una altra pàgina   

Vida i obra
 

Arnau, Carme. "Mercè Rodoreda". Història de la litertura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988.
 

Neix en una torreta del barri de Sant Gervasi el 10 d'octubre de 1908. Filla única; el seu pare "li inculcà de ben petita l'afecció pels grans autors catalans [...] Guimerà, Ruyra i, sobretot, Verdaguer. [...] El seu avi [...] enamorat de les flors, li inculcà aquest gust que quedarà àmpliament reflectit en la seva obra i [...] amic de Verdaguer, construí, a la mort del poeta, un monument a la seva memòria al jardí de la casa [...] Una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer: El Canigó i L'Atlàntida. [...] Cal apuntar, també, la intensa vida de barri que embolcallà la infantesa de Mercè Rodoreda." (p. 157). 

"Quan tenia nou anys, però, el seu avi tingué un atac de apoplexia i hagué de deixar d'anar a l'escola, perquè la seva mare la volgué a casa per tal d'ajudar-la". (p. 158).

"el dia que complia vint anys, es casà amb el seu oncle, Joan Gurgui i Guardia, de trenta-quatre anys, que, en retornar d'Amèrica on havia fet una petita fortuna, s'havia instal.lat a la torre familiar; l'estiu següent va néixer el seu únic fill, Jordi. Paral.lelament, i d'una manera progressiva, s'anà integrant en la dinàmica vida cultural de l'època. I, així, co.laborà en les revistes de més prestigi, amb contes, preferentment." (p. 158). 

També publicà, durant la República, quatre novel.les que posteriorment va rebutjar. 
 

Aloma. És la seva primera novel.la acceptada. Premi Crexells de 1937 i publicada el 1938, aconseguí crítiques molt favorables, i ja presenta dues característiques constants en la novel.lística de Rodoreda: la poeticitat i el simbolisme. "oposarà, ja, d'una manera simbòlica dues edats: la infantesa, lligada al somni i a la felicitat, i l'edat adulta que es relaciona amb la realitat i el desencís." (p. 160). 
Presenta molts trets autobiogràfics: "l'oposició dominant i conformadora d'Aloma com a trama de la novel.la, és l'existent entre Aloma i Robert: entre una noia somniadora i desconeixedora del món i un home més gran i amb experiència. Es tracta del germà d'Anna [la cunyada], que arriba d'Amèrica i s'instal.la a la torre de la família per una temporada. Aquest personatge suscita les esperances d'Aloma que experimenta davant de l'amor un doble sentiment d'atracció/repulsió." (p. 161). 
La novel.la abraça un any, i estableix una relació entre els fets de la protagonista i els de la natura al llarg de l'any: la primavera i l'estiu van associats amb la vinguda de Robert i amb les relacions que estableixen. "Però, a partir d'aquest moment de màxima intensitat, comencen a produir-se una sèrie d'esdeveniments de signe negatiu, associats a un temps atmosfèric cada cop més rúfol: mor del petit Dani [el nebot d'Aloma], Joan notifica la venda de la casa i Robert se'n torna a Amèrica. Aloma, sola i esperant un fill, s'ha d'enfrontar amb un futur desolador que concorda amb l'hivern." (p. 162). 
"La poeticitat neix d'una condensació derivada directament del subjectivisme i s'aconsegueix, preferentment, per l'al.lusió i l'elisió, amb la qual cosa es tendeix a la densitat." (p. 162). 
 

"L'any 1939 Mercè Rodoreda emprengué, amb d'altres components de la seva generació, el camí d'un exili que ningú no imaginava que hagués de ser tan llarg i dur. Inicialment es traslladà a Tolosa i ben aviat a París, des d'on, gràcies al zel de Francesc Trabal, un grup d'intel.lectuals -Joan Oliver, C. A. Jordana, Xavier Benguerel...- pogueren allotjar-se amb llurs famílies, en un poblet proper a la capital, Roissy-en-Brie; allà Mercè Rodoreda inicià unes relacions amb Armand Obiols. [...] Ben avait, però, la Guerra Mundial hauria de capgirar aquesta curta estabilitat. I així, en entrar els alemanys a París, Mercè Rodoreda hagué de fugir-ne, a peu, i de caminar, sovint, dotze hores diàries. [...] Posteriorment s'instal.là a Bordeus on, per tal de guanyar-se la vida, treballà durament com a modista. [...] Sense temps material d'escriure una novel.la, a causa de la seva longitud, es dedicà al conte, gènere amb el qual s'entusiasmà [...] Alguns els publicà en revistes de l'exili i foren recollits, amb d'altres de posteriors, a Vint-i-dos contes (1958) i a Semblava de seda i altres contes (1978). I també, va escriure poemes. Lentament, les circumstàncies econòmiques van anar millorant i a París, on passà a viure més endavant, pogué deixar de cosir i col.laborà en la represa de "La Revista de Catalunya", de la qual entrada la dècada dels cinquanta i on sempre se sentí exiliada, que trobà el temps i la calma suficients per a poder-se enfrontar amb la novel.la." (pàgs. 163-4). 
 

La plaça del Diamant (1962). "Natàlia és una noia tímida i submisa [...] El dia de la festa major de Gràcia, coneixerà un noi, Quimet, que la sotmetrà a un subtil procés d'alienació, que un canvi de nom demostrarà, i així esdevindrà Colometa. Lentament, però, i sobretot a causa dels esdeveniments històrics -la República i la guerra-, esdevindrà una dona adulta amb poder de decisió i que comença a rebel.lar-se contra el que considera injust: inicia, doncs, el camí de recobrament de la pròpia identitat. Una identitat que només retroba plenament en casar-se amb un home del tot diferent, Antoni, més proper al pare que no pas al marit, i esdevé la senyora Natàlia." (p. 167).
"I és molt significatiu el determini que pren Colometa per tal de rebel.lar-se: exterminar uns coloms que el marit, inconscientment, ha anat criant dins la pròpia casa i que són un desdoblament simbòlic de llurs relacions." (p. 168). Antoni és "un escapçat com el temps evocat, que elminarà de les seves relacions el trauma que el sexe representava per a Colometa, anteriorment." (p. 170).

"La plaça del Diamant és història i document i és alhora poesia i imaginació." (Triadú, Joan. La novel.la catalana de postguerra. Barcelona, Ed. 62, 1982.  p. 112).
 

El carrer de les Camèlies . Premi Sant Jordi 1966, de la Crítica 1967, Ramon Llull 1969. 
"si la protagonista de les anteriors ficcions se sentia solitària i marginada, en aquest cas ho serà al peu de la lletra pel fet de tractar-se inicialment, d'una nena trobada que esdevindrà, empesa per la necessitat, una prostituta; i la marginació es farà extensible al temps històric evocat, la postguerra, un període poblat de vençuts i de morts. Tot, però, parteix, semblantment a La plaça del Diamant, d'un personatge femení que recorda, tot explicant-lo, el seu passat -l'escriptura parlada, doncs." (p. 173).
Cecília Ce, recollida per un matrimoni gran a la porta de la seva torre, "té una dèria només: fugir i anar a la recerca del pare desconegut [...] Cecília, doncs, marxarà seguint el primer noi que la conquista i abandonarà, sense recança, una infantesa viscuda sense la plenitud que la sol caracteritzar. [...] El nucli de la ficció [capítols 13 a 39] se centren d'una manera exclusiva en les relacions amoroses que s'organitzen en una gradació progressiva de benestar econòmic, però d'angoixa física i psicològica. Aquestes relacions Cecília les comença a l'estrat més marginat de l'escala social, a les barraques on viuen els xarnegos. [...] Més endavant, però, Cecília haurà d'abandonar les barraques i dedicar-se a la prostitució -som, com hem apuntat, en una desolada postguerra. D'aquesta manera passarà d'un home a un altre, en una visible degradació que una sèrie de motius recurrents reflecteixen: el vòmit, principalment, però, també, l'avortament i el suïcidi. Des d'un cas límit, la submissió de la dona esdevé una destrucció clara i evident; a més els trets conformadors de l'home s'exasperen, igualment, i es voreja el sadisme sexual. Finalment, apallisada i mig morta, Cecília és abandonada al mig del carrer. [...] I aquest és el personal "voyage au bout de la nuit" de Cecília, que li permet accedir, madura, ja, a un tipus de vida més alliberador que la presència d'elements alats, els àngels, simbolitza.       I, així, als onze darrers capítols de la novel.la, Cecília narra la seva emancipació i una tímida felicitat es va apoderant de l'univers de ficció. Esteve, una figura benefactora i propera al pare i a la infantesa, semblantment a Antoni de La plaça del Diamant, ajudarà Cecília en aquest camí de progressiva alliberació. I, per assenyalar la seva funció, és Esteve qui li regala una casa amb jardí, que ella anirà omplint d'àngles. L'últim capítol de la novel.la pot ser, així, un retorn a la infantesa, a l'escenari on va transcórrer, si més no, el carrer de les Camèlies. [...] Símbol de la infantesa, el jardí desapareix quan la vida de Cecília ha esdevingut un malson i reapareix, en canvi, quan torna a ser independent. [...] Tanmateix, el leit-motiv d'El carrer de les Camèlies és la flama". (pàgs. 173 a 175). 
 

Jardí vora el mar (1967). "quan eren infants, Eugeni i Rosamaria es van estimar profundament: la noia, però, menys sentimental, es va casar amb un home ric perquè no podia suportar la idea de viure pobrament; Eugeni, casat amb Marible, noia benestant, s'instal.la en una torre d'estiueig que es troba al costat de la de Rosamaria i tracta de recuperar el passat. En veure la impossibilitat del seu propòsit, se suïcidarà al mar que estima intensament; associades amb la infantesa, doncs, hi haurà dues imatges que la simbolitzen i que, a més donen títol a la ficció: l'aigua i el jardí." (p. 176)

La meva Cristina i altres contes (1967).
 

Mirall trencat (1974), narra la corba ascendent i declinant d'una família; tot és finalment destruït pel foc i una rata repugnant clou la ficció. Hi ha el món dels senyors i el del servei. Salvador, diplomàtic, i Teresa, vídua jove, es casen i tenen una filla, Sofia, que es casarà amb un dependent de comerç que té un secret d'amor, una filla natural, Maria. Ramon i Jaume, fills de Sofia i d'Eladi, juguen amb Maria; Jaume és assassinat d'una manera inconscient per Ramon i Maria, que comencen a establir unes relacions carregades d'ambigüitat; en descobrir que són germans Maria se suïcida. 
Diu Rodoreda: "Jo en tot el que tenia escrit de la novel.la d'una família, només en reflectia trossos. El meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat". 
"Un cop morts gairebé tots els components de l'univers de ficció, el mirall no tindrà, ja, cap sentit o funció; així, doncs, en abandonar l'últim integrant de la família la casa on havien viscut, el mirall de Sofia que Armanda passeja per la casa es trenca en mil bocins." (p. 181). 
El jardí, les flors, i l'aigua tornen a tenir importància i valor simbólic. 
 

Al final dels setanta torna a Catalunya, a Romanyà de la Selva, on construeix una torre amb jardí on viu dins a la seva mort, el 13 d'abril de 1983. Encara publicarà, el 1980, Viatges i flors (descripció poemàtica de trenta vuit flors insòlites, acompanyades d'una fauna també antropomòrfica) i Quanta, quanta guerra (Adrià, que s'ha enfrontat als set pecats capitals, viu una nit d'ascensió mística). 
 
 
 

Bibliografia

Rodoreda, Mercè. Mirall trencat. Club editor, Barcelona, 1980.

* Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies. Club editor, Barcelona. 

Rodoreda, Mercè. Agonia de llum. Barcelona, Angle Editorial, 2002.

* Rodoreda, Mercè. Tots els contes. Barcelona, Ed. 62. (MOLC)
 

* Arnau, Carme. "Mercè Rodoreda". Història de la litertura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988. 

Arnau, Carme. Introducció a l'obra de Mercè Rodoreda o El mite de la infantesa. Barcelona, 1979. 

Bargalló, Josep i altres. "Mirall trencat". Comentari de textos literaris. Barcelona, Columna, 1989.

Triadú, Joan. La novel.la catalana de postguerra. Barcelona, Ed. 62, 1982.
 

Vídeo:

Mercè Rodoreda. Els miralls interiors. Iniciatives àudio-visuals, Barcelona, 1992. 
 
 

Alguns poemes

Rodoreda, Mercè. Agonia de llum. Barcelona, Angle Editorial, 2002.
 

TARDA

Aquesta aranya sinistra,
poderosa en els racons
amb els ulls massa rodons
dalt del cap de color bistre,

espera mosques que topen
contra els vidres a l'atzar...
Són plenes d'enyor de mar
les aixetes que degoten.

En cuines mig despintades
hi ha daurades esventrades
amb julivert al musell.

I un núvol color de cigne,
navegant pel cel benigne
es disfressa de vaixell.
 

*

La llet blanca de la lluna
mela bec a poc a poc.
Devoro flors d'una a una,
entaulada, com per joc.
D'enveja, un núvol s'esberla.
Gotes de color de perla
m'esquitxen nas i cabells.
I me'n vaig. Poso la lleva 
i em tanco dintre la mevaç
illa dels lliris vermells.
 

CUCA DE LLUM

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal.lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.
 

FORMIGA

És petit el gra de blat
i molts fan créixer la pila.
-Jo sóc la que més vigila
que tot estigui endreçat.

La pallofa de moresc
rossa és i nutritiva.
No colliu, la comitiva,
tèrbola bola de vesc!

Portem dol i anem per feina;
amb les mans, sense cap eina,
treballem en grups de mil.

I quan l'estiu s'enderroca,
entre l'arrel i la soca
resistim fins a l'abril.
 

GRANOTA

Vaig adormir-me capgròs
i m'he despertat granota;
castigo sense repòs
l'aigua dura amb llarga pota.

De l'herba fiag el meu jaç
si massa llot m'engavanya,
i ric quan dalt d'una canya
dorm la lluna sense ras.

Dolça, dolça. Aigua dolça
treballada a cops de colze
des del meu primer matí!

Quan el cel és porcellana
el rossinyol m'encomana
ganes de raucar i morir.
 

CADELL

Fins avui no sé què és viure.
Jugava amb cintes lluents
sense gaires miraments:
com el papalló era lliure.

Tot era llum i alegria.
La cortina he mossegat
i un castanyot ben clavat
m'ha omplert de melangia.

Un núvol la claror vela
i la mosca que s'encela
més que excitar-me em fa por.

Quan hauré fet la crescuda
practicaré vida rude
i mossegaré amb braó.
 

GAT

Tins la cua molt senyora
i el pèl m'ondula nevat,
però em veden el terrat
perquè, diuen, "és d'Angora".

Faig vida d'anacoreta,
i el lluç, me'l donen bullit.
Hec amb la pota el mosñquit
i embullo el fil i la beta.

Ja m'agrada aquesta vida
una mica esmorteïda,
i queixar-se és de mal gust.

Però a vegades voldries
fer-te amb gats sense manies
que et donessin un disgust.
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA