JOAN PUIG I FERRETER
 

vida i obra
teatre
  la dama enamorada  
  aigües encantades 
  l'art dramàtica i la vida  
  més teatre  
narrativa   
  servitud 
  camins de frança  
  el cercle màgic  
  la farsa i la quimera  
  el pelegrí apassionat  

  diari d'un escriptor  
puig i ferreter, modernista
bibliografia

fragments de servitud 
 

Muntatge: AigŁes encantades

Vida i obra

"Joan Puig i Ferreter va néixer el 5 de febrer de 1882, a la Selva del Camp, fill natural d'un ric terratinent que mai no el reconegué. La infància i l'adolescència, doncs de Puig i Ferreter transcorregueren al costat de la mare, a casa d'uns oncles més aviat benestants." (Gallén)

"Mentre estudiava el batxillerat a Reus, als quinze anys, s'incorporà a la colla modernista de Josep Aladern. [...] La primavera de 1899, després d'un intent de suïcidi a causa d'un amor frustrat, marxà a Barcelona" (Gallén)  A Barcelona, comença estudis de farmàcia, que abandona, i exerceix diversos oficis.

"Les dificultats econòmiques més les crisis sentimentals que patia, l'impel.liren, finalment, l'estiu de 1903 a l'aventura "camins de França", acompanyat d'una institutriu francesa amb la qual mantenia relacions. " (Gallén). Entre 1902 i 1904 du una vida de vagabundeix per França; posteriorment recull aquestes experiències a Camins de França, 1934.

El 1904 retorna i inicia la seva dedicació al teatre. Publica Diàlegs dramàtics  (on introdueix la figura literària del vagabund, tan recurrent en la seva obra posterior), La dama alegre i El noi mimat. El 1905 després d'una segona aventura per terres de França, estrena La bagassa i Arrels mortes i publica Diàlegs imaginaris  (on incorpora la figura demiúrgica del Poeta com a educador de les masses). Segueixen La dama enamorada, Aigües encantades, Drama d'humils (sobre la marginació social), La innocent (una tragèdia en vers situada el s. XVII), Desamor (planteja de forma melodramàtica el conflicte generacional entre pare i fill). El gran Aleix ("Aleix, personatge vitalista, arravatadament passional, sensual, "donjuanesc", i arrogant, que causa gran impacte damunt homes i dones, llevat de la pròpia dona, Sofia que, a la fi, emmetzinada per l'odi que la rosega, provoca la mort del "Gran Aleix"."), La dolça Agnès. (Gallén).

El 1908 fa la conferència L'Art dramàtica i la vida, on exposa les seves idees sobre el teatre i la funció social de l'artista:  "¿Hi ha res tan complex, immoral i mancat de fi com la realitat? Doncs ve el poeta i fa de la realitat una obra bella, harmònica, humana i moral. Com? Prenent-ne l'essència i no l'aparença." (Gallén).

A propòsit de La dama alegre, que va ser acusada d'immoral, Guillem-Jordi Graells diu: "Puig s'inclou dins la línia renovadora i original dels dramaturgs de la generació modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença, en el doble vessant culte i popular, introdueixen els corrents i els mètodes dels grans escriptors del moment, i assenten les bases textuals per a una renovació més àmplia del fet teatral entre nosaltres". 

El 1911 entra a treballar de redactor nocturn a "La Vanguardia".

A partir de 1916 fa un teatre basat en el llegendari: La senyora Isabel, Garidó i Francina; i finalment, comèdia burgesa: L'escola dels promesos, El gran enlluernament (planteja "l'oposició frontal entre l'home d'empresa i l'artista"). La dama de l'amor feréstec (dona enèrgica, sensual, passional, perversa, dominadora i, fins i tot, cruel). L'home genial (1923; amb aquesta obra clou la producció teatral) ("Puig semblà tractar de la seva situació com a dramaturg: a cavall entre la concessió als gustos del públic i l'empresari, i la necessitat de donar sortida a unes propostes dramàtiques ben allunyades d'uns planteigs de producció industrial.") (Gallén).

"Puig i Ferreter havia estrenat obres com La Dama enamorada, La Dama alegreç i El gran Aleix, que ens emocionaren extraordinàriament per la seva força i la seva alenada poètica. Amb Gueridó i Francina havia volgut fer una cosa tendra, apassionada i elegant al mateix temps, però la comèdia li quedà als dits; no aconseguí portar-la a l'escenari, i el que hi dugué morí sense pena ni glòria."  (Josep Maria de Sagarra. Memòries, p.743. Barcelona: Ed. Aedos, 1964, 2a ed.)

A partir de 1924 es dedica a la narrativa,  que ja havia iniciat amb La novel.la d'Esther (1918): L'home que tenia més d'una vida(1924) i Les facècies de l'amor (1925), Els tres al.lucinats (1926), una obra extensa, aquesta darrera,  on tractava novament el tema dovstoievskià de la relació entre amo i esclaus, caracteritzada ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d'amor (1927) i Vida interior d'un escriptor (1928), a cavall entre la novel.la, les memòries i l'assaig. 

El 1928 es va fundar l'editorial Proa, i Puig va ser director literari de la Biblioteca A tot vent. Hi va editar El cercle màgic (1929), que tractava de la recerca dels orígens i la revolta contra l'encarcarament de la societat hipòcrita, sòlidament establerta. L'obra va guanyar, amb escàndol, la primera convocatòria del Premi Crexells. En aquest període va col.laborar amb articles sobre literatura, art, teatre i temes quotidians a "La Publicitat", "L'Horitzó", "El Diluvio" i "La Campana de Gràcia", que va dirigir des del 1932. Amb aquests articles tractava les qüestions teatrals que més li interessaven: el teatre d'avantguarda i la seva viabilitat, la polèmica sobre el món de la comèdia, o el Teatre d'Art. 

A partir de la proclamació de la Segona República, va dedicar-se intensament a la política dins d'Esquerra Republicana de Catalunya: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català, i va recórrer tot Catalunya com a conferenciant i propagandista. va proposar a l'Ajuntament de Barcelona la creació d'un projecte nou a Catalunya per tal d'acostar el teatre a la classe obrera: un "Teatre del poble". Aquesta dedicació el va allunyar de les lletres, que va reprendre el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, i On són els pobres? A l'inici de la guerra civil, va ser nomenat conseller d'assistència social, càrrec que va ocupar poc temps. Enviat a París com a negociador i comprador de material bèl.lic per a la República, es va trobar en el centre d'un escàndol econòmic, que el marginaria després del món dels exiliats. 

El 1936: publica Anna darrera la cortina, que seria l'última peça dramàtica i que, segons Enric Gallén, "insinua una nova etapa teatral, de ressons psicologistes, que el tràgic desenllaç de la guerra civil impedí de continuar per sempre més."

A partir del 1938 i fins a la seva mort va escriure el vast cicle novel.lístic El pelegrí apassionat,en dotze volums (edició 1952-77), on darrera de molts dels nombrosos personatges s'amaguen persones reals i conegudes. En els seus darrers anys, amb la salut malmesa, es va dedicar a la correcció i l'edició del cicle, a Edicions Proa, represesa Perpinyà sota el seu patrocini.  També va escriure poesia i el dietari Ressonàncies, redactat entre 1942-52. Va ser ministre de justícia del govern republicà a l'exili (1952-54). Va morir a París l'any 1956, i la seva obra ha estat poc coneguda, malgrat que l'escriptor i assagista Joan Fuster digués que era "potser el novel.lista català més important de la primera meitat del segle XX" 

Mor a París el 1956
 

 

 

Teatre
 

"Diàlegs dramàtics (1904), signats a Villaines-en-Duesmois [...] mostren ja alguns del tempes que preocupen el jove Puig i Ferreter: la necessitat de fer de la vida una creació personal, [...] la força del sexe en allò que té de més primari i sensual"
Un dels protagonistes d'aquests diàlegs diu: "Jo crec una cosa: no hi ha més que una mesura per als homes: la del goig. el que més sent la joia de la vida, aquell que viu plenament, sense que el dolor li amargui l'existència, aquell és l'home. Qui sap conquerir la joia suprema, aquell és l'heroi. ¿Què és tot el demés?" (Fàbregas).
 

La dama enamorada

"Alguns episodis del seu vagabundejar per França, que més tard seran recreats pel Puig i Ferreter novel.lista [Camins de França], donen peu a La dama alegre (1904) i La dama enamorada (1908) Amb aquest darrer drama Puig i Ferreter aconsegueix un equilibri exacte entre la temàtica amorosa, que uneix en una mateixa flamarada les vides de Lluïsa i Abel, i el destí personal d'aquest darrer: l'anhel d'independència, de fidelitat a la pròpia aventura, durà Abel a trencar els lligams amb Lluïsa i a reprendre el seu camí per senderes sempre noves i sempre incertes. [...] està bastit a partir d'una experiència autobiogràfica"(Fàbregas). (S'enamora d'un rodamón que després es fa amic del seu fill. Aquest però va agafant una gelosia total. Acaba tràgicament. Amor castigat.).

A La dama enamorada  "hi ha un pòsit de realitat: l'enamorament de Puig per Madame Thevenot, les seves relacions, la gelosia del fill, la incapacitat d'una estabilitat emocional i sentimental; però els aspectes més aparents i externs d'aquesta realitat són transformats al seu gust artístic per tal de fer de l'episodi viscut una obra d'art" passa de cinc actes a tres per a l'estrena, tal com li havia recomanat Maragall. Vid Garolera, N. "De joan Maragall a Joan Puig i Ferreter. Vuit cartes inèdites." Miscel.lània Giuseppe Tavani/1. P.A.M., 2001). 

