VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert)
 

vida i obra
comentaris a la narrativa

solitud

llengua i estil 
bibliografia

alguns poemes

una altra pàgina   
 


Caterina Albert: autorretrat.

Vida i obra
 

Caterina Albert i Paradís, neix l'11 de setembre de 1869 a L'Escala, filla de propietaris rurals. Era la gran de quatre germans. El segon cognom prové d'un genovès de família d'armadors, un tal Paradisi que aviat fou convertit en Paradís. 

"Els seus estudis es limiten a l'escola municipal (en la qual, segons afirma, no hi va aprendre res: només en recordava la repulsió per la brutícia de la mestra i del lloc) i a un any de pensionat a Girona, on aprengué algunes nocions de francès. Però no s'adaptà i tornà a l'Escala." (Castellanos, HLC8, p. 579). 

En una carta a Joan Maragall de 19 de febrer de 1903 diu: "Figuri's que m'ensenyaren a conèixer lo Jesús i a fer pals i ganxos, sient aquesta la meva instrucció oficial; lo demés, ho he fet pel meu compte, sens cap estímul ni direcció. [...] He llegit relativament molt poc i sens ordre ni selecció (llibres moderns, com vostè suposa molt bé)." (Obres completes, p. 1789).

"En canvi, si li falla l'escola, la vida familiar va desvetllar-li aficions artístiques i, des de molt aviat, va començar a dibuixar i a escriure, sota l'empara de la seva àvia materna i padrina [...] L'àvia substituïa, així, la mare, Dolors Paradís, una dona educada, que escrivia i sabia música, però de mala salut, motiu pel qual Caterina, de petita, hi tingué poca relació." (Castellanos, HLC8, p. 580). 

A catorze anys ja va escriure un conte, "Parricidi", de Drames rurals.  Li agradava llegir Guimerà al servei domèstic: "Jo declamava d'una manera teatral, fent una veu aspra quan simulava el parlar d'un home i veu manyaga quan parlava un infant.[...] Fou en aquest elemental gabinet  de lectura on donava a conèixer, abans d'editar-les, les meves obres. [...] l'opinió de les minyones i les cosidores -gairebé sempre favorable- m'orientava molt." (Garcés, 1753-1754). 

Sempre va fer vida casolana i de cara a la ruralia; mort el pare es va fer càrrec de l'administració de les propietats agrícoles. Anava sovint a Barcelona -de vegades, amb tota la família- per vestir-se o assistir a les estrenes teatrals, sobretot de les companyies italianes. "S'instal.laven a casa del matrimoni format per Lluís Sitjar i Josefa Carcassó [...] amb els quals els unia una estreta amistat, i que passaven l'estiu amb ells a L'Escala. Amb aquest matrimoni, Caterina Albert va fer nombrosos viatges per Europa. [...] el 1899, van comprar un pis del número 250 del carrer de València de Barcelona [...] Caterina Albert va conservar aquest pis durant tota la seva vida i va fer-hi cada any llargues estades." (Castellanos, p. 583).
 

Als Jocs Florals d'Olot de 1898 es dóna a conèixer com a escriptora: es premia el poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida. Ella explica: "Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l'autor del treball. Sembla que es tractava d'un monòleg atrevit. Jo no me n'adonava. Quan van saber que l'autor era una dona, l'escàndol va ser gros. No trobaven correcte que jo contés la història d'un infanticidi. I no obstant, és que pot tenir límits l'obra d'un artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l'art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir". (Garcés, p. 1748). 

Josep Berga, secretari del jurat va dir de La infanticida: "Té un caràcter, tant en lo fondo com en la forma, marcadament realista, ¡molts ne dirien modernista!". "El caràcter modernista que hi descobria el secretari del jurat es trobava justament en l'elevació del determinisme naturalista a una concepció simbòlica que remet a un fatalisme còsmic que engloba i domina el sentit de la vida humana. L'obra és, de fet, la història d'una seducció i de l'assassinat, per part de la mare, de la nena que n'ha nascut. La narració dels fets és posada en boca de la infanticida, però el que importa no són els fets, sinó el punt de vista que proporciona una perspectiva psicològica i moral i els eleva a un pla simbòlic, significatiu. [...] La força del monòleg, malgrat que té una base més narrativa que dramàtica, prové en bona part de l'ús reiterat, acumulatiu, d'imatges que apareixen com fantasmes interiors. Sobretot la falç, que la protagonista té interioritzada i va emergint-li obsessivament, fins a convertir-se en un leit-motiv aterroritzador, carregat de contingut simbòlic. Perquè darrera la falç hi ha el pare i darrera el pare, la societat sencera, amb la seva curiositat truculenta i les seves pressions morals. [...] Tant la falç com el pare, doncs, són pures metonímies de l'opressió del medi. Perquè és davant del plor de la nena, que comporta la revelació pública del "delicte", que la Nela executa l'infant. [...] Per això la Nela no sent el pes de la responsabilitat moral sinó que la traspassa als símbols de la pressió social: "lluny del pare... i la falç... i aquella... mola... / que no vull... que m'esclafi... cap més... nena".     A través de l'amor, ella ha deixat de ser una bèstia salvatge, s'ha humanitzat. Reiner (el seductor, de nom prou denotatiu), amb el seu domini, educa i destrueix (en comparació amb Solitud, és l'Ànima i el Pastor en una sola persona): és, doncs, Déu i diable alhora. [...] s'ha trobat atrapada dins un doble sistema, el del pare-societat (repressió i mort) i el de l'amant (mentida i generació de vida), que han confluït en un únic punt: la destrucció de l'individu, en aquest cas, la Nela i la seva filla." (Castellanos, HLC, p. 588-589). 
 

"L'any 1901 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat "El cant dels mesos". La meva àvia havia mort l'any 99, i en l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se'm la senyora. Em preguntà què feia. Eren els "Cants dels mesos". Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me'ls, no els hi vaig refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure'm: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu." I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel.la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heu's ací l'origen del meu pseudònim." (Garcés, p. 1748). Joan Maragall va fer una crítica del llibre i va crear molta expectativa. A partir d'aquí van mantenir una constant correspondència (més de vint cartes cada un entre 1902 i 1911.

