|
(Palma, 1984)
Els jorns
Proètica dels plaers
Més poemes
Els jorns
I Premi Miquel Costa i Llobera per a Poetes Inèdits 2008
Port de Pollença, Ed. del Salobre, 2008
*
Les espatlles són un joc
per les ungles esmolades.
Els glutis emparen sols
la mel justa dels esqueixos.
Les aixelles fan el suc:
nèctar de misericòrdia.
Els braons formen les valls
on gemeguen els ilotes.
Vulva és cor de tota cosa.
*
Frec en excés
i fit amb engany.
No coneix plany
l’aventura dels plaers.
*
Combat durant l’horror del migdia:
la terra impulsa els cadàvers a nodrir-se
de siamesos. Mentre l’amor tot ho contempla
s’enamora de la carn pútrida
talment una hisenda plena de mandíbules.
Cos tapat i clapat pel corc
de la incandescència lumínica.
*
Palpa’m
les glàndules
i estreny fort: les llets d’ambdós esdevindran proesa.
Llepa’m, retorna’m
deixa’m xopa d’eixes arades de formatge
en estat fetal, nonat festival del pa. Besa’m furtiva i
cel·lulosa,
que el nostre desig fariner qualli
i el plaer ens coaguli.
*
L’esquelet s’adorm
encarant l’esguard del dia.
Sap que morirà.
*
Mare d'aresta m'estreny
contra el tors dur de la biga.
Mon cos fred viu fora seny
i un joc de mans que emmetzina
m'astora mentre m'empeny
vers l'onada que m'agita.
Sóc jo, lluny, fitant l'avenc
i l'esguard de la ferida.
Areòpag
Refusarem l'orina dels estels
i instaurarem reptes
damunt totes i cadascuna de les cuixes.
Beurem de les vinyes de l'orcus:
consumacions, libacions,
i inquietuds de simposi.
Descobrirem el sol de mitjanit
quan surt de cacera
i el tall lunar espera,
esporuguit davant
el cos voluptuós
de femella:
gran llàgrima solar
devorant la cara oculta
del satèl.lit.
Alquímia diürna
Palpa'm
les glàndules
i estreny fort: les llets d'ambdós esdevindran proesa.
Llepa'm, retorna'm,
deixa'm sopa d'eixes arades de formatge
en estat fetal, nonat festival del pa. Besa'm furtiva i
cel.lulosa,
que el nostre desig fariner qualli
i el plaer ens coaguli.
Ovaris
Al llit de la molsa
les noces de Sang i Saba.
La pau, però, sorda.
Nit de noces
Pelluques
els meus
mugrons.
(L'olivera
és
el penis
de
la nit.)
Mon
cony
com
coit
des d' on
broll
entre el ciment
i
el
no------res,
cirera estèril.
Hereva de
l'indòcil,
batejada
per estius epilèptics,
la vulva floreix
insomni.
El meu
recte
erecte,
és
un
solc
de
festa.
Estigmes i calls
*
La praxis de
la bulímia i el vòmit
és franca i justa.
No es veu contaminada
pel greix del sexe
o per l’ànsia categòrica
d’una vida saludable.
El protagonisme únic,
finit i perfecte,
no pertany a Déu o a Judes,
aquesta vegada,
no són els reis de la pista.
L’estètic cruixir
de la carcanada
és quelcom més bell
que la velocitat de Marinetti
o l’Atenes de Samotràcia.
*
Hi ha certs arbres que no perden mai la fulla.
La seva integritat, els seus principis,
superen la coherència fàcil,
regal d’acadèmia, d’escola primària.
Aferren arrels amb un sol impuls,
sodomitzen l’estèril sòl i
festegen el càrritx del cingles.
Guarden inhòspits la terra
guanyada als homes,
espècie antiga,
d’éssers immòbils.
Desbrossadora
Un ca viola
dona ajaguda
i sense experiència prèvia.
L’escena, dos mesos després,
és representada als quatre teatres
més importants de la ciutat.
Una dona viola
ca ajagut
i sense experiència prèvia.
El delicte, deu minuts més tard,
és denunciat al jutjat de guàrdia
per un grup ecologista.
*
L’orina és una substància
d’originalitat relativa.
És quelcom comú i tangible
però, de manera inversemblant, es transforma
en místic ungüent
quan hom fa fanguet i pasteta
de la mateixa
per guarir el bes de les abelles.
Paràbola de la vida i jo,
del mè, del cabrer i les esquelles.
*
Madona, vós sou que despreneu
una olor pestilent.
Vostre cos pud,
com podrida membrana de carn,
i pot fer un tro sobtadament.
No hi ha llei tanmateix,
ni rància condemna moral,
que us adverteixi de tan amarg destí.
Hom no es pot compadir
de vostra pobresa animal
car tot és ràbia,
ràbia i més oi rabiós,
vers vostre entrecuix molsut i pollós,
femer infecte de mort.
*
El mestre pela canyes
vora un rierol siderúrgic.
Talla els talls amb afecció.
A l’escola escup en terra
i treu als infants els ulls.
La mateixa devoció
dedica a les hortènsies de l’hort,
i als geranis.
L’home estima l’art de les caramutxes.
Proètica dels plaers.
Premi Bernat Vidal i Tomàs 2009
Palma, Ed. Moll, 2009
*
Oh, rel, tu, prodigi abismal
que inseminaves llàgrimes al verb,
fes-me un lloc incontenible al llot
i fixa’m al temps inconcret.
*
Ni la vil fura, ni el silenci,
en cap justa coneixeran derrota,
car habiten el més profund odi
al bell mig del cervell que els guia.
*
En trobar clus faig libació.
Del plaer frenètic en prenc un dard.
Del teu cos en vers en sé el secret
i et fer endins, dant-te remei.
*
Amb franquesa, just ara sé,
eixuts, de cop, els pous de les certeses,
que l’existència no ha estat un dret:
era un deure insostenible.
*
Si a tu de mi et delectés la parla
i en somni esclau em coneguessis dur,
seria amant lleuger, mancat de traça,
sadoll de verbs, en gargamella un nus.
Però sóc tou, esbaldregat de raça,
no tenc ni sang, ni llet, ni brou ni pus,
i en comptes d’ous, dos cagallons de rata
que en balls d’amor em fan mirall obtús.
I el meu conhort m’abrusa i m’examina,
com un dintell, cromat, clapat pel sol.
Suren sements, ella no en té i en vol,
salpen silents, d’un grau de la garriga,
degoten blens, tumors a la pell fina,
dreceres, rius, que van del ventre al coll.
*
M’assotes amb geni
recollint mes cendres,
fent de mi un nàufrag
podrit i vençut.
Alliberes feres
encenent mes natges
com si fossin peces
de forja d’enuig.
M’alletes amb tedi
com si fossis lloba,
ja farta d’engrunes
de vesc i pa dur.
M’enverines d’astres,
m’envites, m’aferres,
furgant mes ferides
mancades de suc.
M’alliçones, mestra,
roïna i superba,
mostrant-me les formes
del doll punxegut.
Endevines destra
qualsevol drecera
que faci del nostre
un viatge retut.
I jo jec com sagno,
justament fruint-ne
de les teves traves,
ferides i talls.
Foragitant versos,
menjant-te la boca,
deglutint-ne l’opi
gargamella avall.
Matèria
*
Fotem foc als brasers, cremem les pires,
calem foc als tions i als encenalls,
sargim els sèus ignots a les cadires
per veure finir déu en llibertat.
Colguem de draps i dols les hores grises
omplint-les de gemecs i escarafalls,
forgem els gecs arnats a les manilles
cobrint banderes, lloses i ventalls.
Obrim-li solcs al vent travant la gleva,
foragitant la terra i les arrels,
cordem la pols batent estels amb rella,
guixant remotament forats al cel.
Cobrim-lo de galons, catifa estesa,
folrant les seves venes amb clavells.
Facem de l’home nou fornal encesa,
fogant els guarets amples del vell temps.
*
La saliva amarga
embruta els teus llavis
fent solcs fonedissos
al moll de la llengua.
Degota esllanguida
com broll dins la balma
la seva gota
que em sobra i m’exalta.
Infeel i mascla
s’inventa una corba,
retura i s’escampa,
m’arrapa, m’assolla.
I un cop deslliurada
del tel, tota xopa,
s’eixanca d’espatlles
i assetja ma gola.
S’esquinça trencada,
renec, crem amb ella
i en franca fugida
m’ofeg sol sens treva.
Tots solls, bèsties mudes,
envestim l’eixida
que ens mostra les cendres
dels focs fets foguera.
*
Sovint quan jo vaig gat esqueix ta roba,
m’ajec al teu davant i encenc el forn,
tot fent-te abaixar el cap carreg ma fona
fitant el teu cos dret tallat en dos.
Revincl el teu lleu pes, fent-ne una corba,
furgant tots els racons, batent l’espai,
cercant aquell cop sec que m’alliçona
i m’obre els ulls nials de bat a bat.
M’abeures com un xot amb fang de xona,
fent de les hores fèrtils un nou glaç,
junyint remotament dues penyores
ofertes als teus peus envellutats.
I jo patesc l’ullal, dent feridora,
sotjant al meu redós, fruint l’esglai,
ordint el somni bell, la carn pregona,
fruint dels mals del llit ensangonat.
Més poemes
Estigmes i
calls
*
La praxis de
la bulímia i el vòmit
és franca i justa.
No es veu contaminada
pel greix del sexe
o per l’ànsia categòrica
d’una vida saludable.
El protagonisme únic,
finit i perfecte,
no pertany a Déu o a Judes,
aquesta vegada,
no són els reis de la pista.
L’estètic cruixir
de la carcanada
és quelcom més bell
que la velocitat de Marinetti
o l’Atenes de Samotràcia.
*
Hi ha certs arbres que no perden mai la fulla.
La seva integritat, els seus principis,
superen la coherència fàcil,
regal d’acadèmia, d’escola primària.
Aferren arrels amb un sol impuls,
sodomitzen l’estèril sòl i
festegen el càrritx del cingles.
Guarden inhòspits la terra
guanyada als homes,
espècie antiga,
d’éssers immòbils.
Desbrossadora
*
Un ca viola
dona ajaguda
i sense experiència prèvia.
L’escena, dos mesos després,
és representada als quatre teatres
més importants de la ciutat.
Una dona viola
ca ajagut
i sense experiència prèvia.
El delicte, deu minuts més tard,
és denunciat al jutjat de guàrdia
per un grup ecologista.
*
L’orina és una substància
d’originalitat relativa.
És quelcom comú i tangible
però, de manera inversemblant, es transforma
en místic ungüent
quan hom fa fanguet i pasteta
de la mateixa
per guarir el bes de les abelles.
Paràbola de la vida i jo,
del mè, del cabrer i les esquelles.
*
Madona, vós sou que despreneu
una olor pestilent.
Vostre cos pud,
com podrida membrana de carn,
i pot fer un tro sobtadament.
No hi ha llei tanmateix,
ni rància condemna moral,
que us adverteixi de tan amarg destí.
Hom no es pot compadir
de vostra pobresa animal
car tot és ràbia,
ràbia i més oi rabiós,
vers vostre entrecuix molsut i pollós,
femer infecte de mort.
*
El mestre pela canyes
vora un rierol siderúrgic.
Talla els talls amb afecció.
A l’escola escup en terra
i treu als infants els ulls.
La mateixa devoció
dedica a les hortènsies de l’hort,
i als geranis.
L’home estima l’art de les caramutxes.
Proètica dels plaers
ÈXODE
Humits com infeliços líquens
en fonda nit deserts de llum conram
i del clivell teu fogat de fosca
en brolla zèfir, coit desert.
La llum, anit, tot ho ha mort:
ha fos, en sec, el bes fosc dels amants.
Ha sadollat de flama els focs,
ans no ha pogut ferir-ho tot.
MÈTODE
Si a tu de mi et delectés la parla
i en somni esclau em coneguessis dur
seria amant, lleuger, mancat de traça,
sadoll de verbs, en gargamella un nus.
Però sóc tou, esbaldregat de raça,
no tenc ni sang, ni llet, ni brou ni pus,
i en comptes d’ous, dos cagallons de rata
que en balls d’amor em fan mirall obtús.
I el meu conhort m’abrusa i m’examina
com un dintell, cromat, clapat pel sol,
suren sements, ella no en té i en vol,
salpen silents, d’un grau de la garriga,
degoten blens, tumors a la pell fina,
dreceres, rius, que van del ventre al coll.
Amb fulla m’has fendit, dallant sens dol,
cent mil agullons ferms m’has regalat,
mes no he volgut tastar ton ventre clos
sabent que havies fet un joc de mans.
Des del silenci mut en què ens cercam
reescric tos mugrons tebs que reb confós
i rent els dits que m’han emmetzinat
volent cloure el combat, sargint l’esbós.
Mes l’àspid crema endins, satura el dors,
i sembra fesomies dins l’espill
que em deixa sens alè, ple de llacor.
Renec del que he perdut, doncs vull ser clar:
saber-me més perdut en el camí
m’obliga a ser més caut en el parlar.
DRECERA
Fotem foc als brasers, cremem les pires,
calem foc als tions i als encenalls,
sargim els sèus ignots a les cadires
per veure finir déu en llibertat.
Colguem de draps i dols les hores grises
omplint-les de gemecs i escarafalls,
forgem els gecs arnats a les manilles
cobrint banderes, lloses i ventalls.
Obrim-li solcs al vent travant la gleva,
foragitant la terra i les arrels,
cordem la pols batent estels amb rella,
guixant remotament forats al cel.
Cobrim-lo de galons, catifa estesa,
folrant les seves venes amb clavells.
Facem de l’home nou fornal encesa,
fogant els guarets amples del vell temps.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
