JOSEP PEDRALS
(Barcelona, 1979) 

Vegeu: http://joseppedrals.wordpress.com

ELS BUITS ENUTJOSOS (Assoc. Cult. Container, 1999)
Recull de dobles quartetes sobre el no-res absurd
Podeu llegir-lo complet aquí:
http://joseppedrals.wordpress.com/2011/06/14/els-buits-enutjosos/

Tingues clar senyor lector
Que no és buit amb nihilisme
Tot allò que fa sentor
Resclosit efluvi abisme
Cal no perdre el món de vista
Queda ampolla en l’optimista
Buidarem-la en un penúltim
Plaer foll dels buits que enutgin

 [...]
Que s’abrandy el mascarell
Sobre els fars illes d’Escòcia
Que retoquin el garrell
En la seva massa òssia
Prescindeixin del no goso
Diguin sí quan és suposo
I aleshores si s’ensorra
Vés pel camí curt i corre

Per jugar-hi furga endins
Del sarró de la cobdícia
Un vailet de pèls moixins
Amb principis de calvície
Que no busca la quincalla
Sinó l’urc que al cap li balla
Cobejós de la recepta
Per la glòria prò és inepte

 [...]
Menjar per l’hom que va a rem
Per l’ermot que porta Europa
Rema un mar que du a l’Edèn
Ell va errant pel plat de sopa
No es trasbalsa car té fita
Vegetar en la carn confita
Ocells de paper que esbombin
Les antípodes del somni

Llamp de Déu reconsagrat
Envellim a capcinades
Sense crim ni cop d’estat
Resseguint les coordenades
Perquè toca ser el que toqui
I anar fent en soliloqui
L’enutjós que té més dies
Que l’olor d’escombraries

 [...]
Hi ha mullenes amb molt gust
Emparades per presències
Fantasmals que fan disgust
Quan fugides i en absències
Porten plor per prendre’s massa
A pit jocs que dan carbassa
Que dan fruites mai senceres
Mitja tronja i ¿partim peres?

General car bat (bum-bum)
Lo particular al túrmix:
A les bruixes da patum
Tres petons d’uncions al cursi
Al profund da el que és debades
A les penes punyalades
Àcids al que no carbura
Hidratants al cara dura

Fet ja pedra suculent
Cantaré la folla fura
Pel conill i pel content
Del xaruc de la cultura
Castigant-me a ser d’incògnit
Subreptici críptic tòpic
Amb faldilles de canonge
Tiro el roc celo l’esponja

[...]
Acabem el fotimer
Eixuguem-nos les lleganyes
Som al món i vius ¿convé
D’espolsar-nos tracamanyes?
Mentre afinin les clientes
Amb el barri a les palpentes…
Una llum al mig de l’ombra
La portera el gat l’escombra

ESCOLA ITALIANA (Edicions 62/Empúries, 2003)
Antologia particular de textos italians traduïts,
amb estudi introductori de Luca M. Rota

ELS QUARANTA JORNS D’EN JOAN BAPTISTA CRISTOSSUSCITAT AL DESERT

Al desert de Calçacurta
no hi ha flors ni sobre els cactus;
no hi ha geranis, ni murta...
Sols emparrats pels somnàmbuls
que ascendeixen a la lluna.
Quan hi plou, surten sargassos
per velar el sol a les dunes,
prò plou dos dies escassos.
Els llebrers no hi troben rastres,
i els esquelets dels sapastres
fixen rètols sens camins.
No hi ha ni pols ni hi ha merda,
i si es troba alguna esquerda
és el niu dels escorpins.
 [...]

Desvetllada per l’ombrel·la
que li marxa (raig de sol!),
fent pantalla amb la mà esquerra,
la princeseta alça el coll:
veu la figura beneita
que l’observa amb protocol.
El pòtol no li interessa
i fa sonar el picarol
per continuar en l’obagor
i continuar el camí. No
s’adona que l’infeliç
va saltant darrere seu
amb un peu i l’altre peu;
ara balla en J’an Baptis-
                                        ta
[...]

Al desert de Calçacurta
no hi ha manera d’estar
reflexionant; o s’actua
o res, i res sol portar
a més res, i fent la suma
dóna molt a desitjar.
La cova del temps, la gruta
que no es pot il·luminar
si no passa algun miracle,
al desert és un obstacle
com un altre a mitjanit:
hi ha mil coves, i mil proves,
per esquinçar-se les robes
i mai més fer-hi sargit.
[...]

Corre a amagar-se i s’amaga
just al darrere d’un tronc
per no ser vist, perquè paga
la pena estar sota el jonc,
una estoneta a l’obaga
per deixar-hi anar algun ronc.
La hiena sap com divaga
i no vol jugar a ping-pong:
escapa-et-trobo-i-escapa...
Ben de pressa va i l’engrapa
per la mà, que se li veu
perquè, vestit de triangle,
la palmera no és prou ampla
per tapar els braços en creu.
[...]

Malgrat que abelluc, persona.
Malgrat que cretí, humà.
Malgrat que lleig, amb carona.
Malgrat que místic, profà.
Malgrat morrut, sols a estones.
Malgrat de mar, muntanyà.
Malgrat que fred, s’esborrona.
Malgrat que perdre, donar.
Malgrat que avar, altruista.
Malgrat decent, ...deixeu pista!
Malgrat que amb error, s’esmena.
Malgrat que aspre, fa bressol.
Malgrat tot, es troba sol.
Fins s’enyora de la hiena...
[...]

Cantant dessota la pluja
mentre el desert s’omple d’algues
(desafinant com la truja
quen li manlleven més albes),
en J’an Baptista especula
si ha tornat de les butxaques
de la mort o si l’enclusa
que li pesava dins l’ànima
era la vida de veres,
la vida del pou Misèria.