"El cant dels mesos és un llibre en certa manera unitari: dotze poemes inspirats, com va escriure Maragall, en el sentiment de la naturalesa en cadascun dels mesos de l'any. Seguint la manera de fer de la poesia vitalista. [...] allò que aparentment és un cicle es converteix, més aviat, en un procés que comença amb el cant a la vida oculta dins la terra i acaba cantant una altra vida, la de l'esperit, en un procés d'elevació, que, a l'hora de la veritat, no correspon a l'harmonisme maragallià, monista, integrador, sinó a la successió d'elements antitètics." (Castellanos, HLC, p. 593). El 1905 escriu un altre llibre de poemes, el Llibre blanc; "el llibre presenta, també, un conjunt de poemes que vénen a exaltar l'artista per les actituds ètiques de llibertat amb una especial sensibilitat per trobar-ne el sentit tràgic.      Aquest és definit com "el mar en l'ànima de l'home"; moviment i inquietud constants i, doncs, punt d'elevació de la matèria cap a l'esperit". Ho veim al poema "Sant Julià", i també a "Tríptic", on el romeu, és el símbol del poeta que camina inquiet i s'eleva sobre els homes, "convertint-se d'home en Déu". "a L'ungit, havia presentat el superhome com aquell que va pel món sense lligams socials ni aspiracions elevades ("sens baf de terra ni neguit del cel"), perquè en això hi té la garantia de la seva llibertat." (Castellanos, HLC, p. 596-597).
 

El 1901, el mateix any en què publica El cant dels mesos publica 4 monòlegs en vers, volum que inclou La tieta, Pere Màrtir, La Vepa  i Germana Pau. La infanticida no es publicarà fins el 1967 en el recull Teatre inèdit, que inclou també Verbagàlia, Les cartes i L'alcavota. Només pòstumament va pujar als escenaris, quan el 1967 Màrius Cabré va dur al Palau de la Música el muntatge de La infanticida, Verbagàlia i L'alcavota. El 1954 Ricard Salvat havia estrenat una adaptació dramàtica de Solitud. A La tieta, una dona de quaranta anys es plany de la mort del promès i de la joventut perduda. A Germana Pau  una monja vetlla un malalt que no pot parlar; el malalt és el seu antic promès, que va deixar-la per casar-se amb una altra, "L'enveja i la ràbia de la dona esdevenen odi per aquest desig no satisfet; la crueltat de la monja, que volia ser un àngel, és una expressió de la insatisfacció i de la repressió sexual." (Bartrina, p. 91). "Només a La Vepa la relació entre la dona i el marit, en Marc, és presentada amb molta tendresa. La Vepa va cada dia a la taverna i compra aiguardent perquè ell, que s'ha quedat cec en entrar-li calç als ulls, pugui emborratxar-se i oblidar les desgràcies." (Bartrina, p. 92). 
 

El 1902, en publicar el seu primer recull de narracions, Drames rurals, que va gaudir de bones crítiques, ja s'insinua que Víctor Català és una dona de bona família, però les suposicions i un cert misteri varen continuar fins després i tot de la publicació de Solitud. Maragall fa una crítica del llibre en què li retreu que parli només d'aspectes negres de la vida rural. En carta de 16 de novembre de 1902, en què descobreix a Maragall la seva identitat,  ella es dol de la crítica: "Mestre, vos digui que si un dictat, aplicat a quelcom meu podia dòldrer-me i esparverar-me més a la vegada, aquest dictat era, ben segur, lo d'immoral o corruptor". Maragall deia  en la crítica "Un libro fuerte e incompleto, del 13-XI-1902, que aquests contes "a todos enturbian el sentimiento de la vida, y en muchos espíritus débiles o en formación pueden corromperlo o falsearlo definitivamente." 

Però ella no afluixa: "si Déu me dóna vida i salut per a seguir treballant amb la mateixa sinceritat que fins ara (única manera de poder treballar) un altre dia, estudiant amb noves formes nous aspectes de la vida, tindré la vera satisfacció de coincidir amb vostre exquisit gust". (Obres completes, p.1785). No debades ella mateixa diu que "Maragall va dir-me en una altra ocasió: "No faci cas de la gent. Espolsi el cap i canti. Només l'artista té la intuïció de la seva obra". (Garcés, p. 1750). No és la visió externa de la realitat, sinó el contacte emotiu de l'artista amb la realitat allò que genera l'autèntica creació artística. 

La diferència entre els dos és que "per a Maragall "la regla i la mesura" són en la Natura i el poeta capta o vibra amb el mateix ritme universal, mentre que Víctor Català presenta la individualitat enfrontada a l'univers [...] Cal no oblidar que ni que darrere el pastor de Solitud hi pugui haver una certa figuració de Maragall o, com a mínim, de la poètica maragalliana, no és tampoc el món excels, superior, del pastor el que acaba triomfant a l'obra. [...] I és que darrere els dos sistemes literaris hi ha -no sense interferències, és clar- els dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme)" (Castellanos, "V.C., escriptora", p. 63-64)    El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat. I també el dualisme home i natura; "seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'"etern retorn" nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la "voluntat de domini" contra la mort i la decadència. [...] Nietzsche no nega la vida: la seva rebel.lió es contra la realitat fenomènica, contra les interpretacions. Mai no nega la Vida. En canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. [...] Als primers correspon una estètica espontaneista, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat.      Però jo no m'atreveixo, de manera taxativa, a situar Víctor Català a una banda o a l'altra." (Ibid. p. 69-70)

Anys més tard, diu: "Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola. tota voldria abastar-la, però ¿quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? ¿He de seguir o no la meva vocació?" I també: "El Vuitcents és el pare de la renaixença d'ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul.lar tota trava." (Garcés, p. 1749 i 1754).

Per exemple a Les multituds "és el joc d'interessos i la barroeria de les masses de captaires que impedeixen portar a bon fi un idil.li entre dos vells captaires. La dosificació del grotesc i els contrastos amb els moments de tendresa enmig de la misèria. Ens trobem, òbviament, en una visió metafòrica de la condició humana: a la pobresa, a la misèria, a la malaltia, etc., s'hi afegeix, per agreujar la infelicitat del comú, la més absoluta inconsciència i insolidaritat." (Castellanos, HLC, p. 599).

"a Parricidi, per exemple, tot es congria per fer víctima un pobre infeliç, des de la casualitat a la curiositat macabra dels veïns o el caràcter expeditiu de la justícia, però és sobretot la innocència del nen la responsable perquè proporciona el ganivet a l'assassí i elimina després les proves que podien salvar el seu pare. Aquest conte era, segons ella, tan atrevit dintre les convencions de l'època, que li va provocar "el santbenet d'immoral que van tirar-me al damunt els burgesos astorats d'aquells temps"." (Castellanos, HLC, p. 599-600).

A L'enveja, escrita en prosa ritmada és una mare eixorca que sent de sobte l'esperat fill al seu interior: és, en el fons, un idil.li, un cant vitalista.
 

Entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d'abril de 1905 es publica com a fulletó de la revista "Joventut" la seva novel.la per excel.lència: Solitud.  Ella ho explica així: "Els de "Joventut" van demanar-me un altre llibre. "¿Què preferiu -vaig dir a Lluís Via- contes o novel.la?" Es decantà per la novel.la. M'hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala, amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d'aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.      Tothom m'havia dit que concentrava massa, que els meus "Drames rurals", per exemple, eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava. Anaven a la seva i prou. Prescindia de tot l'accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural". Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l'acció de "Solitud", la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl.lida, entre L'Escala i Torroella. S'hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu Sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguirien la Mila i en Maties. Vaig respirar l'ambient que havia de plasmar-los.      A casa, quan podia, a tota pressa anava escrivint la narració. Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a correcuita. Quants cops no havia pogut ni repassar-los! I així anava publicant-se, en fulletons, a la revista d'en Via, la meva Solitud. Vaig esmerçar-hi dos anys. Quan va estar llesta aparegué en volum." (Garcés, p. 1750-1751).

Fou traduïda al castellà (1907; 1986), a l'alemany (1909), a l'italià (1918), al francès (1938), al txec (1987), a l'anglès (1992). Fou duita al cine el 1944 per Miquel Iglésias, amb el títol "Adversidad" (però la força simbòlica es reduí a una història d'un simple triangle amorós), i el 1991 per Romà Guardiet (amb Omero Antonutti com a pastor, Pep Tossar com a Maties, etc.)
 

Després publica Ombrívoles el 1904 i Caires vius el 1907. A partir d'aquí viurà la marginació noucentista, i no publicarà res més fins que apareix a la revista "Catalana" la seva novel.la Un film (3.000 metres) entre el 1918 i el 1921.  Del 1920 és el quart recull de narracions, Mare balena,  al qual seguiran Contrallums  (1930), Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951).

El 1930, en donar a la impremta Contrallums explica el perquè dels seus silencis, de la seva poca producció. "Descriu la correntia literària com el fluir d'una aigua que un element accidental tenyeix d'un color determinat, de tal manera que tota la deu esdevé d'aquell color: "Un pessic de blau de prússia, per exemple, tenyirà amb la seva virulència expansiva, una gran extensió i, en canvi, quantitat molt major de modesta terra bruna amb prou feines si alterarà la deu amb una lleugera esfumadura vagorosa." Traduint-ho als termes als quals ens han habituat els crítics contemporanis, eren els homes del Modernisme els que matisaven amb una modesta terra bruna la seva paleta literària, potser perquè els homes del Modernisme no es van sentir obligats per cap credo literari, eren indecisos i discrets, com la modesta terra bruna, i capaços per tant d'entusiasmar-se i assimilar qualsevol altre color creacional. L'arribada del Noucentisme i de les seves exigències canvia tota la tonalitat ambient. Té raó l'escriptora, els Noucentistes són pocs, però com un pessic de blau de prússia han tenit tot el paisatge literari de tal manera que ja és impossible harmonitzar-hi un altre color." "Malgrat tot, no se sent gens mediatitzada per l'opinió dels ben pensants i exposa, sense subterfugis, la norma bàsica del seu credo estètic: "No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L'obra mal feta és, per això mateix, l'obra immoral." (Capmany, p. 1857-1858 i 1860). 
 

Comentaris a la narrativa

Ella mateixa diu que està més pròxima a Gorki, Tolstoi, Txèckov, que a Zola. "Víctor Català és lluny del positivisme. I és que, a més, creia que el punt de partida de la creació artística era el contacte directe, emotiu, de l'artista amb la realitat." "Es defensa, així, dels nombrosos atacs que particularment Carner i el seu grup li havien adreçat per la visió negra, pessimista, de la condició humana que donava a les seves obres, i pel tractament i llenguatge que emprava." "acusa el Noucentisme naixent de partir i jutjar amb apriorismes i prejudicis teòrics [...] reclama una acció regeneradora que resolgui problemes tan importants com els que planteja el públic, endarrerit, provincià i acrític, que és el que correspon a una societat hipòcrita que pretén imposar normes i límits als creadors. Per contra, pensa que és el creador qui ha d'obrir camins". "allò que l'interessa no és la narració per ella mateixa sinó la narració en tant que "visió", capaç de mostrar allò que "significa"." (Castellanos, HLC, p. 603, 604 i 606).

"Víctor Català, en general, parteix de la realitat quotidiana i no confia mai a elements abstractes, ni ideològics, ni, òbviament, al naturalisme positivista el destí dels personatges. L'hostilitat general del medi és precisada: la víctima humana no ho és, només, de víctima, perquè la societat, el medi, l'herència o l'educació (termes, al capdavall, que responen a abstraccions) li'n facin, sinó perquè és home i l'home només és humà si vol ser-ne, quan fa de la seva sensibilitat, de la seva emotivitat, un punt de partida per crear-se, per superar-se ell mateix. Però les condicions de misèria en què viu, la lluita per la vida o el mateix instint que el domina i l'empeny, no li permet de fer aquest pas i el mantenen en un estat primari, animalitzat, en el qual, mancat d'ideals i sentiments, es converteix en víctima i botxí alhora; i cada individu s'investeix, en la seva inconsciència, en irresponsable executor de l'hostilitat general." "la presència de l'amor, del dolor o de la solidaritat en la misèria esdevé una via de salvació. Per exemple, dins [...] Caires vius, Contraclaror, on la tragèdia oculta (assassinat inclòs) justifica i salva moralment, és a dir, humanitza, un home aparentment insensible. Cal, doncs, traspassar la realitat aparent per descobrir el sentit últim de les coses." (Castellanos, HLC, p. 607). En el pròleg a Ombrívoles diu: "La voluptat del dolor és tan cruel i tan corprenedora com la voluptat del gaudir; que tot són voluptats i tots tenen el mateix encís." 

"Cal, finalment, destacar les seves narracions de temàtica femenina. En tota l'obra sovintegen les referències a la situació de la dona i, particulament, a la seva marginació per raons de sexe. Però és Vida mòlta el volum que tracta més directament el tema, que esdevé central en quatre dels contes del volum: La xona, La Pepa, Pas de comèdia i La jove. [...] en tots aquests contes, el mascle és un inútil, abúlic "com un Bon Jesús d'estampa barata", o és la bèstia instintiva, personificació del sexe destructor. 

Caterina Albert va col.laborar a la revista Feminal, suplement mensual de la Il.lustració Catalana, que es va publicar des de 1907. El 1917, amb el títol "De civisme i civilitat" fa el discurs dels Jocs Florals. Comença així: "Dona casolana per habitud i per temperament, és ara el primer cop que deixo el redós de la llar per prendre part en un acte públic." Diu que si avui és en un acte públic, per primera vegada, la raó cal cercar-la "En lo sentit imperialment democràtic de Catalunya, en son esperit obert i munificent, que, en tota ocasió, en tota escaiença de la seva història, ha cridat a tots, ha convocat a tots [...] tant lo visionari enfebrat d'utopia com lo més pràctic i mesurat del homes." "Estem bastint la nostra casa nova sobre el sòl de l'antiga [...] I la nostra casa nova, o sia la resurrecció integral de Catalunya, va pujant, pujant, lentament però segurament, tan segurament que ja comença a ser albiradora [...] I és que, així com abans nos acontentàvem, o nos hauríem acontentat, de poca cosa, ara no: ara nos hem fet terriblement delerosos i ho volem tot. [...] Una altra nebulosa concretant-se, un altre senyal de resurrecció, el lo despertar de la dona, lo moviment femení que aquí s'observa. [...] i, així com lo passat segle restituí a l'home sa veritable  dignitat humana, és d'esperar que el segle actual, en plantejar resoltament los problemes de la dona i de l'obrer, dugui en potència la solució d'aquests problemes; i fins i tot podria ésser que apressés aquesta solució l'universal conflicte que tanca de cop i estrepitosament aquest lapse de temps que coneixem per Edat Moderna i obre de bat a bat una era nova, pregonament diversa de les passades, a la humanitat, que també serà nova i diversa. [...] No ja sols pels homes, sinó fins per les mateixes dones, dir "sufragista" és caracteritzar quelcom grotescament accentuat en extravagància i en estridència, és personificar una caricatura; i no hi ha que la raó ens digui que en lo fons de la qüestió que tan esblevenadament sostenen aqueixes estranyes martres de l'ideal, no hi ha més que una santa, una pura aspiració d'estreta justícia: la defensa sagrada del més elemental de tots els drets: lo dret a la vida, a la vida completa, així física com conscient, així privada com pública, així individual com col.lectiva... " (Obres completes, p. 1689 i següents).

Bartrina en comentar el discurs diu: "A la segona part del discurs, la que es refereix a la "civilitat", Caterina Albert afronta el "problema dels joves i els vells," la controvèrsia entre noucentistes i modernistes, entre els partidaris de les normes ortogràfiques i els "antinormistes", com ella mateixa. S'ofereix per fer de pont entre els uns i els altres, prenent la perspectiva dels grans per adreçar-se als joves, als quals proposa que busquin la sinceritat i no pas l'originalitat i la moda. En aquesta part, també fa una defensa explícita del catalanisme, amb la tesi que cal "catalanitzar fins a l'entranya tot lo que sigui català, fins que no hi hagi res que no porti el nostre gloriós estigma" [...] En tots dos casos, en la qüestió feminista i en la controvèrsia amb el Noucentisme, apel.la a la tolerància i a la contribució dels uns a l'obra dels altres: la dels homes a l'obra de les dones i la dels modernistes a l'obra dels noucentistes." (Bartrina, p. 58). 
 

Referent a Un film (3.000 metres), diu Castellanos: "hi ha una clara voluntat de fer novel.la ciutadana, però referida a la ciutat real, amb les seves misèries i el bigarrament social. Ho fa pensar, també, el doble pas del protagonista per Girona, amb la visió que es dóna de la ciutat, que sembla clarament una resposta a les idealitzacions noucentistes que n'havia fet Eugeni d'Ors. Caldria, doncs, entendre-la com una rèplica al Noucentisme i, sobretot, als convencionalismes defensats per aquest moviment i a la visió idealitzadora de la ciutat que havien creat." (Castellanos, HLC, p. 622) 

Tres mil metres de pel.lícula convencional és una mica més d'una hora i mitja de durada cinematogràfica. Al pròleg, Caterina Albert diu: "El novel.lista cedeix accidentalment sos estris al filmaire, per al qual no resen certa mena d'obligacions ni puritanismes." "Podríem dir que Un film descriu la recerca del pare per part del protagonista i la caiguda en el món de la delinqüència com a única sortida per ascendir de classe social." (Bartrina, p. 268). 
 

Malalta els darrers anys va viure a l'Escala, sense pràcticament ni moure's del llit, i va morir el 27 de gener de 1966, quan tenia prop de cent anys.
 
 
 
 

Solitud
 

"Aquest llibre no té de novel.la sinó la forma narrativa, purament externa. En realitat és, tot i el realisme puixant de les seves descripcions, un gran poema en prosa, una admirable obra d'imaginació d'un superlatiu valor simbòlic. Això resultarà demostrat amb l'estudi, ràpid i tot, dels seus personatges." "El Pastor [...] Símbol lluminós de la faç amable, riallera i maternal de la natura". "Mila és un temperament mixt: dona feinera i ensems contemplativa. Marta i Maria tot d'un plegat". "De la gran novel.la del nostre escriptor brolla per totes les pàgines una densa alenada panteista". "Cada capítol, en efecte, és concebut com el cant d'un poema. Cada un d'ells té una perfecta unitat i una independència estètica perfecta. Tots tenen un final que és com un comentari filosòfic a la matèria del capítol o bé fineixen amb un episodi inesperat ple de significació simbòlica o d'una impressionant força dramàtica."   (Montoliu, p. XVI - XXVI).
 

Es va publicar com a fulletó de la revista "Joventut" entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d'abril de 1905.

"El tema de Solitud [...] és el tota la novel.la modernista: la recerca de la pròpia individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure, més enllà dels determinants còsmics i socials. L'obra encarna aquest tema en un personatge femení, la Mila, que, en principi, no manifesta cap característica d'excepcionalitat. Els seus ideals no són altres que assolir la mica de felicitat que pugui derivar del treball i de la vida familiar i és amb aquest objectiu que acompanya passivament i amb desconfiança el seu marit a la muntanya, on els ha estat donada una feina d'ermitans. Tanmateix, serà en el decurs de la seva experiència vital que anirà adonant-se de la impossibilitat de realització d'aquest ideal i acabarà per comprendre que l'única possibilitat de fer-se amb un recer propi, personal, és situar-se en l'excepcionalitat. L'obra, doncs, sintonitza plenament amb les concepcions més o menys nietzscheanes que fan de l'home no pas un punt fix en l'univers sinó un ésser fluctuant entre la bèstia i la divinitat, en contínua autocreació. Els personatges, doncs, plenament individuats com són, assoleixen també una plena representativitat humana." (Castellanos, HLC, p. 610). 

"Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud sigui una obra antinaturalista.
 

"La pujada"

La Mila és presentada com una "pobra dona", que segueix a contracor un marit que ha de fer d'ermità, ofici que considera de "vell i xacrós". A la pujada es simbolitza la incomunicació amb ell per l'esquena que es dreça al seu davant "ampla i tova com un coixí". Així, no té ni el seu marit, quan arriba dalt: "Quina solitud! murmurà, aterrada i sentint que el cor li devenia, d'improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses".

"Fosca"

"A la plana, la Mila no era ningú personalment, però, com dins de l'úter matern, vivia plàcida en un entorn que li havia proporcionat els ideals de mitjania vital amb els quals anava sobrevivint. A la muntanya, en canvi, tot li resulta estrany, agressiu i, per tant, és el terror, la por, allò que marca la seva solitud: "És una mala cuca la por, i cal desniar-la", li dirà el pastor." (Castellanos "...escriptora", p. 77).

"el capítol es clou amb un "somni turmentós" en què es barregen el pastor, en Matias, sant Ponç i les muntanyes." (Alvarado, p. 23).

"Claror"

"La funció que exerceix el pastor en relació amb la Mila és la de guia. [...] Tot el capítol tercer, "Claror", explicitarà aquesta funció de guia que realitza el pastor i, per millor fer-ho, comença contrastant les relacions de la Mila amb el seu entorn, el primer matí que passa a l'ermita, abans i després de l'aparició del personatge. En el primer moment, la Mila observa la seva nova realitat: la manca de sol, el griso, els forrellats de la casa i el terrat, tot mostra la humanitat, la vellúria, el domini de la vegetació i el desordre, en una anacronia que uniforma la casa i el paisatge exterior (una nova simfonia a la manera de Whistler, ara en gris, plasmació d'un estat anímic, tal com volia la pintura simbolista) [...] En canvi, després de l'aparició del pastor, la visió de la Mila és substituïda per una descripció objectiva, en tercera persona, de l'ermita dins del paisatge [...] les coses tornen a ésser establertes, segures"  (Castellanos "...escriptora", p. 79).

Quan topa amb la cara d'en Baldiret sent "que una alenada de febre li abrusava les entranyes": és el desig de maternitat, que, tot i que només s'expliciti de tant en tant, ocupa un lloc central a l'obra. "El vailet s'havia arreconat del Bram, tota molla la carota avespada de faunet. La Mila se'l guaità enlluernada, tornant a sentir en ses entranyes l'alenada calda de la febre." 

El pastor li ensenya la muntanya i les seves llegendes. En aquest capítol li conta la llegenda del "Turó de Mala Sang", dit així perquè el torrent té les aigües vermelles dels caps tallats de les donzelles rebutjades pel rei moro; per Nadal encara se'n senten els xiscles. Al capítol "Rondalles" li conta la llegenda de "Les Llufes": un vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó "Puix d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra"; el vell mor d'amor i encara se li sent la veu que crida l'enamorada. Al capítol "Vida enrera", la llegenda del "Senyor de Llisquens" descriu la venjança d'una violació. "La Creu", destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya (i que se sentirà quan mori el pastor). 

I a la muntanya és on "la Mila descobreix l'essència de la matèria, l'Ànima, "la cosa més roïna de la muntanya". En descobrir-lo, coneix ja el marc simbòlic en el qual li tocarà moure's: entre el pastor i l'Ànima, personificacions del dualisme còsmic que és representat pel Bram, la font, el lloc d'on neix la vida." 

"Neteja"

"D'aquest primer coneixement assolit en surt, en el capítol següent, el primer pas de la Mila cap a l'establiment d'una primera avinença entre ella i l'entorn. Que vol dir, és clar, imposar el seu ordre personal a la realitat que l'envolta: la neteja [...] ordenar la realitat per tal d'adaptar-la i, al capdavall, de prendre'n possessió. Ens trobem, a més, davant d'una metàfora de la creació artística, que constitueix, en realitat, el tema de tot el quart capítol. Car, amb la creació artística, l'home realitza analògicament la funció transformadora que el justifica en la seva humanitat. [...] De fet, la Mila és lluny, encara, d'assolir aquesta capacitat creativa perquè no ha realitzat cap dels passos previs de presa de consciència que la facin mestressa d'ella mateixa. [...] Però és l'actitud el que compta, una actitud de curiositat i de vitalitat que la diferencia del seu marit." "I tanmateix, és aquesta consciència -que permet aquella actitud de devoció- la que diferencia els homes dels animals: la gent és "nícia" i "se'n van del món sense sebre què cosa sia cosa de pler". Per això, la humanitat superior es caracteritza per la possessió d'aquest sentit personal que, en el pastor, adquireix un halo sobrenatural, resultant de l'actitud d'èxtasi i de reflexió que el porta a apartats paratges misteriosos".  (Castellanos "...escriptora", p. 80 a 82).

La Mila "en un moment de solitud i d'autocomplaença -que la deixa confusa en adonar-se'n-, besa la seva pròpia imatge reflectida en la bacina, en el que és una autodescoberta en un pla molt estrictament sensual, narcisista, d'introversió, assimilable a una primicera actitud artística" (Castellanos, "... escriptora", p. 81). "Que bonica sóc, així, pensà, mirant-se fixament; i de repent, acostant la bacina als llavis, es besà a si mateixa dins del clotet" 

"Sumant dies", "Rondalles"

"els dos capítols següents, "Sumant dies" i "Rondalles", el que fan és reblar extensivament el que ja havia estat presentat. "Sumant dies" completa el procés d'adaptació de la Mila a l'entorn, amb la incorporació d'alguns elements nous, com el personatge d'Arnau, l'explicitació del lligam maternitat frustrada - Baldiret i, finalment, en l'episodi de la cargolada, un nou reconeixement de l'entitat de l'Ànima. "Rondalles", ultra el que representa de fixació de la funció creativa del pastor, presenta un conte meravellós que és una autèntica metàfora del desvetllament sexual de la Mila. La relació que s'estableix entre el vell i l'ocell daurat és, exactament, la del tempteig amorós que encarnarà ben aviat la Mila. [...] Simple aflorament, al capdavall, en la persona individual, d'una força inconscient, absoluta i eternament insatisfeta, del cosmos."  (Castellanos, "... escriptora", p. 83- 84).

"Primavera" 

"A la primavera, quan la Mila comença a viure al ritme de la vida universal, comença també el seu desvetllament com a persona. [...] La Mila és dominada per la presència de sentiments i d'inquietuds, mentre que el seu marit "té atre gènit". És un adormit. [...] El seu "jo" individual no existeix com a tal, reduït al no-res pel conjunt d'influències exteriors. [...] Per això, basta i sobra la tècnica naturalista per descriure'ls i captar-los en la seva totalitat. No així la Mila, que participa de la vida universal, de l'energia immanent de la matèria, d'aquella força incognoscible que ella té opció de canalitzar i dominar en la seva consciència i en la seva voluntat." (Castellanos, "... escriptora", p. 84-85).

"Així, el canvi que, amb la primavera, ha sofert la Mila, ens és objectivat en tres episodis protagonitzats per tres personatges diferents que, com que representen tres graus diferents de l'escala còsmica, també representen formes de vida diferents i, per tant, alternatives diverses per a ella. El primer és el pastor, el qual, tot "abrigant-la de dalt a baix amb la mirada afectuosa (és a dir, amb una actitud paternal, ben allunyada de l'apetència sexual) atribueix la transformació a sant Ponç. [...] Cal remarcar que el pastor es troba en un pla superior i les seves intervencions van "de dalt a baix". [,,,] En canvi, l'Arnau, que protagonitza el segon episodi, "no li treia els ulls de sobre", en el que és una atracció sexual franca i directa, de tu a tu. [...] I, en tercer lloc, quan s'ajaça sobre l'herba i s'adorm, es desperta, sobresaltada i se sent cobejada per la mirada amagada de l'Ànima, que representa, és clar, l'animalitat, l'instint en estat pur, i actua de baix a dalt." (Castellanos, "... escriptora", p. 81). El seu home no compta: "Matias és infrahumà perquè no té "mirada de cap mena", ni paternal, ni d'igual a igual, ni de bèstia.

"La festa de les roses", "Gatzara", "Relíquies", "Mal de muntanya", "Vida enrera"

"La festa de les roses" i "Gatzara" actuen, dins de la trama novel.lística, com a contrapunt: són "visions" que mantenen una independència estructural gairebé absoluta. No fan, tampoc, avançar la Mila en el seu itinerari de definició de la seva pròpia personalitat." "La festa deixa la Mila ressentida (contra sant Ponç en concret) i en la més absoluta misèria material: "més pobres i despullats que Adam i Eva". Progressivament, doncs, el seu ideal de "normalitat" se li desfà a les mans i, des de la posició extrema en què es troba, se li destrien més encara les posicions i la significació dels homes que l'envolten." (Castellanos, "... escriptora", p. 89). En Matias, sense mirada de cap mena; el pastor amb "Aquells ulls sempre plens de fortalesa, de previsió, de serenitat, la inundaven d'una ampla mirada calda, devota, infinida...";  l'Arnau: "por d'aquells ulls penetrants de la mateixa empenta del desig"; i la mirada amagada, d'animal, de l'Ànima: amb "una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament, com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color". La Mila de cada vegada més tira cap al pastor, i en Matias cap a l'Ànima. 

La solitud de la Mila esdevé absoluta, moral i física, i s'aboca al plor; el pastor acudeix a salvar-la, enduent-se-la amb ell. "Des de la perspectiva introduïda per la terapèutica del pastor, ermita i muntanyes prenen un nou sentit: refugi (i no presó, com fins aleshores), la primera, i espai on viure segons propi impuls, les segones. En aquests nous espais, en aquesta altra realitat en la qual es mou, la Mila trenca tot lligam amb Matias [...] i té la sensació de dominar plenament la seva pròpia realitat ("Es sentia lliure i mestressa de si mateixa, i amb la secreta llibertat, l'harmonia sorgia espontània de sos sentiments i regnava en tots sos actes"). [...] la Mila oblida la seva "vida migradeta i esquifida de modest ésser humà, per entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya". La realitat és, gràcies a la paraula creadora del pastor, transformada, amplificada, elevada a un nou pla, el meravellós, que desperta en ella una "nova consciència superior", gràcies a la qual s'eleva a "espais serens que no havia conegut encara". Aquesta és la sortida que li ofereix el pastor: establir unes noves relacions entre el jo i l'entorn, les relacions que són perfectament definides per la creació artística (quan és autèntica creació), que tanta distància posa entre la pols, en la qual se sent la Mila, i l'"altesa d'elet" on se situa el pastor. Aquesta relació, que el pastor tradueix en estètica, és, abans que cap altra cosa i de la mateixa manera que la poètica maragalliana (amb la qual ja va relacionar-la Montoliu), una relació ètica i, com a tal, comporta una actitud contemplativa, interior, en la qual la passivitat del mèdium s'harmonitza amb la natura en el seu més íntim sentir. [...] És, doncs, una relació emotiva [...] la que genera la creació, una creació que es plasma en l'art primitiu, expressió ell mateix d'aquest lligam harmònic entre homes i terra." (Castellanos, "... escriptora", p. 91-92).

"El Cimalt", "En la Creu", "La relliscada", "Sospites"

"la Mila comença a sentir-se segura d'ella mateixa: reordena, doncs, la seva vida, tot prenent consciència del lloc on es troba, tot comparant l'ascensió a la muntanya feta amb en Matias amb l'ascenció que estava fent amb el pastor. Fet i fet, aquesta darrera l'està fent enmig d'un ambient hostil, enmig de la desfeta moral i material i, doncs, amb tota la realitat exterior en contra. I, tanmateix, és "agradable" i "rejovenidora", ben a l'inrevés de la primera. Per què? Perquè, malgrat la desfeta, se sentia "animada i com segura sobre la terra, engrapada a quelcom que, volent o no, la mantenia a flor". La diferència, doncs, es troba en el "guia" que l'acompanya i la sosté." (Castellanos, "... escriptora", p. 94). Desitja el pastor, però quan li diu l'edat, vint anys més del que es pensava, queda decebuda. "Dintre dels seus esquemes de "normalitat", no pot concebre una sortida al marge o contra el "sexe", que cap dels dos homes que ha tingut al costat no li poden proporcionar, perquè l'un és vell i l'altre és un negat." (Ibid. p. 96). 

"La nit aquella"

Després de la calúmnia de l'Ànima (que ha fet córrer rumors sobre la seva relació amb el pastor) i la mort del pastor, la Mila se sent rebutjada de tothom, i arriba "la nit aquella" quan és violada per l'Ànima, a la capella de sant Ponç. "La penetració en el misteri de la nit serà, per a ella, la possibilitat de transcendir el coneixement positiu. D'entrar en l'instant de les clarividències, aquell en el qual s'atura el temps i desapareixen els espais." (Castellanos, "... escriptora", p. 97).

"li semblava que son pensament creixia poc a poquet, apartant-se d'ella, allunyant-se cap a l'infinit i prenent la forma semiesfèrica de la volta constel.lada; i ella, punt central d'aquell pensament dilatat que semblava abraçar-ho tot, veia el costat clar de totes les coses estades, i amb una claredat tan neta, tan diàfana, que ella es feia creus de la passada ceguera". 

"la Mila -el seu pensament expandit en cercle- estableix un nou reordenament de la realitat, ara ja des d'aquesta posició de claredat que tant li ha costat d'assolir. [...] I és que l'autèntic coneixement de les coses, ens ve a dir l'obra, no deriva de l'experimentació, sinó de la intuïció; no deriva dels sentits, sinó de la visió subjectiva.  [...] Per això, tot l'itinerari vital de la Mila no ha estat un procés [...] de descoberta del joc de causes i efectes que "expliquen" la realitat, com ho hauria fet la novel.la naturalista [...] No [...] el procés seguit ha estat, fonamentalment, un procés de descoberta del "jo" individual, en la consciència del qual es realitza aquesta possibilitat de coneixement "superior" [...] i només gràcies a aquest reconeixement es feia possible el canvi de la dependència pel domini. D'ara endavant serà el "jo" qui dicti les lleis i s'imposi a l'entorn [...] li calia la plena solitud, per ésser només ella mateixa." (Castellanos, "... escriptora", p. 99-100).
 

"La Mila "sent" el sant com a ineludible i és conscient de la insolidaritat i la seva enemistat envers ella. L'actitud malèvola i burleta del sant persisteix fins al final; la "heretjota" de la Mila [...] rep el càstig per la seva heterodòxia [...], amb una sexualitat brutal i agressiva a la capella del sant, fins al punt que es pot dir que la violació es dóna sota la seva "benedicció". Sant i espai poden ser doncs, símbols, d'un món i d'un ordre establert, patriarcal o, si més no, irreconciliable amb la Mila. Per això, l'abandonament de l'ermita per sempre més pot simbolitzar també la recerca o l'opció d'un món i d'un ordre nous." (Alvarado, p. 75-76). 

"el final de Solitud és un final agosarat dins dels paràmetres del moment. Tant la Neleta de "La infanticida" com la Mila de Solitud no encaixen amb la moral vigent i trenquen -ni que sigui literàriament- amb dos mites intocables: la maternitat i el matrimoni. Es tracta de la incursió de la "dona nova" a la literatura catalana." (Alvarado, p. 84). 
 

Llengua i estil
 

"Tot sintetitzant-lo, podríem destriar-ne alguns trets: a) la influència del teatre, b) un cromatisme literari provinent de les arts plàstiques, [Els clarobscurs, l'acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica són fonamentals en la composició i els escenaris] c) la invenció i el domini de la llengua com a eina creativa, i d) la creació d'un llenguatge autòcton i nou, descolonitzat del llast masculí, en l'intent de transmetre una sensibilitat i unes sensacions des del cos d'una dona." Per exemple totes les comparacions del paisatge amb la dona, amb el cos femení. "l'ús de tres nivells dialectals: el de la narradora, culte i alambinat, el de la resta dels personatges, d'ús més popular i vulgar, i el del pastor, fruit d'una recreació personal de l'autora en l'intent de presentar un pastor pirinenc i en què, sense acabar d'ajustar-s'hi, es barregen trets rossellonesos i empordanesos."  (Alvarado, p. 45 - 48).
 


 Casacuberta, Margarida. ""Solitud" novel.la moderna". Serra d'or n. 545, maig 2005.

"Un viatge físic i un viatge iniciàtic, doncs, constitueixen la doble  columna vertebral d'una novel.la sobre la vida d'una dona [...] que es veurà obligada a explorar els límits de l'horror abans de poder prendre una decisió que equival a un segon naixement de la persona: baixar de la muntanya, sola, i començar una nova existència des de la consciència del dolor i de les limitacions de la persona, al marge de les convencions socials, sense il.lusions, però també sense por.
"La hist`roia de la Mila [...] és el reflex de l'individu modern en el món. Sol, privat del consol de la divinitat i de l'esperança en un més enllà de la pròpia existència terrenal, l'individu modern viu condemnat a buscar el sentit de la vida a partir de les facultats estrictament humanes: la curiositat, la capacitat de sorpresa, davant de la realitat, la sensibilitat artístics, i, sobretot, la voluntat de diferenciar-se de la multitud i deseixir-se de la bestialitat que, en darrer terme, aquesta representa. Així, a diferència dels Drames rurals,  en què Víctor Català condensa l'estudi de "lka humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya", a Solitud l'escriptora posa en contacte amb aquestes "ànimes primitives" unes ànimes molt més elaborades que malden per separar-se'n, per individualitzar-se. És el cas, sobretot, del pastor, una representació de la figura de l'artista, del despert entre adormits, de tant de predicament en la literatura de la fi del segle, que contribueix al desvetllament de la Mila davant d'una realitat que ell li fa explorar per mitjà de la paraula poètica, però que ella no arriba a comprendre en tota la seva magnitud vins després de l'experiència brutal de la violació de l'Ànima."


Nardi, Núria. "Caterina Albert / Víctor Català, dona i escriptora". Serra d'or n. 545, maig 2005.

"En el fons de les obres de Vícgtor Català sempre hi ha present la rebel.lió de Caterina Albert contra les forces que coarten i limiten la realització de les personalitats. Per això les seves obres es converteixen en un revulsiu, o en alguns casos són una crítica evident".


Bibliografia

* Català, Víctor. Solitud. Barcelona, Selecta.

Català, Víctor. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1951. 
 

* Alvarado, Helena. "Solitud", de Víctor Català. Barcelona, Empúries, 1997.

Bartrina, F. Caterina Albert / Víctor Català. La voluptuositat de l'escriptura. Vic, Eumo, 2001.

Capmany, Maria Aurèlia. "Epíleg". Català, Víctor. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1951.

* Castellanos, Jordi. "Víctor Català". Riquer / Comas / Molas.  Història de la literatura catalana  8. Barcelona, Ariel, 1986.

Castellanos, Jordi. "Víctor Català, escriptora". Literatura, vides, ciutats. Barcelona, Ed. 62, 1997.

Garcés, Tomàs. "Conversa amb Víctor Català". Català, Víctor. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1951. (1926).

Montoliu, Manuel de. "Pròleg". Català, Víctor. Obres completes. Barcelona, Selecta, 1951.
 
 
 
 

ALGUNS POEMES 
 

Llibre blanc (1905)
 

L'UNGIT

Du el cap com un barder; sota les celles
lluu una espurna en un cau entenebrit,
     i d'alt a baix, lo pit,
pel trau d'un pellingot esqueixalat
va ensenyant lliurement al sol i al vent,
     com un tros de penyal,
que s'ha anat endurint serenament.
     Lo gran garrot al puny,
al llavi sec un mot de prec o un gruny
     -segons l'humor o el lloc-,
va endavant, ni apressat ni poc a poc,
com si no l'empenyés cap fantasia,
ni tingués por d'errar-se de camí...
i a son pas va collint, de nit i dia,
l'almoina generosa o exigida
     -lo fruit santament trist,
     de l'humana feblesa-.

No té Déu, ni té pàtria, ni té llar...
no té res del que tenen altres homes,
     i amb tot, ell viu feliç.
     Ell viu feliç i sol,
com una estranya planta sens arrel,
sens baf de terra ni neguit de cel.

     I el món li fa un acatament
     somrient amb basarda,
com si passés quelcom omnipotent
     i sacri enmig dels segles...
     quelcom real i fantasiós,
     quelcom petit i grandiós,
que no és ben hom i és més que l'hom...
     Un ésser lliure!
 

A UN ROMEU

Oh, Romeu, Romeu, Romeu,
tu que vas a llunyes terres,
tu que tresques tot arreu
per les planes i les serres,
oh, Romeu, Romeu, Romeu,
quin deu ser lo fruir teu!

Amb serena majestat
i amb la planta dura i ferma,
vas creuant la immensitat
i ara petges la terra erma
i ara passes en poblat.

Tu t'afresses nous camins
al través de les boscúries
i a ton pas s'alcen cantúries
de natura, aucells i nins.

Tot lo món és un badiu
per qui el veu amb gran mirada;
cada barraca és un niu
on s'engendra una llocada;
cada llar té prou caliu
i prou ampla flamarada
per donar llum i calor
a tot cos, tot cap, tot cor.

Però vora de cap llar,
tu, Romeu, no t'hi aixoplugues; 
te la guaites al passar
i ferm, sens ànsies porugues,
amb ton pas lent i segur,
vas cap on no hi ha ningú.

Bé en posa, de trencacolls
vora teu la vida quieta!
Bé els hi sents rajar a dolls
ja l'amor, ja la riquesa,
ja l'afany d'engendrar fills
sens angoixes ni perills!

Mes tu, esquerp, vas caminant,
caminant sempre endedins,
les cantúries aixecant
de natura, aucells i nins;
i petjant amb planta dura
ja el pla llis, ja la boscura
ja l'afrau, ja l'alta serra,
fins creuar tota la terra,
sens mai aturar-te enlloc,
com viatger apressarat,
t'encamines, poc a poc,
de dret a l'eternitat,
entonant un cant de foc,
un gran cant de llibertat.

Que s'hi quedi, l'home quiet,
-la pedra que cria molsa-
escoltant la cançó dolça
de les coses usuals,
amb sos aires sempre iguals,
sempre iguals, arreu, arreu,
com remors del temps que el corca;
que s'estiga en son recés,
sens alçar lo front -sotmès
baix lo pes de la rutina-,
cap a l'ample firmament,
cap a la natura en flor,
cap al sol resplendeixent
de suprema resplendor;
i tu vés pujant, Romeu,
lo cap alt i els ulls oberts,
vers los amples horitzons,
lluny del fang i les presons
de les ànimes petites;
deixa enrera tantes fites
com limiten lo camí
dels mortals de jaç i d'olla;
desentén-te de la colla
de tants bens racionals
com pasturen per la terra,
i sense girar enrera
ton cap fet als lliures vents,
puja amunt, amunt, amunt,
fins a calcigar lo punt
en què, d'ésser terrenal,
ben rentat del baf de terra,
ben lliurat de passions
mesquinetes, cançoneres,
en les amples solituds
de l'espai, que no mor mai,
esdevingues immortal,
immortal com bon ser lliure
que, planant entre les bromes,
pel damunt del cap dels homes,
sobre els homes queda, arreu,
convertint-se d'home en Déu.

Amunt sempre, amunt, Romeu!
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA