Una altra pàgina   
 

Del sainet al drama romàntic

"La Revolució Industrial amb les seves innovacions tècniques i les seves profundes convulsions econòmico-socials, transformà tots els plantejaments culturals fins aleshores actuants i potencià un moviment artístic, el Romanticisme, que trencà amb la Il.lustraciò i el Neoclassicisme alhora que recollia amb passió els interessos d'una nova classe: la burgesia industrial."
"Si el romanticisme transformà la tragèdia clàssica en drama històric aquest canvi coincidí, almenys a casa nostra, amb l'ascensió del sainet popular a comédie de moeurs ." és a dir que ja no parlava només de masovers i hortelans, sinó també de menestrals, comerciants, oficials d'alta graduació, l'home d'empresa, la pubilla, l'hereu... Robrenyo, fa sainets entre gent urbana, Renart (fa un sainet amb un ric hisendat com a protagonista)... 
El darrer quart del segle XIX Víctor Hugo feia anys que no escrivia teatre, i havien començat a fer-ho Zola i Ibsen. Ara bé, aquí el romanticisme es renovava i arribava al punt àlgid amb Àngel Guimerà, "el dramaturg més universal, per més expandit, que pot presentar fins avui la literatura catalana". (Fàbregas, Aproximació...)
 
 

Vida i obra 

GUIMERÀ neix a Santa Cruz de Tenerife el 1845 de pare català exportador de vins i mare canària. Guimerà té un sentiment de mestissatge: "El seu teatre, com veurem, és habitat per nombrosos personatges supeditats a dos móns distints, oposats". (Fàbregas, Xavier. Història...)
El 1871 és un dels fundadors de "La Renaixensa", publicació quinzenal de la qual esdevincrà director el 1874. El 1877 guanya els tres premis més importants dels Jocs Florals.
El 1879 (té 34 anys), estrena la seva primera tragèdia: Gala Placídia, escrita en decasíl.labs. Segueixen: "Judith de Welp (1883), El fill del rei (1886), Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890) i L'ànima morta (1892). Aquest bloc de tragèdies constitueix l'etapa més plenament romàntica del dramaturg, i presenta una gran unitat: recreació d'un medievalisme subjectiu, tractament lliure de la història, que esdevé llegenda, i gran relleu dels protagonistes." Frederic Soler, com a empresari, posà tots els impediments que pogué a Guimerà, fins i tot "retingué Rei i monjo per a escriure, mentrestant, una tragèdia fins a acert punt paral.lela, com hom pot jutjar pel títol, El monjo negre (1889), que assolí d'estrenar abans que la de Guimerà."
A les seves Poesies (1887) s'interessa per la història de Catalunya. "Entorn de 1890, però, aquesta preocupació per la història de Catalunya, sense desaparèixer, passa a un segon pla. Guimerà s'interessa per la Catalunya coetània, per la seva realitat social i política, i pren una part molt activa en la reivindicació dels seus drets. Ja el 1885 fou elegit per tal de formar part de la comissió que es traslladà a Madrid i lliurà a Alfons XII un document titulat Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, popularment conegut com el Memorial de greuges.". També escriu articles d'una encesa combativitat a "La Renaixensa", convertit en diari, i recorre la geografia catalana a fi de pronunciar al.locucions patriòtiques. El 1895 és elegit president de l'Ateneu Barcelonès, i és el primer president de l'entitat que hi fa el discurs en català. "I el 1906 alguns dels seus discursos patriòtics són recollits en el volum Cants a la pàtria." (Fàbregas. Història...)
"El canvi d'actitud que hem consignat queda reflectit en el teatre de Guimerà a partir de 1890. Guimerà s'apropa a la realitat i deixa el vers per la prosa. Un moment de transició l'assenyala La boja (1890), que tot i mantenir el vers, encara, situa l'acció en un ambient minaire i a començaments del XIX. En endavant Guimerà ja no extreu els personatges de la història -tret de casos excepcionals- sinó de la Catalunya contemporània. La popularitat del seu teatre creix sense cessar i el poble s'hi reconeix i s'hi identifica. El dramaturg, entre 1890 i 1900 produeix els títols més representatius de la seva obra: La Baldirona (1892), En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), La festa del blat (1896), Terra baixa (1896), Mossèn Janot (1898), La farsa (1899) i La filla del mar (1900), entre d'altres." (Fàbregas. Història...)
"Algunes d'aquestes obres provoquen un bon escàndol arran de l'estrena. És el cas d'En Pólvora i La festa del blat. En efecte, Guimerà condemna l'ús de la violència en un moment en què la lluita social és encesa a Barcelona i l'anarquisme converteix la capital catalana en la ciutat de les bombes; però Guimerà condemna també la repressió: denuncia que la violència anarquista és una conseqüència de la desesperació d'amplis sectors de la classe obrera a causa de les precàries condicions en què han de viure. La violència, doncs, és per a Guimerà una resposta desafortunada però comprensible, de la injustícia dels rics devers els pobres. El dramaturg es col.loca de nou en una situació d'equilibri que el manté equidistant dels bàndols en pugna." (Fàbregas. Història...)
"A partir de 1900 Guimerà, que havia aconseguit una personal síntesi entre realisme i romanticisme, comença una etapa de greus vacil.lacions. Les causes d'aquest canvi són difícils d'esbrinar, però en part semblen atribuïbles a un desencertat afnay per complaure la demanda internacional que els seus drames havien assolit. Així, un melodrama que transcorre en abients eletgants, Arran de terra (1901), estrenat abans en italià que en català, pot fer-ho suposar." "Citem, d'aquest període, Andrònica (1905), Sol, solet(1905), L'Eloi (1906), L'aranya (1906), La santa espina (1907), La reina vella (1908), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Aquesta darrera obra, juntament amb Andrònica, consolida el prestigi d'una jove actriu, Margarida Xirgu, que aviat esdevindrà una de les personalitats més rellevants del teatre català." (Fàbregas. Història...)

Àngel Guimerà mor a Barcelona el 1924. "L'obra d'Àngel Guimerà ha estat traduïda a tots els idiones cultes, ha estat objecte de filmacions tant a Europa com a Amèrica i, musicada, ha donat peu a diverses òperes." (Fàbregas. Història...)
 

Sobre la poesia

"En l'obra de Guimerà el poeta precedeix al dramaturg. [...] El to èpic es combina als poemes de Guimerà amb un lirisme intimista.  [...] L'univers d'Àngel Guimerà és, en darrera instància, un camp de batalla on el Bé i el Mal es lliuren a duels empresos sense pietat i sense límits. Les tragèdies, sobretot les de la primera èpoc, ens mostren amb una cruesa que no refusa els mots estridents, la ferotgia d'aquests duels.  [...] La varietat estròfica de la poesia guimeraniana és tan abundant com els temes que el poeta tracta; hi ha una estreta relació entre el diapasó de les seves imatges i l'organització dels versos i les rimes. Aquesta sensació que res no és gratuït subratlla l'extraordinari domini de Guimerà sobre els recursos que utilitza." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 570-572).

Gimferrer, comparant el poema "Cleopatra" de Guimerà amb "Lesbos" de Baudelaire diu: "La diferència que els separa, però, és fonamental: el poema de Baudelaire [...] fa referència directa -i això fou evidentment la causa de la seva persecució judicial que difícilment s'hauria produït en el cas que es tractés, només, d'una plaent recreació arqueològica i decorativa- a costums actuals, de l'actualitat del poeta, de la societat coetània; el de Guimerà, com bona part dels de La légende des siècles de Victor Hugo, té només una finalitat evocadora. El pas que va de l'estètica d'Hugo a la de Baudelaire no fou mai fet per Guimerà, com tampoc pel seu contemporani més il.lustre, Verdaguer." (p. 9-10). 
"Els poemes històrics aliens al passat català [...] són potser el grup on l'influx de Victor Hugo esdevé més visible. Hi assimilo els poemes d'escenari exòtic i localització històrica indeterminada, com també els poemes d'inspiració bíblica o evangèlica [...] En un cert sentit, molts d'aquests poemes són els més trivials de tota la producció de Guimerà." (Gimferrer, p. 14).
"Els poemes que acabem de veure representen el punt de màxima distància entre la individualitat de Guimerà i la seva creació literària. [...] A l'extrem oposat, val la pena de considerar ara aquella part de l'obra lírica de l'escriptor que respon a una vinculació més immediata i directa amb la seva experiència personal [...] Nit de Nadal, Records o Trànsit ens donen la mesura de l'esberlament introduït a la vida moral del poeta per la desaparició de l'ombra materna. [...] Peces com Al fer-se nit, Per lo setembre, La trepitjadora, El gran molí o Cant a la vinya tenen un accent de vitalitat immediata i espontània que explica que Guimerà hagi pogut esdevenir, amb Les fulles seques, La sardana de les monges o Som i serem gent catalana un dels poetes autènticament populars de la nostra llengua. (Gimferrer, pp. 19-22)
"El sector més extens i significatiu de la poesia guimeraniana [...] és sens dubte la poesia d'intenció civil i política. [...] La poesia civil de Guimerà té dos vessants. D'un costat, la rememoració i exaltació d'un passat sovint molt llunya; de l'altra, l'afirmació patriòtica. En algun text, tots dos temes convergeixen. [...] Més que la glòria època, la prostració i la desfeta són el punt de partença de la protesta de Guimerà; vegeu Lo cap d'en Josep Moragas, Mort d'en Jaume d'Urgell, Darrer plant d'en Claris, Agonia, Redemció, La meva ciutat, Recordant la Citadela i tants d'altres poemes." (Gimferrer, pp. 23-26)
 

"en bona part dels seus poemes -"El cap d'en Moragas", "Darrer plant", "Poblet", "El cant de la raça", "Himne a Catalunya", "La Santa Espina"-, Guimerà, que és una de les personalitats de la seva època que més es va preocupar de la unitat de totes les terres catalanes, es proposa de desvetllar, tot sotraguejant-lo, el sentiment nacional dels catalans. És la mateixa intencionalitat que trobem en algunes de les seves obres teatrals -Mort d'en Jaume d'Urgell, Mestre Oleguer, Joan Dalla- i, sobretot, en els seus discursos, considerats per ell mateix, en el títol del volum on els aplegà, com Cants a la pàtria. [...] El llenguatge polític d'Àngel Guimerà -potser el llenguatge de tota la seva obra literària- anava als sentiments. Més que estar destinat a fer reflexionar tenia per missió exaltar; fer sentir la nació catalana com a pàtria pròia i única de tots els catalans."(Cucurull, Fèlix. "El llenguatge polític d'Àngel Guimerà", dins Circulart). 
 
 

Producció dramàtica

"Els seus personatges responen sovint als imperatius que ell sent d'una societat més justa, d'una Catalunya col.lectivament menys sotmesa, més plena." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 567).

Xavier Fàbregas distingeix tres etapes en la producció dramàtica de Guimerà. La primera etapa va de Gala Placídia (1879, escrita en decasíl.labs) fins a La boja (1890). Gala Placídia és un personatge  "mestís", migpartit entre dues cultures, com ho seran Saïd de Mar i cel i Àgata de La filla del mar. Segueixen Judit de Welp, El fill del rei (que és una història sense lligams amb la història, fantasiosa), Mar i cel. 
Mar i cel, situada en alta mar, planteja el conflicte amorós entre Saïd, fill de moro i d'europea, i Blanca; "Els representants de la puresa, en aquest cas el personatge de Carles, vetllen dia i nit perquè la integració del "mestís", la seva acceptació plena en el clos de la nova cultura, no pugui realitzar-se. [...] En abocar-se per la borda de la nau, Saïd invoca el seu destí: "Al mar!" Blanca respon: "Al cel! (Se llencen al mar abraçats)"." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 579-580).
Rei i monjo significa un retorn als procediments de les primeres tragèdies. La boja, per primera vegada, és una tragèdia que se situa a l'època contemporània. 

"podem parlar, en considerar el teatre de Guimerà, del complex de mestissatge. [...] Àgata, a La filla del mar, és una noia que ha arribat al poblat de pescadors a bord d'una nau moresca que naufragà a la costa un dia de tempestat. La seva integració dins la senzilla comunitat de pescadors sembla completa, però, posada en una situació límit, veiem que no ho és. Àgata torna al mar, d'on ha vingut, d'on sent que la criden unes veus llunyanes que són les de la sang. [...] Però el personatge més convincent, aquell que tipifica el complex gumeranià de mestissatge és, com ja hem dit, el Saïd de Mar i cel. [...] Saïd suposa una forma pregona de mitificació de les angoixes de l'autor. [...] De fet, l'amor dels dos protagonistes esdevindrà impossible per una raó única en la qual hi conflueixen raons parcials: polítiques, religioses, socials i racials. Les relacions de Saïd i Blanca, doncs, són unes relacions molt complexes que menen de cap a la tragèdia. Les vides de Saïd i Blanca, del corsari moresc i la novícia, només poden trobar-se en aquell punt que mar i cel es confonen, en l'infinit, o sigui, traslladant la imatge al pla individual, en la mort." (Fàbregas. Història...) 

"Mar i cel és escrita en vers blanc. Posseeix una certa ampulositat, que és pròpia de l'etapa més característicament romàntica de Guimerà. A la segona etapa, l'aventura individual dels protagonistes pren un ressò col.lec tiu. Els drames continuen centrats en uns herois [...] Però darrera hi ha tot un poble que, sense adonar-se'n apenes, camina cap al seu retrobament. Un poble poruc i mesquí ben sovint -els Perdigons de Terra baixa, els pescadors de La filla del mar- el qual serà travessat per l'acció de l'heroi, una acció il.luminadora, decisiva, com un raig de llum. És el tribut que Guimerà paga al carreu romàntic en el qual s'ha iniciat." 
"A Terra baixa, en canvi, la prosa aconsella una major aproximació al llenguatge col.loquial. Això no vol dir que, com succeeix en els drames de la segona etapa del dramaturg, la paraula no hi adquireixi uns tocs de lirisme, una certa flamarada que es concentra en les amenaces, les imprecacions i els precs. Però aquest to líric ha de travessar primer unes zones de quotidianitat. Precisament, el fet que el llenguatge es transformi en les escenes que exigeixen una expressió més íntima, o un to més comminatori, sense cap mena de violentació, és un dels mèrits dels drames d'aquest moment, de Maria Rosa, de La festa del blat, de La filla del mar, i molt particularment de Terra baixa. Guimerà hi domina perfectament la tècnica del diàleg, dosifica les rèpliques, i l'entrellat narratiu avança d'una manera que sembla perfectament natural, quan és fruit d'un acurat artifici." (Fàbregas. Història...)
 

Un sainet, La sala d'espera (1890), inicia una segona etapa que s'acaba amb l'estrena de La filla del mar (1900).És una etapa sobretot de drames socials, escrit en prosa. "Malgrat que En Pólvora ens situa en el clima d'un conflicte passional és fàcil d'advertir que l'atmosfera del drama parteix de la vaga dels obrers tèxtils, i de les reivindicacions que sostenen. La festa del blat, en canvi, se situa en el camp; aquesta obra, sobretot, va aixecar la indignació de la burgesia conservadora. El seu drama més conegut potser és Terra baixa; "En aquest drama Guimerà fa la passa que el trasllada del món quotidià a l'àmbit del trascendent: l'Arcàdia no es troba ja ni en el passat que Ramon evoca a En Pólvora, ni a la masia envoltada de camps i boscos de La festa del blat, sinó en la "terra alta", d'on ha vingut Manelic, el pastor, i on retornarà a la fi del drama acompanyat de Marta, per tal de viure-hi la seva impossible felicitat.     La "terra alta", però, és la solitud, és a dir, exigeix que l'individu renegui de la societat; és, també, un pla moral al qual s'hi arriba només per via d'ascesi, de purificació. Aquest és el sentit de l'evolució que Marta sofreix en el transcurs de Terra baixa, fins que la revelació de Manelic li fa patent quina és la fita envers la qual cal tendir.     MANELIC.- Sí, anem-hi, que allà dalt es perdona tot: que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic! (Enduent-se-la) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves que faran les ànimes!      Abans d'aquest esclat d'entusiasme, però, Guimerà ha posat en boca de Manelic una de les expressions més pessimistes que podem trobar en el seu teatre:      NURI.- El món diuen que és molt dolent. Que ho creus tu que ho siga de dolent el món?      MANELIC.- El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!" (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 584).

"L'obra més coneguda de Guimerà i la que assoleix una major validesa universal, Terra baixa (1897), canta la rebel.lia de l'individu i exalta la naturalesa contraposant-la a la societat. [...] És interessant de remarcar que ne l'actitud de Guimerà hi ha certs paral.lelismes amb l'actitud anarquista que vol condemnar. Tanmateix hi trobem el rebuig de la societat urbana, industrial i burgesa que no respecta els drets de l'individu, i l'hi trobem amb la mateixa fermesa que ene lteatre de Cortiella. Però així com l'autor narquista propugna l'abolició de les formes socials, siguin les que siguin, com a únic mitjà d'alliberació personal, per a   no cal cercar tan lluny el remei dels homes: n'hi ha prou amb un retorn a les formes de vida patriarcals, encara vives a la pagesia, formes que esborren els desnivells socials gràcies a l'aparició d'un instint espontani de germanor entre poderosos i humils [...] la felicitat de l'home pot acomplir-se dins un ordre social, i aques ordre és el que existeix als vilatges on l'home encara no s'ha massificat." "Per a Cortiella l'ordre social és un fre al desenvolupament moral de l'home i el desitjable és tornar a una societat robinsoniana; per a Guimerà el mal rau en la massificació urbana i a fi de corregir-lo no és necessari retrocedir fins a Robinson: deturar-nos en Hesíode és suficient. [...] la formulació d'una nova escala de valors serà fet, en el nostre teatre, per Joan Puig i Ferreter." (Fàbregas. Teatre català d'agitació política).

Piscator "escollí Terra baixa per a realitzar a Barcelona el seu primer muntatge, un muntatge que el curs de la guerra va impedir que fos dut a terme." "Terra baixa és una obra que porta la crítica a un nivell total, esdevé un drama revolucionari. Manelic imposa la justícia i l'administra d'una manera brutal, sense concessions; però no estableix les bases d'un ordre nou." (Fàbregas. Història...)

Terra baixa reflecteix la injustícia del caciquisme rural. "Manelic i Sebastià configuren el mite de dos mons antagònics, èticament qualificats, enmig dels quals batega Marta, la dona tantes vegades somniada per Guimerà." (Fàbregas. Aproximació...).

"a Maria Rosa la protagonista, durant tot el drama, s'encamina al matrimoni amb Marçal, al qui aprecia i fins i tot estima, com a amic del marit que ha mort a l'Àfrica. Andreu, el marit, és a Maria Rosa poca cosa més que una ombra; però una ombra actuant que condiciona, a la fi, l'actitud de la protagonista: "A l'infern! Maleït sigues!", crida Maria Rosa després de matar Marçal, un cop s'hi ha casat, en descobrir que fou ell l'autor del crim imputat a Andreu" (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 587-588).

A La filla del mar, en Pere Màrtir enamora i té totes les al.lotes del poble que vol. Ara Mariona està perduda per ell, però Cinquenes, l'empresari del poble de pescadors, no el vol per casa perquè no és bo per a la seva filla, perquè és un perdut i només li vol els diners.. Mariona s'inventa un pla perquè vagi per casa: que digui que festeja l'Àgata. L'Àgata és una filla de moros que han salvat de la mar, i que porta la mar dins (sempre va a pescar amb els homes i molts li fan befa, i sempre va a la seva bolla pensarosa). S'enamoren de debò, i  Mariona rebenta de ràbia, i també d'altres dones del poble que han estat de Pere Màrtir (Catarina, casada, és de les que més embullen); organitzen un tal enderivell, i la gelosia arriba a tal punt, que Àgata, pensant-se que no la vol a ella (quan el que fa és preparar les noces per partir amb ella), el mata. Final tràgic. Diu l'Àgata: "Tenint-te com te tinc ara, així, ai que jo no t'ho puc dir que no et crec, perquè tot en mi, ànima i cos, Pere Màrtir, ho està dient que ho crec que m'estimes; que tot, tot , ho està dient que m'estimes, que ho diu aquest cel, i ho diu aquest mar, i ho diu aquesta terra, que es fa de dia, nom´ès que per nosaltres; que som nosaltres amb nostre goig qui la fa tornar de dia!"

"Un dels personatges més intensament construïts per Guimerà és sens dubte l'Àgata de La filla del mar. L'Àgata és pastada amb el mateix fang que el Saïd de Mar i cel. [...] El que ha intentat i creu haver aconseguit és integrar-se en la comunitat de pescadors catalans que l'han acollida; però unes circumstàncies determinades ens mostraran que en els estrats més profunds del jo, ni ella ni els pescadors, que la consideren un membre més de la població, no han reeixit. [...] El mar és, alhora, pare i mare per a Àgata; i, de manera irremeiable, bressol i tomba. Abans de llançar-se a les onades per a suïcidar-se, Àgata crida: "Pares! Ja torno! Mare! Pare! (Se llença al mar. Xiscle d'esglai de tothom)".     Però a Àgata allò que la mena a la tragèdia és la desconfiança. Agafada entre dos món, l'un que li bull a la sang i l'altre que l'ha format racionalment, comprova que els seus drets han estat ficticis; i quan, a la fi aconsegueix allò que en el fons cercava, l'amor autèntic, és víctima de les aparences i es creu de nou enganyada." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 590-591).

"La filla del mar és una de les tragèdies més intenses i més reeixides del nostre teatre" (Fàbregas. Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite). 

Durant aquests anys també escriu alguns monòlegs patriòtrics. "Mestre Oleguer (1892) ens posa al costat d'un dels defensors del setge de Barcelona de 1714, i legitima la guerra en els moments en què la identitat col.lectiva es troba en perill [...] La condensació de signes en el moment que el protagonista és a punt de morir i els soldats espanyols són, ja, a escassos metres de la barricada, és significativa, tant com el crit final del monòleg: "A fora lladres! Visca la llibertat de Catalunya!". [...] Mort d'en Jaume d'Urgell (1896)situa l'acció al castell de Xàtiva, on sofrí empresonament el darrer pretendent de la Casa de Barcelona a la corona catalanoaragonesa. [...] Un altre subgènere és el drama religiós. [...] Jesús de Natzaret (1894) i Les monges de Sant Aiman (1895)." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 592-593). 

Fàbregas situa la tercera etapa de Guimerà a partir de 1900, obtinguda ja l'aprovació internacional. El 1901 estrena, primer a Itàlia que aquí Arran de terra, un drama de món, amb barrets de copa, nius d'amor clandestins, adulteris elegants i trets de revòlver a les temples en l'escena final. Segueixen La pecadora, Aigua que corre, La Miralta, El camí del sol, Andròmaca, Sol solet, L'aranya. Posteriorment Guimerà s'interessa per unes llegendes i uns personatges als quals sap dotar de valor simbòlic: La santa espina, La resurrecció de Llàtzer, La reina vella, Titaina, Sainet trist, La reina jove. I ja posteriorment Indíbil i Mandoni; "Joan Dalla (1921), l'estrena de la qual fou prohibida pel governador civil de Barcelona, se situa en el setge de la ciutat mantingut per l'exèrcit franco-espanyol el 1714." (Fàbregas. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", p. 603).

Maragall diu sobre l'autor: "I ara que a suficient distància puc abraçar amb la mirada les tres visions en una, veig la unitat de la figura de l'Àngel Guimerà i la seva força. En Guimerà és un líric, és el líric del renaixement català, el nostre gran líric. Ell ho ha passat tot pel seu cor ardent i ho ha tornat tot paraula entusiasta i ho ha segellat tot amb el ferro roent de la seva íntima enclusa. La seva poesia, el seu teatre i la seva política, porten la mateixa marca: el lirisme; i aquesta és la senyal inesborrable del seu pas per la vida catalana; i això és lo que per nosaltres representa aquest nom: Àngel Guimerà." (P. 156). 
 
 

Bibliografia

Guimerà, Àngel. Obres completes. Barcelona, Selecta , 1975 i 1978 (2 volums).

Guimerà, Àngel. Teatre. Barcelona, Ed. 62, 1979. (Conté: Mar i cel, La filla del mar, Terra baixa). 
 

Carbonell, Antoni. "Comentari d'una escena de Maria Rosa d'Àngel Guimerà", dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 3. Barcelona, Curial, 1985 (A cura de Narcís Garolera). 

Circulart 37-38, Barcelona, Generalitat de Catalunya / Departament d'Ensenyament,  octubre 1994-març 1995. Escrits de Mila Sagarra, Ramon Bacardit, Fèlix Cucurull, Joan Martori i Josep Bota.

* Fàbregas, Xavier. "Àngel Guimerà i el teatre del seu temps", dins Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana, volum VII. Barcelona, Ariel, 1986.

Fàbregas, Xavier. Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona, Ed. 62, 1971.

Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, 1972.

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.

Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona, Ed. 62, 1969.

Ferrater, Gabriel. "El resurgimiento". Sobre literatura. Barcelona, Ed. 62, 1979

Gimferrer, Pere. "La poesia d'Àngel Guimerà", dins Guimerà, Àngel. Antologia poètica. Barcelona, Selecta, 1974.

Maragall, Joan. "Àngel Guimerà", dins Elogi de la paraula i altres assaigs. Barcelona, Ed. 62, 1978.

Miracle, Josep. "Pròleg" a Guimerà, Àngel. Obres completes 2. Barcelona, Selecta, 1978.

Sagarra, Josep M. de. "Pròleg" a Guimerà, Àngel. Obres completes 1. Barcelona, Selecta, 1975.

Yxart, Josep. Àngel Guimerà. Barcelona, Ed. 62, 1974.
 
 
 

POEMES
 
 

CANT A LA VINYA

Que Déu te guard, oh vinya catalana!
Mar de verdor que serra amunt t'estens!
Mon pit s'eixampla al respirar ta ufana,
si enfonso els peus enmig de tos serments!

I et vull, i et tinc mateix que una altra esposa,
i els fills del cor els fem pujar tu i jo.
El meu amor te torna més hermosa,
i et dono fins la sang amb la suor!

Benhaja el sol que et besa cada dia,
i la pluja abundosa davallant
sobre tos pàmpols, llengües d'harmonia
que els aires mouen, mon delit cantant!

Com tos sarments s'abracen en la terra,
que s'abraci al damunt la nostra gent.
Oh vinya de la plana i de la serra,
dóna'ns força i noblesa eternament!
 
 

AGONIA

   Fum de l'infern per l'éter giravolta,
gavells de llamps flamegen l'amortallada volta,
los crits de ràbia afoguen la parla dels canons;
   les torres esfondrades s'esvaeixen,
sobre la carn febrosa les bombes se parteixen
i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.

   Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra!
-Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra
tot rebramant ferotges, les catalanes gents;
   i ses destrals, que negra sang degoten,
brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten,
clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.

   -Mori en Felip, l'afront de Catalunya!-
Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya:
corbs de Castella i França traspassen els baluards!
   -A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares,
l'altar dels sacrificis los capellans i frares...
Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!

   I estén la nit sa glassa funerària.
Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària,
muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu;
   i sonen les campanes llastimoses,
i cruixen les espases dintre les carns febroses
i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.

   Dels bronzes a les roges flamarades
se veuen famolenques xiclar esvalotades
les aus rapinyadores creuant lo cel de plom,
   i els ferits catalans, boigs de rabiesa,
cercant enemics cossos i en l'última bravesa
clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.

   Oh nit d'esglaiadora recordança!
Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança,
l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros!
   L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista!
Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista! 
Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...

   I esclata el sol! I s'alça Barcelona
perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona;
tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat!
   De sobte apar la terra esmortuïda.
Per tot silenci i calma. Senyera maleïda,
clavada en los cadavres, bateix la immensitat!

   Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries!
Sos furs, los privilegis que et daren les victòries,
en braços de tes víctimes traspassen cels roents!
   D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues;
cadenes feixugantes estriparan  tes llagues;
les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!

   I el monarca que els vicis engendraren,
l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren
les infernades timbes dels fréstecs Pirineus,
   se nodrirà amb la sang de tes ferides,
regirarà en ta pensa les ungles enrogides,
i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.

   Oh filla de l'honor i del coratge,
flecta els genolls i prega. L'alè de l'esclavatge
vora l'Etern congria lo càstig dels Nerons.
   Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes
fondran les flamarades eixides de tes venes
vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.

   Llavors t'enjoiaran perdudes gales;
la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales,
en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu;
   i el front duràs tan alt, que des la glòria
te'l besaran los martres. Serà de nou ta història
l'admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.
 
 

DÉU PERDONA

Al davant del manicomi
hi ha aturada molta gent,
esperant a un pobre frare
que es diu si ha perdut lo seny.

Lo carruatge ve que vola,
i el frare al lluny ja se'l sent:
-Germans meus, quina alegria!
Germans meus, ja no hi ha infern!-

Riu la gent i s'esvalota,
que entre la pols ja se'l veu
abocar a una portella
cridant, los braços al cel:

-Déu perdona, Déu perdona!
S'ha ablanit lo mateix Déu,
i amb una llàgrima sola
ha apagat lo foc etern!-

La gent poruga es fa enrera
quan del carruatge l'han tret;
hi ha dos frares que l'aguanten:
lo manicomi és obert.

Mes ell al portal s'atura
i diu de cara a la gent:
-Jo ho he vist, i no és mentida!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!

Han caigut ses negres voltes,
sols hi ha cendra i tot és fred;
los damnats riuen i canten,
de genolls és Llucifer.

Àngels i diables fan colla;
ja no hi ha just ni pervers;
los botxins són amb los martres;
los cristians amb los jueus.

Adam i Eva entre els braços
tenen a Caí i Abel;
Jesús ha besat a Judas,
i Judas com plora amb ell!-

Mes los dos frares per força
se l'han endut del carrer,
i el portal del manicomi
s'ha tancat amb un gemec.

I a l'anar-se'n la gentada
hi ha qui riu indiferent,
hi ha qui abaixa el front i pensa,
hi ha qui amb espant fa la creu.

Ia dintre del manicomi
anys i més anys que se sent:
-No sóc boig, que Déu perdona!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!
 
 

POSTALS 

La ganiveta de casa
diuen que la van fermar;
ara tothom diu que és lliure
i és més fermada que mai.
Nostre pa de cada dia
no és saborós com abans,
que al fer-hi la creu als avis
la cadena es sent dringar.

***

Quina tristesa m'ha dat
mirar-te de Vallvidrera!
Tan gran que t'has fet, ciutat!
-com més gran més presonera!

***

Amarada per la lluna
muntanya de Montserrat,
me sembles la immensa flama
d'un foc follet encantat.
Foc follet d'un cementiri
que és Catalunya al plegat,
on fan de verms tots els homes
i el mort és sa llibertat!

***

Oh Venècia dels meus somnis!
Damunt de l'aigua adormida
jo hi veig los ulls de Desdèmona
que es guaita d'una altra vida...

***

Fills de la terra cubana
que els gruillons heu trossejat,
pregueu per una germana
que enyora la llibertat!

***

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang en la cara
cercant només grapats d'or!

***

Catalunya rep la saba
dels mugrons dels Pirineus,
i no vol ésser esclava
sinó del mar que té als peus.

***

L'espasa del rei En Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu, per aixecar-la,
ni tan sols un català. 
 
 

LA NOVA FERA MALVADA
   (Romanç de cego)

No s'ha vist al món
bèstia més estranya.
Té un cos i dos caps,
i als caps quatre banyes;
cua d'escorpí
i les potes d'ànec
i beu ferro fos
i se'l menja en barres.

Quan fa un estornut
la pesta encomana;
tan sols fent-ne dos
s'ensorren les cases.
I al primer badall
toquen les campanes
i es fa negre el sol
i la lluna clara.

No hi valen rectors
amb creus i medalles;
ni trets de fusell
ni boles ni trampes,
ni engegar canons
dels de vint-i-quatre.
Mes un vell xaruc
una se'n pensava.

S'hi acosta sent nit
les boques li bada,
i un suc de cascalls
li fa prendre amb manya.
Hi corre la gent
i amb cordills la cacen;
i a dintre d'un pou
ja brama i rebrama.

Que hi vagi tothom
de terres estranyes,
d'Amèrica i tot
i fins de l'Havana;
i omplenin el pou
de roques pesantes...!
Que sempre va amunt
la fera malvada.

Ja a sobre del pou
els rocs fan muntanya;
i el monstre furgant;
i els rocs més enlaire!
I ja és tot el món
que n l'obra s'afanya;
i sempre pel cim
li surten les banyes!
 
 

VA!

Jo tinc una galera
que fa de bon mirar.
De tants arreus guarnida
no en saben les edats.
Li diuen Catalunya
i és reina de la mar.

De roques pirenaiques
són fets los quatre pals;
de solis i banderes
les cordes i el velam;
i amb ceptres i corones
les àncores i claus.

Un jorn de marejada
mal vent se l'emportà:
los mariners dormien
quan fou la baixa mar,
i en despertant vegeren
la nau entre penyals.

Lo fluix de la marea
bé diu que ha de tornar;
més ja la nit s'acosta,
ja el cel és estelat,
i al lluny de la galera
hi ha el mar que no ve pas!

Patró que la governa
no dorm ni dormirà,
remaires que s'esperen
no es cansen d'esperar,
i timoner i nostramo
sospiren capficats.

Si el cel los desampara,
l'infern els aidarà!
Amb llàgrimes les dones,
los homes amb la sang,
per sobre de les penyes
un mar aixecaran!

Mes diu que ha vista la lluna
d'un pal un gat de mar!
Ja tornen les onades!
Ja cruix lo costellam!
Enfora la galera!
Tots a la una! Va!
 
 

FULLS D'ÀLBUM

Volem conquistar l'Espanya
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.

         . . . 

Al rampeu de Montjuïc
m'he bastit la sepultura:
aixís un dia els canons 
estremiran mes despulles
aclamant la llibertat
de la Mare Catalunya!
 
 

SOM I SEREM GENT CATALANA

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
     sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
     i canta que cantaràs.

Canta l'aucell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
     i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
     com tot canta al Montserrat.
 

 
  Guimerà, Àngel (De la poesia completa editada per Blanca Llum Vidal el 2010)

*

Què més vols de l’esclau, dona inclement?
     T’ha vist al peu de l’ara
a un altre home lligada eternament,
     i no ha dit res sa cara.

T’ha vist entrellaçada al teu marit,
     com una heura a la soca,
i uns besos i altres besos ha sentit,
     i ha somrigut sa boca.

Què més vols de l’esclau? ... Fes de son cos,
     en estes nits callades,
lo coixí de l’esposa i de l’espòs...
     i us dormirà a cantades!

*
No ho digues a ningú: t’estimo encara;
per l’ombra guardo ma corrent de plors:
només que tu llegeixes en ma cara:
sóc un sepulcre revestit de flors.

Jo la conec ton ànima traidora;
vil i ingrata com ets no ho fou ningú...
mes sigues santa o sigues pecadora,
què li importa a mon cor! Té fam de tu.

*
Al trobar-te amb lo marit
l’endemà que eres casada,
no li deies pas ni un mot
entretant que jo passava.
I avui, després de tants anys,
al veure’t altra vegada,
li has pres lo braç sobtadament
i li has parlat amb rialles.
És que allavors vas sentit
greu pietat per la meva ànima,
i, avergonyida, tens por
que et tinga pietat jo ara.

NOCTURN

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el món dormit!

La mar és un beressol poc a poquet brandant;
les ones dintre d’ell cada una és un infant
     ont tots s’han arrupit;
i els astres per damunt són mares vigilant...

     Que hermosa que ets, oh nit,
     amb tot el cel florit;
     amb l’aire sospirant;
amb les ones que es mouen somniant!...

CANTS DE PIRATA

Més que la sang dels combats
me plau una sola gota
per sobre els pits de l’amor
que amb ells se bat ma boca.

*

De nit, sota la galera,
el mar que s’alça i s’abat
sembla el pit de ma estimada

inici

poemes solts
 

Pàgina de presentació MAG POESIA