"L'obra [La dama enamorada] se'ns presenta com un típic producte del modernisme, dramatitzant un fet viu, apassionat, on els sentiments tenen el paper protagonista i un dels personatges tipifica tota una actitud estètica i vital, duta, en alguns aspectes, a les darreres conseqüències. Si ens sobta el to excessivament vitalista carregat, negre de l'assumpte, recordem que Puig i Ferreter s'inicià en un dels grups de la "bohèmia negra" modernista, tan allunyada de la "bohèmia daurada", d'un Rusiñol, per exemple."  (Guillem-Jordi Graells, "Notes per a l'estudi de La dama enamorada", dins d'Estudios Escénicos, núm. 14, p. 76. Barcelona: Institut del Teatre, 1971)

"La dama enamorada va constituir  un triomf per a Puig i Ferreter tant com per als seus intèrprets, que tots varen esmerçar-hi un esforç meritíssim i encertat. El seu sosteniment en els nostres cartells durant un bon nombre de dies va significar de part nostra un esforç i un gran combatiment intern, perquè l'obra fou refusada pels puristes aburgesats i, demés, el públic, sempre distret i mal guiat per la crítica, no va respondre a les seves qualitats. Però, així i tot, vàrem defensar-la fins on fou materialment possible."  (Adrià Gual, Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Ed. Aedos, 1960: 229-230)
 

Aigües encantades

Aigües encantades de Joan Puig i Ferreter (dins Teatre, Barcelona, Ed. 62-La caixa, 1980; MOLC 37). 4 personatges femenins, 9 de masculins i comparsa. Obra Ibseniana (Un enemic del poble: l'individu en oposició oberta amb la societat; també Els encarrilats de Torrandell). El foraster, amic de la filla d'un amo del poble ve a dir que les aigües sagrades de la verge no són mortes, sinó que poden donar molt benefici al poble. Els poders fàctics -més que no el batle-: amos (els pares d'ella), capellà..., el demonitzen i li tiren el poble damunt. Justament han fet una processó per demanar aigua i plou: hi ha un linxament. Ella parteix amb ell.

Aigües encantades (el personatge de Cecília és d'una força i d'una llibertat total: "Vosaltres, tant el pare com vós -la mare-, me creieu dolenta. Esteu previnguts contra mi perquè vull viure a la meva manera... perquè quan veig la raó, la dic. No comprenenu que la dona pugui arribar un dia a ser alguna cosa... Les dones són les primeres en anar contra vosaltres amb la vostra submissió a pares i marits..."). (Gallén)

"A Aigües encantades, Puig i Ferreter combat l'obscurantisme religiós i el caciquisme, dues formes que es protegeixen l'una a l'altra i que mantenen frenada la societat rural. Puig i Ferreter hi despulla la naturalesa de l'element màgic que força narradors vuitcentistes havien exaltat. I es mostra conseqüent amb narradors coetanis com Raimon Casellas (Els sots feréstegs, 1901) i Víctor Català (Solitud,  1905), que tracten la natura com una força fosca, oposada a l'home: la natura ha d'ésser dominada i vençuda, ha d'ésser posada al servei del progrés social. (Fàbregas). 


 

"L'art dramàtica i la vida. Amb aquest títol, Joan Puig i Ferreter pronuncià una conferència al Teatre Novetats, el 8 de novembre de 1908, dies abans d'estrenar al mateix local La dama enamorada."  (Graells). "el treball del poeta consisteix a descobrir l'essència, i no l'aparença, de la vida" "Lògicament, el teatre ha de ser obra de poetes [...] Però la realitat teatral és ben altra. el teatre és un negoci en comptes de ser subministrament d'aliment espiritual, perquè està en mans dels empresaris,q ue només accepten els autors d'èxit, que són precisament aquells que abusen de la realitat banal i quotidiana. Manca, doncs, l'element heroic i tot està dominat pel costumisme i la visió superficial de les aparences i el pintoresquisme, que són els principals enemics de la veritable obra popular." (Graells "Pròleg" a Textos).

"L'art dramàtica i la vida"
(Conferència llegida al Teatre Novetats el 8-XI-1908)
Dins Textos sobre teatre. Barcelona, Publicacions de l'Institut del Teatre / Edicions 62, 1982 (A cura de Guillem-Jordi Graells)

"Veieu com als vint anys tots sentim néixer ales al cor per volar a l'aventura un matí hermós de primavera, o ens adormim una nit pensant que l'endemà un esdeveniment inesperat canviarà l'aspecte de la nostra existència. És el poeta que hi ha en tot home que rima interiorment una bella fantasia. Ells és l'amo del nostre ésser durant la bona joventut [...]
"Doncs, el poeta és l'home que sap fer eterna questa emoció per entre les punyides i dolors de la nostra caminada. Ell teixeix al nostre entorn un vel de llum i boira, que amaga les formes lletges i aclareix les belleses de la terra. Ell és qui ens dóna idea de lo perdurable a nosaltres, pobres espectadors de coses transitòries. "Jo no sóc res davant l'eternitat!", diu l'home nihilment. "Tu ets la mateixa eternitat!", li diu el poeta i li assenyala Prometeu, Faust, Brand. L'home, planta entre plantes, ocell entre els ocells, se mira a l'espill que el poeta li ofereix i ses sent poderós com un element, brillant com el sol, inquiet com el mar, emanació de Déu, Déu ell mateix."

"Després, ¿hi ha res més mancat d'harmonia als ulls de l'home, que la vida?¿Hi ha res tan complex, immoral i mancat de fi com la realitat? Doncs ve el poeta i fa de la realitat una obra bella, harmònica, humana i moral: Com? prenent-ne l'essència i no l'aparença."

"No hi ha dubte, doncs, que si en les nostres obres sabem reflectir la nostra ànima, reflectirem també l'ànima de tots els homes."

"Com contrasta aleshores amb la pobra, trista, perillosa literatura d'esport intel.lectual, mancada d'idealitat, estèril com ermot! Com contrasta més encara amb els professionals de la literatura, amb els afamats de renom o de guany! Com l'obra del veritable poeta és una part desxpresa de la seva ànima, de l'home que gosa i sofreix, creu i dubta i pateix el vertigen davant del misteri de la humanitat!"

"poeta. Com més afermis els teus peus en la teva realitat, més viu resplendirà el teu ideal!"

"L'home que se sap isolar en esperit a l'emprendre un treball, és sempre respectable"

"La poesia dramàtica per ésser la que més parla als sentits, és la més assolidora al poble i és, de totes les formes poètiques, la dramàtica la que més ha penetrat en la vida. Per tal és la més coneguda i preferida del poble. Qui no coneix, entre nosaltres, l'esclat humaníssim i venjador d'aquella ànima verge que es diu Manelic, en Terra Baixa? Si no tots han vist el símbol, ni el poema etern que hi ha en aquella concepció per damunt de l'obra escènica, qui no ha vibrat  de goig, de dolor i d'entusiasme davant l'esclat del drama? En canvi, ¿pot dir-se que el nostre poble conegui Maragall? [...] Quan ell parla d'una cosa us en dóna la impressió forta, única, clara, inoblidable. El seu esperit se sadolla de les coses que veu o de la idea que sent fins a l'instant que el poeta té la imperiosa necessitat de donar-li forma. Aleshores, brota una de les seves meravelloses poesia. En Maragall és un evocador de sensacions i un pintor de lo espiritual.
"Ningú com ell m'ha fet creure que el cos i l'esperit sòn una mateixa cosa, amb tot i ésser tan distints. Les sensacions per ell evocades, esdevenen sentiments per la seva potència. Jo compren això quasi d'una manera física; així com un cos a força de vibrar intensament i ràpidament arriba a produir el so musical, així els sentits del poeta, a força de comunicar-se amb la natura i la vida, a força de contemplació interna i sostinguda, arriben a produir emocions que són la pura poesia. El poble, doncs, se sentiria penetrat del fort encís d'aquesta poesia; la comprendia, l'estimari..., mes se tracta d'un poeta líric, i  no el coneix. Sens dubte hi ha una injustícia en això, sobretot quan el teatre està tan allunyat del veritable camí com avui. Perquè el teatre ha de ser abans que tot obra de poetes i perquè els poetes s'han allunyat d'ell, està en decadència  en la nostra època."

"mireu com Shakespeare,, el geni del Teatre, pinta les passions eternes de la humanitat [...] ell ens ha donat l'home en acció, l'home movent-se entre els altres homes en virtut de tots els amors, passions, odis i ambicions que l'agiten."

"El dia que el teatre no fos explotat, com qualsevulla empresa negocial, sinó dirigit per homes que, a l'amor a la bellesa, hi ajuntessin l'amor a la humanitat; el dia que el poeta i no altres, el poeta solament, oficiés en el sagrat del temple, el teatre seria com aliment espiritual del poble, lo que és el pa i el vi per al seu cos."

"Per cada obra que s'estrena d'un veritable poeta se n'estrenen vint que són d'un metge sense malalts [...] quan no d'un empresari avariciós [...] s'ha abusat massa de la realitat banal, de la vida ordinària en l'art de la nostra època. El poble ha trobat a mancar l'element heroic en el teatre. Li han pintat massa bé la pròpia banalitat alguns talents mitjans. [...] En efecte; no hem tingut presents les paraules de Nietzsche en crear la nsotra obra: "Aquesta prosternació davant els detalls és indigna del veritable artista"  Fins ara quan hem fet realisme no hem  pas fet realitat, no hem arribat al subfons de la vida. Siguem de la nostra època, però no prenent-ne lo superficial i exterior, sinó descobrint lo que en lla hi ha de gran, d'etern; aquesta és la missió del poeta, avui més que mai."

"Tots som aquí víctimes del general estat d'incultura..., mes no hem contribuït tots i cadascun a fer la nostra víctima? Si el poeta dramàtic en lloc de cercar el sentit etern i humà de la vida, en lloc de crear obra de poesia, se'n va seduït per l'aplaudiment a abeurar-se en les aigües tèrboles de l'oportunitat, a qui donarem la culpa de l'esgarriament del públic? L'oportú, que sedueix el poble d'una manera malsana, ¿hem de tolerar que serveixi al poeta com a mena de truc per fer-se aplaudir? Si les nostres obres, d'un deplorable naturalisme, no contenen una sola idea, ni un sentiment digne d'un gran poeta, sinó que s'aturen en l'extern, en lo banal i pintoresc, ¿creieu que amb elles podem ajudar a formar l'esperit d'un poble? Cert que al poble li agrada veure sobre les taules la seva pròpia banalitat i per això es comprenen els triomf d'obres que no contenen una sola paraula de valor etern ni universal, mes a la fi l'obra resta oblidada perquè no ha despertat ni un ressò en l'íntim de les ànimes."

