LA CONFIDENTA

Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades 
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.

Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust...

I quan la talles... ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall

LA CABRA QUE HI HAVIA

Palma, Documenta Balear, 2008 (La cantàrida, 4)

Amb arrels barcelonines, montilleses, caçorlanes i bunyolines, Blanca Llum Vidal ha crescut a Casserres, poble poema. Ha estudiat a l’escola i al carrer. Passà les febres a l’Índia. Aprofundiment en els arcans de la filosofia i del llenguatge a Puig-reig. Treball social a la Barceloneta i al Port de Sóller. Les gotes de pluja al fil d’estendre de ca la Pepa Llanera li fan escriure els primers versos. El vocabulari de les muntanyes de Catalunya i de Mallorca li va a favor. E%u0301s amiga de dimonis, de rampells i de cabrits. La seva escriptura és formentera, és a dir, de blat, i no s’hi bada. Els genolls, de gitana.

Cada vers seu val més que mil imatges, que s’hi destil·la, s’hi despulla, s’hi estripa com un parrac que en conté un altre que és ella del tot i t’abriga.
J. Grifoll

                            Al ser fora, digué de mi:
                            “ha de renyir amb lo món per estimar lo món”.
                                            dels dimonis de Verdaguer

PER AIXÒ

Per culpa del dimoni de la Font.
A causa de la Dea apareixent-te per les mans.
Per defecte de Llevant a dins la mar.
Perquè l’Herba s’empassà tot el combat.
A conseqüència de la Molsa en el pedrís.
Per motius inexistents traçats a l’Ombra.
Per encàrrec d’una dama que és de Fang.
Per fantàstiques Raons bullint a l’olla.
Per l’efecte escandalós del Paper blanc.
Per fer un favor a un ram de Ruda.
A petició d’aquestes Dents que eren de llet.
Per les característiques de la Veu de la guineu.
Per la manera d’afigurar tots els Misteris.
Per la intensa Llum que fa la Fosca.
Pel gust que té la Parla entre la Terra.
Pel moviment d’un Roure vell davant ta llar.
Pel caràcter antiquíssim d’eixe Món
i pel posat del Granotell dins l’Univers.

Per això ho faig. Perxò t’estim.
Perxò m’hi estic. Perxò me’n vaig.
Perxò sentim. Per això escric.



DE BAT A BAT

Tot té un origen
                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrexuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclu, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, le suq entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix.



             l’astre de foc i ambre
            li entrava de ple dintre la cambra
           i ella nua, amb delícia,
          s’abandonava a la fulgent carícia.
         De tant donar-se a aquestes dolces manyes
        va ficar-se-li el sol a les entranyes.
                       Joan Maragall

PRENYADA

El balcó de l’antigor era un balcó.
Una bèstia bramulaire de granítiques escates,
ales de gall molt indi, dents de ratpenSat
i cresta amb llargues pues, des del clatell fins a la cua.

El balcó del temps poc ha era quasi comestible.
Era fet de llum d’orgasme i tot ple de flors de l’aire.
I el forjat era de vent enramant foc,
cremant la idea, que en combustió és dona vella
i brama més, molt més encara, que l’animal de l’antigor.

El balcó d’abans d’ahir volia ser balcó.
Una estructura quasi cúbica
tota oberta obrint la llar,
baranes davant, rajol roig encès,
espera d’hivern, tenint-hi persianes,
el lloc de fer-s’hi amic, de cridar el veí,
d’estendre-hi l’abric, d’albirar-ho tot,
de beure’s l’espai.

El balcó d’ahir vivia poc estructurat.
Començava a ser poc cúblic,
a treure’s les baranes,
a incendiar-se tot el roig,
a desentendre’s tot ell tot,
a despullar-se de persianes,
a enamorar-se de l’amic,
a albirar-ho tot borrós
i a embriagar-se d’univers.

El balcó del dia nou comença a no ser balcó.
S’enyora ma senyora –que sóc jo-
de no ser-ne –de no ser-me-,
i diu prou, m’hi nego, me’n vaig, canvio,
vull vol, voler, volar, buscar

pel temps era temps
en el balcó se m’hi ficava el vol en tota jo,
em prenyava de llum
i el nin que naixia
tenia més set, més set d’univers…

Temps Era temps m’era, i em sóc, balcó.



POESIES A TES MANS

Se us apareixen les muntanyes dins l’esprit
quan el vent se les menja amb vostres ulls.
Prô Sant Onofre, intacte,
us diu que hi és i veu Norfeu.
Norgeu us veu i us assenyala,
la pluja us toca vora mar,
el cel es llança dintre seu,
sentiu el corb damun t la closca
d’un Cargol que us és el centre
de la plaça més antiga del parlar.
Sota el balcó passa un gavià
anant al port de pre-nosaltres,
de quan ja hi érem
dins el cos del gallinam
i en el puc que hi ha en els ous.
S’està esborrant el muntanyam.
Sota el balcó, tu em dius que té piquets la mar
i ell sent que vós haveu de ço tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
L’orquestra calla.
Tu i Ausiàs March, sota la pluja.
Jo, de lluny, endevinant-vos…
I aquí en l’endevinalla també hi plou,
car el misteri no sabut de l’estimar-te
regalima en la ciutat que no té sol
fins que se’n va.
L’orquestra calla.
Per ‘qui, també un gavià…



                        Hi ha en els ulls humans una cosa terrible […]:
                        el crit clandestí d’haver-hi ànima.
                                  Fernando Pessoa

L’ARGOT DE LA PUÇA

Jo no sé si he ancorat sa meva ànima a l’arena.
Jo no sé si ets tu una platja, crec que ets la mar.
Sense tocar-te, he navegat durant mil anys per dintre teu.
I mil són molts. I mil s’esborren, com la duna, només bufant.
I vaig bufar, i l’eternitat prengué la forma de les onades,
prengué el seu so, la seva olor, el seu color,
llur moviment de terra mar,
la seva veu sempre antiquíssima,
de cada dia, de cada sol.

Que és la matèria que la fa forma, que la fa ser,
lo que em conforma, lo que me fa,
me fa voler, me fa voler-te, me fa volar.

Has estat el trobador contemporani, l’home salvatge,
el druida del bosc, el mag de les coves.
Has estat l’espurna primera, la dent de l’infant,
l’argot de la puça, la plaça del poble,
la cua de bou, la bèstia parlant.

Ho has estat, jo m’hi he en-cor-at
i ara ets el pur present trobadoresc que sap fer foc,
perquè jo ho sé, que saps fer foc.





De la pàgina <POÈTICA CRAPULISTICA>


 
I UN GOS LLADRANT

Ara véns i em mossegues tot el ventre.
No en tens prou i t’agafes del meu coll.
Ara hi tornes i em llepes tot el temple.
M’assenyales i m’ensenyes el cos moll.
Te m’acostes i em preguntes tu d’on surts?
i et dic que sóc de la cirera i sense murs
i em respons i perquè jo si sóc mentida?
perquè l’has i l’he sentida...
I a més em dius que hi ha molins,
pagesos vells amb espardenyes,
dones lluna fent cigrons
i un gos lladrant si li fas senyes...
En vull més i llavors ve la rondalla...
diu que diu que hi ha un amor que ja no calla...



CRIM

apunyalament d'estels directe al pit.
t'ho dic: sobredosi de colors a les entranyes.
sí, tu n'ets el responsable.
t'aviso: moro extasiada al mirar l'heura
que se t'enrama per tot el cos, i te'l fa fèrtil
color de nin saltant pel camp bosc a través
terres endins de la paraula.
sí, tu n'ets l'únic culpable.
t'informo: moro de gust al tocar el foc
que fa la pedra aquest matí, color baladre
de fulla roja que sembla tu venint a mi
cercant-me l'os per aferrar-t'hi.
ha estat un tret directe al cor.
i a tu: t'assenyala aquesta mort
que neix enmig de tant de verd i tant d'amor...
(blanCalluM)
avui d'avui de vull que bull mallorca!


 
L’UNIVERS DE LES GUINEUS

Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...

Nosaltres i tu
Palma, Lleonard Muntaner, 2011-02-28

Blanca Llum Vidal
Tendències? No s’hi inscriu. Tria en Llull, els seus amics, la Rodoreda. Llegir-los a Progrés quan hi ha entrat per Llibertat. De punt de llibre un home i una dona davant una tassa d’excrements. Mira Miró. Entra en el quadre per l’esquerra, que allà és més focs. Escriu, esborra, estripa, torna a escriure, a vegades ho diu en veu alta, a vegades publica el que ha escrit, molts vegades no i té dos versos d’en Sebastià Roure enganxatas a la paret: Som-hi, que n’hi ha per tots / i en sobrarà. No té mètode. No procedeix de cap manera sistemàtica ni amb cap fi determinat. Sols hi ha intenció: dir la lluna a la muntanya i udolar amb la boca humana.

Nosaltres i tu només ocorre, succeeix en tant que som i som humans en tant que llaç, `paraula dita, braç ajudant-se, cua que es perd, trena d’escoltes, aire d’enmig. Nosaltres i tu només diu l’aire aquest de prop que diu nosaltres des d’un jo que et mira a tu i des d’un lloc que és el mateix. No hi ha cap salt, no hi ha deliri, no hi ha cap ordre.

Com un llir clos i que s’obre
els teus dits a dins em són
salvatge obrir-se de la flor
més atrevida, més de tres claus.
(A l’Empordà, la flor dels tres claus
és la passionera).

        represa del poema “És quan dormo que hi veig clar”
                                                                               d’en J. V. Foix

És quan vull parar la taula
‘vent tocat la flor boscana
que em veniu cantant la faula
tu i el vers dalt la tartana.
Com sou foc de la paraula,
com que sempre he estat gitana
i com sou l’edat migjana
us he amat dient: -cantau-la.
És quan vull parar la taula
‘vent tocat la flor boscana.

És quan dius a la formiga
que sa parla és de gegant,
que la fosca çés més amiga
i l’abim s’ha fet més gran.
Mor la mandra i la fatiga
si ta ciència em ve saltant
sempre a prop i mot arran
del caminet de la ortiga.
És quan dius a la formiga
que sa parla és de gegant.

És quan veig que tu has escrit
tot fregant ones i mates
que hi ha un pou ple de sentit
i és curull de coses guapes.
L’univers és tot farcit
de pastors i de piranyes,
de ganyotes molt estranyes
i d’estels que no han sortit.
És quan veig que tu has escrit
tot fregant ones i mates.

Dins la tomba del fenici,
a on hi creix l’esbarzer,
hem llegit que al sol darrer
no es pon l’amor, és inici.

            “He estès cordes de campanar a campanar,
             garlandes de finestra a finestra,
             cadenes d’or d’estrella a estrella, i danso.”
                                                           Arthur Rimbaud
                                                          Il·luminacions

Llavors nuaré fils a cada corda,
posaré embuts entre finestres
i diapasons d’estrella a estrella.
I enllà, després, amb tot, una sardana.
La tenora, ve dels astres.
El flabiol, sona com
mitja pluja que cau i regalima
per dins la vida que és.
La cançó, la dels antics
trobant al cel.

          “hom pot saber tota re natural
          segons que enteniment ateny lo sensual.”
                                                               Ramon Llull

Mentre un nom ens posa nom
i som el nom de l’element
de la paraula on ix el nom
passen segles, vénen albes,
cauen fruits i es fan cistells.

I també, a dins el bosc,
hi passen coses, i se n’hi pensen...

Existim en les cançons
que en el món hi ha.
I així, Foc i Aigua i Terra i Aire
i l’amplitud que hi ha en el ser
pur oposat i alhora amic
van donant la primordial,
l’elemental, la concordant
rima del món...

        represa del poema “Cercles”
                            d’en Joan Vinyoli

Un altre cop vols enfonsar els peus
a la terra.
Està bé, però pensa
que no serveix de res clavar-hi els dits,
que has d’estar aquí quan és de sorra
i quan és fang, des que surt el sol
fins la tempesta
     -tindràs la companyia
dels pinyols, podràs veure l’arrelassa
universal que hi ha davall d’homes
i cases-,
     aprenent sempre boscos,
per si enllà de muntanyes, tota una serra, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has estat l’arbre convincent.

