Dibuix d'Andreu Terrades 
 
 
 
 
 

DEIXAU-ME

Deixau-me
estar aquí, colze a colze
entre vosaltres.
Corrent i cridant
entre, i amb, tots.
Sabent que, després d'aquesta nit,
ja vindrà la llum del dia.
Que sàpiguen ells
que nosaltres encara som aquí.
 
 

res no hauré fet
(1971)

NO, NO MORIRÉ EN UN RACÓ

No, no moriré en un racó
com el ca poruc de les bastonades
que es fica la cua entre cames
i mira passar el temps.
No cal baixar el cap
per a esdevenir home
que no s'empassa la gran mentida
en què ens fiquen.
No he fet cap mur al passat
per tal de saber exactament
tot el que he retrocedit
des de la meva partida.
No és aquí, tampoc, on cal
aturar-se a mirar endarrera
per endreçar
aquestes petjades a la sorra.
 

PENSAVA ESCOLTAR LES SEVES RAONS

Pensava escoltar les seves raons
amb el meu semblant fidel.
Però té la parla de firarire
i els raonaments de venedor.
De venedor de mercat
que ven la mercaderia i desapareix.
I aquí la cosa no va de firaires
ni de parles gastades i inútils
-com la mercaderia del venedor-.
Calen monedes de bona encunyació
amb el rostre ben conegut
i per gràcia nostra.
 

PER ESTIMAR VOLDRIA SER COM EL SOLDAT

Per estimar voldria ser com el soldat
i deixar el fusell arran del llit,
de l'arbre o de la cadira del cinema.
Voldria deixar la capa d'alliçonament
i ser només jo, qui t'estimés, tot
oblidant el moment, el lloc,
el país i el que em fa moure
de cap a cap de la vida.
Estimar com el soldat, que deixa
fusell i vint anys al costat de l'arbre
per a llançar-se, potser per primer cop,
a un cos que l'espera, a unes mans que es mouen,
a uns llavis que cerquen.
I al matí, o a mitjan capvespre, mirar,
tot abraçant-nos, les nostres descobertes
i agafar la roba, les sabates, amb elles
sortir al carrer amb responsabilitat i tot.
 

TOT PASSANT EL PORTAL DEL MERCAT

Tot passant el portal del mercat
hom veu que la mercaderia
és diversa,
completa,
total.
És l'home, que es ven.
És l'home, que compra.
Unes monedes a la mà
i es desdiu
de paraula i gest.
 

UNA DÈBIL VEU

Una dèbil veu,
moure una mà
o, potser, els basta
només un dit.
Tenen cans fidels, obscurs, porucs
a les bastonades,
que lladruquen i mosseguen
al ritme dels seus manaments.
 
 

"i"
(1973)

5

La música feia el mateix camí
durant tota aquella nit i matinada
amb Led Zeppelin que es sentia
quan el primer vas es buidava o quan omplien
el segon o el quint. Perquè era
entrar i repenjar-se a la barra i demanar 
sempre el mateix, amb glaç. Tota la nit
era igual: el mateix pas, la mateixa beguda,
la mateixa por, el mateix Led Zeppelin.
De matinada... devia ser això, el que s'havia de dir:
callar i entendre's, estirant braços
i tot el cos fins a la finestra oberta,
amb el matí que s'endevinava.
Matí molt a la mida del cansament
que voldrien intentar alleugerir
amb dies i dies de platja, abans de l'octubre.
 
 

una creu en blanc, una cara buida i el cos cansat de dinou anys
(1976)

POEMA

Has d'agafar-te a les estrelles més altes,
ja que les baixes just deixen
lloc suficient per tal de poder
arribar amb la punta dels peus
frec no frec la terra.
Has d'agafar-te a les estrelles més altes,
i així podràs gronxar-te lliurement
sobre el mal cap
de tota la gent que encara fa cua.
Has d'agafar-te a les estrelles més altes,
per pegar ullades, talment ocell,
sobre les formigues perdudes i terrenals
i sobre els camins que mai no faràs.
Així et sentiràs lliure, sublim.
Però, si t'agafes a les estrelles més altes,
tampoc no estarem junts. 
 
 

menjar-se les prunes amb la pell
(1980)

VOLTAVA

tota
la
nit
amb
el
cos
suat
entre
els
llençols
punt
S'adormia
de
matinada
quan
el 
sol
ja
s'endevinava
punt
 

JO. Mot amb què el qui parla es designa a si mateix. Jo ho faré. Ho farem entre jo i tu. La persona humana en tant que té consciència d'ella mateixa. 
 
 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia