Hi havia un gran senyor
que habitava es seu castell,
i a la vila, no lluny d'ell,
hi vivia un llaurador.
   Una filla aquest tenia
blanca i rossa, jove i bella;
es senyor, perdut per ella,
s'abrasava nit i dia.
   Puix per tot aquell contorn
no se troba cap fadrina
que tenga cara més fina,
ni que amb més gràcia s'adorn.
   Cada volta que ell la veia
son amor li ponderava,
i ella tot d'una es tornava
com la grana de vermella. 
   I si li diu que l'adora
i devers ella s'acosta,
no rep mai altra resposta:
-Vós sou comte i jo pastora.
   -Jo per tu pastor em faré,
de grandeses ja estic fart.
-Ai, comte, que heu vengut tard;
un altre es meu cor ja té.-
   Es comte, fora de si,
s'amaga dins un torrent,
i quan ja no passa gent
se planta enmig d'es camí.
   Poc després veu comparèixer
un jove que se'n venia.
Era es jove que ell volia;
es rancor l'hi féu conèixer.
   -Mira -li diu-, tu em fas nosa;
o tu em mates o jo et mat.
Un d'es dos, d'aquest combat,
en jaurà davall sa llosa.-
   I s'espasa li ofereix,
que ell no vol de cap manera;
però es comte es desespera
i amb sa daga l'envesteix.
   Es combat acaba prompte;
aquell jove dóna un crit,
perquè es tem que dins es pit
li afica sa daga es comte.
   I abans de caure en es fang,
sa sang que li raja empara,
i an es comte per sa cara
tira un glop d'aquella sang.
   Es comte la se fa neta
amb se aigos d'es torrent,
i an es mort el du rabent
a enterrar dins una pleta.
   Tres o quatre nits després
se n'entra a ca sa pastora,
que es seu estimat enyora
i res sap d'aquell succés;
   i com la veu tota sola,
i com la veu tan hermosa,
i com la veu desdenyosa,
s'enardeix, es cega, es vola,
   l'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du,
i amb cor tan ardent com dur
sa porta d'es quarto tanca.
   -Estimat meu, ajuda'm-,
sa pobra pastora crida
i cau tot d'una esmortida,
i de quant passa no es tem.
   No es tem que un fantasma blanc
se n'entra i es comte mira,
i amb mà tota d'os li tira
per sa cara un glop de sang.
   No es tem que astorat i fred
es comte fuig al moment,
i corre an aquell torrent
com un cero mort de set.
   Però en va es rentà sa cara,
en va fonc es seu treball;
l'endemà dins un mirall
tacada la's veu encara.
   Dins un quarto se tancà,
i a les fosques i tot sol,
ni una finestra obrir vol,
ni un d'es patges deixa entrar.
   I quan és ja bé de nit 
an es torrent se'n davalla,
i es renta, i es renta, i calla,
i se'n torna an es seu llit.
   I quan ja que és auba creu,
sols obri una retxillera;
davant un mirall espera,
i sa sang encara veu.
   I això passa cada dia,
i tots diuen que s'amor
ha causat an es senyor
una estranya malaltia.
   I de set anys per espai
cada nit sa cara es renta,
i cada auba li presenta
aquella taca es mirall. 
 

inici

poemes-solts

Pàgina de presentació MAG POESIA