miquel cardell
 

Carretera dels presos

Columnes carregades d’aucells morts,
de grans aucells amb les ales marcides,
l’escarabat devora les palmeres
a la carretera dels presos.

Hi ha esbarts de gavines que pasturen
la roja mar dels solcs que obri el tractor
al rostollar. Hi ha clapers, estruços,
a la carretera dels presos.

Aperduats turistes que no senten
els fantasmes cansats que piquen pedra
quan la lluna glateix a les figueres,
a la carretera dels presos.

Barraques esbucades, ombres blaves,
torna l’ullastre a les quintanes soles.
Tres paons blancs t’esperen al capvespre
a la carretera dels presos.


sota la volta de ferro

VETLA

          Sobre un tema de Jean Tardieu

Com qui no se n'ha anat mai
i retorna vençut,
has col.legit que tot coneixement
es fonamenta en la desconeixença
i la claror que, tènue, enllumena un redol
arrela arreu en una xarxa d'ombres,
com la mà que entra a l'aigua
i escampa un infinit de cercles que s'esborren.

A voltes t'ha semblat que te n'arriba
-un eco, just, un rerefons d'escumes
lleu i constant, un dring de vent i eixàrcies
rere la nit, enllà de les finestres
de la casa on et colgues per primera vegada-
el clam dels mots que amb cada mot descartes,
l'obac oneig d'allò que els mots no diuen.
 

***

OFICINA DE RATES

Pressent darrere els vidres, nit enllà,
fresseig de sigiloses genetes, a racons
de pedra i vegetal.

És més fàcil, però, sentir les rates
que et sotgen d'amagat
per les escales cegues
que no menen enlloc,

les rates migratòries que a la tardor abandonen
la ciutat estival, quan la botiga tanca
i Europa torna a calar foc a estadis
i s'ha acabat el pròdig
mannà d'escombraries,
i en multitudinària
migració, a onades,
surten a foravila afamegades,
fent matx, fora mirar prim,
i entren a les cases i devoren
els fills dels sords que dormen
plàcidament encara
                               i enganyats.
 

REMAKE MOLT NEO (EN BLANC I NEGRE)

El sol al cos, vailets de Passolini,
com un esbart d'adolescents gavines
cruels i amb fam tota vida, enrevolten
la dona que amb ulls blaus ho accepta i mira,
nua i amb quaranta anys a la mirada,
aquell estol de cossos que gallegen
paraules que no entén; però coneix
el to insolent, procaç, amb què s'expliquen
detalls de nits que ella coneix i cerca
-sobre la sorra el sol grenyal dels cossos
i, en la foscor, esser jove i abraçada,
a revinglades com si tot fos lluna
i la vida pogués tornar-se a escriure
o no hi hagués les veus dels qui fan coa.
 

Pàgina presentació MAG POESIA