"¿No heu pensat mai que si bé el nostre teatre existeix individualment per les obres d'alguns homes, no té encara una vida representativa de l'espiritualitat catalana? Cal tot l'esforç per integrar-lo a l'ànima catalana bullent i viva com mai en nostres dies."

"La passió al teatre" ("El Diluvio", núm. 295, 11-XII-1935). "Al teatre català espanta la tragèdia i àdhuc el drama on esclata la passió, que és el preu del teatre d'ençà que es fa teatre al món." "Sense desdenyar la riallada, tan sana, cal tornar al nostre teatre el drama i la passió que són la seva vida i la seva poesia pròpies i allò que ha commogut i enlairat tots els públics del món."

 
Més teatre

El gran Aleix:  A és un conqueridor. B, la seva dona sempre l'espera amb les urpes. A per mor de B?; B per mor d'A? Acaba tràgicament.
 

"l'obra teatral i narrativa de Puig és una creació de veritat i bllesa que es basa en una realitat, però que no pretén retratar-la en els seus aspectes més banals. Per tant, retalla, transforma, elideix, mitifica"  (Graells "Pròleg" a Textos).
 

DIÀLEGS DRAMÀTICS (dins Teatre complet 1. Arola editors, Tarragona, 2001)
"els cinc diàlegs que integren el volum utilitzen elements comuns a la tècnica teatral -quatre d'ells se cenyeixen estrictament a la forma de diàleg, és a dir entre dos personatges- i debaten posicions enfrontades sobre la vida, l'amor o el destí personal". (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")
Per exemple,  a "El vianant i el pagès", el vianant diu: "Si no tinc qui m'estimi no tinc qui m'esclavitzi, si ningú em cuida ningú no em molesta, si no tinc pàtria, ni casa, ni família, no tinc devers, sóc home lliure."
A "Ànima feble", Ventura diu a sa mare: "Sempre que he sofert he trobat més consell en la soletat que no pas comunicant mos dolors als altres." I en un altre moment: "Jo crec una cosa: no hi ha més que una mesura per als homes: la del goig. El que més sent la joia de la vida, aquell que viu plenament, sense que el dolor li amrgui l'existència, aquell és l'home. Qui sap conquerir la joia suprema, aquell és l'hèroe. Què és tot lo demés?"


DIÀLEGS IMAGINARIS (dins Teatre complet 1. Arola editors, Tarragona, 2001)
"inclou tant alguns textos de retòrica teòrica -sobretot "Les veus imaginàries", "La il.lusió del poeta" i l'"Epíleg"- com alguns breus quadres propers a l'idil.li o a la situació dramàtica pura, tot plegat en la línia més propera al Simbolisme que ja havíem remarcat en el volum anterior de diàlegs." (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")
A "Les veus imaginàries" -un diàleg entre el poeta, la multitud i diverses veus- la multitud diu: "Poeta! No facis una obra dolorosa! Prou sentim nosaltres el dolor de la vida en cada una de nostres llars. Desvetlla l'alegria del teu ser, crea joiosament [...] No és fent-nos sentir el teu propi dolor que compleixes la teva missió sobre la terra [...] Qui no porta dintre d'ell més d'una il.lusió morta? No per això hem de passar la nostra vida plorant." Vegem-ne un altre fragment: "LA VEU: I per què no dir que tota la França és un bordell?  EL POETA: No tota la França: tota la terra: un mercat i un bordell on tot se falseja.


LA DAMA ALEGRE (dins Teatre complet 2. Arola editors, Tarragona, 2001)
1 personatge femení i 7 personatges masculins. BONA
"La desimboltura de la protagonista -causa principal de les acusacions d'immoralitat- I que dóna el to a l'obra topa primer amb l'amargor del marit que se sap burlat i després esclata en drama amb el fill turmentat pel comportament de la mare [el fill ha tornat després de cinc anys d'estar en un internat i li fa retret que el va enviar allà només per treure-se'l de sobre]. Enmig, encara, l'amor ingenu del mosso Filó es veu pretèrit al festeig convencional, en una persecució quasi goldoniana, dels diversos pretendents madurs de la dama. I finalment, un doble desenllaç imprevisible, estrany: el fill i l'amant que parteixen i la dama que queda atrapada, però sentint-se culpable, en la teranyina de festejadors que ha propiciat. No és estrany que escandalitzés ni tampoc que, fins a cert punt, desconcertés. La dama alegre no s'assemblava a cap precedent, innovava de manera evident." (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")


EL NOI MIMAT (dins Teatre complet 2. Arola editors, Tarragona, 2001)
Esquetx amb un personatge masculí i dos personatges femenins.
"L'engany mutu a què se sotmeten la senyora Homs i el seu fill Quimet d'El noi mimat ens remet als jocs de malentesos i enganys típics de la comèdia i ens planteja una visió menys tràgica d'aquestes relacions familiars." "es tracta d'un intent prou estimable de plantejar la comèdia d'ambient burgès a partir del comportament obertament cínic de tres personatges, avantçant-se al que serà la comèdia burgesa de la dècada següent [...] hi podem trobar el punt de partida d'alguna de les comèdies puig-i-ferreterianes de la segona etapa teatral" (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")


ARRELS MORTES (dins Teatre complet 2. Arola editors, Tarragona, 2001)
5 personatges femenins i 3 de masculins. BONA.
"conté un a història de mare soltera i fill no reconegut, amb els dilemes del protagonista masculí, antic corruptor de la noia caiguda en desgràcia, respecte a la seva obligació moral de redimir-la, casant-s'hi i fins reconeixent un fill que no és seu. [...] La descoberta per part dels protagonistes que ja no queda res de llur antiga relació, que el seu antic amor té les arrels mortes, frustrarà l'acció noble i generosa ¡a què estava disposat ell i farà que ella assumeixi les seves noves circumstàncies amb valentia. Però quan la mare del noi, instigadora d'aquesta descoberta, cregui haver triomfat serà víctima de la seva pròpia estratègia: també en l'amor entre mare i fill hi ha arrels mortes, i el noi decideix anar a la descoberta del món." (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")
"CLAUDI: Els pares feu igual que els ocellaires; voldríeu tallar les ales als fostres fills així que comencen a saber volar."


DRAMA D'HUMILS (dins Teatre complet 3. Arola editors, Tarragona, 2001)
Esquetx amb 2 personatges masculins i 6 personatges femenins.
Editada el juliol de 1909, poc abans de la Setmana Tràgica; potser per això no s'arribà a estrenar. "pertany al teatre més social de Puig, i recull les angúnies d'una família obrera [...] davant l'agonia d'una de les filles de la casa, que mor consumida, "gastada" pel treball i la mala alimentació, davant la impotència d'aquells humils que han de reprimir com poden la seva revolta davant de tanta injustícia." (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")


LA INNOCENT (dins Teatre complet 3. Arola editors, Tarragona, 2001)
Esquetx en vers blanc, amb un personatge femení i 9 de masculins.
"La peça, tardana prova de l'admiració guimeraniana juvenil de l'autor, ambientada en el segle XVII, entre nobles i en un castell, congria la mort successiva de tres membres de la mateixa família, un cavaller que descobreix que ha violat la seva pròpia germana [per venjar que espòs d'ella havia estat amb la seva muller] i la sucessiva mort del pare en assabentar-se del violador de la seva filla i finalment el suïcidi d'aquesta." (Guillem-Jordi Graells, "Estudi introductori")


 

Narrativa
 

Un home genial

"El desconcert i el desànim davant la nova situació teatral, Puig i Ferreter el projectà en una peça menor, Un home genial (1923) (...) on semblà tractar de la seva situació com a dramaturg: a cavall entre la concessió als gustos del públic i l'empresari, i la necessitat de donar sortida a unes propostes dramàtiques ben allunyades d'uns planteigs de producció industrial."  (Gallén, p. 422).

"Puig i Ferreter [...] es revela contra aquella situació amb un sarcasme; amb la farsa en un acte Un home genial (1921). L'home genial no és més que l'empresari, un individu baix de sostre, mesquí, que mena el teatre segons els seus interessos immediats. Cristòfol Folldringant, l'empresari, s'expressa així: "Perquè, ¿què en farem d'aquests joves poetes, pensadors filòsofs? En sa vida faran una obra que arribi a les cinquanta. Tot són símbols, lirismes, filosofia i altres galindaines. Bah, bah, bah! La gent s'hi avorreix amb tot això." 
"És Cristòfol Folldringant una rèplica cruel i caricaturada de l'empresari Josep Canals? Si és així, cal convenir que la venjança de Puig i Ferreter fou sagnant, ja que aconseguí que Un home genial pugés a l'escenari de Romea. Aquest és el comiat de Puig i Ferreter dels nostres escenaris" (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978).

Les seves primeres novel.les són: L'home que tenia més d'una vida, Les facècies de l'amor i Els tres al.lucinats. 
 