Qui de tant en tant es perd
i d’ell o d’altres disgusta,
que romangui Calçacurta:
també et salves al desert.

ESPINES DE REFINAMENTS LITERARIS

IV

M’ensenyaren primer a riure’m de tot
i quan van voler que aprengués de lletra
jo els mirava i reia sense dir ni un mot.
Tot i els resultats, donaven empenta,
ritme a la matèria, complicant lliçons,
i jo, amb tot el morro, vinga fer-ne befa.
Van pensar si el tema no era més seriós
i era que jo els treia graus d’intel·ligència
o que no allargava a tret de cagalló.
Van mirar-me als ulls, just a la nineta,
i el somriure estava entaforat al fons.
Van dir: “Vinga, nen, obre la boqueta!
Digue’ns què et fa gràcia!”. I, de de llaovrs,
que estic explicant-ho en forma de poemes.

XV

     -En els seus inicis literaris, el mestre havia redactat (i signat) el següent manifest:

     Del sentiment tràgic de la vida, l’existencialisme i l’ànima malcontenta i dolorosa dels presonats a la vall de llàgrimes, ja n’hem après les fal·leres, i, per tant, aletejarem per fotre’ns del mort, de qui’l vetlla i de la imatge que reflextim al mirall. Perquè riure no constreny.
     Encara que tampoc no volem com a refugi la riota descarada...
     Malgrat que és més optable la feristea que la tragicomèdia...
     S’ha de treure una opció alegre, perquè de la bajanada que ve d’optimisme és d’on neix la ironia que lliura del sermonejar, d’una comicitat vitalista en favor del bon profit i l’alegre pastoreta.

XLIII

Es diu l’artista
per cop enèsim
que es pot ser pèssim,
mai: pessimista.

LXV

Sóc una metàfora mutant:
de vegades instructiva,
de vegades tant se val,
de vegades ciència,
peix, geometria,
vudú, badoc, poeta...

Sóc una metàfora mutant:
no és ben ver que exageri de per massa,
i no és per cinisme si això passa,
ni per demostrar dogmes de paper...

Sóc un mestretites que constata
amb una paraula molt més maca:
si hi ha merda sobre d’una estora
dic que hi ha una tifa a la catifa,
i se’m revifa
el record de ja fa una hora;
de vegades tant se val.

ESCRIT A LA PELL AMB GANGRENA

Amb la vella gotera fent tonada
(degotall que no minva, com etern),
posà el cap dins el forn amb una avara
pretensió d’acabar amb els sofriments.
Fou de nul resultat la prometença
de no fer-se endarrere: la tebior
del serrell mig rostit, i la por tensa
d’escapar com un porc, aquella por...
Reculà bruscament, i la gotera
li va absoldre la clepsa amb la frescor,
invitant-lo (que foll!), a la lleugera,
a canviar, ras i curt, de solució.

Va sortir. La passió eixorbant-lo...
                                                             D’esma,
va cercar, entre el xàfec, un camí,
i amb l’ai colpint al cor i passa ferma
decidí de venjar-se el seu patir.

Amb un mal seny calent, front d’amenaça,
dut per l’ordre roent, girat d’orgull,
emmetzinat el cor, l’horror l’abraça:
La víctima propícia!
                                   (...i un bull
deixat a l’estacada...)
                                       La pinassa
cobria d’agullons el pas dels metres;
la fita era davant (coratge! sang!);
pel sotafront corrien mils de lletres
que els llamps il·luminaven, i ordenant
els signes –que regalimaven: prims,
punxants- es desxifraven mots d’alerta
que en el retruny del tro van fer-se crims.

ÉS UN POEMA! (“Qui no mereix una pallissa”, L’Esfera dels Llibres, 2005)
Disquisició en vers sobre la dificultat de la creació poètica contemporània
Podeu llegir-lo complet aquí:
http://joseppedrals.wordpress.com/2011/06/16/es-un-poema/

I
L’admiració pot ésser tan fresca,
tan sincera i simple, tan prop del bé
comú, com ho pot ser l’enveja sana,
la que fa esforç per florir amunt, per dur
més pes de fons a les alforges pròpies.
Altrament, les enveges són la mà
que vol abastar més i s’obre via
a bufetades, desig carregat
d’odi. És en aquest desig que troben
cabuda les forces feres del guany
i la massa d’excrescències d’ego.
En l’interregne d’aquests “petits mals”,
encavalcant-los com genet de voiska
-cosac amb un peu a cada rossí-,
l’eròtica del poder, estantissa,
cobeja i deleja i anhela amb fam.
Mal disfressada de filantropia,
la mentalitat de sacietat
recomana el benestar i l’abundància
real o potencial. El gran pas
avant de l’era de la tecnològica
virtualitat és que l’opulent,
el rei del consum, no és el qui domina
els mitjans de producció, sinó
l’ens brutal de l’economia pura,
que funciona en si mateixa com
els xips de bactèries. La batalla,
doncs, està servida pels neocon
i l’agressivitat liberalista.
Com no confondre les ambicions
i els ideals?
  
V
I ara és la dificultat que ens enfronta
i el procés de l’aprehendre. Potser
hem desvirtuat l’arrel d’utopia
per fer-ne atopia? Hem fet el pas
a l’abstracció metafísica?
Intuïm imaginativament?
Volem coneixement des de l’estètica?
Mostrar el suprasensible és fal·laç?
Conviuen junts l’artista i el teòric?
És qüestió d’estil, la dignitat?
Somriures a l’amor? Mofes a l’odi?
Prioritzem dinàmic a formal?
És, l’esdeveniment, sols peripècia?
El panorama, és més important
que l’anècdota? Les preguntes poden
relligar un sentit pur indefinit?
És discernible el concepte genèric
de l’obra dels seus conceptes interns?
L’al·legoria, tan a prop del mite,
suma les metàfores en augment?

VI
Perquè és la metàfora la reina
del poètic. És la que rebla el clau
de la creació: de dues clàusules
se n’aconsegueix una que no hi és.
Si Rosolato deia que les més
importants de les figures retòriques,
des de les anàlisis del pensar,
eren la nostra reina, la metàfora,
i la metonímia, quan veiem
que Nietzsche afirma que la metafísica
es basa en la metonímia, surt
(lògic) que l’afirmació que fèiem
-atès el parentiu paradoxal
del filòsof i el poeta- pren aires
indiscutibles de ser veritat:
“La poesia es basa en la metàfora”.
Però hem de tenir en compte l’entrellat
del que Nietzsche afirmava per entendre
com afirmem aquí. La metonímia,
l’agafa des de la relació
causa-efecte i explica com és l’home
qui crea aquestes causes per mitjà
d’una inferència de la memòria
i la imaginació i, per tant,
es fa una inversió que, segons sembla,
és pragmàtica en sa finalitat.
Així, doncs, aquest nostre gran efecte
d’entronitzar la metàfora té
una causa que prova amb filigranes
que el modus que hem usat és capciós.
Hem arribat al punt de fer sofismes?
A quins apòlegs ens ha dut el trop!

VIII
DEF-CON 3
Les deformacions conjunturals
que filen rere els dubtes que plantejo
són tres, com a objectius i com a pals
de paller: CONFORT,
                                      CONSOL,
                                                        CONSCIÈNCIA.

XIV
Sembla que advoquem pel positivisme,
o bé que aplaudim la Il·lustració
quan no fem més que alçar la copa al tòtem
de les muses i emparaular futur
d’inspiració. I ens cal anar a Safo,
a Arquíloc, a Cal·límac o a Soló?
I cal explicar-ho amb aquest llenguatge
psicologitzat d’obra del XIX?
No és massa semblant a la paranoia
l’ús de la coherència que fem?
Podria ser ficció científica
el filosofar retòric? Pot ser
que, malgrat tot, encara m’exerceixi
una coacció policial
el fet de ser qui sóc, que sé quant calço
i que sóc indígena dels meus mots?
I, pot ser que m’espanti la importància
imaginària d’allò que faig?
Hi ha un cant llunyà (una música vaga)
que es fa, cada vegada, més precís.

XVI
Aproximar les coses que ens semblaven,
de lluny, misterioses i sublims,
és una gran manera d’enfrontar-nos
a la vida i a la mort, digué Proust.
La transcripció del nirvana queda
pendent.
                   L’esgrima de dispersions,
la dinàmica d’arrels d’autoexcusa,
els escarments de dissipacions,
l’escandiment de la biblioteca
amb ironia pairal… fan, amb llur
viatge de butllofes a la llengua,
llums morse als verms que ens esperen al clot.
Poema moribund?
                            En pau descansi.

ECLOSIONS (labreu edicions, 2005)
Recull de poemes sobre fruites,
amb fotografies d’Ester Andorrà

WAMBA VA!
http://www.altaio.net/teatre/wamba.html     Wamba va!,27 un espectacle creat per Gerard Altaió, Eduard Escoffet, Josep Pedrals i Martí Sales, que té a la base diverses disciplines artístiques i que fou estrenat el 8 d’abril de 2005 al Mercat de les Flors de Barcelona

EL FURGATORI (labreu edicions, 2006)
Aproximació al món de l’estudi del folklore
a través dels diaris i les creacions literàries de Quim Porta

*
Cansat de l'amarga
solitud, la verga
li trota i desvirga
les nenes; les marca
com si fossin merca.
I s'espolsa el llir, que,
cansat de la gorga,
ja no dóna murga.
Però, per dar purga,
neteja i esporga
forats amb el dit:
furga i furga i furga i furga...

*
Durant el carnaval de Bolló vaig poder tastar àvidament l'orgia desfermada que munten, en un racó del Pati de les Heures.

La Julieta de cal Cansat (jo sí que vaig acabar cansat), disfressada de Julieta shakespeariana, em va explicar amb pèls i senyals que Caupeto, que ella pronunciava "Capaletto", en italià volia dir "cap al llit", i un cop vam haver preparat un jaç´amb fulles, petita pràctica que resultà un joc molt entretingut, em va demanar que la montesco. Sí, les noies de Bolló són cultes, de pell suau i de creativa provocació continguda i excitant.

*
L'amor que et dic és sols d'un dia:
entre tu i jo només follia.
Química pura, passi el que passi:
hidrogen, liti, sodi, potassi...

*
He de reconèixer que això d'inventar-me històries constantment no m'ha ajudat massa a crear arrels enlloc, ans al contraari, m'ha creat, naturalment, fama de mentider.

Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!

I, a més, tinc molta traça explicant-les!

Quin mal hi ha en desitjar de reviure allò que encara no ha estat viscut? No et fot!

Si la invenció resulta i fa la seva aportació a la consecució dels fets, no acabo d'entendre tanta queixa. On hi ha el problema?

*
Tingues la Porta oberta,
que tancar-se del món
és font d'un mal pregon
que adorm i no desperta.

*
Ai, fresca!,
divina l'au que giravolta pel teu rostre.
M'he embolicat amb el que és teu i amb el que és nostre.
Adéu, i gresca!
Volo més alt!
Prò enyoro l'ala mig tocada,
enamorat de l'abraçada...
I, ai!, digue'm
que volarem altra vegada,
prò tu lliga'm,
que entre estimar-te no s'escapi alguna amiga...
Volo massa alt!
Porto la marxa del polígam industrial.

T'ho dic amb bromes
i tu ho entomes
seriosament
i no se't veuen ni les plomes.

*
Hi ha el cor.
Hi ha el sexe.
Hi ha acord?
Hi ha nexe?

*
Prepara't per renéixer
si acabo el repertori
perquè farem un bis.
Si el teu gemec no és queixa,
veuràs que el furgatori
et durà al paradís.

EN L’AI, ADÉU! (Cafè Central, 2006)
Poemes de desamor i reescriptura,
amb il·lustracions de Marc Torrent
Podeu llegir-lo aquí:
http://joseppedrals.wordpress.com/2011/06/14/139/

EN / DOLL (Bankrobber/labreu, 2007) – Selfhelp / Book+CD
Manual d’autoajuda -llibre+CD- que il·lustra la manera d’assolir l’estat del present hipotètic,
amb música de Guillamino i il·lustracions de Marc Torrent

http://grooveshark.com/#!/s/Versos+Localitzadors/3JxIE1?src=5   Pedrals

EL MOTÍ (L’Auditori, 2007) – Children Cantata / CD
Cantata sobre pirates per a infants,
amb música de Josep Vila Casañas

ESQUITXOS ULTRALLEUGERS (El Tigre de Cibèria, 2009) – CD
Conjunt de cançons alegres i escolis de felicitat,
creats i interpretats per Els Nens Eutròfics

EL VESTIT

L’estrip
de la teva roba dibuixat a llamps
des del voraviu al coll de la bruseta
(fet de punta de coixí)
crema en sortir del vestidor ben neta,
regaladeta.
Rega la dona de flama el vestit,
trajo de nit
tràgic al pit,
traca d’escot guspirant la nineta.
Que la malmet en mode (de) mida amor
i esclata bella la parpella a albors
d’un foc esplèndid.
Ben dit!

Com més l’extremes
molt més em condemnes
i a força d’ullades
carburen les brases
fum de bona planta i
tela com de guant al
teu cos incombustible
que em fa cantar així:

Lalà lalà.
Lalà la la la la.

Lalà lalà la la la la.
Lalala la la la la.
Lerele le le le le.
Le le le le.

EL TXÀ-TXÀ-TXÀ DE LES BRUIXES

¿Com fan metzinotes
les bruixes manasses?
Freixures de garses,
ossets de conills...
Dringant per potingues,
excretants compotes,
borbollants melasses,
crustacis, granotes,
crostes de cetacis,
xeringues, setrills...
Manolls com de vòmit
es mesclen amb clòtxines
tumors i vísceres
mòrbides. PERILL...

...d’escarafalls en l’erràtica tòxica
amb ferum de la rata que esquitxà
txà-txà-txà.

De la goja boja full
çvidalba i fum
i ampolletes de perfum
sintètic.

Llúpia del llefreç
que engrut embolcalla,
tifeja amb fums,
prò ets tan quist, faramalla,
com qualque goll
tumefacte novell.

De la goja boja vull
furóncol i pústula i gra purulent.

Merda, tinya, ronya,
pets i llufes i gargalls;
cagarrines de les fines
i mocs verds amb encenalls.

FORMAS SEM FORMA

Allò que em dol no és
el que hi ha dins el cor,
sinó aquelles coses belles
que mai no existiran.

Són les formes sense forma
que passen sense que el dolor
les pugui reconèixer
o les pugui somiar l’amor.

És com si la tristesa
fos un arbre i, una a una
caiguessin les seves fulles
entre el vestigi i la boira.

LA LECTORA

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè, mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

LA CANÇÓ MÉS BANAL

Quan ve l’Aina,
s’empolaina l’eina
i li fa la feina,
prò no brilla gaire.

Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços).

Són les cinc. I la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s’acaba;
no hi miris massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençols i coixí,
i això s’acaba, i això s’acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s’acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica.
Ai, Josefina!

Si són brunes, si són rosses,
si són menta, si són fel,
afalacs, llamins i cosses,
terra humida, llum d’estel...

Ai, lascívia famolenca,
no tens perdó de déu!
Els amors donen empentes
als amors, es tiren boles de neu.

LLENYA D’ALZINA

Una bleda assolellada
em té fregits els pebrots:
quan fa figa ni diu fava,
li han pujat els fums i el cava
i fa el préssec en pijama,
secallona amb peus de porc.
Se m’hi regiren les tripes,
salta el cervell, bull la sang,
socarrant crispetes, pipes,
escabetxat d’amanites...
El codony de l’arbequina
és un platillo volant!

M’han tacada la forquilla!
Fet puré, m’ofego al bany:
Maria, la xirivia,
la de les peres blanquilla
que no es menja una rosquilla,
té el cabell d’àngel castany.
Vull a besa amb mandonguilla,
calçots i naps de capmany
com panses per l’aigualida,
en remull de ratafia.
Borregos brandant la pipa:
macerant paper d’estany.

Pareu bé les orellanes,
la sarsuela es porta l’oli,
filets de veu esqueixada
potatge de nens eutròfics!

Llenya d’alzina,
vi de sarment,
oli d’oliva,
pa de forment.

Garoines de l’Empordà,
garnatxes del Penedès
i aromes del Montserrat!

EL ROMANÇO D’ANNA TIRANT  (labreu edicions, 2012) – Metaliterary tragedy / Book
Novel·la versificada que narra les peripècies d’Anna Tirant
acompanyada de les converses que requerí l’autoria compartida (Josep Pedrals + Quim Porta).

*
En la fèrtil,
rica i delitosa
terra del Vallès,
habitava amb les dents blanques
de fadrina Anna Tirant,
la noia de cara dolça.

Educada en l'art domèstic
i en el compte del bestiar,
va sojornar per les prades,
féu l'esbarjo entre els ramats
i, quan al cel queia la parpella en vesprejar
i el sol tornava a la cleda,
seia sota una noguera
i escoltava les històries
que amorosa li llegia
la seva germana gran.

Sempre, sempre s'hi adormia.

Aleshores, jubilosa,
l'ànima animal de l'Anna
s'embriagava del món
i per dins s'hi desfermaven
aventures, transportant-la
lluny, ben lluny, amb els ulls clucs.

Amb un aire de qui empaita
(ai) tardaires llorigons,
anhelava la fugida
per les planes i plans enll'a.
S'allunyava en fantasia,
s'enlairava per les branques
del seu arbre de somiar.

*
Seguint les inclinacions
del cor es féu escàpola.

Se la va emportar el delit
d'anar a aconseguir quelcom,
quelcom que no sabia
(les veus que no cessaven).

Calia ser la pròfuga,
tallar el fotut lligam
-tan feble, insostenible-
que allargava el seu vincle
enmig d'aquella gent,
aliens al tarannà
rampellut -místic-
de l'Anna
(les veus no cessaven).

Finalment
va deixar
la bellesa
vallesana.

La partença fou d'incògnit:
Besà el peu de la noguera
i, com una colometa,
una nit de Sant Joan,
va alçar el vol
per la pols
d'un camí d'incerta glòria.

*
Mitja tarda.
Pel camí,
ben serena,
la mirada
torta d'un
mercader.
Llavors l'Anna
somrigué.

-On aneu.
senyoreta?
-Vinc d'allà.
-Si voleu
compartim
el vehicle.
-Moltes gràcies!

Amb un salt
s'enfilà
la nostra Anna a
la tartanna
de l'amable
mercader
amb l'ull dret esbiaixat,
una panxa... (quina panxa!),
les manasses rodanxones,
una closca relluenta,
les galtotes de bon Jan...

La noia de cara dolça
va dubtar si aquell seria
son camí,
però el va veure tan plàcid!
Poc a poc s'hi anà trobant,
asseguda en el pescant...

Les veus ja no ressonaven
al cap. De fet, el cap
de l'Anna ja podia
ballar amb un ritme nou,
el món ja s'hi prestava.
Tot era candorós!

I va passar un bon àngel;
            passà el silenci amable.

*
-Izmir era una dona molt, molt bella!
Sos ulls eren coloms;
les dents, ramats d'ovelles
que tornen d'un remull;
el coll, com una torre:
discret, suau. Izmir...
Izmir era inefable.

"Els qui l'han vist banyar-se
-i ho feia cada dia
en un racó de platja
amagadíssim- diuen
que els seus pits eren com
dos cervatells, de mel
i de llet, lleus dolçaines.

"Alguns, sembla, l'han vista:
pescadors, mariners...
Son espectre apareix
nedant pel mar Egeu
i pel Mediterrani.

"N'expliquen un origen
de caire mitològic,
que si era semi-dea,
filla d'un llenyataire
que va fer no-sé-què...

"No crec que aquesta en sigui la nissaga!
Fins trobo que rebaixa el gran prodigi.
Quina gràcia tindria essent divina?
Quines manies corren
de dar llinatges màgics
als mèrits dels humans!

"ESTICOMITIA VULGARIS" 10 dècimes adòniques

I
-Baixa la brlossa.
-No estic per orgues.
-Dret que t'atorgues.
-Dret que em pertoca.
-Ets un tanoca.
-Sóc llibertari.
-Ets un corsari!
-Tu a mi m'admires.
-Sempre em regires.

II
-Quant creus que falta?
-Sempre tens pressa!
-Tanta travessa...
-Para la galta.
-...poses malalta!
-Quan puc besar-te?
-Deixa! M'afarta!
-L'amor et calla?
-Quanta rondalla!

Ella l'aparta.

X
-Ja estic menys sola.
-Avant les atxes!
-No te n'empatxes?
-No és cap garjola.
-Gràcies. Consola.
-Quan tot es troça...
-La unió fa força
-...no la comparsa.
-Què és estimar-se?

Busquen resposta.

*
Rústic era home escarit,
planer, sense birimboies,
copsador d'encants exigus,
d'aquells canvis accessoris:

Les clivelles que fa el pa
quan es cou... La podridura
de les olives quan són
quasi, quasi a punt de caure...
Les clivelles de les figues
madures... La inclinació
de biaix de les espigues
quan ja estan molt carregades...
La beromera que s'escola
per la gana del senglar...

SEXY TINA

Quin cap tan bell, sota d'aquesta mata
de cabell ros, llampant com un cometa,
tot aquest tou on el meu cap dormita
al son del teu perfum de bergamota,
fragant coixí on ja res no m'immuta.
Martina, vals tot allò que et reputa!

No vull pas fer que hi hagi una disputa
i puc cantar, Clementina, que em mata
el llavi dolç que constantment commuta:
ara somriu brillant roig com pometa,
ara emmurriat té una blancor remota...
En qualsevol canvi mon cor l'imita.

No faltaré, tampoc, a lloar el mite
d'aquells bracets que el meu cervell amputa
per fer-los seus quan, com una marmota,
m'hi tens a jóc. I tal manca no et mata,
car tota tu, Valentina primeta,
ets nervi pur, que en ardència es transmuta!

també he de dir que per res faig permuta
del pit llançat a esclats de dinamita
escot enllà. Cristina, quina meta
més eloqüent! Segons mon ull suputa,
deu pesart com un cabàs de tomata
perquè aquest bust ben bé que para mota!

Cada atribut el grup ens escmota,
i ara és el torn en què Agustina muta
sos sentiments i de pressa s'emmata
perquè he de dir que qui la veu, vomita,
i a més a més, que no n'hi ha de més puta!
L'eliminem! No arribarà a la meta!

Ja podeu dir que sóc una animeta,
superficial, que no valc ni una mota
de pols, que sóc com el gargall que esputa
un cos leprós... Però ja no m'immuta
cap discurset! Si el vers s'extralimita
és perqupè cal: el format el formata.

Sextines fas? Aquesta meta mata.
Perdràs la veu, que ja ni mota "puta".
Dius el que vols o ja es dismuta el mite?

*
Jo també vull ser mig santa,
saps, Gosset?
Però el camí se'm decanta,
no va dret.
I acabo anant sempre torta
pel camí de fer res més.
No tinc un nord clar, i em sobta,
sovint, recalcar aquest pes
de no anar per cap de via.
És com si el timó fallés.
Jo ja hi penso i dic "Bon dia!
Avui sí!", i just després...

EL MARRO HUMIT
6
Marrumí és tan categòric
que no comprèn el matís,
i és d'un obtús tan atònic
que ho sentencia tot gris:
inèrcia inerta infecunda
bloquejada al desencís.
La tortura és tan profunda
que no coneix paradís,
ni somni, ni poesia.
S'arrossega, malaltís,
ignorant la malaltia:
indiferent infeliç.
El degustar no li vaga:
ell degluteix, pixa i caga.

*
-Tinc lucidesa incivil,
claredat espiritual,
sé trobar el sentit final
de tot acte subversiu!
Tinc una ànsia de malmetre
amb exemple exagerat
la insostenibilitat
dels cànons, vull escometre
la hipòcrita insensatesa,
vull retrunyir instints pregons,
boicotejar prohibicions,
respondre a l'estupidesa!

L'Anna estava al·lucinada.
En Gosset, tan bon minyó,
tan tendre i tan rebufó,
anava a la descarnada,
escarnint com un cicló
tot conat de convenció.

-Què renegues? Què flatones?

-Res que t'hagi d'irritar,
puta Venus de les pomes.
Tracto sols de provocar
perquè es moguin les neurones
i aprenguin bé de què va
el que l'usatge abandona
perquè resulta profà
a la societat, tan mona.
Són formes de predicar...

-Però el teu verb s'abraona
burxant vil i amb perversió!

-Perquè cali la missió
fa alta tenir sang freda
i apuntar bé amb el torpede
just al punt de flotació.

-Vols motivar-me insultant-me?

-La gent s'oposa a aquesta arma
per enuig, resgurad i por,
prò és tan dràstica l'alarma
que en tothom quelcom s'esblama
i causa transformació.
ÉS eficaç i veloç.

-I a part de fer canviar els altres,
a tu mateix, com t'exaltes?

El gos es va posar dret.
Amb la figureta erecta
tenia un cos més esvelt
però semblava menys ferm:
l'estabilitat baldera
de les potes del darrere
li feia fer un ball incert,
com si anés de borratxera.

-He somiat que em passejava
en pilotes per la plaça,
que orinava al peu d'un arbre
que li diuen Psicomorf
i que oblidava pudors
i vergonyes i amb la fava
feia la decència esclava
i l'escàndol escabrós.
He vist com vicis procaços,
ardits, estigmatitzaven
serietats impenetrables
nomès per tocà'ls-hi els nassos!

Satisfet d'impudicícia,
sóc un descarat obscè!

-Què?

-Que ens cal la igualtat social
i un retorn a la natura,
que l'amor als altres dura
si és exigent, no banal,
que el rubor és l'armadura
d'una vergonya ancestral
que no té lloc ni cabuda
en la franquesa lleial,
que tota la cosa pública
pot ser de llei personal,
que el qui realment educa
no imposa un cos doctrinal,
que el món esdevé corrupte,
no des de baix, des de dalt,
que hauríem de posar en dubte
tot el paller, fins el pal,
que al desassossec abrupte
és on perviu l'ideal.

Llavors va tornar a lladrar,
va deixar la posa altiva
i amb la ceguesa tan viva
que mirava el més enllà,
girà cua i va marxar.

COMENTARIS A EL ROMANÇO D'ANNA TIRANT:
--GUILLAMON, Julià: “Tinta d’ambrosia per a uns llavis remots”. La Vanguardia. Cultura/s. Núm. 578 (17 de juliol de 2013), pàg. 6.
Una de les trames d’El romanço d’Anna Tirant té relació amb aquesta aventura filosòfica. La noia, una fadrina del Vallès, abandona el clos patern i en el seu anar pel món troba diferents personatges: el guia Titus Lucreci representa l’epicureisme, un gos representa el cinisme, i un altre passavolant representa l’estoïcisme. “Vaig girant entre les tres coses perquè no sé per quina m’he de decidir”.
--LA LLETRA D’OR PER A JOSEP PEDRALS. Jordi Nopca
 La concessió recent de La Lletra d’Or a Josep Pedrals demostra que fer camí al marge dels premis a obra inèdita també pot ser una bona opció. La constància, la genialitat i el polifacetisme de Pedrals són tres eixos imprescindibles a l’hora d’entendre per què El romanço d’Anna Tirant (LaBreu) ha estat reconegut amb un dels guardons més singulars del panorama català. Premia des de l’any 1956 amb un botó de solapa creat pel joier Manuel Capdevila un llibre publicat durant l’any anterior.

--PER FI, PEDRALS. Màrius Serra. La Vanguardia

Si parlem de Josep Pedrals la fi no pot ser res més que una lletra. La lletra grega que acaba de clavar a la seva solapa d’elegància desmarxada el joier Manel Capdevila i Coral. Pedrals és un dels poetes més versàtils (i verbívors) de les lletres catalanes i el premi que li acaben de concedir un dels premis més insòlits del panorama: la Lletra d’Or, que es concedeix en un sopar informal i consisteix en una insígnia d’or lliurada per un joier de la família Capdevila. Es premia, poca broma, el millor llibre de l’any escrit en català, sense distinció de gèneres. Pedrals l’ha rebut per la seva última obra publicada: Romanço d’Anna Tirant (labreu), una veritable mostra de l’evolució paralírica d’un poeta que molt abans de publicar el primer llibre ja havia recitat pertot. [...]
La qüestió important és que val molt la pena llegir Pedrals i també escoltar-lo. La Lletra d’Or li arriba en el moment que publica a la xarxa els dos primers singles del nou disc d’Els Nens Eutròfics: “Aranyassa” i “Subterrània”. Dues cançonasses molt diferents des del punt de vista musical que tenen en comú una execució prosòdica que incorporaria tots els altres elements de la taula de Mendelèjev sinó fos que la segona ja conté totes les estacions de metro i ferrocarrils de Barcelona rimades! Fi? Finíssim!

  
EN FRANCESC PUJOLS [PETITA HISTÒRIA DE FRANCESC PUJOLS] (Editorial Mediterrània, 2012)
Repàs biogràfic a la vida del filòsof Francesc Pujols, en vers i en un to amè,
amb il·lustracions de Pilarín Bayés

EN HELICÒPTER (LaCasaCalba, 2013)  CD
Cançons per a hooligans erudits
creats i interpretats per Els Nens Eutròfics

*
 …i quan passen els senyors,
tothom es lleva la boina,
no en senyal respectuós,
sinó per demanar almoina.

*
I sents el so, entrant pel cel obert,
d’una forquilla gràcil que s’acuita
a abatre’s contra un plat: el repiqueig
tan entranyable d’engendrar una truita.

*
…aquells ornaments bucòlics
que fan el poema plàcid
i els sentiments hiperbòlics
que actuen al parc toràcic!

POEMES DISPERSOS

Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels països catalans (Documenta 2008)
 
*
Sonet de l’aprenent de cocaïnòman
Si em burxa per fer un tast, diré que no?
Li parlaré fins a la cantonada,
explicant barbaritats que no vénen
al cas, despistant l’interès que tinc
per catar la pols que du a la butxaca.
Aleshores farem dues puntetes,
mirant que no ens vegi ningú. I tota
cap a dins d’una bufada! No sé
dissimular el goig. I ara sí que dic
el que li deia però amb les paraules
que toca, barrejant temes i temes
que ens duran, parlant, parlant, la proposta
de: “Ja que hi som, per què no en fem una altra?”.
I ara ni mirarem si ens veu algú.

*
De com es pinta un bosc
(els volums de pintura dels quadres)
Pins taquen palpables pins.
L’arruga d’un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çò que el fa
ser soca, precisament).

Poemes apareguts al llibre del XII Festival de Poesia de la Mediterrània
  
POESIA DE MUNTANYA

Capir l’immens   en son retaule exacte
-l’ampla grandesa   de l’èxtasi i la por-
i aixecar els ulls,   seguir el perfil exacte
del cel serrell,   la mola en ascensió…

Als plecs de falda   roman l’estrany miracle
d’una puresa   salvatge amb desraó;
que és verge i vella,   d’edat impenetrable,
fada de pedra,   d’aigua i vegetació.

La roca freda,   el palp de neu perpètua,
valen l’esforç   que el foc d’ànim penetra
en un combat   místic de comunió.

Donant-li nom,   un cop de vent flagella
el cant i el crit,   i es fa més meravella:
muntanya viva,   monumental cançó.

* 
Un dia em va comentar
algú que em volia bé,
que per a parlar més clar
no calia tant merder,
que fent un discurs més pla,
poc farcit i més planer,
ja no parlaria en va
i seria més amè.

No amb A,
amb E!

Poema aparegut al llibre de la I Trobada de poetes per la Pau

SENSE RELACIONS FINALISTES

La poesia
-sense relacions finalistes-
és música de vers divers,
són pistes d’un goig d’enllà del mot,
d’un tot.
És un plural de signes
en màgia d’agramàtics;
transmet estols erràtics
que s’apleguen en ritmes.
Amb un principi tètic
va, per l’infinit estètic,
a superreals sintaxis.
Per mitjà d’unes sinapsis
s’argollen trames i trams.
Però…
No recordo tot el viatge!

Enderiat amb estramps
per no solapar el missatge
vaig girar tot l’engranatge
vers la “poètica imatge”.

(La metòdica metàfora,
que sucava el mot de càmfora
per un estímul del cor,
em guarnia sinestèsic
i actuava d’analgèsic
del literal, que aquí mor.)

En la imatge em fiu tan fort
que el concepte, amb catacresi,
mica en mica perdé el nord.
En un abús de retòric
em vaig fer tan hiperbòric!

Ai!
Torsimany d’estats que alterno,
que es caminen i m’hi perdo
i en deixo el rètol en blanc…
¿Per què és funest fer com el cranc?

I em dic:
“Deixa a l’alè que et respongui,
deixa a l’alè que et respongui…”

I em diu:
- Ràpid i -ai, tu!- petit,
de fiar-hi l’habitud,
¿a quina fi ho dus tot?

I el show m’eixonava el bleix
deixant-ne esqueix
de rama seca: flingant
que fustiga, petulant,
lo pulquèrrim
i em fa quec.

Aleshores, el senderi,
amb un últim esbufec,
lliga un cant:

L’ordre
concorre,
concorda
quan s’obre
la porta
per dintre,
per fora,
i jo sóc a ambdós
llocs alhora:

Mirall de mi, rall
de Jo partit en llinda.
I xerrola! I guirigall!
Però l’espill, que m’hipnotitza,
que em retrata,
que em retrota,
que em fa anar trita una pota
i al final la poesia…

Buf!

Al final, la poesia em fa ballar.

Poemes apareguts al llibre de la II Trobada de poetes per la Pau

TRES SONETS MAL COMPTATS

7.
No fou d’estranyar el desmai.
En aquell cau de venèries,
només amb l’airet d’una hèlice
i el ventar-se amb un pai-pai.

Tot ofegava en l’espai:
vapors espessos, espècies,
fum quiet, mirades de xai,
gelosies d’entre Pèrsia
i selva del Paraguai
i un guacamai.

El resum de la tragèdia
de l’estancament prosaic.

I al bell mig d’aquest mosaic,
la musa inerta apoplèctica.

9.
Se li va ficar la mort a l’ull.
De llavors ençà, parpre macabre,
té un mirar d’olives en remull:
negres, mortes, tristes i aixafades.
Mes, no plora, no! No té l’antull.
Vidriós i a punt per la trencada,
no deixa anar llàgrima, té el trull
sec i l’ànima deshidratada.
Tots comptem que algun dia, curull,
regalimarà suc d’olivada
d’una pena encallada a l’escull.
I encara s’hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,
se’t faran lleganyes com pinyols!

Poemes apareguts al llibre “7 poetes a l’escola d’arquitectura”

EN L’ART QUI T’ATURES
SOS ARCS I TEXTURES
(poemes d’urbanitat civil i passions disciplinades)

*
Si et descorden les manilles,
‘preta a córrer, fuig, escapa,
tira milles! Les cruïlles
les pots fer girant el mapa.

*
S’estomaquen a la plaça
dos bergants, i tenen tela:
a la noia d’un (que és massa)
l’altre li ha dit que la pela
és la pela, i se l’enduia
per banda per dar-li cuques
i allò del qui suca mulla
i el qui té fred busca estufes.

*
Laberints d’entre tu i jo,
rebregats dintre d’un mapa
que vull dibuixar-me i no
sé ben bé per on s’acaba:
si té sortida i és joc
o cal perdre’s per trobar-se.

*
Al cap del carrer / un jove s’immola
en un simulacre / de màrtir i heroi.
La lluor del sol / que rep la pistola
fa llum de rateta / al ventre d’un noi
que, des d’un balcó, / s’ho mira. Grinyola,
frenant, una moto; / s’atura el comboi
de cotxes: vermell / al semàfor. Vola,
fugint, una foto / -el temps va gamoi-:
si és mare o és filla / o amada o esposa
no ho sap bé ningú. / S’enfonsa el bornoi
en l’aigua de rates: / la foto s’escola
per un embornal. / Fica fins la gola
la pistola i “Burp” / li ve un oi.

Poemes apareguts al llibret del Festival de Poesia de Lloseta

LES ULLERES DEL VIDENT
Una pel·lícula un pèl líquida
fa que impel·leixi la visió
i forço els nervis de la vista
per no atuir la intuïció.
Tothom riu amb condescendència
dels meus ulls en condensació.
Si se m’entelen les ulleres,
ho veig tot amb antel·lació.

Poema emès a Catalunya Ràdioen el programa “La Tribu” el 10/07/2013

EL BEN SONAT – 39

Quan un criteri atent ens puny
perquè un desaire o perquè un gruny
que el nostre tracte obert no busca
l’han decebut de forma brusca,
la llibertat del gest s’esmuny,
la universalitat s’ofusca
i ens queda el cor a dins d’un puny,
i l’amor propi se’ns disgusta.
Voldríem veure’ns des de lluny
i moderar la fel injusta
perquè sabem que el que ens empeny
sempre mereix alguna excusa!
Si som esclaus de cada reny,
perdrem el seny i la mesura.

Un altre poema

Tot
va venir de la pedrera:
les muralles i l’església
i els carrers i el gest de l’herba
en vinclar-se per fer rams.

La gent, que pastura plaça
perquè la llamborda arrissi
en sos pètals la festassa,
sembra mots a cada passa:
campanades de silici.

I ho rega amb goig de carnassa,
amb desgast d’aquest ofici
de persones:

Les pedres tornen rodones.
Les asprors suavitzen, fines.

¿Podrem viure les rutines
com a galtes que acarones?

Al darrera les cortines,
en el fons de les pupil·les,
totes les viles
són el temps que hi abandones.

Alguns links

http://www.youtube.com/watch?v=WbDciqkSxMQ    http://www.youtube.com/watch?v=_KPzA_RzpI4    Pedrals  poema «El tango del ver mut i de les Bermudes» de Josep Pedrals. La primera és de l’Oda del Vermut al Festigàbal 2007,53 enregistrament del qual parteix Raquel Tomàs per transformar el poema publicat en un «text teatral escrit a punt per ser representat» (2009: 97) amb la intenció de destacar-ne la hibridesa. El segon enregistrament és del Dia Internacional de la Poesia (21 de març) al Casal Jaume I de Perpinyà, l’any 2011

Recital underground al metro  Josep Pedrals:
https://www.youtube.com/watch?v=daxLEoaEF_M/   
https://www.youtube.com/watch?v=lx4MHlevGo8/

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA