents que suposen una ideologia antagònica no enclou, necessàriament, una contradicció; ambdós estableixen una relació dialèctica en la qual cal anar a cercar el veritable sentit del pensament d'Apel.les Mestres." 
"Davant la vida que el rodeja, Apel.les Mestres adopta l'actitud d'un observador imparcial: en lloc d'intentar judicar-la, el que fa és procurar d'esbrinar les lleis per les quals es regeix. [...] L'univers mestrià és un univers ordenat; es regeix per una relació de causa i efecte, però aquesta relació és massa complexa per a ésser plantejada en termes mecanicistes. El fenomen biològic és, per a ell, la superació del mecanicisme estricte i fa que la llei aplicable a un cas concret no sempre sigui fàcil de trobar." 
"Des d'un punt de vista ideològic, el drama més representatiu d'aquest corrent és La presentalla (1908). Mestres hi explica la resolució d'un problema i ens proposa tres hipòtesis plausibles: el guariment de Cebrià pot ésser degut a la prometença del seu pare, que ha tallat en fusta una barca per a la Mare de Déu, a les medicines que, amb tota cura, el metge li ha receptat, o a les seves ganes de viure, esperonades per l'amor que sent envers Cinteta. Davant aquestes forces que incideixen en el guariment del seu personatge, Apel.les Mestres descarta la solució màgica, en la qual creu el pare de Cebrià, i la mecanicista, en la qual creu el metge, i opta per la solució que podríem anomenar vitalista." 

"A Gaziel, el poeta rebutja les satisfaccions enganyadores que la societat pot proporcionar-li: l'amor, la glòria i la fortuna; reclòs a la seva cambra, no admet més companyuia que la de la seva obra. En la creació estètica, brollada de la inspiració, troba el poeta l'únic motiu vàlid per a viure; fora, la "bèstia humana" deixa escapar una rialla estúpida, hedonística, incapaç, però, d'apropar-se al gaudi espiritual. Alg gaudi autèntic que és patrimoni exclusiu del poeta (escena III, final de l'obra):
POETA Oh, bèstia humana, riu! riu en bonhora!
     riu de despit, que riure no és gosar!
     En tant que rius, l'artista crea... i plora,
     però gosa en plorar."
 
 

***
Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona, Ed. 62, 1969.

La revolució modernista

"la primera figura que apareix emmarcada dins el moviment modernista, tot i que hi ocuparà la situació d'un precursor, és la d'Apel.les Mestres [...], nat a Barcelona el 1854, és més gran que els modernistes strictu sensu. Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, essent-ne el primer Avant! (1875), contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Traduí al català diversos autors, entre els quals Heine, i poesia popular." 
És fill d'un arquitecte. Estudià Belles Arts. Col.laborà molt amb els seus dibuixos a la premsa de l'època. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Fou Frederic Soler qui insistí perquè donés forma escènica a un dels seus poemes, Margaridó. Amadeu Vives hi insistí de nou, a fi de musicar-la, i Mestres li lliurà l'original el 1899. Granados i Morera s'interessen també per musicar peces de Mestres, essent la primer estrena que hom efectua La Rosons (1901), amb música d'Enric Morera". També va fer El Comte Arnau (no conservada). (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Per a Apel.les Mestres la peça teatral és una impressió. La construcció d'una anècdota a través de diversos actes no li interessa; el preocupa la intensitat d'una emoció, d'una evocació." (Gaziel (1906), La rondalla de l'amor (1910), Liliana (1911)...) "Altres vegades poua en les llegendes populars i situa l'acció en un temps mític, en el qual tota mena de prodigis són possibles" (Picarol (1901), En Joan de l'Ós (1907), La perera (1908), Sota d'un sàlzer (1916)...). "Idealitza també els personatges del mar i la muntanya, tot reduint-los a una pura silueta en la qual hi queda només el sentiment." (La barca (1903), Sirena (1906), La gropada (1926). "Mestres, al costat d'aquesta idealització deliqüescent, presenta una cara vitalista; creu en una força, en un élan bergsonià que empeny les criatures i que, a la llarga, s'imposa sobre els miracles i les il.lusions; aixó ho explicita, sobretot, en algunes de les seves peces llargues: La presentalla (1908), L'estiuet de Sant Martí (1912). 
Per a ell, el camí és l'art. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
Combat el noucentisme a Els sense cor (1909) i Justícia! (1913), on adreça el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors. 
Mor el 1936.
 
 

***
Cerdà, Maria Àngela. Els pre-rafaelites a Catalunya. Barcelona, Curial, 1981.

["Els seus trets característics [dels poetes pre-rafaelites] són el retorn al món de la natura, un cert misticisme, influència de la Bíblia, predilecció pel món medieval cavalleresc, la influència de Dant i dels mestres del primer Renaixement italià" GEC]

ìNascut líany 1854, Mestres ìprepresenta un romanticisme delicat i fortament sentimetalî i ìvol imposar aquest sentiment a la naturaî. Afegim-hi que traduí al català Heine i, cosa molt insòlita, els lírics xinesos (La poesia xinesa) ja que també féu un viatge al Japó -que en aquella època representa un fet extraordinari.î

Diu:
ìsí, líedat-mitjana palpitava en mi, més com un somni, com el recort díuna vida viscuda, díuna altra infància molt allunyadaî.
ìLa Catedral! Hèusel aquí el complement del meu món [...] Una visita feta de nit a altres hores... a la tomba dels bistes, a la llòbrega claror díalgun fanal y algun cul-de-ciri, va deixarme una impressió imborrable.î

ìla carta-pròleg a Odes serenes (1893) conté el seu manifest estètic de ìrejuvenir la Poesia revestintla ab la túnica hermosament senzilla de la vesta grega y perfumantla en líexquisit incenser de la catedral gòticaî. 

ìlíàngel és el guardador del món essencial i feliç de la innocència: LíÀngel invisible / de les nits díestiu / ha plegat les alas / sobre mon jardí.î

ìPodem verue en Apel.les Mestres tant un precursor com un mestre i un continuador del ìmodernismeî, parlant amb termes generals.î

ìRemarca Zanné, com tots els comentaristes de líautor, que la veritable font artística de Mestres és la Naturalesa i que, per tant, el seu gran amor a la Natura precedeix el seu gran amor a líArt, i líànima del primer bucòlic català, com al díun altre Sant Francesc, ìsíexpandeix pel gran mar de la Naturalesa cercant las emocions que sols percebeixen els refinats yíls escullits. [...] El secret del art exquisit díen Mestres depèn, donchs, de líadoració que aquest sent per la Natura.î

ìPortat per la adoració que professo a la Naturalesa, seduhit per les veus tan melodiosas com sàbias que sento, [...] he escrit La nit al bosch, La rosella y altres idilis dramàtichs.î
ìEl que diu tot seguit ens confirma líaparició del simbolisme dins la seva poesia [...]: ìÉs la necessitat de la poesia en la materialitat de la existència, simbolisada per la invariable armonia entre la rosella i la espigaî
 
 

***
Ressenyes d'algunes obres teatrals

els sense cor, muntatge de mag poesia

ELS SENSE COR d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1969. (Antologia Catalana 48).
     6 homes i 3 dones, i alguns senyors i senyores de comparsa.
     Pierrot arriba a la clínica del Doctor Gras, on operen del cor, per deixar de tenir sentiments i ésser feliços. Els que hi ha a la clínica ja s'han fet l'operació; entre aquests Arnau de Vilamarí, poeta pesat, sense cor i només preocupat pels diners (Arnau és el prototipus de poeta noucentista). Hi ha una llarga anècdota de la beneficència dels sense cor: fan una festa per recollir doblers per a una vídua, encara hi perden, i passen les pèrdues (encara que les hi perdonen) a la vídua. Arnau vol Victorina (dona lliure, apassionada pels cotxes, un gat mesquer) pels seus diners i demana l'ajuda de Pierrot; després descobreix que els diners són de sa mare d'ella i se la fa seva. Pierrot declarant-se per compte d'Arnau s'ha enamorat de Victorina, i ella d'ell, però ell es pensa que ella és una sense cor; quan ja l'han convençut que també s'operi, ella li diu que no s'ha operat i que no ho faria ni boja: marxen junts: "sofrirem, lluitarem, però almenys nosaltres, ens sentirem alguna cosa aquí dintre."

GAZIEL d'APEL.LES MESTRES, Barcelona, Ed. 62, 1969 (Antologia Catalana, 48).
(Estrenada al Teatre Principal el 27-10-1906).
     Gaziel és una espècie de Mefistòteles, que s'apareix al poeta, perquè li demani dons. Li demana glòria i amor, i Gaziel li diu que té un tercer desig a complir, i també li dóna riquesa. 
     Ell ho assaboreix al segon acte: riquesa, glòria i amor. 
     Al tercer acte el poeta vol firmar el pacte amb Gaziel i donar-li l'ànima. Gaziel li diu que no la vol: per a ell és prou mal dir-li que tot això no ho tindrà ja en fer-se de dia, i que ara que n'ha gaudit ho enyorarà molt més. 

EN JOAN DE L'ÓS d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     Ho subtitula "Conte de la vora del foc". Inspirat en la rondalla, i en segueix l'argument i elements principals, encara que hi afegeix humor i misteri sobretot a les escenes del castell; estalvia tota la història primera: que un ós va raptar sa mare i que ell és fill dels dos, i d'aquí la seva gran força i valentia. En Joanet i dos missatges que ha trobat (arrencapins i giramuntanyes) van al castell del bruixot roig a desencantar la princesa; quan la tenen, els dos missatges deixen en Joanet dins el pou i es presenten com a salvadors, però la princesa ha perdut una sabata i només es casarà amb qui la hi dugui...
El missatge: "has d'ésser valent".

 JUSTÍCIA d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     Subtitulat "Tragèdia aristofanesca en tres quadros". És una crítica al noucentisme, amb Joves de la Lliga Cultural-supermundial (amb el senyor Biel, "amb posat d'apòstol" que els predica), Membres de la Lliga Antropopsíquica, Dames de la Lliga Filantròpica. El senyor Biel, voltat del grup de Joves culturals - supermondials concentren la crítica al noucentisme, a Civilitzats tanmateix.  La gent bé critica que no agafin el criminal en sèrie i reclamen venjança. Quan agafen en Carnassa, les dames filantròpiques i demés li duen coses a la presó, els fotògrafs i periodistes el converteixen en heroi... Quan el maten diuen "I doncs, de què parlarem ara?", "Ara sí que en valdrà, de diners, la postal amb el seu autògraf!"... Acaba amb un "qüento" d'una ruixada que deixava tothom sense seny, només un savi no es va mullar, però com que tothom el tractava de boig, també es va mullar: "I a partir de semblant dia / tothom se creia sensat / sols perquè la gran ciutat / era... una gran bogeria."

LA BARCA DELS AFLIGITS d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     És una "Marina en un acte" en què "el silenci d'uns personatges adustos produeix un embolic amorós que, al final, és resolt quan decideixen de parlar" (Ha. Lit. Cat. 7). Un embull de pares que volen juntar llurs fills i ells es volen juntar amb uns altres. Final feliç.
 
 

 
Més poemes d'Apel.les Mestres

Sobre Apel.les Mestres

inici

poemes solts

Pàgina de presentació  MAG POESIA