Salut, vells immortals! Amb les nevades testes,
amb les barbes del gel caient sobre les vestes
d'estam o de vellut, ja us veig, oh Pirineus!
Formiguejant humil baix de l'altesa vostra,
ma vida d'un moment corpresa ara se postra
 i adora a vostres peus.

¿Seríeu reis pastors, vidents o patriarques,
ascetes o guerrers? De tot en veig les marques
en el segell distint de vostra majestat.
Mes tots, oh vells gegants!, units en assemblea,
tots ara m'infoneu una mateixa idea
 de la paternitat.

Bé sou els pares forts de nostra gent i raça.
A vostres flancs arreu el viatger que passa
veu temples i castells, com nius de l'avior...
D'aquí fou que, sortint en creadores guerres,
l'escut dels quatre pals fità les nostres terres
 amb sang d'igual honor.

Com brollen aquí els rius que alleten Catalunya,
la parla aquí brollà que mai del cor s'allunya
del poble que la té per signe distintiu;
i els noms propis aquí de viles i paratges,
com a records pairals perduren en llinatges
 de mon terrer nadiu.

Fill de Mallorca, jo no estrany aquesta terra
i sent fondes arrels al cor de la gran serra,
talment com atractius d'una sagrada llar.
Me passa com al nét criat lluny de sos avis,
que al veure'ls, espantat, mes sense por d'agravis,
 se'n deixa agombolar.

Vells avis immortals! Contau-me'n de rondalles,
dictau-me'n de cançons, d'idil•lis i batalles,
de torres, monestirs, estanys i encantaments...
Obriu-me el fosc tresor del temps i del misteri
i rabejau-me avui en el frescal platxeri
 de prats, fonts i torrents.

Deixau-me somniar dins vostres fondalades,
deixau-me beure a pler a vostres fonts gemades,
que baixen de les neus saltant de joventut...
Papallonar deixeu-me en lliris i ginestes
o pels rosers de llum que sobre les congestes 
 esfulla el sol caigut.

Bressau, rejoveniu ma pobra poesia
amb eixos vells cantars de dolça melangia
ungits de boira i sol i aroma bosquetà.
Entre passats i vius, aquí vull combregar-hi
en la unitat de sang que ensenya eix santuari
 del geni català.

Ah!, si com del passat me revelau les coses,
podíeu fer-me oir les que el futur té closes
damunt la nostra raça en tenebrós segell!
Bé em plau interrogar vostre repòs profètic,
que sembla atreure aquí tot esperit poètic
 per intimar amb ell.

De nit, quan el silenci engendra la paraula
que cada gran penyal amb sos veïns entaula,
formant com un consell de savis gegantins,
entendre m'ha semblat quelcom de tal murmuri
sobre la raça fent patriarcal auguri
 de força i nous destins. 
 

LA CALÚMNIA VENJADA
(Tradició mallorquina)

Tocant de mort planyien les campanes
quan entrava a Ciutat un cavaller
set anys absent per terres llunyedanes.

-Qui és el mort?- preguntà a son escuder,
i aquest, per dir-li lo que deia el poble
un escolt a l'orella li va fer.

Llavors sa cara trasmudava el noble,
i entrant a son alberg, baixos els ulls,
per llarga estona romania immoble.

De sa memòria ja borrosos fulls
ell repassà amb les tristes campanades,
i ne sentí sos llagrimals remulls.

Les portes del casal volgué tancades
per no veure ningú, i allà tot sol
amb son remordiment lluità de bades.

Embossat ell sortí, ja post el sol,
i a Sant Francesc entrà. La nau grandiosa
vestida estava amb paraments de dol.

A la llum de quatre atxes tremolosa
va veure estesa en cadafalc obscur
una morta de vesta blanquinosa.

Era, ai! la noble Elionor Desmur,
la blanca verge de sa amor primera,
que un cor li havia dat tan dolç i pur.

Ai Déu! També la víctima allò era
que ell malferí amb sa llengua criminal
entre amics dissoluts, set anys enrera.

La negra taca d'aquell mot brutal
prest hagué feta desastrosa via
cobrint la jove amb deshonor mortal.

Ella en tirà la lenta malaltia
que l'anà consumint, dementres ell
d'un pare ofès i venjador fugia.

A Flandes se'n fugí, i l'ardor novell
del cor indòmit esbravà en la guerra,
oblicant-se de tot, el jovencell.

Si allà tal volta va enyorar sa terra
i en la nit, a deshores desvetlat,
sentí el remordiment que al cor s'aferra,

abans de gaire ja l'hagué ofegat
dins el vi de l'orgia desfermada,
amb sos costums a lloure de soldat.

Mes ai! Des que a Mallorca féu entrada,
creient l'escàndol juvenil perdut
dins l'honra militar per ell guanyada,

al cop d'aquella mort desprevingut,
bé s'era oberta la ferida closa
del vell remordiment, com mai agut.

I al veure morta sa promesa esposa
víctima del seu crim sense perdó,
agenollat caigué sobre la llosa.

Un frare que allà feia oració
ran de la caixa funeral va veure,
i li cridà de sobte: -Confessió!

Se confessà el donzell, com és de creure;
i en penitència li posà el confés
guardar la morta, sens menjar ni beure,

fins que la missa d'alba se digués.
Ell prometé que prou la guardaria
vetlant tota la nit, sens ningú més.

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

Quan acudí la gent, amb lo nou dia,
trobà allà en terra el cavaller caigut,
que arrancada la llengua prop tenia.

Era mort. La difunta en actitud
de dormir, jeia amb plàcida bellesa,
sens un plec de la vesta remogut.

¿Quina violència allà s'era comesa?
Ningú el misteri se'n pogué explicar
entre tota la gent, d'horror corpresa.

Sols un frare ja vell, que a meditar
va romandre de nit dins la tribuna
el misteri d'horror va declarar.

Ell referia que entre dotze i una
s'era alçada la morta del seu llit,
mirant-se el cavaller de vesta bruna.

Aquest fugí corrent, espaordit,
i darrera, la morta li corria
a lo llarg de la nau, seguit seguit...

Ni un sol portal pel fugitiu s'obria:
tres vegades el temple va voltar,
i a la tercera volta s'esmortia.

Lavors la morta un peu li va posar
sobre el pit, i amb un lliri que portava,
la llengua, sense esforç, li va arrancar.

Després la morta a son baül tornava,
arreglant-hi los plecs del seu vestit,
i tot en pau fins a la llum quedava.

Tal se contà l'horror d'aquella nit.

inici

Més sobre Costa i Llobera
 

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA