El desvari de la raó

Hi ha un diari sota l'estora

Sense contemplacions

No em cap al cap

No ben bé

El desvari de la raó
(Barcelona, Empúries, 1995)

ESCOLI PRIMER
o
DE FIT A FIT, COM SI FOS ARA, 
PER L'ULL DE BOU 

"Uocs!" és el crit que fa moure els bous
per fer-los venir o fer-los apartar.
"Fer uocs" és perbocar o tenir basques:
"Agoc, m'ha feit vindro uocs, açò!"
"Uocs, uocs!", com qui diu "Fuig, fuig!"
o "Passa fora!", com es fa per allunyar 
els gossos; i és aquesta accepció
la que apropa "uocs" a ca, fins al punt
que un uocs és un quissoi de gos; i
per aquesta via, "uocs" té un fort matís
pejoratiu, anticlerical i antillibresc:
"Uocs fart no llegeix bé". "Si s'ha perdut 
el llibre, resten els uocs". "Ves que n'és,
d'uocs!" "El costum d'etzibar "uocs|" 
als mestres i als bous", "Guaita l’uocs,
com ensenya la canalla". "Uocs" és a "ecs"
com gall és a gallina: "L'uocs i l’ecs
n'eren al balcó, l'ecs dormia i l’uocs
li'n fa un petó". "Aquell qui per mà
d'un uocs d’orella alta li ha fet ecs
a la mestressa". I ultra tot plegat,
per associació amb aneu a saber què,
"uocs" té etimologies inesperades
i significats imprecisos: "Uocs ve
de la russa i d'en Moll que van fundar
Mollerussa, i vol dir farnat per atipar
els criats i els cavalla!", o (al "Nou diari",
edició de Lleida) "L'eventualitat horrible
d'un uocs és un mòbil que mena a un uocs". 
 

EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.


QUINA DESGRÀCIA!

Que esborronador!

Quina capbuidada

la d’aquest poeta

que s’ha posat a dormir
i somnia
els camins
del super-ego
tot gemegant:

Que campi pertot
la significança:
que fins els somnis
siguin interpretats!


ELIS, ELIS!

Tot serà resolt per fatifat
quan la pell sigui del llop
si encara no som allà on anem
per embolicar el credo
anant a jóc a deshora
com l’egua tenyida
que desenvolupa quadres
d’eufòria exagerada
i dependència morbosa
de romanços de mai no acabar
i melodrames genitals
amb reflexos actius d’experiències
viscudes per altri amb basca
i autorepressions immoderades
en un corrent de pensament
que enrampa i fa fer de cos
incontingudament
pertot arreu
com si féssim córrer l’arpa
en rompre el canet oc
com en una oda a Arthur Cravan.

hi ha un diari sota l'estora
(2000)

SARGANTANA QUE S'ACOSTA

Rebaixat amb una eina de tall
                    HOSTESSA QUE BAIXA DEL CEL
                                    nosaltres
l'idearem parapetat rere restes
                    QUE CAMPI PERTOT
                                    que no signifiquen res
que més aviat deterioren
                    I LI FAN CANTUSSEJAR
                                     empolistrats baixaven
cap a plaça
                    NO S'ESDEVÉ FELIÇMENT
                                     que alteren la divisa
rere el temps en l'espai.
 

TINGUEM LA FESTA EN PAU!

¿Si algú em crida, em tombo i em veig,
a cor què vols cor què desitges,
fent plegar un negoci
per on camino ara
i tot seguit incorporant-me
a poc a poc al sofà de la saleta
no m'hi clisso ni tan sols
en verificar que de calent
en calent prou que hi faré cap,
on em criden o no,
sense haver passat per enlloc,
per tal com jo no sóc pas Déu
ni el meu cos em sembla meu
o bé passa un quisso famèlic
o uns badocs que m'afiguro
que són jo mateix
i em demano per què 
encara no he plegat
si algú en gosa dir feina,
de gandulejar de dies i de nits?

Sí, un dia de cada dia
te'n vas esporuguit però satisfet!
I tant! Has remuntat en peu de guerra
el mateix riu que tothom
i no t'hi has pas ofegat, que jo sàpiga!
 

VERBIGRÀCIA

Amb perífrasis i punxons
de l'antagonisme
entre matar l'aranya i
fotre's de la virolla,
hom gaudeix del do de la ubiqüitat.

I, vatua l'olla, em roda el cap,
se m'enterboleix el lluc,
em fan figa les cames,
em ve un cobriment de cor
i, catapultat violentament,
sóc precipitat de morros 
a la vora d'un llac
emmantellat de boirina,
on beuré a caramulls
com un porc escanyat de set!
 

VINGA, LA CARTERA!

1
Tites, tites, tites...
La genteta hi cerca menja espiritual.

Una pesta, un flagell,
un ocell a l'aparell!

2
Nounats del cel plouran,
enmig de la cridòria del peixam.

Lo pensar fa de curt?
Ep! Això són les raons del pont de Lleida!

3
És un poca-solta! Un galifardeu pollós!
Un menjacapellans! Endavant les atxes!

Adoneu-vos-en, de si en sóc, de polit,
que la punta del llapis,
me la faig amb la ratlla dels pantalons.

Ves quin buf!
 
 

sense contemplacions

"A més a més, la intel.ligibilitat dels poemes és un aspecte secundari d'aquests, i voler ser intel.ligible equival a voler dir coses. El mal rau en voler. M'interessa la no-intenció. Rebutjo la metàfora, voldria una escriptura sense metàfores, amb el benentès que el llenguatge, per essència, sempre és metafòric, o no." 
"La pretensió de no encasellar-me i de no ser encasellat, m'ha anat portant a un nihilisme anarquitzant, el qual, empeltat de vitalisme i d'humor, no s'identifica amb cap pessimisme, i té moltes arrels en el món de les avantguardes." 
       (Manuel Guerrero)
 

ODA NUPCIAL 

I un colló, borbó-borbó! 
Vinga, una espasa, vinga! 
Ni una pesseta sia treta! 

Un garrot, garric-garroc. 
Una copa, tota-tota. 
Un borbó, colló-colló. 

La infanta juga la carta: 
vinga-vinga, anem a bodes, 
odes-odes! I aquesta oda 

poda-poda i crida: Visca 
la República, pública-pública! 
Monarquia? Anarquia-anarquia! 

A fora el Borbó, colló-colló. 
 

ENTROPIA 

Hola noi! Com va tot? 
Bé, bé. Ah! I tu què? 
Ves, no res. Home! Uf! 
Sí, quina calor! Ep! 
Quina hora és? Alabat 
sigui Déu! Ca barret! 
Malament rai. Què fas? 
Ecs! Fuig! Deixa'm! Quin fàstic! 
Reina Santa! Pollós! 
Alça! Correu-hi tots! Au! 
Vinga! No comencem! 
Si no dic res, però! 
Més val! Desagraït! 
Ai! Para compte, eh? 
Ara sí que m'has mort! 
Que et fas el ruc o què? 
Que parlo amb la paret? 
Que més val que callis! 
Què tens ara, bandarra? 
Totxo! De què te'n fums? 
Què t'has pensat? Prou, pou! 
Faltat! Què t'empatolles? 
Qui ho havia de dir? 
Pots comptar! Quines penques! 
Vés, vés! Malaguanyat! 
Vols dir? Bah! Se me'n fot! 
Avall, que fa baixada! 
Tu mateix. Quina angúnia! 
Barrut! Pallús! Vagarro! 
Vergonya me'n dari! 
 

LA VERITAT DE LA NO-VERITAT 

                    Si l'u és, l'u no és. 
                     Parmènides / Emanuele Severino 

Aquest poema 
es nega a si mateix 
i per això mateix 
s'autoafirma, 
i, en autoafirmar-se, 
nega així mateix 
qualsevol afirmació 
externa a la seva 
negació radical: sí. 
 
 
 

no em cap al cap
(2001)

EL GAS DEL DESVARI SUSPÈS A MIG AIRE

Monodia
sens fi ni causa
que restaura fites
la bèstia de dues esquenes
ignorades
i ni una simple tabolada
per a la tríade obligada
de subjecte-verb-predicat
solament un solc
que romangui tot igual
amb copets d'impaciència
al governall
de manera soma
i tal dia farà un any
faig tota una altra cosa
amb un culet de cafè
de la tercera colada
fet amb les escorrialles
del cafè de popa i
per afegiment
un parell de galetes
canviem el pensament lògic
per l'analogia mítica
enmig de bafarades
de quatre dimensions.
 

ACCIÓ

deixo córrer la imaginació
                              m'humitejo el dit índex
fins que em noto lubrificada
                              a la vagina i el faig lliscar
i ajaguda de sobines
                              tot avançant i retrocedint
m'acaricio els llavis vaginals majors
                              m'escarrasso per allargar l'excitació
i els voltants i coberta del clítoris
                              però no puc impedir mai d'accelerar
me l'espremo i me'l frego rotatòriament
                              la pressió manual va variant
m'introdueixo el dit a la vagina
                              el bellugueig es va fent més enèrgic
m'estremeixo per dins i per fora
                              em palpinyo els pits
m'hi fico un o dos dits més
                              panteixo molt i em regiro
amb les cames juntes
                              per tot el matalàs
hi puc arribar de pressa
                              o si el meu acompanyant dorm
l'orgasme resulta més fort
                              tracto de controlar aquestes expansions
amb les cuixes ben separades
                              i no fer gaire soroll
 

LA LLUNA I LA PRUNA

ens recolzarem a l'ampit per fitar l'aigua
giravoltarem turó amunt i 
remorejant lleument
semblarem teranyines
i hi perdrem els estreps
faré la guaita de nit
i afollaré
cop rere cop
la tercera dimensió de l'ombra de la fe

que ja m'han esquilat  a bastament
i penso a què treu cap
de ser musclo d'aquesta olla lírica
si Cal.líope es pot haver amagat l'ou
sota el vestit
i segurament
no ho notaria ningú
 
 
******

ODA A ROLDÁN, ADVERSARI A ULTRANÇA DE L’ÈTICA I L’ESTÈTICA DELS PENSANTS

Oh insurrecte llibertari
i àcrata corrupte,
anticapitalista
i antisocialista:
Roldán,
l’exdirector general
de la Guàrdia Civil,
també és
un altíssim trobador  èpic
-com a autor de la segona,
definitiva,
Chanson de Roldan-,
Que ha elevat al grau més sublim
l’estètica d’allò vist i no vist
sense el vistiplau de ningú!
Oh artista indisciplinari,
ferm en el súmmum
de la lírica de
la corruptela!,
Per tal com, sí, oi tant!,
la seva gesta
ha estat
l’acció més agosarada,
més transgressora,
de tota la història de l’art
en tots els seus vessants
formals, socials, metafísics:
un cop de puny rotund
a l’estómac ple de l’Estat,
un mastegot al cos,
al Cuerpo per antonomàsia, ecs!
un a puntada de peu
contundent al séc de la cama
de la roïna moral de l’honestedat!

No ben bé
Tushita edicions 2016

VITUPERABLE

I en oir jo l'eloqüència del mestre,
m'esquincí el pèplum i el mantell,
m'arranquí cabells del cap
i els pèls de les aixelles i del pubis
i fugí esbalaïda;
i vingueren cap a mi
tots els qui s'estremien
de les paraules assenyades
d'aquell pou de ciència,
i restí estirada a terra
bo i esperant el suplici vespertí,
durant el qual m'alcí
amb el meu astorament,
m'incliní de genollons,
estenguí les meves mans
cap al cel rogenc de pluja i vent
i, plena de feresa, vaig tenir
un cobriment de cor
i em vaig morir.

SOBRASSADA

Escorxaven viva una xiqueta
i un dels dignataris enculats s'embotia
dins la pell ensagnada de la víctima,
i abillat així, i tot arrupit
perquè la pell li anava petita,
feia saltironets i posturetes
al capdavant de la processó
que recorria el temple
entre la multitud
que llançava a les fogueres
dotzenes de gats vius
lligats per la cua
mentre fileres de gegants de fusta,
farcits d'homes, dones i bestiar,
eren cremats en aquelles festes
de la mitja lluna roja
feta de la sang de la creu roja
provinent d'una mena de síndria
fantasiada a còpia de rebre fuetades
d'un munt de concubines
de Montà el Frigi, que va proclamar
que ell era l'encarnació de la Trinitat,
ja que en la seva persona unia
Déu Pare, Déu Fill i l'Esperit Sant,
i que si menjava, bevia o dormia,
ho feia no pas per necessitat,
sinó perquè li agradava de fer-ho.
Ras i curt: totes les projeccions
de les experiències de cadascú
difereixen de la confluència dels nyaps
dissimulats per la cultura
de les innovacions que són
el musclo en dansa entre filferros
que ve a ser la sigla IHS,
amb la Hac coronada per una creu,
una desviació idolàtrica del culte a Jesús,
un excés de devoció al seu nom
comès sobretot per Mateu d'Agrigent,
que predicava de pintar arreu l'anagrama IHS
com a amulet amenaçador
més que res per a la salut.

QUISCA

La paraparèmia és el no-art
de dir talment les coses:
primer, que aquells a qui parlem
tot just les puguin entomar
amb molt de patiment i no gens de plaer;
segon, que no s'hi sentin atrets,
de manera que l'interès propi els porti,
de mala o bona gana, a deixar de reflexionar;
tercer, que acabin veient
que no hi ha res a entendre-hi.
Cal ignorar les elucubracions dels hermeneutes,
que seran forçats a rendir-se a l'evidència
que, quan el context és paraparèmic,
tot hi és intel·ligible en l'instant
en què un hom comprèn
que al seu magí no li convé més febre.

FARRATGE

En l'ascesi de la inesgotabilitat,
el no-temps és el món mirat
totalment de cua d'ull, difícil de fixar
i en el qual l'aporia amb prou feines hi té
dos paràmetres paradoxals
en comú amb alguna metonímia,
i són inapreciables. O per ventura sí,
que els arribaríem a atalaiar,
si aconseguíssim no voler-los enginyar?
Xafat i resumit:
si no volem anar enlloc,
qualsevol viarany ens hi portarà,
mal que ens el podem estalviar,
car l'enlloc som nosaltres mateixos;
i això no obstant, no és pas dins nostre, l'enlloc,
és fora i tan lluny que no hi podrem fer cap,
perquè nosaltres om ells i no sabem qui són ells
ni ells saben qui som nosaltres,
i quan ningú no sap la veritat d'una cosa
és bo que hi hagi errors compartits,
com el de pensar que l'equivocació existeix.

BOTINFLAMENT

L'acte més genuí de la recerca ontològica
és matar-se; el veritable asistema filosòfic
ha de comportar la manca, no pas sistematitzada,
de certesa; la poesia fou allò indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa;
allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor;
cal fer valer per defugir les clarors,
atès que la correcció d'un discurs
anuncia la seva descomposició,
tant si les epopeies hi ragen amb urc
com si hi gotegen dolorosament;
i a desgrat d'aquesta evidència,
del terra estant el sostre és una presència
tostemps incorrecta i sorollosa,
dins la qual, i des que el món és món,
hi predomina el mutisme poruc
per damunt de les barbaritats escrites,
pervertidores de la innocència,
de la neutralitat delicada de la consciència
i de la predisposició a la calúmnia,
i tot per tal de menystenir els acusadors,
els tribunals, els acusats i la cridòria
de les multituds que van perdent el nord.

inici

poemes solts
 

Pàgina de presentació MAG POESIA