Els tres al.lucinats

(Barcelona, Proa, 1965)
"Margalef, una figura singular, que es pensa haver establert contactes amb el món sempre misteriós del més enllà [...] l'oposició dominant, i l'eix vertebrador de l'univers de ficció, és l'existent entre el místic Margalef i el sensual Vilaret -l'esperit i la carn, de fet- i és significativa, doncs, la lluita final de tots dos, una lluita a mort, en la qual Margalef és vençut" (Arnau)

"Visc massa intensament, Joan Antoni, per a envellir... Això de la vida és com un forn. Quan no és calent, no serveix per a res."
(p. 97)

"¿Quin és, doncs, el meu estat actual? La beatitud! ¿Però en què consisteix aquesta beatitud?
Provaré de donar-vos-en una idea, descrivint l'ac tual resultat, que a mi em sembla el resultat final, ja que no espero altra metamorfosi en mi.
"Diuen que estic malalt, i no sento cap dolor enlloc. Gairebé no menjo, gairebé no dormo, no em passejo, ni parlo amb ningú. Diuen que això no és vida, i jos ento que cada dia vis més i me´s profundament i més intensament. Diuen que sóc boig, i jo em sento a frec de la suprema saviesa.
Ara em sembla que, quan la matèria senyorejava sobirana en mi, no veia res, no sentia res, no comprenia res, ni els mateixos gaudis de la matèria. En canvi, ara, visc sense odis, sense amor ni dolor -en el sentit que jo donava abans a aquests mots i el que els donen encara els diccionaris i els homes-. Em sembla que visc fora del temps i de l'espai. Visc en un gaudi immens. interminable.
"Doncs, què ets? -em direu. Sóc un home que viu només de l'esperit, que fa poc ha començat a viure i que no espera ja morir.
"No tinc gairebé necessitats, ni afanys, ni desigs, tot ho tinc dins meu. Però no pas com abans, sortint-me de la sang i dels nervis, sinó venint-me del món, del cel, de la terra i dels esperits. Em sembla que abans tenir un vel espès davant els ulls. No veia res, ni em veia a mi mateix. Només em sentia. Ara ho veig tot. Gairebé no hi sento. Tot és claror a fora i dins meu. Quan m'adormo, v eig els vels d'ombres que s'afeixuguen damunt els meus ulls i en segueixo el vol, i m'hi embolcallo [...]
"[...] El meu esperit viu com la flama, de devorar la matèria.
"[...] Creieu que moriré aviat? Jo sento que no moriré mai."
(pàgs. 315-316)


 

Servitud

En publicar, al març del 1926, Servitud, Joan Puig i Ferrreter consolidava la seva encara recent dedicació a la narrativa, a la vegada que contribuïa a la normalització del gènere novel.lístic en les lletres catalanes del moment. També, posava en solfa, tot venjant-se'n, un dels períodes més obscurs i servils de la seva autobiografia immediat."  "En el context de domini i control quasi absolut del panorama literari que imposen els noucentistes a partir de 1910-12, els novel.listes del Modernisme -fins un clàssic vivent com Narcís Oller- aniran emmudint, entre la impossibilitat de publicar, els atacs continuats a la seva obra anterior i eel desconcert davant dels nous models literaris.(Graells, "Introducció, p. 5). 

A més de les seves col.laboracions a la premsa al llarg de la seva vida, Puig i Ferreter va treballar en el periodisme com a font d'ingressos. El 1911 va entrar treballar, de nit, a la secció internacional de La vanguardia, i hi va estar fins que le'n van treure el 1920 per la seva participació en la vaga que paralitzà La Vanguardia durant mesos. Posteriorment treballar a El Día Gráfico, aquesta estada "li va donar matèria per a un segon títol narratiu basat en la seva experiència periodística, la novel.la breu On són els pobres!, publicada [...] el 1934. Com explicà en el dietari Ressonàncies, aquesta novel.leta, escrita a tota pressa per treure'n uns diners en haver quedat sense el sou de diputat després dels fets del 6 d'octubre, aprofitava un episodi real que tenia previst incorporar en una novel.la més àmplia, titulada L'omnipotent, que havia de posar en solfa les seves vivències en aquell diari, propietat de l'inefable industrial i polític lerrouxista Josep Pich i Pon.      Després del parell d'anys en El Día Gráfico, Puig passà a La Tribuna al maig del 1922, tip del treball de redacció nocturna, millorant el sou i les condicions. Allà hi va estabilitzar la presència diària del seu pseudònim Juan de Siena". (Graells, "Introducció, p. 18-19). Posteriorment fou director de la revista Mar i Cel, que només dura uns mesos, i torna a La Tribuna com a director. 

La Vanguardia "va incloure l'autor en una llista negra implacable i deixà d'esmentar el seu nom durant anys, fins i tot havent de fer malabarismes inaudits en nombroses ocasions. [...] Per cert que la rancúnia de La Vanguadia no s'havia esvaït gairebé mig segle després, quan Nova Terra reedità la novel.la el 1973. Aleshores, l'objecte dels silencis deliberats del rotatiu de Godó fou la directora de la col.lecció on s'havia publicat un altre cop l'obra, Maria Aurèlia Capmany." Antoni Palau en la fitxa que fa de l'obra hi inclou aquesta nota: "Libro encantador. Relata su actuació en La Vanguardia, desde antes de 1914 hasta después de la muerte de Santos Oliver. Disfraza con nombres supuestos los de los redactores, directores y propietario de la siguiente forma: La Llanterna (La Vanguardia), Don Hilarió (Conde de Godó), Rojals (Puig i Ferreter), Rodalins (Rodríguez Codolà), Perera (Pomés), Director (M. Santos Oliver), Trias (Opisso), Riu (Priu), Vicens (Llorens), Galindó (Pou de Barros), Rubio (Moreno), Estopa (Escofet), Prunera (Nogueras Oller), Veguer (Màrius Verdaguer), Dolcet (Alegret), Un que dorm al sofà (Baget), Ametlleret (Oliver), etc." (Graells, "Introducció, p. 28-29)

Puig i Ferreter, al dietari Ressonàncies explica:  "En fi, tornem a la primera etapa d'on naixia Servitud. Jo veia els periodistes de Don Hilarió ben inferiors a l'obrer, a l'artesà, al menestral. Gent fracassada gairebé tota, runes d'una morta aspiració intel.lectual, derrotes d'escriptors, d'artistes, la major part. (Potser a la nostra terra els periodistes es recluten entre aquesta gent). Però per què tantes pretensions, tants fums de superioritat?  Jo, essent a La Vanguardia, m'havia casat -amb cent vint-i-cinc pessetes al mes!- i d'aquest fet em sentia caigut, exiliat i condemnat al punt que em feia llàstima jo mateix i només aspirava a sortir d'aquells llimbs. I vet aquí que al meu entron veia runes plenes d'orgull, de petulància, de fums, que pel fet d'escriure en un diari i per un miserable sou es creien déus de l'Olimp. A part els canalles, els cretins, els grimpaires i traficants, que en periodisme pul.lulen com en el seu element. No ho vaig poder aguantar més i vaig fer Servitud, amb la persona calibanesca de Don Hilarió per centre (Caliban amb la força dels seus milions, amb totes les misèrires del cos o de l'esperit), envoltat d'Ariels eixalats o enfangats. Només en vaig exceptuar l'Agustí Calvet (Gaziel), perquè em semblà d'una altra raça, i a Miquel dels Sants Oliver vaig atribuir un paper superior d'intel.ligència sacrificada al diner, com així fou." (Graells, "Introducció, p. 29-30). 
Amb aquesta nota sobre Gaziel, precisament el que el va treure del diari, veim que el mòbil de la novel.la no és la venjança personal; de fet Gaziel no és esmentat a la novel.la (on no hi figura la mort de M. Sants Oliver durant la vaga). Agustí Calvet, Gaziel, encara troba que Puig i Ferreter fa curt: "El cert és, però, que Puig i Ferreter, de la missa, en sabia a penes l'introit, perquè es pot dir que no havia passat dels entrants de la casa. [...] Sóc jo -i avui dia ben segur que ningú més- qui podria dir verídicament què hi havia i què i passava, per haver hagut d'estar-m'hi anys i panys, deixant-hi la flor de la meva vida. I si conté el que sé, una part només, la gent se'n faria creus." (Graells, "Introducció, p. 34).

"Servitud és una àmplia galeria de tipus, sovint definits amb quatre traços escarits i precisos, vistos des d'una òptica irònica en la majoria dels casos, tot i que abunden el sarcasme en d'altres, la simpatia en uns pocs i la sincera admiració i amor en un d'ells. Aquest és el retrat del director, l'únic personatge de qui no estrafà el nom. [...] El retrat que en fa a la novel.la, sempre des d'un gran respecte, dibuixa el conflicte d'un home potser massa feble i plegadís, però essencialment íntegre i intel.lectualment superior. [...] En el terreny de les simpaties, el personatge que s'endú les següents preferències de Puig -o, si ho voleu, del seu heterònim, Andreu rojals- és el senyor Perera, el seu superior immediat, un pobre home que feia trenta anys que estava en el mateix lloc traduint telegrames del francès i que és, lògicament, el seu introductor en el món del diari. [...] A mig camí entre la simpatia i una certa malfiança hi ha el retrat de Veguer, sota el qual amaga la personalitat de Màrius Verdaguer. [...] També respira força bonhomia el retrat de Riu. [...] Lleugerament més despectius són els retrats de Dolcet [...] Galindó o Estopa. [...] El retrat accentua la caricatura amb el pretensiós Rodalins [...] etern crític d'art i censor intern del diari. [...] Els trets van accentuant-se en aspectes pejoratius amb personatges com el regent de la impremta, Vicens, un parent pobre dels amos, o el tenebrós Tubio, l'administrador. [...] El retrat més esperpèntic, però, és el del propietari, Don Hilarió, que vol correspondre a Ramon Godó i Lallana, el membre d'aquesta família que fou ennoblit amb el títol de comte. Abans de suposar, però, que Puig es rabeja en la descripció del personatge és aconsellable llegir les pàgines autènticament sagnants que hi dedica Gaziel [Història de "La Vanguardia" (1884-1936). París: Edicions catalanes de París, 1971], on proliferen expressions com "aclaparat de tares físiques i morals", [...] "una desferra d'home", "home obscur i anticatalanista rabiós". (Graells, "Introducció, p. 36-38).

"el propietari del diari, Don Hilarió. Entre ell i els seus subalterns es nuen les relacions ben dostoievskianes de l'amo i dels esclaus -el llibre s'havia de titular Don Hilarió i els seus esclaus- de les quals únicament Andreu, l'heroi de fet, es deslliura." (Arnau)
 


Camins de França

"el llibre [Camins de França] és una crònica puntual i simptomàtica de determinats ambients i tendències del gran moviment cultural que caracteritza la darrera dècada del segle XIX i la primera del nostre segle i que anomenem Modernisme amb una etiqueta que, sovint, no reflecteix la diversitat ni les tensions dels fenòmens que l'integren. Puig i Ferreter, que fou un personatge característic del moment i que es mantingué fidel fins a la seva mort als postulats essencials del moment, descriu aquest món i a ell mateix, amb una certa distància i ironia, que mai no arriba, però, a l'abjuració. (...) El domini que demostra Puig a les planes d'aquesta obra és el resultat de la seva intensa activitat narrativa dels anys 1924-1930, al llarg de la qual aconsegueix un estil directe, contundent, amb una intuïció lingüística excepcional, ben allunyada del preciosisme dels "estilistes" més característics del Noucentisme."  (Guillem-Jordi Graells, 'Pròleg' a Camins de França, Barcelona: Edicions 62, 1982)

"Suïcida frustrat, l'evasió era també una mort, una manera de desfer-se de tot el llast del passat, i alhora una resurrecció, la purificació per a una vida nova. Les idees de l'època, l'individualisme, l'anarquisme romàntic, flotant aleshores en l'ambient, devien ésser un adob excel.lent per nodrir els seus propòsits.
En la seva evasió no el guia, però, cap propòsit concret. Hi és impel.lit per ideals i sentiments contradictoris. Tan aviat significa per a ell com una renunciació a la seva primitiva vocació d'artista, un afany de viure les aventures que l'art no podia oferir-li sinó en somnis, com un desig imprecís, poc formulat, al principi, d'extreure'n una lliçó, una experiència que madurés el seu temperament, que el fes més comprensiu i lúcid com artista. A poc a poc és d'aquesta idea de la que més s'enamora. Cap experiència no li doldrà si pot augmentar el seu coneixement de l'home, en profit del seu art d'escriptor. Vol arribar així al fons del dolor, de la misèria humana. (...) ¿Fins on, però, és cert que aconsegueix alliberar-se de tota llei moral? L'experiència a què es lliura ¿és realment tan revolucionària com en dramatitzar-la suposa? (...) No: Puig i Ferreter no s'allibera de les lleis morals. En pot tenir l'impuls, però segueix essent un petit burgès, presoner de la seva educació, de la moral clàssica. Ell mateix a estones hi convé lúcidament.
(...) El desig de fer que la literatura catalana vagi molt d'acord amb l'hora d'Europa, ens ha portat sovint, forçant la nota, a veure repetir-se en petit, a Catalunya, els grans fenòmens que ens enlluernen des de fora. (...) Per ésser molt europeus, renunciàvem, individualment i col.lectiva, al que més estima un escriptor, un artista, especialment des del romanticisme ençà: la personalitat. Alguns que no han pogut ésser mai ells mateixos, han estat successivament considerats com a dobles de creadors ben contradictòria. Puig i Ferreter, que fou per un moment Ibsen, ha estat després Dostoievski. Es vol res de més poc seriós?"  (Domènec Guansé, Camins de França, Guia de literatura catalana contemporània, p. 249-251, Barcelona: Edicions 62, 1973)

Puig i Ferreter, Joan. Camins de França (B. Ed. 62-la caixa, 1982; MOLC 78). Fragments:

I

El col.legi on feia d’ajudant i d’on cada tarda sortia amb el cervell tèrbol, el pit cansat i el cor oprimit [...] era una cova sòrdida, ruïnosa i plena de polseguera. Els crits, els plors, les baralles, les lliçons dites en veu alta, el trepig i el rum-rum ininterromput de la quitxalla l’omplien d’una remor atabaladora i d’una atmosfera de neguit que hauria exasperat un sant. Jo hi anava deixant la salut i la bondat. No hi havai més remei que fuetejar aquells salvatges de barriada per governar-los. I cada vegada que ho feia m’adonava amb horror que hi anava trobant gust. Els primers dies, recordant les vergassades de l’ex-seminarista, havia agafat el fuet amb repugnància. Vaig començar a pegar per força, a indicació del mestre, i vaig acabar trobant-hi una dolçor de sang. (p. 145)

Dubto que ningú hagi estimat el nostre vell Parc com jo l’estimava aleshores. Després he sentit dir i he llegit que és lleig, ridícul, provincià. Jo no ho sabia llavors, i encara no ho sé ara. Quina sort que tenen aquells qui es poden mirar les coses amb ulls amorosos i no pas amb ulls estètics! (p. 151)

Per a l’Aiguader, l’amor, un amor abrandat a l’home i a la vida, era el fonament de tota moral; el tracte i el coneixement de l’home, l’única estètica: La seva existència es sintetitzava en una abraçada cordial i una gran curiositat. (p. 161)

La vida de l’home m’apassionava més que no pas els seus escrits. O, més ben dit, tot era una mateixa cosa, tot era vida en l’obra de Goethe, el mestre! I allò que hauria volgut imitar  era no pas l’obra de ningú, sinó el proc ediment de crear-la amb la vida pròpia i la que es regira al nostre entorn. (p. 180-181)

I va arribar Nietzsche!
De primer antuvi només coneixíem els fragments traduïts per Maragall [...]
No em plauen passos quiets i vellutats:
vull passos que ressonin
amb dringants esperons
passos que parlin.
Jo sabia tot el cant de memòria. Davallant de les nostres excursions pels faldars del Titidabo i Vallvidrera, els meus amics m’incitaven a recitar-lo, i jo els llançava amb forta veu damunt la ciutat, com una imprecació als jueus de tota mena, als covards i hipòcrites que hi pul.lulen.
En dir aquests versos:
Oh, sensuals hipòcrites!
us manca la innocència del desig!...
I aquests altres:
Vostre ideal mentit empesta l’aire:
pro encar que prenyat sembli, com la lluna,
no parireu cap sol...
tots els companys, en un cor estentori, fèiem el cant esdevingut un crit de lluita i una bandera de rebel.lió contra un munt de coses de la nostra ciutat, de la nsotra gent, de la nostra política  i de les nostres lletres,  car ens sentíem enemics jurats de molts aspectes de Barcelona i de Catalunya. De vegades el cant nietzschià sorgia espontàniament dels llavis de tots en treure el cap per dalt de la collada i veure, de sobte, la lluna plena, vermella, enrogir la mar darrera les fondàries de Sant Martí. Barcelona s’ornava de perles i robins dintre la fosca, i apareixia com és, llagotera, voluble i dolça. Llavors l’amenaçàvem, li cridàvem dicteris o li dèiem: “Ets una cortesana que et vens al més pinxo!”, i engegàvem el crit acusador als flonjos barcelonins:
     També vosaltres estimeu la terra,
però hi ha vergonya en vostre amor...
Era un crit contra el barcelonnisme pintoresc, contra la literatura mansoia i casolana, contra el folklore i el floralisme; una apel.lació al lliure examen, a l’inquietament de les consciències. (p. 185-187)

Condició  indispensable, bàsica de l’heroisme és, segons Carlyle, la sinceritat, la veritat amb un mateix i amb els homes i les coses. (p. 194)

Menyspreàvem folklorisme, tipisme, pintoresc local i tota la literatura de fer bonic. Ens rèiem del catalanisme de cintetes i llacets barrats, sense res de profund a dintre. Volíem ésser realistes, universals i, sobretot, verídics. Havíem fet nostra la dita de Nietzsche: “Cal escriure amb sang.” La nostra Biblia era, com he dit, Els herois, de Carlyle, i agafàvem les coses pel costat heroic. Volíem donar tota la nsotra mesura, no estalviar-nos gens, lliurar-nos en cos i ànima al nostre ideal, a risc de la salut, del benestar. No ens espantava la pobresa, i ho hem demostrat.
Què era l’art per a nosaltres? Un combat, el més noble dels combats per apoderar-nos de la bellesa del món i oferir-la als homes. [...] No publicàvem res [...] no volíem ésser una bandera ni una banderola de res [...] Què volíem, doncs? Viure per a sentir molt i per a poder expressar un dia allò que hauríem sentit.  (p. 199)


II

En aquest llibre no descric gaire el paisatge, perquè sempre m’ha semblat que això és feina de pintors i no d’escriptors, i que per a cada artista el paisatge es resol diferentment: al músic en música, al poeta en poesia, i a mi se’m resolia en un esclat de visions interiors, o en una excitació dolça de pensaments i sentiments. Jo llavors el paisatge el creava més que no el veia, per a mi era un estimulant de la imaginació com la música i els perfums. (p. 307)

Quina set de bellesa i d’amor! Conèixer l’amor total, l’amor! L’embriaguesa  de l’ànima i dels sentits en un mateix instant. (p. 396)



El cercle màgic

 Vida interior d'un escriptor ("una obra a mig camí entre les memòries, l'assaig i la novel.la" hi dóna curs a les seves idees modernistes. "hi exposa el que vol que sigui la seva obra, és a dir "l'art, en mi, serà una purgació. Una confessió"), El cercle màgic,  La farsa i la quimera. 

"No caldria dir que Janet Masdéu, personatge principal d'El cercle màgic, és Puig i Ferreter mateix, que tingué cura de crear-se, en aquesta novel.la, una família fictícia que ell, en realitat, no tingué mai; amb tot, les figures de Joan Masdéu i Teresa -els seus pares-, de l'oncle Hipòlit, de Rosalia, són extretes de l'observació psicològica aguda de l'autor sobre tipus humans que existeixen a tots els pobles de Catalunya". (...) "El cercle màgic cal que sigui considerada com una de les novel.les més importants de Puig i Ferreter, a desgrat que hi alternin passatges d'altíssima construcció literària amb d'altres de mediocres i fins i tot vulgars. És el risc que comporta el fet de convertir la matèria i l'anècdota autobiogràfica en substància literària, de prendre com a font d'imaginació la vida mateixa i ésser-hi fidel fins a la darrera conseqüència."  (Xavier Fort i Bofill, Puig i Ferreter i El cercle màgic. Barcelona: Ed. Proa, 1975: 10-11 i 18)
 

Hipòlit torna d'Amèrica de sobte, al cap de trenta anys, i va a cal seu germà (la casa pairal, de fet és dels dos, ja que el pare ha mort sense testar); la dona i la cunyada del germà, suposen que torna pobre i el maltracten; ell, ofès, els diu que torna ric i ple: aquesta mentida tornarà grossa i grossa dins la casa (a partir d'aquí el tracten com a un senyor, i ja fan plans amb el seu diner, ja que només tenen deutes, perquè ell no ha sabut dur la terra) i dins el poble (el capellà ja li demana per pagar una campana nova), etc.

"Teresa, però, no era infeliç. La seva activitat, un dinamisme temperamental, no li permetia d'ésser-ho, ni tenia temps de pensar en abstracte, que és el ferment de la infelicitat".

"Les passions lleials flamegen. Les amagadisses i ingeneroses cremen per dins, com la llenya quan es fa carbó sense fer flama. A manca d'abrandament i de follia esdevenen passions l'egoisme, l'avarícia, la sordidesa, car la naturalesa humana és de llei apassionada, i si no pot cremar teia, crema brossa."


La farsa i la quimera.
Badalona, Ed. Proa, 1936 (3 volums)

Antoni Ardèvol vol tornar a la Moixera amb la seva mare després d'haver fet estudis i haver viscut anys a Barcelona; ho havien venut tot en marxar perquè la mare no pensava tornar-hi. És, potser, l'amor a Maria-Mercè, la col.legiala, que el fa tornar; ella viu en un internat de monges per a al.lotes de casa bona; el seu pare ha anat a viure pel món amb una dona de qui s'ha enamorat bojament; fa anys Ardèvol i Maria-Mercè havien estat enamorats -per carta, a través de la reixa del col.legi...- però ell ho havia deixat córrer. Al poble, Ardèvol, hi troba una colla de quimèrics enamorats de Maria-Mercè a través de la reixa. Un dia el pare, morta la dona que l'havia fet partir, torna a Barcelona, vell i cansat i hi fa anar la seva filla; al cap de poc tornen al poble. Els farsants del poble -cacic, batle, jutge i demés gent d'ordre- es diverteixen enviant cartes signades M.M. als quimèrics citant-los a algun lloc de nit; una d'aquestes citacions quasi acaba amb un mort. No els basta això, i a través de Malivern, amic de la marquesa de Gatellar, hostessa de Maria-Mercè i son pare, organitzen un ball a ca la marquesa on són convidats tots els pretendents de Maria-Mercè. Ella ja no vol Ardèvol, ni l'apotecari, que era el pretendent que li volien les monges, però de cop sec s'enamora de Cornioler, un abrandat que ha estat frare i l'han fet fora per les seves idees de reformar l'ordre i l'església; mentre estan besant-se senten que algú ha mort Arbolí, el secretari i vertader cacic del poble; Arbolí se salva de la mort; acusen injustament un anarquista que li havia proferit amenaces. Un tal Felip vol fer-ho amb M.M. i davant la seva negativa, la mata. Un altre pretendent d'ella, en saber-ho, es deixa morir d'inanició.


"El moixerí burgès, el menestral i el desvagat són els qui han creat l'esperit singular d'aquest poble. Ells l'han manat en política, l'han administrat, l'han guiat ningú no sap devers on. Al moral li han infiltrat un bàlsam de quietud, de fixesa i, alhora, un somni o deliri de grandesa estàtic i una il.lusió de personalitat. En els més realistes el moixerinisme es converteix en farsa descordada. En els ardents, somniosos i concentrats, en una confusa quimera que sovint els fa delirar. 19

Tanmateix ¿què ha fet la Moixera per tenir aquesta idea de superioritat? Mai no s'ha distingit per cap acció heroica. Les paraules llibertat i pàtria la deixen indiferent. Tancada en el seu localisme, ha trobat el secret de viure sense ideals. 20

la novel.la és la història dels homes que l'historiador ignorarà i que, sense ella, no deixarien rastre de llur pas pel món. 21

Oimés, l'home sempre ha patit d'un mal greu. Quan una dona l'ha estimat es pensa que, en el fons, l'estimarà tota la vida. 86

Li mancaven les excitacions de l'exterior; les excitacions que a l'home de la gran ciutat li entren per tots els sentits i el renoven. 244

-Indiferència i materialisme: no conec altres males doctrines. 250

Aquesta élite social i intel.lectual no es prenia res seriosament. NHo volia maldecaps ni problemes. La ironia, la mofa, l'escepticisme i el menfrumisme eren la seva ensenya. 283

Observà eque els trapelles són gregaris, van a colles i que llur força radica en la unió. El visionari, el quimèric, en canvi, va sol, és un individualista, un concentrat. 488

Anotà que la Moixera es dividia en dues menes d'homes: en quimèrics i en farsants. Després es digué que també així es dividia la humanitat. Entre aquestes dues menes d'homes hi ha la gent normal que vegteta o treballa bé, compleix els seus deures familiars i ciutadans amb un bon ordre, i és la gent perfectament civil que no fa enrenou balder. 488

La seva idea, però, tenia l'atreviment d'insinuar-li que Barcelona i Catalunya eren una Moixera en gran on la trapelleria i el deliri de grandeses feien estrallsw ni més ni menys que al seu poble, i on la incapacitat d'encaixar amb la realitat era massa general i evident. 489

Uns volen imitar la conversa corrent de la gent, volen ésser realistes, naturals. Per a imitar la vida no tenen més remei que caure en els llocs comuns. Uns altres, i a parer meu són els superiors, tot ho inventen de cap a peus, no volen imitar res: creen un diàleg original, intens, on els personatges no s'entretenen a perdre el temps com en la vida i en les novel.les banals, sinó que de seguida diuen coses essencials que ens revelen el fons de la seva ànima, del seu pensament. Comprèn el que vull dir, oi? AQviat entrem a la vida profunda i individual dels personatges: les seves paraules no ens el disfressen ni ens el pinten exteriorment, sinó que ens el fan conèixer per dins. 769


El pelegrí apassionat

Qui es perd en els altres no és d'ell ni de ningú

El pelegrí apassionat (escrita a l'exili, llarguíssima, "suscità una forta polèmica" "sota uns noms de ficció, s'amaguen figures concretes i rellevants de la literatura i la política catalanes" "neix inicialment i externa, de la voluntat de l'autor d'exposar la veritat, la seva naturalment, enfront d'unes acusacions molt greus que li havien estat fetes" és un retaule de la Catalunya del seu temps.. "seran dotze volums de notable extensió que van sortir de 1952 a 1977". "si preferentment l'autor s'encarn en el personatge principal del cicle, Janet Masdéu, també ho fa en Josep, el rodamón present, ja, a Camins de França ". "el fil conductor d'El pelegrí apassionat són les aventures, preferentment polítiques i amoroses, de Janet Masdéu"), Camins de França ("és integrat per dues parts extenses: la primera, "Oratge i tenebra", narra la difícil formació de Puig, mentre que la segona, "Llibertat i poesia", evoca el seu vaggabundeix per terres de França" "hi incorpora la figura d'un rodamón, Josep, que l'acompanyarà en el seu vagabundeig per terres franceses i que esdevindrà molt influent en la seva vida i obra." ), La farsa i la quimera.  "El pelegrí apassionat demostra fins a a quin punt la literatura fou essencial en la vida de Puig i Ferreter, com a autèntic professional que fou de les lletres. I és gràcies a aquesta professionalitat que ha pogut esdevenir un dels autors més importants de la novel.lística catalana."  (Arnau).

"Com ell [Proust], a través d'una autobiografia d'anàlisi íntima i implacable, Puig i Ferreter, egocèntric, matusser, ingenu, però enardit per una voluntat de ferro, volgué donar una visió completa de tota un època, la de la Catalunya del seu temps. [El pelegrí apassionat] es tracta, efectivament, d'una novel.la amb clau, i sota els noms de Benigne, Gentil, Comparet, Llavaneres, etc., s'hi revelen els de Plàcid Vidal, Ventura Gassol, Companys, Ferran Canyameras, per citar únicament exemples ben diversificats. L'obra havia de tenir, però, entitat per ella mateixa, sense necessitat de sobreentesos, i l'autor volgué assegurar el tret seguint a cada moment el model literari d'alguns dels seus autors predilectes."  (Josep M. Benet i Jornet, Estudios Escénicos, núm. 14, p. 68. Barcelona: Institut del Teatre, 1971)

"Puig i Ferreter escriu El Pelegrí Apassionat per denunciar el miratge que ell mateix havia patit i que, segons ell, és un vici del país. El llibre esdevé una crítica de "l'encantament col.lectiu dels catalans". (...) El llibre se li apareix com la màxima oportunitat de la seva vida d'escriptor: la màxima i la darrera. L'aprofita tant com sap i pot. La novel.la, per tant, sofreix la interpolació d'extensos passatges no narratius: especulacions teòriques, reflexions sobre la història, proposicions salvadores, que més hauria valgut posar en un volum d'assaig. (...) El Pelegrí Apassionat venia a demostrar que posseïa el tremp i la capacitat d'un gran novel.lista. Per a haver-ho estat de veres, per a donar el rendiment d'aquesta grandesa, li faltaren paciència i ocasió."  (Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, p. 250-251. Barcelona: Ed. Curial, 1972)


Diari d'un escriptor. Ressonàncies, 1942-1952.
Barcelona, Ed. 62, 1975.

1942

"Com es conta de Sòfocles, encara en plenitud de forces he renunciat a l'amor, i la meva obra hi guanya en vigor i frescor, però quant m'ha costat! I com certs dies fugiria d'aquesta solitud del camp, d'aquesta vida exclusivament intel.lectual per anar a fer el boig com feia encara mig any enrera com un apassionat fort i fresc." 39

"Els tres al.lucinats no tingueren segona versió. L'editor duia pressa a publicar el quadern setmanal i jo urgència de cobrar-lo per necessitat. L'obra fou escrita en trenta-set dies i les seves nits. Vers el final l'al.lucinat era jo, tant m'havia excitat en un treball de creació que duratn els dies esmentats em tingué a penes sense sortir de casa, vibrant, enlluernat." 40

"Estimo molt la La farsa i la quimera. Amb els seus trenta-quatre personatges, gairebé tots vius, i l'originalitat de la història (jo no recordo haver llegit res que se li assembli per la troballa del motiu inicial), em penso que és la novel.la més novel.la de les meves, la més àmplia, ja que no la més intensa ni més perfecta." 42

"Les grans invencions novel.lesques, o novel.lístiques, en els seus moments més inspirats, són com la poesia i ens submergeixen en una fascinació que la història, la biografia rarament l'aconseguiran. És la confluència del fantàstic i el real, de la vida de l'home i de la concentradicó del pensament creador que transfigura la vida en quelcom de més intens, de més profund del que veu l'home ordinàriament. D'aquí l'encís de la novel.la i el seu poder sobre la gent, universalment sentit i reconegut." 64

"ni en Camins de França, que llavors ja escrivia i en publicava fragments en la "Revista de Catalunya", enlloc jo no m'havia pintat millor ni conegut més exactament que en el Joan-Antoni Margalef d'Els tres al.lucinats, que és un personatge inventat de cap a peus, cosa que prova el misteri de la creació artística i el fet que l'autor no es pinta quan així ho vol, ans més aviat quan crea absolutament, sense còpia ni imitació d'ell o d'un altre, això és, que en la vera creació poètica apareix el més profund del creador, amb tota llibertat." 90

"Tomàs Garcés [...] Jo l'havia vist arribar a la redacció de "La Publicitat" i dir al director: "He de parlar de tal llibre, què farem?, el lloarem? L'autor és persona grata o no?" Així, amb aquesta impudícia." 113

"és el darrer Llibre [d'El pelegrí apassionat; de fet són els tres darrers volums], amb les seves darreres aventures, les més singulars, originals i profundes -en tant que experiències de la vida- i amb la darrera aventura de la seva mort que l'obra prendria el màxim interès de visió de pensament i de bellesa artística, o de creació de poesia." 129

"Llegeixo Spinoza. Sensació que em deixa de pau, de dolçor, conformitat amb el món, l'home. (La flama tranquil.la d'un llum d'oli). Shopenhauer excita la intel.ligència. No parlo de Nietzsche que abranda demoníacament, trasbalsa, revoluciona. Spinoza calma la intel.ligència i el cor. Comprenc que Goethe se'l fes seu més que cap altre filòsof als quals d'ailleurs no estimava." 134

"el públic, l'empresari, els comediants, pesen massa materialment sobre el pensament, les intencions, la voluntat de l'autor i fan que el bo, en el teatre escassegi tant. [...] En el teatre cal pensar a agradar, a triomfar immediatament i sovint els autors no reparen en els mitjans. [...] I vaig abraçar la novel.la amb molt de calor perquè em permetia d'ésser més jo mateix, com en el pròleg de La farsa i la quimera vaig apuntar." 136

"Quan després d'uns anys de silecni vaig tornar al teatre, confesso que fou amb el desig d'agradar, de tenir èxit, àdhuc de guanyar-hi diners, però, per a això, no vaig tenir prou habilitat ni malícia ni talent." 150

"Els que em portaren a la novel.la foren Dostoiewski i Edgar Poe. [...] vaig adonar-me que en la novel.la cabia tant de pensament, vida interior i exterior, situacions, caràcter, dramatisme, poesia, reflexions, meditació, món moral i ideal, en una paraula, a més de la realitat exterior, i creació de caràcters, invenció de fets, diàlegs profunds, en fi, quan vaig veure q    ue a l'entorn d'una història l'autor podia posar tot el seu món poètic, intel.elctual i moral." 150-151

"És quan el teatre es limita a contar una anècdota còmica, dramàtica, àdhuc tràgica que el teatre és limitat, com en tants autors moderns on la tècnica sàvia, sovint, substitueix la puixcança de la creació poètica, visionària dels grans dramaturgs de tots els temps." 151

"Realment, en la novel.la, no és el drama, no és la història d'un fet el que més compta. És el llarg aprofundiment dels personates i la seva vitalitat, la seva veritat permanent en l'exterior i l'interior. És el fet d'arribar a l'essència de l'home en l'individual i general." 152

1943

"Com m'hauran servit aquests anys d'emigració. Ja en fa set. Era el 36 que vaig partir. Viuré prou anys per aprofitar les experiències de França? I ja sense aquestes, la meva obra d'avui seria el que és? No doldre'm de res, no queixar-me de res, acceptar-ho tot com a benvingut, car de tot se'n pot fer un bon ús. Àdhuc, la solitud i monotonia d'aquí, acceptada de bon grat, ha acabat per ésser-me favorable. Avui ignoro la irritació i l'enuig." 218

"Ni que morissis ensems amb la muller i els fills, no moriries sol? [...] Però ja en vida, si arribem al fons de la veritat, els esperits no estan sols? Potser només ens fem companyia pel cos, pel material: tota vida és una unitat misteriosa i incomunicable. Només l'amor ens crea la il.lusió -pura il.lusió- de la comunicació amb un altre ésser i per això l'amor és tan important." 219

"No oblidar mai que la meva força no està en l'estil. Si volgués ésser un estilista, el seria mediocre. Ésser clar, senzill, directe, per a mi és el suficient. Desitjo ésser ric d'altres coses que de formes i paraules." 223

"Volia fer una altra novel.la sobre el periodisme [...] He estat en quatre diaris. A "La Vanguardia", nou anys. Dos a "El Día Gráfico". Dos a "La Tribuna". Dos o tres a "La Publicitat" (però aquí només hi tenia un peu, només n'era col.laborador). Aquests quinze o setze anys de periodisme barceloní, quina galeria d'homes tarats, suficients, ignorants, infeliços, malèvols, petits, mesquins i, en resum, curiosos i representatius d'un estament, no m'han permès de conèixer!" 227

"A la segona etapa, a "El Día Gráfico", l'experiència ja no nova fou més profunda. Em trobava en un món pitjor, més tarat, més insolvent i miserable. Aquí la mentida, farsa, i roïnesa de la democràcia triomfava.  [...] Volia fer jo la segona part de la vida de periodista d'Andreu Rojals amb aquests elements. Seria una novel.la titulada L'omnipotent. [...] Manuel de montoliu arribà al fons de la cosa amb la seva crítica d'On són els pobres?..., narració extreta del món d'"El Día Gráfico", en dir que eren les notes per a una obra, i no l'obra que jo havia donat." 230

"Cansat d'onze anys de treballar de nit [...] vaig entrar a treballar de dia a "La Tribuna", on per primera veada vaig estar considerat, respectat i fins estimat." 231

"Shakespeare no pren partit per res ni contra res. No ataca ni defensa. Pinta l'home. Igual el tirà, el dictafdor, que el revolucionari, igual el plebeu que l'aristòcrata; igual el vici que la virtut; igual la passió que la serenitat, el magnífic que el monstruós." 237

1947

"Rebutjada la idea de Déu [...] Un pessimisme fort, noble, humà en el possible, em sembla l'única sortida, és a dir, l'acceptació humana sense desesperació, sense dissoluc ió de l'esperit, sense perversió material. És el gran coratge individual, oposat a la inconsciència alegre o destructora de la multitud." 364


 Vida interior d'un escriptor ("una obra a mig camí entre les memòries, l'assaig i la novel.la" hi dóna curs a les seves idees modernistes. "hi exposa el que vol que sigui la seva obra, és a dir "l'art, en mi, serà una purgació. Una confessió")




Puig i Ferreter, modernista

"El modernisme teatral regeneracionista té el seu representant més destacat en Joan Puig i Ferreter." (Fàbregas)

"Puig i Ferreter neix el mateix any que Eugeni d'Ors, però ja hem vist com queda al marge del moviment cultural que aquest suscità. Roman sempre fidel a les concepcions elaborades a la seva joventut: sentit heroic de l'existència, individualisme, molt sovint, egocèntric, sinceritat, humanitarisme, exaltació de la vida, rebel.lia enfrlont dels convencionalisme socials i la mentalitat casolana, sentit moral de l'art, en definitiva art dent d'idees, transcendent, producte de la inspiració. [...] Aquesta actitud, força contrària a l'estrictament culturalista de Xènius i el seu equip, el converteix en un desplaçat. I això malgrat la influència que exercí en d'altres sectors més populars. Sens dubte, l'idealisme heroic, més o menys relacionat amb Carlyle, n'és el tret essencial. [...] Un altre tret esencial és la confinaça en l'home, la Natura i la vida, els valors suprems. L'home -i, per descomptat, ell mateix- és el centre del món. La vida que desenvolupa és consistent i, llavors, cal que ens la prenguem seriosament i ingènuament (allò més menyspreat per Puig i Ferreter és la ironia superficial).Per això, ell vol ésser l'home que, no havent rebutjat cap experiència i havent-se aproximat al màxim ell mateix, viu i comprèn la vida en tota la plenitud, i la manifesta en un art realista i moral. És un camí necessàriament individualista, egocèntric, però que porta, al capdavall, a un fons essencial comú a tots. [...] El vitalisme de Puig i Fereter no és sols de pensament. És un sensitiu i un sensual. [...] Per últim cal tenir en compte l'angoixa." (Costa).

Fins que torna de França va escriure poesia. "Alexandre Plana [...] En parla com d'un cantor de l'amor i de la Natura (en aquest sentit l'apropa, per la seva emoció panteista, a Guanyabent i Iglésies, oposats tots ells, diu, a Bofill i Mates, d'Ors, Riba, etc., que veuen en la Natura un motiu d'imaginació). "En les seves poesies [...], hi ha sempre el senyal d'un esforç per a contenir la lírica puixança sentida, per a defugir la imatge brillant i tota gràcia inútil. És una poesia [...] aspra i sense la llisor d'un treball de llima, esquerpa a les harmonies verbals que no siguin prenyades de veritat, com una dona que ha panteixat d'amor i ha sofert tots els dolors i no es dóna vergonya de la seva nuesa." Segons sembla, a l'exili, escriví de nou poesia: cent sonets encara inèdits, on el poeta dialoga qamb el Dant sobre el gran escàndol de la seva vida." (Costa).


"Potser el novel.lista català més important de la primera meitat del segle XX sigui Joan Puig i Ferreter. Va nàixer a la Selva del Camp l'any 1882: és, doncs, de la mateixa lleva que D'Ors i que Carner. No té, però, cap connexió amb el que D'Ors i Carner representaven. La seva obra i les seves idees resten, absolutament, fora del Noucentisme. I al contrari, en molts aspectes, pot ser alineat entre les supervivències del Modernisme: de fet, és un modernista ressagat. (...) Els personatges de Puig i Ferreter es caracteritzen, en general, per una psicologia torturada, aberrant, en constant desequilibri, i per una 'ideologia' grandiloqüent, ambiciosa en els problemes que afronta, patètica; són, a més, gent esquerpa o crispada, rodamons, exhomes o adolescents sense remei; el narrador els sotmet a drames violents i a aventures mesquines o fantàstiques".  (Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, Barcelona: Ed. Curial, 1972: 247-249)


He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament  és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll". (Palau. "Llull, de més a prop". Quaderns de l'alquimista. Barcelona, Proa, 1997. p. 25)

Bibliografia


* Puig i Ferreter, Joan. Servitud. Memòries d'un periodista. Barcelona, Proa 2002 (Primera edició, 1926).

* Puig i Ferreter, Joan. Teatre. Barcelona, Ed. 62 / la caixa, 1980 (MOLC  37).

Puig i Ferreter, Joan. Textos sobre teatre. Barcelona, Institut del teatre, 1982.


Arnau, Carme. "Crisi i represa de la novel.la". Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel,  1987.

Costa, Jaume, "Pròleg" a Joan Puig i Ferreter. La dama enamorada. Barcelona, Ed. 62, 1965.

* Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.

Fort i Bofill, Xavier. Puig i Ferreter i El cercle màgic. Barcelona: Ed. Proa, 1975.

Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Ed. Curial, 1972.

* Gallén, Enric. "Joan Puig i Ferreter" dins "El teatre". Riquer / Comas / Molas. Història de la literatura catalana 8. Barcelona, Ariel, 1986.

Garolera, N. "De joan Maragall a Joan Puig i Ferreter. Vuit cartes inèdites." Miscel.lània Giuseppe Tavani/1. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.

* Graells, Guillem-Jordi. "Introducció" a Joan Puig i Ferreter. Servitud. Memòries d'un periodista. Barcelona, Proa, 2002.

Graells, Guillem-Jordi. "Pròleg" a Joan Puig i Ferreter. Textos sobre teatre. Barcelona, Institut del Teatre 1982.

Graells, Guillem-Jordi. 'Pròleg' a Camins de França, Barcelona: Edicions 62, 1982.

Graells, Guillem-Jordi. "Notes per a l'estudi de La dama enamorada", dins Estudios Escénicos, núm. 14. Barcelona: Institut del Teatre, 1971

Adrià Gual, Adrià. Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Ed. Aedos, 1960.

Domènec Guansé, Domènec. Camins de França, Guia de literatura catalana contemporània. Barcelona: Edicions 62, 1973.

Sagarra, Josep Maria de. Memòries. Barcelona: Ed. Aedos, 1964, 2a ed.



 

JOAN PUIG I FERRATER.- Servitud. Memòries d'un periodista.- Barcelona, Hogar del libro 1980 (3a. edició)

     -És una història llarga de contar -digué un redactor-. Sembla que els conservadors han caigut en desgràcia per don Hilarió. La darrera vegada que governaren, el borni els demanà un favor que li representava un negoci de vora d'un milió i mig de pessetes. Es tractava d'alguna enorme arbitrarietat que els conservadors no varen voler cometre. Així que pujaren els lliberals, el de dalt repetí la demanda. Els lliberals l'han volgut complaure. El borni els ha promès ajudar la seva política, i el jefe lliberal, més viu que una mostela, l'ha fet marquès, perquè vol, costi el que costi, tenir a Barcelona un gran diari que el tracti bé, i si pot ésser que es posi al seu costat a l'hora de les eleccions... (p. 51)

     -Jo no crec que a la casa hi hagi ningú dolent, allò que se'n diu dolent de cor. Però som tots tan covards, tan miserables, que davant la por de perdre la col.locació o per a fer-nos apujar el sou, o per a fer qualsevol mèrit als ulls de don Hilarió, som capaços d'una vilesa... (58)

     -No ho proveu pas -va dir-me-, no ho proveu pas de fer articles a La Llanterna! [...] De què voldríeu tractar en els vostres articles al nostre periòdic? De política?
     -De política també, entre altres coses. Per què no?
     -Esteu disposat a atacar tot el català; tot el nostre, tot el racial, el que és la nostra ànima, la nostra sang?... [...] Esteu disposat a ésser un lacai de qui governi i a fer genuflexions, barret en mà, vestint una lliurea de dos colors: la dels dos partits turnants, com un pallasso de circ? Esteu disposat a aplaudir com els trinxeraires llogats i disfressats de senyors que formen la clac de les manifestacions oficials?
     -No, no i no! Tot el contrari, els meus articles serien de crítica....
     -Llavors no proveu de publicar-los a La Llanterna, el propietari de la qual, mercès al periòdic, obté del govern privilegis industrials que li fan guanyar milionades cada any. (p. 74-75)

     -El nostre director, amb el seu esforç constant i la seva vigilància, aconsegueix, encara que no sempre, donar una aparença d'espiritualitat al periòdic. Ell, amb els seus articles i les seves notes no firmades, manté el diari en un cert to intel.ligent a fi de contrarestar el cretinisme de don Hilarió i del senyor Rubio. Ell, sobretot, posa amb el seu coratge un mur a les intemperàncies de don Hilarió. Sí, això és ell: un mur entre el propietari i el públic. Sense aquest mur, el públic s'adonaria aviat de la materialitat industrial del periòdic. [...] Ara bé, el director comença a estar cansat d'aquesta lluita amb el propietari [...] ell sent que si no el deixa aviat, el diari li costarà la vida [...] I és que ell, un pensador i un artista, està doblat d'un batallador violent i sanguini [...] aquest home, abandonà el món dels seus somnis que era el de l'art, per a donar-se del tot a la lluita política i social des de la direcció de La Llanterna. I han passat anys i ha consumit la seva joventut i les seves energies en lluites mesquines amb don Hilarió i amb l'administrador [...] ha estat l'eterna lluita entre la intel.ligència i el diner, entre Ariel i Caliban. I després de tanta lluita, ja al llinder de la vellesa, s'adona que no ha aconseguit fer de la Llanterna l'arma noble i tallant que ell havia forjat dins la seva imaginació [...] en els moments crítics, s'ha hagut de doblegar sota la força dels milions. (p. 78-79)

      -Vós dieu que La Llanterna no té una ànima que l'aguanti, que no té ideals, que no té arrels vives a la terra. Jo també ho crec així. Però crec, al contrari de vós, que això és la raó del seu èxit, perquè hi ha una immensa majoria de gent sense ànima, sense idealitat, sense arrels a la terra. Aquesta gent que no la mou les idees, ni els sentiments, aquest ramat que sempre camina arrossegat per la força del diner, seguirà creient que La Llanterna és el millor diari. I de fet, per ella ho serà. (p-81-82)

ell era l'articulista de la casa [...] La seva missió era engiponar aquell article munició, imprescindible en tot diari que s'estimi, fet de qualsevol cosa, a qualsevol hora, de la darrera actualitat: sigui un escàndol al Parlament, la mort d'un home cèlebre, una bomba que esclata al carrer, l'agarrotament d'un facinerós, la presència d'uns casos de peste bubònica, la publicació de l'última novel.la de l'autor consagrat. Per això es necessita ço que els francesos diuen une bonne a tout faire. Cal una ploma venal, capaç d'escriure en tots els tons, colors i maneres. Ha d'ésser una ploma entre vulgar i distingida, que no tingui estil propi: que ara jugui la manera florideta i cursi, ara la sentimental i tendra, ara l'erudita i petulant, ara la forta i vibrant d'indignació. L'home indicat per aquest treball no ha de tenir personalitat espiritual. No ha d'ésser un home, sinó una ploma. Ha de semblar poeta, pensador, polític i sociòleg, però si ho fos, profundament, no serviria per aquestes feinotes. L'originalitat en les idees o en l'estil l'incapacitaria per aquest treball. (p. 89-90)

Com ho farà el periòdic per a no molestar al més ignorat dels seus llegidors o anunciants? Doncs no tenint opinió pròpia, i si la té, defensant-la tan tímidament, amb tant de tacte i equilibri, que no pugui ferir a ningú. (p. 104)

saltar era agafar una notícia i, per interessant i llarguíssima que fos, reduir-la a unes quantes dades essencials, per més que en la sintetització esquemàtica que en fèiem, perdés tota fesomia i caràcter i de vegades resultés una cosa senzillament absurda o contrària a l'esperit de la mateixa notícia. Quantes mentides, amb aquest procediment, havíem fet empassar als llegidors del periòdic! Quantes veritats havien ocultat! Quants discursos tergiversats, quants fets suprimits (p. 108)

     En el meu treball anònim i mecànic jo hi trobo la salvaguarda del meu esperit. L'horrible per a mi seria haver de fer articles com els que fa el senyor Estopa, atemperats al gust i al variable humor de don Hilarió, avui encensar una cosa per a denigrar-la demà! [...] M'he venut les meves hores, però no la consciència! He estat covard, sempre he estat covard per la vida, però mai vil! (115-116)

     -No li facin por, els catalanistes! -va respondre el director esclafint en una riallada.
     I don Hilarió, amb veu concentrada, expressant una convicció profunda:
     -Me'n fan tanta com els republicans i els socialistes. Si n'hi ha algun, cal vigilar-lo i treure'l a la primera ocasió!
     El director li digué que no n'hi havia cap, que els catalanistes ja tenien els seus diaris i que podia estar tranquil. (123)

     -El periodista -va dir En Veguer- ha d'ésser venal o no és periodista. Com el mercer ven cintes, nosaltres venem el suc del nostre cervell. Això és la nostra misèria i la nostra grandesa. Avui sóc en un diari burgès i he de fer escrits burgesos; demà, en un periòdic obrer, faré escrits revolucionaris. Serveixo a qui em paga. (187)
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA