Ara sabem que el cel és fosc de ginesteres.
L'erm crepita: els granís flagel.la la foscor.
Ara, un silenci inert de desertes banderes.
 

INSCRIPCIÓ

Lasa i Zabala van voltats de flama
Lasa i Zabala van vestits de flam
Lasa i Zabala que la llum recama
Lasa i Zabala la mort pesa un gram 

Lasa i Zabala fan un monograma
Lasa i Zabala inicials del llamp
Lasa i Zabala els vostres ulls un drama
Lasa i Zabala quan la por té fam

Lasa i Zabala negra la turbina
Lasa i Zabala en la foscor assassina
Lasa i Zabala els astres són de sang

Lasa i Zabala la claror insultada
Lasa i Zabala el cel tot punyalada
Lasa i Zabala morts al full en blanc

                        22/23-XII-1996
 

DANSA

La festa feixista. Al bivac, la clava dels homes vestits amb pell de lleopard. La llenca de síndria del cel rogenc: gàrgoles. La màscara parla amb veu de metall antic que s'esquerda. 
 

L'ESPAI DESERT
IV 

Si l'amor és el lloc de l'excrement,
si, oferint-me, nua i de quatre grapes, els dos globus de
 llum de les natges, tornes els pits, com la llavor
 i l'arrel quan els ve el temps,
a la pesantor obscura de la terra, si aquests globus
 germinen com germinen els astres
en el silenci blau de l'espai mut,
si fas teu el destí de l'animal, que veu, de quatre
 grapes, l'horitzó de l'hivern i ensuma el foc dels
 boscos, tot resina i pinassa que es fa fum, amb
 gust acre a la boca,
com quan furgo, amb saliva i amb dents, les fondàries
 boscoses i sagrades,
i un dard de llum, la llengua, al botó palpitant beu
 fosques llums,
i amb la torxa del sexe conec ara el país salinós,
i adés, quan t'has tombat, el fons dels llavis tebis i
 agredolços del forn on sóc u, bategant amb els
 corrents i amb les marees i amb el soterrat 
 ritme planetari,
i si un silenci nu ens lliura l'ésser
a la buidor de l'èxtasi, l'instant paralitzat
en què ens veiem el rostre, no cap d'àguila, no
cap de gos ni de mico: un rostre humà, que accepta
de ser ell mateix, proper i alhora majestàtic,
i veu la seva imatge en un instant fet d'aigua,
un temps-mirall, i sap que és ell mateix, i sap
que res no és sagrat sinó ell mateix, que res
no l'alliberarà sinó ell mateix, que res
no el pot esglaiar tant com veure's ell mateix,
i en un crit diu el crit de saber-se tot sol
i el de la fusió que atueix el sentit i obre el coneixement,
i, anul.lant l'ésser, fa retrobar l'ésser,
perquè som l'altre cos, l'altra percepció,
en un temps blanc i buit, en un espai desert,
som el revers, som aquell que ens veurà
des de l'altre costat del mirall on veiem
els gestos de l'amor, i si ara acosto
els llavis a les natges de claredat lunar
i m'abeuro a la fosca cabellera, hi ha un temps
per als meus moviments i un temps per esguardar-los
de dins estant, el temps de ser i el de saber,
el d'esguardar i el de sentir que ens esguardem,
que ens estem esguardant, el temps de l'acte
i el de la visió de l'acte.
   Veig
un espai dissipat, una esfumació,
la llum que hi ha quan és absent la llum,
el so que fan els sons quan no hi ha sons.
Més enllà del silenci, encara hi ha un silenci,
i un no-res cal cercar més enllà del no-res.
L'aprenentatge d'escoltar i de veure
sense sentir ni albirar res, la làmina
lluminosa i compacta i transparent
que no passem, perquè ja hi som: passar-la
voldria dir que ens és exterior. No té
cap entitat, i ho és tot. Si som
és perquè hi som, és en tant que hi som, i els mots
no la diuen. No és cap mot, ni cap imatge: és l'evidència
de la ceguesa de la llum, el buit
que no veiem, el buit que ens veu. Sentir-nos
vistos pel buit i dins el buit alhora,
evanescent, de cap color, sord-mut,
la plenitud del buit que esbotza l'ésser,
que es veu a si mateix, la nul.la llum
d'adonar-nos que som, la consciència
de saber que no ens cal sinó sentir l'espai:
que, com un vidre, som i no som la claror.

SISTEMES

La poesia és
un sistema de miralls
giratoris, lliscant amb harmonia,
desplaçant llums i ombres al provador: per què
el vidre esmerilat? Com parlant –de conversa
amb les tovalles i música suau- jo et diria, estimada,
que aquest reflex, o l’altre, és el poema,
o n’és un dels aspectes: hi ha un poema possible
sobre la duquessa morta a Ekaterinenburg,
i quan es mou el sol vermell a les finestres, jo recordo
els seus ulls blaus... No ho sé, n’he passat tantes, d’hores,
als trens de nit, tot llegint novel.les  policíaques
(sols a la casa buida, obríem els armaris),
i una nit, anant cap a Berna, dos homes es besaren al meu departament
perquè era buit, o jo dormia, o era fosc
(una mà cercà l’altra, un cos l’altre)
               i ara gira el cristall
i amaga aquest aspecte: el real i el fictici,
la convenció, és a dir, i les coses viscudes,
l’experiència de la llum als boscos hivernals,
la dificultat de posar coherència –és un joc de miralls-,
els actes que envaeixen velles fotografies,
el groc, la lepra el rovell i la molsa que esborren les imatges,
el quitrà que empastifa els rostres dels nois amb canotier,
tot allò que una tarda morí amb les bicicletes,
cromats vermells colgats a les cisternes,
a càmera lenta els cossos (a l’espai, com al temps) sota les aigües.
(Ofuscat com el fons d’un mirall que es trencava, el provador
és l’eix d’aquest poema)

     (D’Els miralls, Barcelona, 62, 1970)


EPITALAMI

   Unglejant, picant fort de mans al carmí de les teves anques –dolcesa! El gust del teu excrement de dona és el gust agre de la castanya. Ampolla de vinagre, ampolla negra d’ambre a la bescambra. Cúpules.

     (D’El vendaval, Barcelona, 62, 1988)

PAISATGE

La violència de l’ull
encaterinat amb el dia:
el sol en síl.labes congria
el mot de la llum a l’escull.

La llum que vull, la que no vull
a l’espectre de la bugia:
papallonejadora, em guia
la cambra obscura al blanc del full.

A les palpentes, tot l’estiu
és una randa d’escriptura.
El món en la claror s’escriu.

com la llum en la pedra dura.
El mot a la plana s’atura.
a l’arquitectura que viu.

     (D’El vendaval, Barcelona, 62, 1988)



EN LA MORT DE MARIA-MERCÈ MARÇAL

          El bosc és a tocar de can Bussana
               Maria-Mercè Marçal
          (Carta datada el 14-XI-97)

El bosc és a tocar de can Bussana
i s'escanya la llum en el teixar;
un cop de llança, al blanc d'aquesta plana,
l'esgarrifança del matí lilà.

Passatgera de l'aigua selvatana,
que et daves en almoina com el pa,
engrunadora de l'amor, germana
de la fletxa que tota es vol lliurar:

vas viure com l'albatros en la nit,
quan la tenebra atònita no el sap,
aquell batec amb ànima de crit,

aquell clam de claror de cap a cap,
que, al cel enlluernat, a trenc de dia,
diu la fúria de la poesia:

més pur que tots nosaltres, aquest llamp
que t'encén i t'immola en un estramp.

          Agost de 1998

Una pàgina sobre Pere Gimferrer

Una altra pàgina sobre Gimferrer

poemes solts
 

pàgina presentació MAG POESIA