A dins al fons de baix la vall,
allà on tot és i tot comença,
estreny el bosc l’esgarrifança
d’un gemec que es torna tall.
Ella, la nimfa, que no té centre,
que no vol déus descarregant
sa font elèctrica i gegant
moplt endins a dins son ventre,
s’enlaira i fuig, es mira els astres,
-malastrugança és el que ve-,
es torna arrels, fulles i branques,
llepa la terra, es fa llorer.
Ell, monstre de bava divina,
no veu larbre, topa i patina.

Un discurs ple de sutzura,
migpartint l’arquitectura
de l’esprit i sa figura,
s’alça amunt fins a l’altura
d’allà on tot me desnatura.
És un mal que ve i em jura
que si em moc tot se m’atura
que amb els mots farà costura,
car la força és la mesura
per matar la cosa pura.
De no res no se’n té cura,
sols de fer-se una gran mura
vora el cap, seny i freixura
per tancar-se en l’estructura
de la més vil impostura.
Prò aquí fora, on tot hi sura,
on no hi cap ‘questa malura
i on el fruit neix i madura
seguirem nostra aventura
pels camins de la natura.

M’he trobat amb un invent recargolat.
Hi ha de tot, només de tot, menys un cargol.
Tampoc no hi corre la guineu ni l’escarbat
i al capdamunt no hi ha fet niu ni un verderol.

Té funcions i un arsenal d’artilleria
que te diu si avui fa sol o ve tempesta
però no sap ni sabrà mai quina és la festa
de l’enginy quan se ne’n va de romeria.

No només no don ni beu ni diu virtut,
hi ha la nosa, el mal de món i la opulència,
en l’aparell. I allà dins mai no hi ha hagut

de l’arbre l’ombra i la potència
que enllà del camp ha estat i ha dut
del viure antic l’estranya essència.

El plat es trenca,
el got es vessa
i el neguit
és com de plor,
de pena teva
i de por santa.

Veus l’esquerda
que té el món
i cridant,
adorant-la,
esgarrapant-la,
t’hi comuniques

i et fas entendre.

A l’ocult del teu silenci:
a la paraula que t’esqueixa el no sé què.
A la ment que calla i t’embogeix
i a la follia que t’exalta o mig enlaira.
A la virtut que se t’inspira entre les pedres
i als seus déus i als que elles són.
A la boja veritat:
a un arbre fent-se vell i ample.
Al nèctar resplendent d’una tenebra
que s’allarga i on els colzes se t’hi en van.
Al culte “a destruir-lo” i a l’objecte “si mateix”.
Al més pobre, al trapezi i a la corba del misteri.
Allà, m’has dit, viuen, i lliures, els teus fantasmes.
I amb el gest, fent-se carícia,
es fan amics i criden i conviden a la dansa
alguns meñus dubtes.
Els altres, erren pel prat d’una delícia:
el balanceig del fil més prim
entre lo ver i el salt no fet d’alguna llebre.

Home i ocells
Barcelona, Club editor 1984, 2012

Blanca Llum Vidal (1986) va néixer arran de mar, a Barcelona. Ha viscut a Casserres uns quants anys i ha tornat a ciutat. Ha publicat La cabra que hi havia i Nosaltres i tu. Ha editat la poesia d’Àngel Guimerà i les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona. Ha participat a uns quants llibres col·lectius. Els darrers: Màscares i reclams —vint dones interpreten Montserrat Abelló— i Ningú no ens representa —poetes emprenyats. Els últims textos que ha escrit sobre altres s’han ocupat del Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova, de El ansia de la pandorga d’Orlando Guillén i de les Tres sorores de Salvador Espriu.

Són poemes en prosa, sí senyor. I no fugi esperitat. ¿Li agraden les bombolles de sabó? Jaspiades, lleugeres… i ben plenes de no sabem què que crèiem definitivament perdut. Abans se’n deia l’esperit d’infància: ganes de comprendre com són les coses nues. Cal una gran llibertat i una gran exigència. Creure molt en la fantasia i moltíssim en la serietat. És un joc seriós, sí senyor: se’n diu Homes i ocells. ¿Farà el favor de volar?

“Homes i ocells és un llibre que mira. Que treu el cap per la finestra per veure què hi ha i com continua. Homes i ocells és un llibre que escolta. Que truca a les portes —de la gent, de l’escriptura— per veure què diuen i què en fan, amb el silenci i la tempesta.” Blanca Llum Vidal

ELS ALTRES

Te m’enduies i dormíem a terra en una espècie de paller sense palla –de raons sense consciència- i no existint –només forat. En un racó d’una cambra sense porta, ens estiràrem. El reflex de l’astre ens tocava les cares i ens envestia la nit. Et veia els braços. Em deies que aquests eren els altres camins de l’amor. Amb la pell a la pols, semblaves un àngel. M’imaginava sortint, ja sense mal, de dins les pells d’una ferida, d’un immens carnesqueixat que ja no cou. I tu, caigut, fent-te més àngel, em posaves la mà allà on la cua es va perdre. Jo t’escoltava la por bressolant-te amb la mà blanca. Em deis “vine, serem el temps”. Et feia “sí”, descambuixada amb la mà torta. I érem l’espera: el punt abans d’arrencar el bull.

GRÀCIA

M’ha beneït el genoll de gitana una gitana. Me l’ha tocat amb la mà grassa i d’un ros emmorenit, torrat de segles. S’hi ha repenjat per enfilar-se a la tarima del seient de l’autobús devora meu. Ha mirat per la finestra i a l’escot no sé què hi guarda, però remena i sap que només ella té la pols que brilla tant de quan el sol no té manies. No sé què augura aquest seu gest però assenyala i si prediu és per l’ocell que hi ha per fora: una merla a la campana i un minut per a les tres.

PA AMB VI I SUCRE

Diguéssim que de cop, sense pensar-ho, he picat al pany del cel. I m’han obert, sí, m’han obert tres àngels de veritat. “Passa”, m’han dit, i la veu era bonica, era forta i clara alhora. I he tingut por. Un tremolar terrible m’ha envaït l’únic poc seny. ¡Ai! allò era el paradís: l’arbre fruiter, la sorra fina, la mar en calma, la vida arreu. He descobert, tocant el cel, el que és el pànic. He conegut l’espant ardit de qui és poruc. “Me’n vull anar”, els he dit. “No marxis, que allà, just darrere el fenollar, hi ha mal, patir, dolor…” Llavors, tot sol, car ells feien ganxet davall un pi, m’he acostat al fenollar i en l’instant que volia prendre’l se m’ha fos entre les mans. Meravellat, m’he girat i he vist que allà on eren els àngels hi havia tres rocs: basalt, llicorella i malaquita. M’hi he apropat, m’he assegut damunt el gros i he parat taula al meu costat: pa, vi, sucre i una figa mig pansida d’aquest lloc. Havien cosit un vel antic per al seu amic l’home de terra. He menjat, m’he enfangat i m’he adormit.

CASA

Una escala amb els graons i un edifici amb una escala i una escala a l’edifici i uns graons on hi ha qui seu, és una casa amb el trencar-se per patir i un patiment que vol remor, remar l’amor, remar la mar de mala mar i amar de mà on hi ha qui treu el cap de l’aigua, que és un espai nuat al temps que fa del temps l’espai amb nus i el nus tallant on hi ha qui lluita i qui s’hi lluita amb cada lluita, que és un abisme al capdavall d’un altre abisme amb un abisme apuntalant-lo i un puntal on hi ha qui...

PROGRÉS

Va ser llavors quan vaig saber que vivia en un mar que era petit i de rajoles. Quan vaig fugir-te o vas anar-te’n. Quan em vaig treure i vas plorar i et vas ficar encara més lluny i jo plorava. Va ser quan vas entrar dins d’una mar que era molt gran i que era d’aigua i de veritat. Va ser quan vaig sortir a regar la rosa i la rosa era blanca i alguna poncella al seu costat es moria dura i sense obrir-se. També el gessamí, regava, i també el gessamí, es moria. Les altres vivien. La camamilla, la menta, la xicranda perduda entre altres noms, l’alzina, el magraner, una rosa ni rosa, ni blanca, ni vermella, l’estramoni amb els cucs —ferit d’estrella—, els tretze fills de l’alfàbrega, la palmera amb el cap a l’entremig fent-la palmera, les cintes, el llorer, el crucifix d’heura i la flor negra, l’altra menta, la falguera, la mena d’ametller que no creix, la japonesa tan trista, enciams que no neixen, i uns quants d’una mena estranya que es posa pertot xuclant la vida i que és bonica i que semblaria un virolai si fos modern. Va ser caminant de l’aigua a la planta —sortint a regar amb el cor de roure, el coll de dama, amb el mal cap i a l’amor da’t— quan vaig saber que vivia en un mar perquè en el terra de casa hi havia sardines de rajola. I si eren de fang que havia estat cuit, devien ser mortes. Però si hi havia peix hi havia un mar i aquí, d’aigua, no n’hi havia. I per això no calia esquenapelar-se avarant ni intentar res amb la barca i el que era més fàcil, doncs, era el naufragi. Passava, però, que no en sabia de fondos fins dels que t’hi fons fins al final. I per això no naufragava. Perquè un naufragi és anar al fons després de caure. I també per les plantes amb nom i les que no. I per les sardines. I perquè reia amb la rosa i amb la mare dels tretze es feia tendre i se’m feia en els ulls una marca de barca. I això volia dir que hi havia un mar per navegar i si hi havia un mar potser les sardines no eren de fang i el que passava és que eren marrones, que estaven quietes i que totes miraven cap al mateix costat. I tu estaves en una mar que era gran, que era d’aigua i de veritat, i jo, al final, jo resulta que també. I les mars, encara que ho sembli, no totes s’ajunten, no, perquè mira el Mar Negre...

DESARREL

Construir-me una paret que no separi. Posar-la entre la pena acostumada i aquest aguait que ve del cor. Aixecar-la entre qui pugui i mai no creure-hi. Somiar-la. Construir-me una paret com de castell de vent captaire i ficar-li a cada pas molta finestra. Que s’esbatanin. Que l’aire corri. Qua alguna es tanqui. Que torni a obrir-se. Que hi hagi ocells. Que n’aprenguin, les cortines. Que volin alt. Que alguns serrells facin de dits ganxant l’amplada. Que volin baix. Que els vidres riguin. Que vinguin pans i alguna pedra i construir-la, una paret, en un lloc tou, que es mogui molt, que no s’encalli i que no arreli.

FIL D’ENTENDRE

Llavors no vaig entendre’t i vaig pensar que em feies fora i vaig ficar-me en el racó amb la teranyina i amb el fil del mocador que era tant teu i amb què et tapaves quan la nit se feia nit, perquè la nit a voltes marxa i de l’anar-se’n algú en diu «quin dia més clar», i vaig ficar-m’hi feta un nus i vaig ficar-m’hi per aprendre a fer ganxet i per aprendre’n de l’aranya i per aprendre, tot teixint, a caçar un llamp o una destral com ella mosques. I vaig anar-me’n fent soroll per si les pors se m’hi gastaven i per si els crits feien cançons i les cançons feien ballar-te, que ballant tothom s’entén. A més també vaig fer el soroll per si el meu xiscle et feia set o almenys picor però tanmateix el que voldries, vaig pensar, seria un riu per abeurar-t’hi o anar a gratar. Llavors vaig creure que per rius, posats a dir-ne, diries aquell on bufa el vent i un ho perd tot: queda només amb la mirada cap als joncs i amb el desig de fer-ne flautes i amb el vent menjant-s’ho tot, també la pena i també el trau de no tenir-ne. I no et pensis, que després, no vaig quedar-m’hi en el racó, que vaig fugir-ne, que l’entendre’t no és tan tou ni tan bonic ni fa tant mal, que l’entendre’t és no entendre’t i, sense entendre’t, entendre’t tant també si entens que no t’entenc de tant entendre’t. I va ser així o no ben bé però més o menys o no del tot, si fa no fa, però sense agulles.

¡QUIN UN!

Jo només venia a mirar què feies però de retruc se’m van entrelligar les mans amb una cullera de fusta i amb una ànima de càntir. Llavors vaig escriure un verb: travessar. I quan vinguí per dir-te’l mon cap topà amb ta espatlla i me digueres: “¡quina bèstia!”. I jo vaig riure.

LA CABRA QUE HI HAVIA

Entre l’herba enfiladissa i una barca naufragant, m’has plantat l’esparracada que té nom d’animal-viu-passat-que-hi-ésa. M’has plantat allà on t’agrada i, amb cruixidera i gemegor com d’espatlludes torres que s’aterren, m’he aferrat de la butxaca d’un infant que cada jorn s’hi atreveix més, ¡a l’aventura!

PUNYETERA FLOR

Servar el misteri que ens separa i acostar-nos i ensumar-nos ara un colze, ara un cop d’ànima mòlta i enllà de l’aire un somni obert. Teníem això i la pell molt nostra i una plana a punt de créixer però mai no. A punt de brot ha sét trobar-nos i intuir-nos i intuir-nos i intuir-nos una flor fins que la plana l’hem fet ampla i un desert mos ha estampit tan lluny de tot que ni el misteri no ha quedat sense trencar-se. I ara de prop –i ara tan junts- veiem la flor que ni s’hi acosta a haver nascut.

PETITA I AMPLA

A casa teu s’hi arriba las. Els quatre pisos es despleguen com el crit de l’africana del cinquè i en semblen mil, o més encara. El panteix de l’ànsia viva és un pilar sostenint res que tot ho aguanta. I la veu de la madama els toca tots, els esgraons d’escala i fel. Estripa grues i enamora i fa cançons de mil humors. I a nosaltres ens arriba incontinent la seua dansa i la dansem així com ve, d’amor o ràbia, petita i ampla. ¡Rodi la bola si esclaten flors!

PATIM, PATAM, PATUM

Tot es mou, ens atrevim, parem el sol i arrabassats primer de Safo i de Catul, -també del temps d’estar-se a casa i més enquí d’aquest costum de dir-li amor sols a l’amor, traiem el cap de sota un ala i caminen, que hi ha carrers que són petits on hi viu gent que des d’en terra enyora el mar tot ple de barques. És una gent que s’asseu junta a la llindera i, perquè en sap, li posa coses, per distreure, en aquest cuc del desesper. És només com fer-li trampa i és només dir-li «cuquet, ¡mira quin arbre!». S’inventen un tronc, li pinten les fulles, li fan rosada entre les branques i a les arrels, perquè s’hi assemblin, les taquen amb terra. Després al cuc li ve mengera i se l’empassa. L’enganyen amb l’arbre i tenen por, també. A vegades molta, a vegades no tanta, a vegades mig solta i a vegades bastanta. És la gent també molt trista però és la gent que ve i s’ho inventa, de fer aire al laberint. Ho fan amb mans, imaginant-se en Patufet o encenent una bengala. Ho fan com poden. Però tot es mou: la sola nit que dormim junts —la «nit perpètua»—, la «panxa del bou on no hi neva ni plou», l’amor aquest de la ferida i l’habitud, vestida de monja, que ens caragola. I tot esclata: l’enyor blanc, la fantasia i l’amor dels escarabats que s’ho fan drets damunt d’un brot, sota una branca.

EQUINOCCI 

El de davant pinta clavells. Hi ha un dibuix suprematista a l'altra banda de les flors. Han enrasat les dues soques just al punt del tobogan. Ara el nen ja no té els arbres, només troncs de vida morta i en el joc no hi toca l'ombra. N'hi ha de savis, de senyors. La majoria són pastors a qui avorreixen els metalls que fan cadenes. Arriben cartes, bull el mar, se sent renou de bicicleta i es fa punxa a cada llapis. Hi ha pardals per les pinedes i els aglans s'obren tots sols. Si fa no fa, trenta velles quan es lleven tiren daus al laberint del dia clar. I mentrestant, la ràbia encén el mal i el sentit s'eixuga i cau i campa l’odi. Ja no hi ha cos, només un blau que sembnla pell i una ferida. Despunta el cim de la muntanya entre la boira. Hi ha l’esperit, la nuvolada. Han tocat de massa a prop lo que no es toca. ¡Llamp te mati, porra infausta! Sonen timbals a l'equador i en els pobles brilla un sol quasi bonic.

FÒTILS

  Porta un fòtil qualsevulga per lligar
això, que es belluga.
                                   ALCOVER MOLL

  Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell.
                      CLEMENTINA ARDERIU

  Sento el glatit fantàstic de les coses
tot d’una que s’apaga el meu trepig.
                                      JOSEP CARNER

He decidit que em faré panuy de casa vella –feta pols però no de pols. Vull ser un pany per ser a la porta sempre oberta. Vull un pany per ser a la porta garladora d’una cambra sempre molla. Vull ser un pany sota el ruixim de la gotera. I seré torta. Seré un forat que va balder. Seré un pany que no té clau i serà el joc de la intempèrie o de l’enginy. Un enginy de nervi encès, de l’aigua endins. Serà l’aprendre el mot cruixir tocant la fusta i sent metall. Seré un pany de no servir. Miraré l’adveniment de clau que m’entre i que se’n va. Pensaré en la cosa nostra, si ens ha agradat només tocar-nos sense caldre’ns. I l’hi diré. Després diré que abans era una escombra i ara no. Potser llavors ja seré endoll i ella barana.

INDÚSTRIES

I cada vegada que em fareu
enrabiar d’una manera injus-
tificada us clavaré guitzes.
Rodoreda a Sales,
carta de l’1 d’agost de 1962

Em barallo amb mi per aprendre a barallar-me amb tu des de tu i sense ofegar-me en una tassa de camamilla rància que hi ha damunt d’un braser vell amb una tela de randa podrida en una casa convertida en garatge en un carrer que no té arbres en una ciutat sense colmados en un país sense memòria que t’arrenca la camamilla i se la ven al ric per quatre xavos perquè si m’ofego no podré barallar-me amb mi per aprendre a barallar-me amb tu des tu i robar-li la camamilla al ric per a tornar-te-la.

TALL

Totes les cometes són tretes
d’Un tall d’en Josep Grifoll

Tinc un tall que és més aviat com una llesca, que em remou des de la sang fins a la por i que fa riure i fa plorar i que ho fa junt —com una trena. És un tall de tallar pa i tallar la gana. Un forat que com que és llarg li diuen tall però com que és poc li diuen pell. Fou d’aquells que ve amb un crit i amb la glopada i és d’aquests que n’hi ha per temps però no per tant. És un tall que talla el somni, que ni un somni ni que som no fa tancar: la flor viu roja, una ombra cau, juguem a daus amb la juguera i la humitat té dents i mans i dits amb talls. Tinc un tall que m’encongeix, que m’arrauleix, que finalment, més que el turment —la nafra amb ment—, m’estira un ull: «el color de la sang és el teu color de sang i prou/ cada tall és personal i intransferible/ no és estrany trobar-se cicatrius infectes/ perfil de lladrucs dents esmolades espines». És un tall que em mira molt, que m’obre la boca i dins la boca em ve i em diu que és amb tu que ara ens curem perquè «d’un cap de tremolor indisciplinada/ que t’era inconeguda o remota o el diable mateix» vas ficar-te dins el tall i no en vas treure conclusions.

L’ERMITÀ QUI CAPTA D’EN JOAN ALCOVER

Arribo al final, de nou al principi, una altra volta el darrer vers i una pregunta arriba tard. M’aturo en els ulls antics-ultramoderns de l’ermità de pam a pam mirant la terra i la pregunta va com ve: ¿per què aquest captaire has triat? Potser perquè capta. Perquè és un home que no només mira, que no només fixa la vista, que es dóna a l’ull per amarar-se –o estimbar-se- d’amplitud. Perquè intueix tots els camins, els viaranys i els raserets. Per “estendre l’esguard pels amples horitzons de la muntanya”, i saber que al final, tot i la vista i l’escorcoll, mai “s’esvairà el misteri/ del fons de tota cosa”. Potser només per sentir el gust d’anar dient “la nocturna escampadissa de llumets”, “la nocturna escampadissa de llumets”, “la nocturna escampadissa de llumets”... O potser per quedar enmig del primer i del darrer vers: “hoste só de l’altura”, “en la fonda expressió de la natura”.

FOCS NATURALS

Vam néixer a temps.
                BOB DYLAN

Te m’estimo travessant-me quan t’esquerdo caminant-me vora el foc. Aprenguérem llengua mare amb foc i flama. Dec tenir uns quatre mil anys. Generacions i generacions d’àvies i padrines ja hi parlaven vora el foc, ja ens ho sabien, ja ens coneixien, ja…

FILTRAT O NO

Sovint la discussió de si amb embut, si sense embut. Però llavors ens fem amics i d’aigua n’hi ha. Fem l’amor dins el bassal que hi ha a la cuina o arrambats –estrets al got. Calculem com és que el lloc sempre va bé i ens preguntem “¿com és l’espai que se’ns arrapa?”. Aigua, ¡aigua viva! Discutim, sumem en va i l’infinit és infinit. Però no hi patim perquè la Clarice Lispector diu que no es pot sumar una cadira amb dues pomes.

SI SÓN ROSES
«Una sabor d’agr·e dolç Amor llança
que lo meu gust departir-les no sap,
dins mos delits dolor mortal hi cap,
e tal dolor ab delit ha lligança»
Ausiàs March

Si ens basta una rialla i dar-ho tot al cop de vent que ens esbarria, per què no ho fem de a mitja nit sortir amb el mal i amb tot el mal dir-nos que sí, que som germans d’ala rompuda i no només, que som estranys de tant tocar-nos, que som junts —som el mateix—, que si el mal parla és que parlem, que si ens tomba és que ha caigut quan relliscàvem però que endins de casa nostra hi volem món i un llibre obert per si de cas: la llum de mar de la tortuga. Una muntanya i el neguit per fotre un bot des de la plana. Una escala i els graons que se n’allunyen. L’amor gran i el que ni es veu. L’ocell fosc i el més petit de panxa groga. La pau del boig i algun misteri entre la nou i una magrana. El caire viu. La selva llarga. El pas de l’aigua. El giravolt que primer s’obre i després no. El forat d’allà on el temps s’omple de trons, d’allà on els llamps no se n’han anat ni per la gana, d’allà on un nen li diu a un altre que ell és l’altre i l’altre és ell però que algun dia és fa al revés, d’allà on el dubte aprèn a córrer i s’entrebanca, d’allà on els anys juguen a obrir-se amb les finestres. I un forat per on s’escorrin els forats. I la boira. I una màscara. La boira negra i la del groc d’anar canviant, que si són roses, ja ho va dir, que si són roses floriran

CADA DIA MUDA EL VENT
Ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap.
Mercè Rodoreda
Reien tant que ni ho sabien, de per què. La rialla els passava de l’una a l’altra i s’omplia pel mig. Com que era tan gran, llavors, els feia tant riure que el riure els feia mal. Per això se’l partien. Quan l’una el tibava per un costat amb les dents, l’altra empentava amb la llengua fins dur-li tot dins de la boca i després al revés però diferent. La del riure a la boca s’anava acostant cap a l’altra amb el riure caient-li pel coll i una mica a l’espatlla. A vegades li quedava un tros de riure a la nou i l’altra, rient, li duia el riure més avall. I un altre cop no era un riure partit perquè dos riures que s’aferren en fan un de sol que fa tant riure que sembla que el riure tingui fills. Després aguantaven el riure ajuntat entre les panxes i, fent força cap al riure, quasi es tocaven de tant riure fins que sí, que estaven tan juntes que el riure agafava formes diferents perquè entre les panxes no hi cabia i molts cops s’enfilava dels pits cap a l’esquena i fins al cap o dels pits cap a la cua i pels garrons. Les envoltava però no hi havia voltants perquè el riure els venia de dins i el feien elles i reien tant que riure tant era com néixer i tornar a néixer i tenir el vent per anar naixent —que ho bufa tot i ho deixa créixer i cada cop creix diferent...

TAI-TXI

   ¿Què es pensen, doncs, que hi tenim
tòfones, al cor?
                                               MAX JACOB

Surt un fum de l’acadèmia que fa olor com de bolet. Bonic, per cert. Més o menys de fa cent anys és aquest llibre d’en Saussure. Al mercat del Ninot hi venen pebrots, corbates i cursos de lingüística general. Quan no em queda cap pebrot i la corbata s’ha esmolat, arriba el vent amb barca nova i ¡a la mar, que ve tempesta! La vida va. Et regalo un pa de pagès sense tallar i m’entreno sota el signe d’un planeta.

Visca!

Palma, Documenta balear, 2012 (Cuca de suro 3)

Dibuixos de Rafel Joan

Blanca Llum Vidal
Sempre trenca el càntir quan se’n va a la font perquè li agrada beure amb les mans fent cassoleta. És amiga de dimonis, de rampells i de cabrits. Actualment viu a cavall dels Països Catalans i de la Poesia. Els seus poemes et burxen el cor, inesperadament, amb una mà.

Visca!
És un llibre fet de trinxes, fet de bombolles, fet d’espurnes. I també és un llibre que fa miracles, que fa fer somnis, que fa fer esglais. Si te’l llegeixes tot i si te’l mires de dalt a baix, de biaix i d’esquerra a dreta, o del revés, et durà bona sort, perquè et durà sempre, lliurement, per un camí mental, que és el que menys costa de gambar. El pots copiar, si t’avorreixes, poema a poema, fins a aprendre-te’l de memòria i fins a fer-te gran. O pots, si tens la curolla de ser poeta, mirar d’anar-hi una mica més enfora. La poesia ve sola. No avisa.

OCELLET

Un cóm o abeurador
per a pardalets
hi ha en el clot
de la clavícula.

NOM

Només tinc el nom de sota l’arc,
de quan la cova era una cova
oberta a mar. I és iris.

PARLAR

Em preguntes i ja hem sopat
i a dins el gest de cop hi cap
cada cosa, de cada gen,
de cada gent, de cada temps.

UN ALTRE SOMNI

Si pareixo i quan pareixo vénen junts
i ho fan a raig, com els conills. Són tants i tan petits
que no fan mal. Quasi es perden però no,
car hi ha la boira i la cançó que ve i els bressa.

PARAULA

Hi ha les flors.
Hi ha la tarda amb els ramats
i unes esquelles.
Hi ha campanes.
Hi ha la bassa amb els peixets
i també un fil
que és un fil d’homes
que és un fil
que pensa i sent.
És un fil que ve
i se’ns mor
i és un fil fet de paraules.

POESIA

Ets matussera, sapastra, destralera!
Cosa fina, rebonica, ballarina!
M’agrades així, elegant,
bruta de fang.

VISCA!

D’un sol tronc en surten moltes,
de branques!

PUNYETERA FLOR
labreuedicions, 2014

*
Cansat d’enyorar l’altre, un ull se n’haurà anat a cercar un sexe. Per acoblar-s’hi amb fam. Serà una boca viva. De molt abans que existissin lletres. Alimentarà una vena d’existència que fa córrer sant i li dirà tot de coses fonamentals. Les primeres del món. Que les flors punyen. Que la punció esbandeix la son i adoba l’enteniment. Que la passió fa mal, de tant de bé que sap regalar ensems. I és per això que li deurà el fet de respirar una atmosfera blava i primitiva, plena de gasos tòxics, i és per això també que li deurà les vides que vindran. L’un i l’altre maquinaran les parelles més antigues i més necessitades de treva: el gat i la rata, la llum i la nit, l’astre i el forat, l’abella i la glicina, el desig i l’insomni, la munició i la pau, la mort i la primavera. Per fi caure de mala manera és també un ritme. La trencadura desarticula allò. I allò permet de dir el dolor vital de la unió que reburxina. Perquè adherir-se aquí a l’inconegut que batega dins de l’home desconegut emmena a perdre’s per les escales d’un destí que no vindrà marcat. No hi haurà barana per evitar l’abisme. Tot s’haurà de fer com si fos la primera vegada: l’amor i el ritme són segurament els més nous i els més atrevits de la poesia trobadoresca actual.

MON CALVARI

Ha xisclat de nit l’ocell.
No és el pànic ni és la por,
només és l’impuls aquell
de l’avenc, de quan hi só.

FÚRIA

Em vénen les mosques
quan estudio la sang.
És un suplici, llavors,
furgar-me per dins
i tocar-me la carn.
Però és en la lluita
on trobo l’os i és en l’os
des d’on em cuso, si cal,
la ferida.

NEGRANIT

Grata l’afrau fins que l’entén
i quan en ell corre el perill
de ser real, se deixa caure
fins a caure fins a l’art
i fent-se mal. Llavors ho diu,
et diu que hi vagis, que la raó
és amb tot l’esgarrapada
i que si cou i si anuncia
depèn de lo fonda que sigui.

AMOR DELS AMORS

T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela.

TRIBULETS

Tamta testa
anant a fons
-traient el tap
que tem el truc
que troba tosc
si tiba el tel
que té estès tot
tapant el tema
de si el toc
toca timbals
o és que el treball
li fa tal tos
que el deixa a terra,
enterrecat,
tombat i tort,
timó trencat,
tinyós el tors,
tarat total,
tísic a tops,
que ni per teia-
i tant de tot
que, des del tall
fins a la tarda,
ho toca tot,
toca tothom,
en el tombant
de les tenalles.

NIT I BOIRA

I ara digues,
digue’m com
collons
i amb què
tremolarà déu,
ai,
l’esgarrifança,
per abastar
un poc
de ploma buida
i abeurar-la
-llengua a fora,
cor estès,
ganya dimònia-
en qui sap
en quina deu
d’on ragi el món
de mal
al món
i la disfressa,
I digue’m com,
llegit el broc,
el raig coent,
l’ànima mòlta
i el turment
direm la fressa
que fa l’aigua
i el color de mort
i tot.

     quantes altres coses s’haurien de dir
                                                  Primo Levi

ELS FRUITS DEL MAL

Obro nous amb el coltell
clavat enimit, només la punta
sols marcant quin és el nus,
allà on la closca fa juntura
i guarda fosc un bessó tort.

Esportellat d’allà defora
també a dins se migparteix
com un cercell d’humana pensa
que, esberlat, gronsa la parla
dins la conca de l’ull tret
i en el flum de sang traïda.

Em cruspeixo el fruit garrell
i amb un gust de bony i fusta
i amb un retop d’humanal cap
no puc fer re, només ullar
i de tant en tant esmussar el tall
de l’eina nostra –esgarriar-lo.

FAMS

Tu i jo amb la nostra fam si fem un pacte –el de l’espiga- a la por d’ell li hem de fer un pont –per a les pors de l’altra riba- i amb la por nostra un pa de blat s’ha de fer llarg –fins a la platja on don el pont de l’altra fam, que també espiga.

     arrapada a la mort, com un ham
                 enfondit a la gola del peix
                          Maria-Mercè Marçal

ARRAPADA A LA LLUM

Caure de tu, amor, caure de tu
cap a l’abisme amb cada pedra!
I després llepar la sang
marcant la pell, com un mal
aferrat pel costat de la templa...
Venir de tu, amor, venir de tu
i anar a la nit des d’una nit que ja era negra!
I de dia amb la llum tampoc aturar-me,
ni arrapada a l’escalf, d’ensumar el fred
que et dalla el cor penjat del crani...

AFÒNICA LLUNA

Que no té infern el nostre mal,
que només ve amb escuma blanca,
amb la culpa, amb un forat
matant la culpa, amb una mort
dins el forat d’escuma blanca.
Que no té infern el nostre mal,
que també creix pel patir tant
que ens fa saber-nos sense fills
i fent tant junts de mare nit
sense bressol, p’rò bressolant-nos.
Que no té infern el nostre mal
només ho veu la por de l’ull
quan veu el cos d’un cos que pensa
amb tot el cos cap a la pensa.
Que no té infern el nostre mal
i que a l’infern hi ha el nostre mal
a dins del mal dels mals de ser-hi.

AFRAU

I si ve el sol
i m’enamora
i m’enamoro
i m’enamora
sempre més.
Llavors què?
Eh, nuvolet!
I si ve el vent
i ve molt fort
i ve valent
i ve que buida
el cel de vent.
Llavosr què?
Eh, foradet!
I si llavors
tot són llavors
tot fa llavors
tot du llavors
i tot llavors...
Llavors què?
Eh, afrauet!

                                             l’angelet més tendre
                                                              del paradís
                              que ara començo a aprendre
                                                             de volar llis
                                                             Pere Quart

                   quan un va amb una noia al bosc...
         Ai, sí, ai boscos de Vallvidrera! Com deia
               -sense saber per què- el nostre poeta.
     Ai, boscos, sí, de Vallvidrera. I jo sé per què
                                               Sebastià Juan Arbó

QUE VINGUI AMB MANS

Que sigui suau,
que sigui tendre,
rebonic,
de color blau,
que tingui blanc,
que sigui tou,
que voli molt,
que hi hagi el vent,
que sigui fi,
que sigui dolç,
que sigui dolç,
que sigui dolç,
que embafi molt,
que embafi tant,
que embafi bé,
que ho faci llarg,
que sigui llarg,
que es faci dur,
que vingui tot,
que vingui amb vent,
que embafi més,
que l’aire cal,
que sigui encès,
que l’aigua tçe
-també-
la mà del foc,
que dugui foc,
que sembli foc,
que vingui amb mans,
que vingui amb foc,
que cremi molt,
que cremi molt,
que cremi tant,
que l’aire cal,
que l’aigua té,
que cremi tant
que res es cremi.

FESTEIG

Massa contenta
i massa trista.
Tan poc trista
i tan avall.
Tan avall
i amb tanta terra.
Tanta terra
i, si ve el cel
de l’ala negra,
tanta fam
de ser tan fosca
i de ser fosca
a dintre d’ell.
Tant d’estel
des la mansarda
i tant de mal
que no existeix.
Tan poc mal
i ama massa lletra.
Tant de text
sense cap lletra
i tant d’ofec
que, dins d’un llac
i amb el festeig
de les libèl·lules,
s’hi ofega més,
s’hi fa més fondo
i al final
s’hi fa bonic.

        anyone standing in that orchard,
             so filled with peace and sleep,
     would hardly have noticed the hill
                                   Kenneth Patchen

CAMÍ RAL DE LES CARENES

`Nàvem a peu
i era tardor:
la fulla, el tronc,
la pedra roja,
el pont de pedra,
el caminet,
la pianista
-una rel solta-,
el pregadéus
la rata furra
i la mostela
ens eren tan
a prop com caure
abisme avall
i sense brides.
‘Nàvem d’estreps
com separant-se’ns.
Érem com sols.
‘Nàvem corrents
fins a l’abella.
Érem com sols
d’una carena.
`Nàvem dolguts
de verins i amb
la set moguda.
Érem com cans
dalt la carena
anant-hi junts
a mossegades,
llepant-shi tots,
matant-s’hi puces.
Érem la branca
amb el diable.
Érem la terra
amb la falguera
i l’arrambar-s’hi
en aquell marge.
Era donar-s’hi.
Era silenci
amb els lladrucs
i essent mig planta.
Tot era verd,
regalimant,
muntanya plena
i, sense mar,
venus pel fang
del camí ral
de des carenes.
Tot era verd,
p’rò cap colom
de cap pedrís
de cap hortet
del paradís
no fou vingut
fins que al davant,
com per atzur,
vam veure humans,
com per atzar,
i al seu davant
fórem humans
i ens hi parlàrem.

       fins i tot somio que aquí a la terra no hi ha cap lloc prou tranquil
            per al nostre amor, ni aquí ni enlloc, i per això m’imagino una
     fossa profunda i estreta, i allí restem, abraçats amb amb tenalles
                                                                                                     Franz Kafka

COM AMB TENALLES

Atenallats
en l’abraçada
i ja amb la forma
d’un nus fort,
d’un nus estret,
d’un nus tan vell
com un cor quan
encara estira
el viure obert
de cara a mar
i amb l’emoció
d’un ham que rima,
així aferrats
vam fer desfer-nos
qui sap quan,
qui sap per qui,
qui sap per què,
qui sap si enllà
hi ha més forats
on fer l’humor,
on dar la mà
i on abastar-nos.

DIÀLEG EPÍLEG

ELLA: Vaig pensar-te els ullals sense saber-te’ls i ara et veig la tendresa al fosc de l’ull.
ELL: La tendresa més polposa és la del fruit que té cuirassa de fusta i cavaller.
ELLA: Com una nou...
ELL: I t’has fixat que el bessó de la nou és un cervell de persona?
ELLA: Ahir en menjava i le obria clavant la punta del coltell on s’ajunten els nervis pel seu negre. Només un quart de volta i rac, s’esbatanava perfecte.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA