Versots de Salom, en la paràfrasi del
 "Pobre anguniejat". Serà casual la
 semblança amb algun conegut correcte. 

Abatia a cops de pal,
perseguint-la dins el somni
amb urgent tenacitat,
alta volada de cignes,
nobles ocells augurals.
Deixa la llum de muntanyes
i davalla vers ciutat.
Es decanta per l'entrada 
de cavall sicilià. 

Treu darreres gotes
de qui no té res.
S'aprofita sempre
de fam o de set.
Tracta en pa, rajoles,
teixits, ferro vell.
Ven avui per cent
el que costa tres.
Gemegant contava
a tothom que hi perd. 

Aplega en poc temps milions.
Aleshores adquiria
de l'Església absolucions,
per si de cas hi ha una mica
de Déu o potser d'infern.
Tan segures inversions
donaran renda bonica:
no saps mai si aquestes coses
a la llarga són reals. 
Trametia als hospitals
i als Infants Escrofulosos,
a vegades, quatre rals. 

Tots els règims troba bé,
mentre pugui fer diner.
De prestigi va en augment,
mastega amb enteniment.
Per malalt no es fica al llit.
És tan savi, que ha reunit
llibres i llibres triats
(lloms de pell, títols daurats).
Per arrodonir cultura,
compra discos i pintura.
Es distreu jugant al mus
i passeja en automòbil
com si fos un gra de pus. 

Predicant seny i moral,
arribava, gras, content,
a una edat patriarcal.
Moria sobtadament,
sense gens de sofriment.
Quan el duen a enterrar,
segueixen rera el taüt
capellans i forces vives,
innombrable multitud:
aprengui la joventut. 

En nom de tots els ocells
esclafats, dipositem,
en homenatge, corones
de lliris i de clavells
al blanc sepulcre. Després
corbarem, servils, l'esquena
en presència dels hereus.
 
 

UNA CLOSA FELICITAT
ÉS BEN BÉ DEL MEU MÓN 

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida. 

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc la immensa 
sort de vendre'm
a trossos per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l'esperança,
i m'endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmalaltit per versos
disciplinats, com aquests d'ara, amb pintes
de fosques marques que l'alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya. 

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d'aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l'enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.

inici
 

Més sobre SALVADOR ESPRIU
 

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA