Vida i obra

El segle XV València relleva Barcelona com a ciutat hegemònica de la corona d'Aragó, tant en el camp polític, com econòmic, com cultural. Una gran expansió urbana amb molt de gòtic civil: la llotja, el consolat de mar, el palau de la generalitat, les torres )portes d'entrada a la ciutat) de Quart i de Serrans, i diversos palaus. Són valencians d'aquest segle Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Roís de Corella. 

Joanot Martorell pertanyia a una família de la mitjana noblesa, durant molt de temps establerta a Gandia, on degué néixer l'any 1413 o 1414. "Molt jove devia ésser, doncs, l'any 1420, llavors de l'expedició d'Alfons el Magnànim a Sardenya i Còrsega, en la qual participaren, a més d'Andreu Febrer i d'Ausiàs March, uns Francesc, Galceran i Jofre Martorell, que podrien ésser el pare i dos dels germans del nostre escriptor." (Riquer, p. 632).

El 1433 és esmentat en un document amb la designació de cavaller: "mossèn Johanot Martorell".  Com a cavaller el trobam amb diverses lletres de batalla, sense que sapiguem que cap esdevingués en batalla. 

El 1437 adreça una lletra de batalla al seu cosí Joan de Montpalau. El motiu el diu ben clar: "vós anant e venint a la nostra casa a tota vostra requesta proferís e ab sagrament juràs de pendre ma germana Damiata per muller, e desposar-la dins fort breu temps, la qual cosa fins ací no haveu feta." I per això s'ofereix a combatre Joan de Montpalau "a tota ultrança, mon cors contre lo vostre, a peu o a cavall" (a tota ultrança vol dir a mort). 

"Montpalau [...] nega que hagués donat a Damiata paraula de casament, però mai no nega una altra afirmació de l'acusació de Martorell, o sia que l'hagués "deshonestament tacada e deshonrada", amb la qual cosa l'honor de la germana del novel.lista resta fortament malmès." (Riquer, p. 634).

"Recordem, encara, que aquestes lletres de batalla no solament eren llegides pel destinatari, ans també per molta gent i sovint eren afiades a les cantonades dels carrers i a les portes de les cases i de les esglésies." (Riquer, p. 634).

"Per l'abril de l'any 1438 arribà a Joan de Monpalau la darrera lletra de Joanot Martorell, signada per aquest "en la ciutat de Londres" el 22 de març. Li comunica que, amb l'ajuda de Déu, ha trobat el jutge competent i imparcial que els convé, el qual ha promès de donar-los plaça segura per a celebrar llur batalla. Es tracta del "molt alt e molt poderós senyor lo senyor rei d'Anglaterra e de França, lo qual nos té aparellat gentil lloc e festa" [...] Joanot Martorell residí un temps a Anglaterra, almenys des del març del 1438 fins al febrer del 1439". El Tirant, precisament comença amb festes i combats a la cort anglesa.  Joan de Monpalau no acudí a Londres, i al final el rei Alfons el condemna a pagar una quantitat a Damiata. "Damiata Martorell, la retrobarem, soltera, el 1462" (Riquer, p. 638).

Joanot Martorell també fa estades a Portugal, potser en el viatge cap a Anglaterra, i a Nàpols, on resideix almenys un any el 1454. És al "Príncep Don Ferrando de Portugal" que adreça amb una nota inicial el Tirant lo Blanc. 

Mor el 1468. 

"Joanot Martorell, que restà solter tota la vida i del qual no es coneix descendència il.legítima, ens apareix com una figura típica de la mitjana noblesa valenciana del segle XV." (Riquer, p. 646). 

"La part doctrinal [referent als aspectes de cavalleria] procedeix, en gran proporció, del Libre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull" (Riquer, p. 648). 
 
 

Tirant lo Blanc

Al pròleg fa una apologia dels cavallers, dels guerrers: "La dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes e ciutats no es porien sostenir en pau, segons que diu lo gloriós Sant Lluc en lo seu Evangeli". 

PART ANGLESA DEL TIRANT LO BLANC (capítols 1 a 97)

La part anglesa del Tirant, anomenada el Guillem de Varoic, ocupa els primers 97 capítols. 

Capítols 1 a 4. "En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra" vivia un cavaller de molta anomenada com a guerrer, el comte de Varoic. En arribar als cinquanta-cinc anys decidí emprendre una peregrinació a Jerusalem per demanar perdó de tantes morts que havia fet. S'acomiada de la comtessa, la qual es plany de la seva partida,  i li dóna mig anell que concorda amb el mig que ell es queda. Va fer córrer la brama que era mort (la comtessa li fa fer funerals, pensant-se vídua) i tornà a Anglaterra, vestit amb l'hàbit de sant Francesc, amb llargs cabells i barbes, i s'instal.la en una ermita, on viu de la caritat. 

Capítols 5 a 12.  Passen anys i Abraïm, rei moro de la Gran Canària, desembarca a Anglaterra amb un gran exèrcit i guanya en nou batalles seguides el rei d'Anglaterra, el qual s'ha de retraure a Londres. Aguanta fins que per la fam ha de sortir, i va a Varoic, on també l'assetgen els moros. Aleshores se li apareix una donzella que li diu: "lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent". L'endemà troba el comte-ermità que li demana caritat, i després de diverses excuses accepta el comandament de l'exèrcit. A la nit el comte-ermità es disfressà de moro i se n'anà al campament enemic, on llençà les magranes, sobtant els enemics amb l'incendi que se'n seguí, el qual, com més aigua hi gitaven, més augmentava. Aprofitant el desordre, el rei d'Anglaterra, atacà el campament dels moros i els feu fugir fins a recollir-se al castell d'Alimburg. 

Capítols 13 a 27. El rei de la Gran Canària tramet una lletra de batalla al d'Anglaterra, reptant-lo a combat "rei per rei", i el qui venci serà el rei d'Anglaterra. El comte proposà el rei, encara jove, i feble, que cedís la reialesa a un dels seus nobles, però tots se'n trobaven mereixedors; aleshores el rei disposa que el substiueixi l'ermità. Aquest accepta i demana a la comtessa, que encara no l'ha reconegut, "les armes de son marit En Guillem de Varoic, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles". L'endemà combaté amb el rei de la Gran Canària i li tallà el cap. Els moros no es reteren i tornaren a moure batalla, però el comte també els venç i els fa fora definitivament. Després es fa reconèixer de tothom com el comte de Varoic, renuncia a la reialesa i després de romandre cinc mesos a Varoic amb la seva dona, es retira a l'ermita definitivament. 

Capítols 28 a 57. Temps després, el rei d'Anglaterra fa unes grans festes i exercicis d'armes per celebrar les seves noces amb la filla del rei de França. Un jove bretó, anomenat Tirant lo Blanc decideix d'anar-hi amb molts d'altres joves. S'adorm damunt el cavall i va a parar a l'ermita de Varoic, el qual es meravella del desconeixement de la cavalleria que té Tirant; aquest li demana que l'adoctrini i aquest ho fa, i li deixa l'Arbre de batalles. Després de prendre part a les festes, tornen a veure l'ermità i li conten les gestes i les festes. Tirant diu de la dona del rei: "vos puc dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats".

Capítols 58 a 73. El cosí de Tirant, Diafebus, llegeix una carta en què es diu que el millor cavaller que ha concorregut a les festes és Tirant lo Blanc. Tirant, ja al seu primer combat, matà un cavaller lluitant a cavall. Una altra vegada combaté a peu el senyor de Muntalt, el féu caure a terra i el va matar perquè no es volgué retre. Pocs dies després una donzella, dita la Bella Agnès, duia un magnífic fermall al pit, i Tirant li demana a canvi de servir-la i combatre per ella. Agnès li atorga. L'endemà es presenta a la cort un cavaller, el senyor de les Vilesermes, el qual, en nom del seu antic amor per la Bella Agnès, repta Tirant mitjançant una lletra de batalla (capítol 62). Després d'un llarg combat de nit en un bosc, el senyor de Vilesermes és mort i Tirant cau sense sentits i tot ple de sang. Poc després arriben a Anglaterra, d'incògnit i desitjosos de prendre part en les festes, els reis de Frisa i d'Apol.lònia i els ducs de Bavera i de Burgunya, els quals es presenten amb una sumptuositat i un luxe que meravellen tothom, sobretot a causa de quatre lleons domesticats que els fan de portadors de missatges. Repten a lluitar amb qui vulgui. Tirant hi lluita i els venç i els mata els quatre en dies successius. 

Capítols 74 a 97. Kirieleison de Muntalbà, súbdit del rei de Frisa, decideix venjar-se de Tirant. Per fer-ho, tramet una donzella, la qual davant el rei d'Anglaterra, repta Tirant de traïció perquè ha mort dos reis i dos ducs, cosa que sorprèn tothom, ja que ningú no sabia qui eren aquells quatre cavallers; Kirieleison també li envia una lletra de batalla (capítol 77). Tirant accepta la batalla; Kirieleison hi acut, però primer vol veure el rei de Frisa: "obrí lo tabernacle e véu son senyor en lo punt que estava, e pres-li'n tanta de dolor, mesclada ab extrema ira, que la fel li esclatà e aquí de continent morí". Arriba a Anglaterra el seu germà, Tomàs de Muntalbà, per substituir-lo. En el combat cau sota el poder de Tirant, i quan aquest el commina a retre's s'acull a la seva benevolença, la qual cosa el deshonra públicament; tant s'humilià que es féu frare de l'orde de sant Francesc (cas similar al Sanglier del Curial e Güelfa). Amb aquests dos personatges, el gegantàs Kirieleison que sembla que s'ha de menjar tothom i mor de pena davant el seu senyor mort, i el seu germà, declarat públicament fals, deslleial i perjur per la seva covardia, Martorell es burla de don Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, amb qui tingué disputes. Un cop explicades les gestes, Tirant i els seus abandonen el lloc per no tornar-hi. 
 

TIRANT A SICÍLIA I A L'ILLA DE RODES (capítols 98 a 114)

Tirant i els seus acompanyants s'adrecen a Nantes, on són molt ben rebuts pel duc de Bretanya. Arriben cavallers de la cort del rei de França que diuen que el soldà d'Alcaire, amb ajuda dels genovesos, ha armat un estol per emparar-se de l'illa de Rodes (el 1444 les forces egípcies havien assetjat Rodes).  El rei, però descobreix l'engany dels genovesos, i quan aquests entren, amb armes amagades, amb l'excusa de veure les relíquies que aquell dia es mostren, els fa desarmar i els fa llançar en profundes sitges. Així i tot el soldà, decideix combatre-la. Hi desembarca trenta-mil homes i en poc temps es fa amb tota l'illa, exceptuant la ciutat, que és assetjada. Demanen ajut, però ni el papa ni l'emperador ni els reis cristians no acudeixen a ajudar els cavallers de l'orde de sant Joan de Jerusalem. Tirant, compra una nau per anar-hi, i un francès anomenat Tenebrós, quan ho sap, suggereix que l'acompanyi l'infant Felip, cinquè fill del rei de França, que era persona ignorant i grossera. Després d'aturar-se a Portugal i de combatre algunes naus a Gibraltar van a Sicília a proveir-se. Són rebuts pel rei de Sicília i la seva filla, la infanta Ricomana, donzella de gran bellesa, de la qual s'enamora Felip; però a Ricomana el neguiteja l'estupidesa de l'infant. 

El rei de Sicília també puja a la nau i van cap a Rodes. Tirant aconsegueix rompre el setge de les naus i arriba al port. Encara quan les naus del soldà parteixen Tirant les hostilitza i en fa una gran destrossa. Tornat el soldà a la seva terra, és tancat en una gàbia de lleons; el nou soldà refà les tropes i, conjuntament amb el Gran Turc, ataca Grècia, on conquereix moltes viles i castells. Des de Rodes Tirant i el seu acompanyament van a Jerusalem i a Alexandria, on rescaten gran nombre de captius cristians, els quals passen a formar part de la seva host, i tornen a Sicília. 

Ricomana vol fer una prova a Felip, el qual la continua festejant. El fa quedar un vespre al palau, sense Tirant, el qual sempre l'ajudava a sortir-se del pas, i li prepara una habitació amb dos llits: un amb bells cortinatges i vànoves i coixins brodats, l'altre era tot blanc. Si té l'educació d'un príncep triarà el llit luxós, si és groller, triarà el més senzill, pensava Ricomana. 

"Com Felip véu lo tan pompós llit, estigué admirat e pensà que més valia que es gitàs en l'altre. E aquella nit, dansant, havia romput un poc de la calça e pensà que los seus no vendrien tan matí com ell se llevaria. E los patges eren molt ben avisats per la senyora, i ella estava en lloc que podia bé veure tot lo que Felip faria.
"Dix Felip a l'u dels patges:
"-Vés, per amor de mi, e porta'm una agulla de cosir ab un poc de fil blanc.[...]
"Com Felip tingué l'agulla [...] anà-la a ficar en lo llit on havia deliberat de dormir. Llavors ell es despullà la roba e restà en gipó d'orfebreria. Començà's a descordar e segué's sobre lo llit. [...] Felip se llevà de lla on seia per pendre l'agulla e cosir-se la calça, e pres-se a cercar d'un cap del llit fins a l'altre e alçà la vànova ab malencolia que en aquell cas tenia, e tant regirà la vànova que caigué en terra. Aprés llevà los llançols e desféu tot lo llit, que jamés pogué trobar l'agulla. Pensà de tornar a fer lo llit e de gitar-se en ell; però com véu que tot estava desfet, dix.
"-Com!, ¿no val més que em gite en aquest altre que no tornar-lo a fer? 
"Molt singular agulla fon aquella per a Felip. Gità's en lo llit de parament e deixà tota la roba en terra. La Infanta, que hagué vist tot l'entramès, dix a les sues donzelles:
"-Mirau, per vida vostra, quant és lo saber dels estrangers, en especial lo de Felip. Jo l'he volgut provar així com havia fet les altres vegades, en aquests dos llits; pensí que Felip, si era grosser ni avar, no tendria ànimo de gitar-se en tal llit com aquest ans se posaria en lo més subtil. E ell ha tenguda altra art, que ha desfet lo més subtil e ha llençada la roba per terra, e és-se gitat en lo millor per mostrar que és fill de rei e li pertany."

Ricomana  es casa amb Felip. Tirant acompanya els reis de Sicília i de França en una expedició contra els moros. Després de diverses batalles victorioses, prenen la ciutat de Tunis i tornen a Palerm. Tirant parteix amb el rei de França cap a Marsella, des d'on va a Bretanya per tal de visitar els seus parents. Poc temps després, a precs del rei de Sicília, Tirant hi torna. 
 

TIRANT, A L'IMPERI GREC (capítols 115 a 296)

Vuit dies després d'haver arribat a Palerm, es rep una lletra de l'emperador de Constantinoble, on diu que el Soldà i Gran Turc s'ha emparat de part del seu imperi, i reclama la presència de Tirant lo Blanc, el qual, després de recollir voluntaris parteix cap a Constantinoble. L'emperador li atorga la capitania general. Després Tirant és presentat a l'emperadriu i a la infanta Carmesina, de la qual s'enamora fortament; aquesta passió es manifestà en una profunda malenconia de Tirant. Carmesina s'enamora també i s'inicia entre els dos tot un joc de cortesies. Tothom es preocupa per la tristesa de Tirant, i el dia que és enviat a Xipre per l'emperador, la princesa vol saber el motiu de la pena, i Tirant respon: "Senyora, puix l'altesa vostra me força a dir-ho, no puc més dir sinó que ame". Carmesina insisteix a saber quina és la dama que estima, a la qual cosa respon Tirant donant-li un mirall que porta amagat en una mànega i dient-li que allí veurà la imatge d'aquella que li pot donar o mort o vida (capítol 127).

Un missatger diu que el Gran Turc i el soldà, ajudats per certs cavallers italians, ha derrotat l'exèrcit imperial manat pel duc de Macedònia. El Soldà ja es fa intintular Emperador de Grècia. Tirant demana a l'emperador que reculli voluntaris, parteix de la ciutat i assoleix una gran victòria, i això encara enutja més el duc de Macedònia, del qual Carmesina li ha dit que no es fiï. El duc volia acceptar la treva de sis mesos que proposava el Soldà, però Tirant decidí fer-los fora de l'imperi grec.  Per ordre de Tirant, Diafebus, l'amic de Tirant, se'n va a Constantinoble amb els presoners fets a la batalla, i pondera davant de Carmesina les gestes i l'enamorament del cavaller. Hi és present Estefania, la qual aprofita l'ocasió per demostrar el seu amor per Diafebus. En una primera ofensiva del Soldà Tirant s'ha de retraure al castell de Malveí i el duc de Macedònia diu a l'emperador que Tirant ha estat vençut. Però novament obté la victòria. El rei d'Egipte repta Tirant a batalla a ultrança.

Mentrestant ha mort el rei de Sicília i el nou rei és Felip, l'amic de Tirant, el qual li tramet un exèrcit. En una nova batalla el duc de Macedònia fereix traïdorament Tirant, però poc després mor a mans del rei d'Àfrica, un dels sobirans enemics. Després de dos dies de lluita els cristians guanyen la batalla gràcies al coratge de Tirant. Nous galanteigs entre Estefania i Diafebus i Carmesina i Tirant en les festes que es fan. Nou atac en ajut del Soldà i nova victòria de Tirant. Per acabar amb la guerra el Soldà demana el rescat d'alguns presoners destacats i el casament amb Carmesina. L'emperador s'hi nega. La Viuda Reposada, que havia estat dida de Carmesina, s'enamora de Tirant i diu a Carmesina que Tirant malparla d'ella i que només vol robar l'imperi i marxar altra volta cap a casa seva. Estefania es casa amb Diafebus. Plaerdemavida ajuda els amors de Carmesina i du Tirant al llit de la princesa, d'on ha de sortir precipitadament, en fer-se un aldarull al palau, i es trenca una cama quan salta per la finestra; fa creure a l'emperador que ha caigut del cavall. La Viuda Reposada diu a Tirant que Carmesina manté amors secrets amb l'hortolà de palau. Però Carmesina pren la mà de Tirant i pronuncia aquests mots: "Perquè açò sia vertader matrimoni, dic jo ab paraules de present: -Jo, Carmesina, dó mon cos a vós, Tirant lo Blanc, per lleal muller, e prenc lo vostre per lleal marit". Però la Viuda prepara una nova trampa: fa que es topin Carmesina i Plaerdemavida, que du una careta negra, perquè sembli l'hortolà, i Tirant amagat amb la Viuda veu com es fan festes, i enrabiat, mat el negre Lauseta, l'hortolà. Nova envestida dels turcs, i Tirant parteix sense acomiadar-se de Carmesina; després Plaerdemavida li demana per què avorreix Carmesina i quan Tirant li diu, Plaerdemavida li explica el que realment va passar.

Veim com en tots aquests capítols presenten dos aspectes intercalats constantment: les campanyes militars de Tirant d'una banda, i de l'altra els seus amors amb Carmesina. Veim també com Tirant aquí, ja no es bat com un cavaller errant, sinó que s'ha convertit en un general, en un estrateg. Diversos personatges de la novel.la duen noms o títols corresponents a persones contemporànies, amb una intenció determinada; per exemple, els italians amics dels turcs, traïdors a l'imperi, duen els noms dels partidaris que el successor del Magnànim sigui Lluís d'Anjou, llinatge secularment enemic dels reis catalans. 

L'emperador demana a Tirant, trist pels seus amors:
"-Digau-me, Capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?-. Dix Tirant: -Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents d'aquesta terra són més prims que los de ponent. -Respòs la Infanta ans que l'Emperador parlàs: -Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga vida.- mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella l'havia entès..." 
 

TIRANT AL NORD D'ÀFRICA (capítols 296 a 407)

Mentre Tirant i Plaerdemavida parlen, en una galera, de la intriga de la Viuda Reposada, la mar s'embraveix de tal manera que les naus se'n van mar endins i naufraguen a les costes de Barbaria: Un vell moro s'endu Plaerdemavida a casa seva. Tirant és recollit per un alt dignatari, anomenat cabdillo; vestit de moro entra al servei del cabdillo, però el fill d'aquest el fa empresonar. El cabdillo el treu perquè ajudi el rei de Tremicèn i la seva filla que es troben assetjats per les forces d'Escariano, que es vol casar amb la filla, Maragdina. Temps després, gràcies a un jueu, Escariano arriba a la ciutat de Tremicèn, mata el rei i s'endu Maragdina. Tirant aconsegueix entrar al castell on són i fa presoner Escariano; Maragdina manifesta el seu amor a Tirant, però ell diu que vol ésser fidel a Carmesina, però aprofitant el prestigi que té damunt ella, l'adoctrina en el cristianisme. També Escariano és batejat per Tirant. Després, amb l'ajut d'un frare valencià, emprèn una ràpida tasca d'evangelització que el du a batejar més de quaranta mil moros. Maragdina, ara reina de Tremicèn, i Escariano es casen i fan Tirant capità d'uns regnes africans que ja són cristians. Molts volen romandre mahometans i s'esdevenen moltes batalles. En una d'aquestes batalles retroba Plaerdemavida. Tirant envia un emissari a Constantinoble per donar noves i retorna amb el missatge que torni prompte, que Carmesina, creient-lo mort s'ha reclòs en un monestir i que els turcs arriben gairebé a la capital.

La geografia del nord d'Àfrica que ofereix el Tirant respon, en gran part, a una realitat dels segles XIV i XV. Però tot aquest realisme geogràfic se'n ve sorollosament a terra així que Tirant evangelitza tot el Nord d'Àfrica. Martorell atorga al seu protagonista una extraordinària i fantasiosa labor missional, en la qual recull un anhel del seu ambient.
 

DARRERA ESTADA A L'IMPERI GREC (capítols 408 a 471)

Tirant, demana un exèrcit a Escariano, rei d'Etiòpia, i un altre a Felip, rei de Sicília i va de camí cap a Constantinoble. La Viuda Reposada, en saber la  imminent arribada de Tirant, pren una metzina i mor. El Soldà i el Gran Turc, veient-se perduts, trameten una ambaixada demanant una treva. Tirant arriba a Constantinoble, i Plaerdemavida el du al llit de la princesa, on és consumat el matrimoni. Estefania demana a Tirant que rescati el seu home, Diafebus, presoner de fa anys de l'enemic, i aquest ho aconsegueix i és rebut com a alliberador. Es fan grans festes i l'emperador atorga a Tirant la mà de Carmesina i la successió de la corona. Tirant reconquereix tot el territori de l'Imperi. Trobant-se a Andrinòpolis, Tirant se sent malalt i coneix que la seva mort és pròxima; mor mentre el traslladen a Constantinoble.

Hi ha diverses semblances entre Tirant i Roger de Flor; aquest sou assassinat a Andrinòpolis. Roger de Flor es casa amb Maria, neboda de l'emperador de Bizanci i filla del rei de Bulgària. Etcètera. 
 

DESPRÉS DE LA MORT DE TIRANT (capítols 472 a 487)

El cos de Tirant és dut a Constantinoble i exposat al temple de Santa Sofia. Carmesina besa el cos de Tirant i fa dolorosos planys. Tan fortament la puny el dolor, que s'adona que la seva mort s'acosta. L'emperador, mentrestant, ha mort pel dolor de la fi de Tirant i de l'agonia de la seva filla. El nou emperador, Hipòlit, ordena que duguin els cossos de Tirant i de Carmesina a Bretanya, d'acord amb la darrera voluntat, on són enterrats en tombes ornades i amb epitafis en vers. 
 
 

Estil

"Els capítols anglesos del Tirant, tan diferents de la resta de la novel.la, constitueixen una encertada descripció de la formació del cavaller, i cal remarcar que ací manquen, o són molt lleus, dues de les característiques més pròpies de la resta de la novel.la: l'humorisme i el to sensual." (Riquer, "Pròleg", p. 85-86). Aquest humorisme i sensualitat ajuden a fer del Tirant una novel.la versemblant; no hi ha forces sobrenaturals, sinó enginy. Els llibres de cavalleries d'ascendència artúrica no solen fer concessions a l'humor i són redactats amb una seriositat i una gravetat que ben poc sovint trasllueixen una actitud irònica. De totes maneres en les escenes militars hi ha seriositat i mai humorisme ni ironia.

"Dos estils s'entrecreuen en la prosa del Tirant. Per una banda el to solemne, oratori [...] els parlaments, lamentacions, preguntes, respostes, reprensions, conhorts que trobem a tot el llarg de la novel.la són molt sovint forçats i eixuts."      "Allà on el Tirant lo Blanc esdevé inoblidable i manté uns valors que rep agradosament el lector modern és quan Joanot Martorell, bandejada tota retòrica, fa parlar els seus personatges en un diàleg breu, tallant i familiar. La prosa adquireix aleshores un deliciós to col.loquial, ple de matisos i de gràcia on les expressions casolanes, els refranys, els jocs de paraules i les vives exclamacions fan del Tirant la millor novel.la catalana." "Martorell un escriptor tan pròxim a nosaltres que sembla dels nostres dies. Cervantes ja se n'adonà, i al capítol sisè de la primera part del Quixot diu del Tirant, entre altres coses que "por su estilo éste el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demàs libros deste género carecen". (Riquer, "Pròleg", p. 91 i 92).

Alguns refranys del Tirant: 

lla va la llengua on lo cor dol (capítol 109)
del mal que hom té por, d'aquell hom se mor (110)
a qualsevulla part que tastes la mar, salada la trobaràs (355)

Comparacions: 
car així tremole com les arestes primes del blat qui són mogudes per lo llebeig suau (176)
tant vos aprofitaria com fer un clot en l'arena, e ab un anap foradat buidar tota l'aigua de la mar (295)
a mi dóna de parer que a tu te'n pren així com fa l'abella, qui porta la mel en la boca e lo fibló en la coa. (361)
 

"A Martorell l'interessen, més que els detalls, la imaginació i el ritme que adquireixen les escenes. En aquesta imaginació, en el llenguatge de les escenes -gens ampulós: col.loquial, fresc, directe, ple d'enginy, sobretot en el personatge de Plaerdemavida-, en la desimboltura dels protagonistes, en el retrat de les motivacions és on Martorell demostra que és l'escriptor amb més nervi i major atractiu de tota la literatura catalana. Però a més, convé tenir en compte que el món de referències de Martorell no es troba, com passa en el Curial, en els llibres, sinó en la realitat. Martorell no escriu la realitat: la diu, la recita, l'explica amb la seva veu personalíssima." (Espadaler)
 
 

Bibliografia

* Martorell, Joanot. Tirant lo blanc. Barcelona, Seix Barral, 1969. (Pròleg i text de Martí de Riquer. El pròleg és reproducció del capítol de Riquer de la Història de literatura catalana 2). 

Riquer, Martí de. "Joanot Martorell i el "Tirant lo Blanch". Història de la literatura catalana 2. Barcelona, Ariel, 1964.

Espadaler, Anton, M. "La novela catalana del siglo XV". Lecciones de literatura universal. Madrid, Cátedra, 1995. (Ed. Jordi Llovet).
 

Joanot Martorell. Cavaller i escriptor. Generalitat de Catalunya, 1991. (Vídeo). 

http://www.upv.es/tirant/dossiers/novela
http://www.uv.es/~lemir/Tirant/Boletin.html
 
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA