Pots veure el VÍDEO DE L'OBRA: Vas a "Canal UIB", a la pàgina d'inici de la UIB a baix a la dreta.

Després a "Campus", i a "Activitats", i a baix vas dient següent fins que et surti l'obra

14 de desembre de 2009 a l'aula magna del guillem cifre (campus uib) (200 espectadors)

15 de desembre de 2009 a la sala petita del teatre principal de palma (140 espectadors)

cartell              díptic

http://www.uib.es/ca/infsobre/serveis/generals/audiovisuals/produccions/

Som en un lloc desert, una gran bardissa ocupa tota la part esquerra de l’escenari
ESPERANÇAT i CORATJUT entren pel lateral esquerre; van vestits de caminants (amb una senalla i una branca de murtra perhom); el primer duu a la mà un corb i el segon un corb marí.
Se sent grallar un corb.

ESPERANÇAT (mentre baixa les escales, al corb que du a la mà): Puta corb! (s’atura), em dius que vagi cap a allà? (mira al voltant i continua baixant). Jo ja no sé on som. (A Coratjut) L’ocellaire ens ha dit que aquests corbs ens guiarien per trobar Tereu, que es va convertir en puput... I ja ho veus. (Pausa) Què te’n diu del camí, el corb marí?

CORATJUT (espolsant-se la mà de les picades del corb): Què m’ha de dir, sinó que se’m menjarà els dits a picades?

ESPERANÇAT (pujant a l’escenari): ¿No és ben gros que quan volem anar als ocells, no trobem el camí? (Els dos se situen al bell mig de l’escenari) (Al públic) Perquè nosaltres, patim un mal oposat al de molts avui dia. N’hi ha molts que no són ciutadans, i volen ésser-ho tant sí com no, i tenir papers, i dur tota la família amb ells. En canvi nosaltres, som ciutadans de debò i amb un munt de papers i de família, però hem volat escapats del país. (Pausa) Les cigales canten un mes o dos dalt de les branques, però els homes canten sempre, tota la vida, lleis, plets i denúncies... (Pausa) Volem trobar Tereu, que ara és un puput, perquè ens digui si ha vist una ciutat sense tantes lleis i policies pels llocs on ha volat.

Se sent grallar un corb

CORATJUT: Ei, tu! El corb marí ja fa estona que m’assenyala enlaire.

ESPERANÇAT: I també aquest corb bada el bec enlaire. És impossible que aquí no hi hagi ocells. Ho sabrem tot d’una si cridam el puput. (Crida el puput, fent broma amb el nom i el que diuen del Pu-put: que put) Pu-put! Pu-put-put! (S’hi afegeix coratjut:) Pu-put! Pu-put-put! Pu-put! Pu-put! Pu-put-put! Pu-put! Pu-put!

Surt de cop de darrera de l’arbust el CRIAT DEL PUPUT, amb un bec molt llarg, i una gàbia al cap.

CRIAT DEL PUPUT (Cridant): Quina manera és aquesta de cridar l’amo?

ESPERANÇAT (S’esglaia tant que amolla el corb que du a les mans, i  es caga a sobre de por): Cag en tot! Quin bec!

Coratjut de l’ensurt, també deixa anar l’ocell que du, i cau a terra.

CRIAT DEL PUPUT (molt esglaiat també): Ai! Pobre de mi! Aquests homes són un parell d’ocellaires!

ESPERANÇAT: No som cap home, jo. Som una gallina; som un “Cagat”, i si no ho creus demana-ho a això que tenc als peus (el que ha fet quan s’ha cagat).

CORATJUT: ¿I tu, cag en tot, quina casta de fera ets, que dus una gàbia al cap?

CRIAT DEL PUPUT: No és una gàbia això, serveix per tenir més aire, més aigua i més menjar sense haver-hi de pensar tot el temps. Som l’ajudant del Puput!

ESPERANÇAT: O sigui, que també els ocells necessiten servidors.

CRIAT DEL PUPUT: Almenys aquest, una mica d’ajuda sí, que la necessita; pentura perquè abans havia estat home. (Pausa) Que vol menjar molls de Sa Cala, jo vaig corrent a cercar-n’hi, que vol beure vi de Son Llobet, ja hi som corrent.

ESPERANÇAT: ¿Saps que has de fer, ocell correcamins? Crida l’amo.

CRIAT DEL PUPUT: Què dius?! Ha anat a dormir tot just ara, després de menjar una mica de llentiscla, i un poc de cànem. (A un gest d’Esperançat): S’empiparà, però perquè sou vosaltres, el cridaré. (Desapareix darrera de l’arbust)

PUPUT (des de dins): Pu-put. Pu-put. Obriu-me el… bosc, perquè pugui sortir.

Des de darrera la bardissa entra en escena el PUPUT, sense plomes, i amb un bec disforjo.

ESPERANÇAT (aguantant-se el riure, fluix): No havia vist mai cap bec com aquest! (Al Puput) ¿Tu ets Tereu, l’home convertit en puput? A tu et cercàvem.

PUPUT: Per què?

ESPERANÇAT: Perquè primer vares esser home, com nosaltres, i estaves cansat de polítics, de jutges i de policies. (Pausa) Després vares canviar la teva naturalesa per la dels ocells, has volat en cercle sobre el mar i la terra, i saps el que saben els homes i el que saben els ocells. (Pausa) És per això que nosaltres dos hem arribat en aquest lloc per demanar-te si ens podies dir una ciutat amable on un pugui fer el que li agradi.

PUPUT: Cercau una ciutat més gran que la vostra?

ESPERANÇAT: Més gran no, sinó més afí al nostre tarannà.

PUPUT: (Pensa) Bé, a la costa hi ha una ciutat tan feliç com la que deis.

ESPERANÇAT: Ui, ui! No, a vorera de mar ja ho coneixem, tot són urbanitzacions, piscines, ports esportius i citacions judicials!

CORATJUT: ¿I què me’n dius de la vida entre els ocells? Ho deus sebre bé.

PUPUT: Prou agradable de passar. Per començar, no cal bossa per viure-hi. Ens omplim, en els jardins, de sèsam, de murtra, de cascall, de cànem i altres herbes... (Pausa, com en una volada). I tot lo dia volam.

ESPERANÇAT: Bona berganteria, la que treus de la vida!

CORATJUT (que fa estona que medita pregonament): Aah! (Pausa) Veig un projecte colossal per als ocells, i un poder fora mida. (Pausa) Fundau una ciutat.

PUPUT: ¿Quina ciutat podríem fundar, els ocells?

CORATJUT: ¿No ho deus demanar de veres? (Pausa) Mira cap avall.

PUPUT: Ja hi mir.

CORATJUT: Ara mira cap amunt.

PUPUT: Hi mir.

CORATJUT: Ara gira el coll.

PUPUT: Redéu, ja hi mir.

CORATJUT: Ara gira’l cap a l’altra banda

PUPUT (S’hi gira i després fa esforços per tornar el coll a lloc): Sí que la faré bona, si qued amb el coll tort!

CORATJUT: ¿Has vist alguna cosa?

PUPUT: Sí, certament, els niguls i el cel.

CORATJUT: ¿I no és això la volta celeste dels ocells?

PUPUT: ¿Volta celeste? Què vols dir?

CORATJUT: És com si digués “el lloc”. (Pausa) Colonitzau la volta celeste, i així en fareu una “ciutat” com cal. (Pausa) Tendreu els homes en un puny, com si fossin llagosts, i, els déus, els fareu morir de fam.

PUPUT: ¿Com és això?

CORATJUT: Entre la terra i ells hi ha l’aire, eh? (Pausa) Així com a nosaltres, per anar d’una banda a l’altra ens cobren un peatge, vosaltres, exactament igual: sempre que els homes facin sacrificis als déus, no permetreu que l’oloreta de les cuixes rostides dels sacrificis travessi l’espai aeri de la vostra ciutat si els déus no us n’abonen un impost.

PUPUT: Terra i paranys, niguls i xarxes! Una pensada més enginyosa, jo no l’havia sentida mai! (Pausa) Tant és així que, amb tu, jo la fundaria, aquesta ciutat, si els altres ocells hi estaven d’acord. (Pausa)  Despertaré la meva polla pintada i cridarem els altres ocells; quan escoltin la nostra veu, vindran corrents.

PUPUT (canta dolçament a la polla pintada devora la bardissa.)
Au companya desperta. 
Amolla el refilet
i les cançons divines
dels sempre benaurats.   
Mentre tu t’estremeixes  
per la refiladissa          
que fa la teva gorja,   
puja amunt el so clar,   
 entre els cabells del pi.
Au companya desperta. 
Amolla el refilet
i les cançons divines
dels sempre benaurats.

La polla pintada surt de la bardissa tocant una flauta i festeja el puput.

ESPERANÇAT: Això és la glòria! (Al puput:) Quina veu més dolça, la teva polla pintada! Com ha emmelat tota la bardissa!

CORATJUT: Puput, au, crida els ocells.

PUPUT (canta amb força, mirant ara amunt ara avall i ara a dreta o esquerra.)
Pu-put, pu-put, pu-put,   
 pu-put, pu-put, pu-put.
Au, au, veniu, veniu,    
veniu aquí germans,
els que us nodriu als camps    
sembrats dels camperols.
Ocells de vol rebent   
 i refilar suau,
vosaltres que en els solcs     
a tota hora piulau,
amb alegria i goig.     
 Tiu-tiu-tiu-tiu-tiu-tiu
re-ti-ti-ti-ti-tiu.    
I els de les muntanyes,     
els que picau arboces,
aquí volau pressosos    
cap a la meva veu.
Tocor tocororó,    
tocoró tocoró.
I els que amb els albatros   
 travessau tots els mars,
veniu aquí a escoltar-me    
que hi ha noves recents.
Veniu tots a parlar-ne    
aquí, aquí, aquí.
Kikkabau, kikkabau,  
 tau, tau, tau, xirivits..

Ara apareixen tots els ocells. Cada membre del cor d’ocells entra en escena fent el piular i el moviment propi  de l’ocell que és. Després, el Puput el presenta. Cada ocell es col·locarà al lloc on convingui.

FLAMENC (tot solemne, com a Corifeu, entra fent el seu cant): Canta

PUPUT: Flamenc!            
               Au fènix sagrada
               i de gran volada.

MUSSOL (Entra, com un mussol, fent el seu cant): Canta

PUPUT: Un que ve tot sol
               just com un mussol.

GAVINA (entra volant i fent el seu cant): Canta

PUPUT: Plana elegant la gavina
               pels pobles de la marina.

GARSA (entra amb un bell piular): Canta

PUPUT: Garsa.
               Bella i elegant
               i negre brillant.

ROSSINYOLA (amb un piular que enamora): Canta

PUPUT: Rossinyola canta
               de dia i de nit.
               La que més encanta
               amb un cant diví.

ÀNNERA (amb el seu volar i el seu cant alhora): Canta

PUPUT: I aquí tenim l'ànnera...

ESPERANÇAT: Què és això? Ui, ui, ui!

TÓRTORA / COLOM  (amb els seu vol i el seu cant alhora): Canten

PUPUT: La tórtora i el colom.
               Sempre parrupa el colom
               al voltant de la coloma
               ben estarrufat de ploma.

MENJAFIGUES (amb el seu cant: oriol): Canta

PUPUT (amb segona intenció): Menjafigues tot lo dia
                                                    i no tantes com voldria.

PERDIU (cantant): Canta

PUPUT (amb segona intenció): Una perdiu amb ales!

VOLTOR / CORB / XORIC (cantant alhora): Canten

PUPUT: Voltor, esparver,
               xoric, i corb...
               “Carn, carn, carn, carn”
               ronca el corb negre.

CORATJUT: No en sortirem! Això és un temporal d’ocells.

PASSERELL / ESTORNELL / CADERNERA / ORENELLA / GORRIÓ (canten tots al mateix temps, i de tant en tant alternant el cant de cadascú): Canten

PUPUT: Passerell, estornell, cadernera, orenella, calàndria...

ALOSA (amb un bell refilet): Canta

PUPUT: L’alosa.
               Avisa els enamorats
               que la nit ja s’ha acabat.

Tots piulen, els músics fan anar els xiulets d'altres ocells

CORIFEU (Fa que s'aturi la piuladissa, i diu al puput): ¿Quina paraula tens que sigui amistosa per a mi?

PUPUT: Mots segurs, dolços i profitosos. (Pausa) He rebut dos homes que es moren de ganes d’estar amb nosaltres i que han pensat una obra colossal.

CORIFEU: Has comès l’error més gros des que vares deixar el niu! Què has fet?

COR (Saltant, esverats, indignats. Durant la introducció musical tots piulen, i els músics fan xiulets):
Ai! Ai! Ens han traït!    
Ai quina impietat!
El qui ens era company   
 i menjava amb nosaltres
m’ha duit a un parany,
i m’ha lliurat als homes.    
Oh llinatge sacríleg
que d’ençà que existeix     
només ens ha fet guerra.
Ai! Ai! Ens han traït!

CORIFEU: Amb el puput, ja passarem comptes més tard. Ara hem d’esclafar aquests dos vells; en farem sobrassada.

COR (encerclant fora de si, amenaçadors, Coratjut i Esperançat. Durant la introducció musical tots piulen, i els músics fan xiulets):
Au, au, au! Endavant!    
Ataquem amb empenta!
Despleguem bé les ales,     
 envoltem-los del tot.
Res els acollirà
si proven de fugir;     
ni una muntanya ombriva,
ni cap nigul eteri,    
ni una emblavada mar.
Au, au, au! Endavant!    
Ataquem amb empenta!

ESPERANÇAT (va per fugir): ¿Cap on puc fugir, pobre de mi?

CORATJUT (l’agafa): Ei, tu, queda aquí! Creus que podries fer-te escàpol? Hem de quedar aquí i lluitar. Agafa la senalla.

Lluita grotesca.
 Es repeteix la piuladissa de tots els ocells, cadascun amb el seu cant; els músics toquen xiulets d'ocells.
Els ocells, girant en cercels sobre Coratjut i Esperançat van tirant cagallons fins a deixar-los ben emmerdats; CORATJUT i ESPERANÇAT es defensen com poden amb les senalles. El flamenc i el puput resten quiets fora del cercle.
Al cap d’un temps, el Puput avança i es posa entre els combatents.

PUPUT (amb contundència): Ei!!! Ei!!! Ei!!! (S'acaba la piuladissa) Digau, males bèsties, ¿per què voleu enterrar dins la merda aquests dos homes que vénen aquí per ensenyar-nos una cosa de profit?

CORIFEU: ¿Com pot ser que aquests ens puguin explicar res de profit, si ja eren enemics dels nostres avis?

PUPUT: Des que estic amb vosaltres, us he enganat mai? (Pausa) Només us dic que si els deixau xerrar, en podem treure un gran bé.

CORIFEU (al COR, que es calma): Pentura convé escoltar les seves paraules.

El Cor fa un semicercle ocupant al màxim l’escenari, però no s’estan del tot quiets.

CORATJUT (escopint un cagalló que li havia entrat a la boca): Ecs! Ara es comporten més pacíficament. Prt!

ESPERANÇAT (llevant-se les cagarades de damunt): De vegades de vegades, els ocells fan cagarades.

CORIFEU: Digues, Puput: què ha duit aquest parell al país dels ocells?

PUPUT: L’amor que tenen per la nostra manera de viure. Volen establir-se aquí i conviure sempre amb nosaltres. (Pausa) Parla d’una gran felicitat, indescriptible, increïble, ja que diu, i te'n convencerà, que tot és teu, tant el d’aquí, com el d’allà; que tot el món és casa teva.

COR (Els dos primers versos al públic, després a Coratjut, amb una certa esperança):
Els homes són malèvols   
es miri com es miri.
Però tu pots parlar.         
Potser per un atzar
o casualitat     
diràs alguna cosa
que hagis vist  en mi,    
potser un poder més gran    
que jo he passat per alt.     
El que veus ho pots dir          
i el bé que em proporcionis    
serà comú a tots.

CORATJUT: Vosaltres sou més antics que els déus. Abans tothom us tenia per excelsos i grans. Éreu posseïdors de tot quant hi ha a la volta celeste.  (Més viu:) Però ara us tenen per esclaus. Quan voleu menjar, us treuen a cops de pedra dels camps. I us paren llaços, filats, xarxes i trampes; i quan us tenen us palpen per veure si estau grassos, i us serveixen rostits, amb oli per damunt, com si fóssiu carronyes resseques.

COR (amb dolor, i al final amb il.lusió):
Ai, com són de penoses    
les paraules que has duit.
Jo plor la covardia    
dels meus avis i pares,
que dels avantpassats   
 van rebre aquests honors
i després els van perdre    
en perjudici meu.
Però tu, per un fat   
 i casualitat,              
ets el meu salvador    
si puc tornar a ser lliure.   

CORIFEU: Venga, digue’ns què hem de fer per recobrar la sobirania.

El Cor es mou de nou i es van col.locant tots a la bardissa.

CORATJUT: Molt senzill. Hem de fer la ciutat dels ocells. (Pausa) Prohibiu als déus, que abans baixaven en erecció per fornicar amb les Alcmenes, passar a través del vostre territori sense pagar peatge. (Pausa)  I als homes, enviau-los un ocell que els anunciï que els ocells són, per sempre més, lliures i sobirans.

CORIFEU: Oh, per a mi ja ets un ocell estimadíssim, i pensar que m’eres tan odiós! No m’apartaré mai dels teus plans, de cap manera!

COR (guaitant des de la bardissa; amb exaltació, inflamació, fermesa, orgull).
Amb les teves paraules   
 m’exaltes i m’inflames.
Amb la passió d’ara    
faig aquest jurament:         
de fer tu i jo tractes   
 que ens uneixin de cor
per anar contra els déus,
i també contra els homes.
Així no es ficaran
ja amb la meva vida, 
 que sols a mi em pertany.
Amb les teves paraules   
 m’exaltes i m’inflames.

El Cor resta quiet, i va desapareixent.
Colom, cadernera i Passerell fan mutis de l'escenari.

PUPUT (a Coratjut i a Esperançat): Bé, bé, no és hora d’adormir-nos: hem d’entrar en acció, i de pressa! Primer de tot, però, entrau en el meu niu. (Assenyala el niu obrint una ala cap a la bardissa).

CORATJUT: Molt bé. Però a veure: ¿com jo i aquest podrem conviure amb vosaltres, que volau, si no tenim ales?

PUPUT: No tenguis gens de por: hi ha una arreleta que, si en menjau, us sortiran ales.

CORIFEU: Ei, tu, Puput. Aquests, te’ls endus amb tu i els fas un bon berenar, però la polleta pintada de dolç cant, que modula amb les Muses, deixa-la amb nosaltres, que ens distraurem amb ella.

PUPUT: Si és el vostre parer, bé cal fer-ho. Polleta pintada! Volen sentir el teu cant.

Mutis dels personatges.
Entra en escena la polleta pintada tocant la flauta, i se situa enmig de l’escenari.

Uns segons després el Cor surt de la bardissa i forma una línia enfront del públic amb la polla pintada al bell mig.
 
COR (Amb tendreda, i mirant la polleta pintada):
 Au estimada i rossa,
 volguda entre els ocells;
has vengut, has vengut    
amb una veu suau.
Amb tons primaverals        
 fas ressonar la flauta
cadenciosament             
a fi de donar entrada   
 a tots els nostres cants.   
Au estimada i rossa,
volguda entre els ocells.

(Sona per introduir el solista baix la mateixa melodia de la flauta en menor)

SOLISTA BAIX, MUSSOL (Mentre els ocells es posen pels laterals de les cadires, ell evoluciona a primer terme de l'escenari mirant el públic; mentre hi ha la introducció musical ell piula. És un cant de crítica als homes pel que són i d’encoratjar-los cap al que poden ésser):
Au venga, venga humans:     
sols viviu en la fosca
desvalguts com les fulles    
 que van caient dels arbre.,
Pilots de fang efímers,    
oh raça d’impotents,
pobres figures d’ombra,   
 mortals i sense ales, 
aixecau-vos des d’ara:
viviu al món dels somnis.
Viviu la vostra vida,
abandonau els déus,
que només us eixalen,
engegau a pastar   
 el vostre benestar,
tot el vostre dispendi,    
i sereu com nosaltres,
ben lliures com nosaltres,
i volareu pel cel.
Au venga, venga, humans!

SOLISTA CONTRALT, GAVINA (Des d'un lateral i anant cap a l'escenari, mentre hi ha la introducció musical ell piula. És el gran cant de l’origen i la història dels ocells, són les arrels des de les quals podem florir; la cantant pot alternar entre adreçar-se als ocells i al públic):
Sols eren al principi   
 el Caos i la Nit.    
No hi havia la terra,
ni l’aire ni el cel.   
 La Nit de negres ales
va pondre el primer ou,   
 del qual germinà Eros,
el desig, resplendent,    
 amb belles ales d’or,
i un remolí de vent.   
 I Eros,  amb ses ales     
ens va dur a la llum.
Va néixer l’oceà     
 i el cel i la terra,
i els ocells arreu.   
L’estirp dels immortals,     
al principi no hi era,    
Som més antics que els déus.   
 I és ben clar el fet
que d’Eros descendim,    
 perquè volam tothora
i estam amb els amants    
quan es fan amoretes.

SOLISTA TENOR, GARSA (Al públic: és un cant per engrescar-los, mentre hi ha la introducció musical ell piula):
Assenyalam el temps    
si és hivern o estiu.
L’oreneta us diu     
quan cal guardar el mantell
i treure roba prima.    
           (Més animat):
Serem les vostres Muses,
si viviu com nosaltres,  
als niguls, com fa Zeus:
vida, pau, abundància,    
 rialles, danses, festes
i eterna joventut.

COR (Van ocupant tots els laterals de la Sala. És un gran cant de joia i de gaubança per la llibertat assolida, pel fet de poder volar lliurement. En cas de tenir llums direccionals, s’aniran movent d’un costat a l’altre de la sala:
Musa, musa boscana,    
tiu, tiu, tiu, tiu, tiu, tiu,
melodia mudant,    
 tiutix, tiutix, tiutix,
que em fa cantar a les valls    
i per les serralades,
tiu tiu tiu tiu tiutix.    
 Em surten de la gorja
uns refilets divins   
i els  sons de la dansa.
Tototo, txo txo txoc.     
Us nodriu tots del fruit
de les nostres tonades     
immortals, un dolç cant,
pitibit, pitibit,   
 pitibit, tuít tuít tuít.        

Piuladissa i xiulets
L'alosa i la tórtora aprofiten per desaparèixer.

Les llums direccionals van apuntant cap a la bardissa: en surten Coratjut i Esperançat, amb ales d’oreneta. Mentre les llums direccionals apunten cap a Coratjut, el piular dels ocells baixa d’intensitat.

CORATJUT (tot estarrufat i orgullós): Mirau, mirau.

ESPERANÇAT: Sembles una mèrlera plomada.

CORATJUT (picat): L’ase va dir al porc orellut.

CORIFEU (surt del darrera i passa entre els dos i aguantant-se el riure): Bé, bé (Pausa). És hora de posar-ho tot en marxa.

CORATJUT: Abans de tot cal posar un nom a la ciutat, un de gran i memorable. (Pensa una estona). Què us sembla La Ciutat dels Ocells?

CORIFEU (amb una gran ironia): Ei, ei! Molt original!! Fantàstic, fenomenal!

Tothom s’atura; el piular s’acaba; tot resta congelat a excepció del Flamenc. La llum el cerca.

CORIFEU: (Es posa les ales al bec formant un altaveu i crida al públic) Espectadors!, si entre vosaltres, hi ha algú que vulgui viure entre els ocells, que véngui, que véngui. Tot el que a la terra la llei prohibeix està ben fet entre nosaltres, els ocells. No hi ha res preferible o més bell que tenir ales, tenir ales.

POETA OFICIAL (s’aixeca d’una cadira d’entre el públic, part central, i canta tot estufat i empalagós):
Oh Musa! Fes que canti
La Ciutat dels Ocells,   
tan feliç i joiosa!
(Per a ell mateix:) Mem si’m dónen un càrrec.

CORATJUT: Qui és que parla? (El mira i el reconeix:) Vatua el món, el poeta oficial?

POETA OFICIAL (baixant les escales amb els braços oberts, movent les mans com si fes reverències, tot girant-les; se situa al costat de Coratjut i mira el públic, canta interessat i embafós):
Fa temps que a la ciutat dels ocells cant.   
“Car la veu de les Muses és tan ràpida  
com l’esclat de la cursa d’uns cavalls.    
Fundador de la vila dels ocells,
va, dóna’ns una mica del que tens 
oh pare amable, fes que sí amb el cap”.

CORATJUT: Aquest només sap pidolar dels que comanden, siguin qui siguin. No ens el traurem de sobre si no li donam alguna cosa perquè se’n vagi. (Agafa un siurell) Pren aquest premi i parteix!

POETA OFICIAL (se'n va a asseure allà on era, tot políticament correcte):
Ja me’n vaig i, un cop fora  
de la ciutat faré versos
tan brodats com són aquests:
“Oh tu, Musa del tron d’or, 
canta la nova ciutat,
que és La Ciutat dels Ocells.” 

JAUME MATAS (vestit formal blau fosc): Vénc cap a vosaltres.

CORATJUT: Vet aquí una altra pesta! ¿Què véns a fer? ¿Quina idea tens?

JAUME MATAS: Farem un palau de l’òpera més gran que el Palma Arena (aquí en guaitarà un d'on hi ha els músics, entre reixes, i amb una bandereta amb la gavina i cridarà: oé!!); un palau tan gran com el de Sidney, amb una cúpula que descansa sobre la mar i que s’obre i es tanca com si fos una flor. (Oé!!). Ampliarem el metro fins a Banyalbufar. (Oé!!). Posarem un telefèric de la plaça de Cort a na Burguesa. (Oé!!). Enviarem satèl·lits a la lluna... (Li cauen monedes de'una capsa o de la butxaca)

CORATJUT (l’interromp): Vatua déu! I què és tot això que et cau?

JAUME MATAS: No us preocupeu per això; són alguns petits estalvis que em queden per convidar-vos a porcella ara que vendran eleccions.

CORATJUT (l’interromp): Matas, tu ja saps que la justícia no et perdona. Així és que pots triar com perdre l’ombra: tornant-te’n a Amèrica, o acabant darrera d’uns barrots (posa les mans com si estigués dins d’una presó).

JAUME MATAS: Me’n vaig, me’n vaig!

Matas surt de la Sala.

RATZINGUER Z (entra per l’esquerra, amb la creu papal): A la ciutat dels ocells la classe de religió serà obligatòria per a tothom. I ningú no podrà fer servir condons...

CORATJUT: Només ens faltava en Ratzinger z.

ESPERANÇAT: Me cag en el papa. (El fa fora a empentes)

CORATJUT: Vatua l’Esperit Sant, d’ocells fornicadors! (El fa fora).

MARIA ANTÒNIA MUNAR (vestida de núvia, tota interessada): Heu dit fornicador?

CORATJUT: Si, però aquesta verga ja l’he treta!

MUNAR: Si jo venguera amb tu, quin partit en trauria? Aturaries les meves imputacions i els judicis d'UM? Perquè jo em pensava que en Xisco m'ajudaria, i ja ho veus.

CORATJUT (ensumant l’aire). D’on surt aquesta olor de laca?

MUNAR: Som la determinadora de totes les majories que van d’un costat cap a l’altre. Em diuen Maria Antònia, del cor de Mallorca en trec les forces i la grava.

CORATJUT: Poques forces en podràs treure dels bous de Costitx mentre pasturin per Madrid.

MUNAR: Però quin partit en trauria?

CORATJUT: No puc pus! Despentina’t! (Bufa ben fort, i a Maria Antònia li cau la perruca)

MUNAR: Xisco, Xisco, ajuda’m! Que no em sents Xisco? Quina vergonya! (S'acota cercant la perruca)

FRANCESC ANTICH (vestit de mariner de primera comunió; seu a la fila del davant, s’aixeca i es gira cap a ella en to de cansat): Ja som aquí amor meu!

MUNAR: No tant d'"amor meu" i ves a madrid i no tornis fins que la Fiscalia no deixi UM tranuil·la. N'estic farta que Hisenda m'ho miri tot.

ANTICH: No hi puc fer res, princesa. Jo a Madrid no hi pint una regadora. Però et posaré la perruca. (Agafa la perruca i li posa al revés, rient:) al manco a tu no t'han romput el nas com a Il Cavalieri. (Pausa) Anem, anem, que ja no es pot anar tranquil ni al teatre; no basta amb la televisió, que fins i tot aquí se’n foten de nosaltres.

MARIA ANTÒNIA MUNAR: Xisco, ara veig que ja no m'estimes. Saps què, me'n vaig al Parlament a fer una roda de premsa.

ANTICH: Idò jo aniré a pactar amb el PP, que entre tu i na Calvo, em fareu tornar calvo.

(Desapareixen)

OBAMA (Sona una música de banda ben forta, agafa confetti de les butxaques i el tira enlaire entrant per l’esquerra ben il.luminat. Veu una mosca i quan l'agafa diu): Yes we can!  Esperançat li tira una sabata. Som el Nobel de la pau

ESPERANÇAT: Ves a dir-ho als palestins i a l'Afganistan.

OBAMA: Ja me'n vaig... a fer la guerra justa... ara que som el nobel de la pau.

CORATJUT: Això és massa, encara no hem fundat la ciutat i ja ens envien tota casta de sangoneres.

COR (Al públic, recriminant-lo per la seva existència fastigosa, quan podrien viure molt més lliurament i plenament. Aquí, CORATJUT i ESPERANÇAT formen part del cor):
Moltes són les meravelles,
coses rares i admirables
que veim en el nostre vol.
Existeix un arbre exòtic,
de cap a cap d’any té fruit:
és a dir, moltes denúncies.
Això és el país dels homes.
És un país de foscor,
fot qui fot i viva el rei.
I ja arriba a fer pudor,
per això tanta gent ve
a la ciutat dels ocells.

El cor piula, els músics fan xiulets.

COR (cant de felicitat i de gran volada; els ocells treuen gent del públic a ballar amb ells):
No trigarà pas gaire    
que d’aquesta ciutat
els homes en diran     
la ciutat fabulosa.
ara cal que ens ajudi    
 la sort i la fortuna.
L’amor a la ciutat    
dels ocells els captura.
Doncs, quin no fóra el bé     
 per a aquell que hi habiti?
Hi ha la Saviesa,      
les Gràcies immortals,
desig inacabable   
 pau i  tranquil.litat.
Oh ciutat fabulosa...

SOLISTA SOPRANO, ROSSINYOLA (Al públic, amb l’orgull de la feina ben feta, mentre hi ha la introducció musical ella piula):
A mi l’omnipotent,   
 a mi l’omnivident,
els mortals ofereixen    
els precs i sacrificis.
Si les anyades suren,        
i els fruits esponerosos    
 i el vi que omple les tasses,    
 és perquè mat les plagues    
d’insectes que les maten.     
També us alliber    
de rèptils i de rates      
que devasten jardins.
Perquè jo amb la mirada     
puc abraçar el món.           

CORIFEU (Al públic): I si algú de vosaltres té ocells tancats al corral, li deim que els deixi anar. I si no ens obeïu, nosaltres, els ocells, us atraparem, us lligarem i, entre nosaltres, us farem fer de reclam.

COR (Ja no s’adreça al públic ni als ocells, sinó que és una volada, una flipada, un ball entre ells; al final, s'han escampat tots entre els laterals):
Feliç aquest llinatge          
 dels bells ocells alats!
A l’hivern no ens abriga   
 ni capa ni mantell,
ni tampoc no ens abrusa    
 la calor estival
 Jo habit a la sina             
d’extensos prats florits   
 i en les fulles dels arbres     
 on divina cigala,    
 fervent d’amor pel sol,     
 fa sentir l’agut xiscle.
L’hivern el pas en coves  
 tot jugant amb les nimfes.
I a la primavera                        
 ens nodrim amb cànem,
amb murtra i amb els fruits    
del jardí de les Gràcies.

Entra en escena Prometeu, des de darrera l'escenari, disfressat amb una ombrel·la estesa damunt del seu cap.

PROMETEU: Ai, pobre de mi! Que Zeus no em vegi! ¿Veus algun déu aquí, darrera meu?

CORATJUT: No, ni Zeus. Però ¿qui ets? (Prometeu es descobreix, i Coratjut veu qui es) Estimat Prometeu!

PROMETEU: Calla, no diguis el meu nom; em perdries si Zeus em veiés aquí. Ara jo et diré tot el que passa allà dalt; però agafa aquest para-sol i aguanta’l damunt jo, que els déus no em vegin.

CORATJUT: Molt bona aquesta! Una idea ben genial, la teva, i prometeica! (Posant-li la ombrel.la damunt). Posa-t’hi tot d’una davall i parla amb confiança.

PROMETEU: Zeus està perdut des que vosaltres heu ocupat l’aire. Ja no hi ha cap home que ofereixi sacrificis als déus, i ja no puja cap a nosaltres la flaire de les cuixes. I els déus ja no poden anar a fornicar a la terra. (Pausa). Tens la pella pel mànec, vés a parlar amb Zeus, i no afluixis fins que no lliuri el ceptre de nou als ocells i a tu et doni la Sobirania per companya.

CORATJUT: ¿La Sobirania? ¿I qui és aquesta?

PROMETEU: Una donzella bellíssima que controla el llamp de Zeus. Tant el pot fer servir per ferir com per donar caliu al vostre esperit. (Solemne) Si la reps d’ell, ja ho tens tot. He vengut per dir-te això, ja saps que sempre som benèvol amb els homes.

CORATJUT: Sí, només a tu devem nosaltres el foc.

PROMETEU: Bé, torna’m l’ombrel·la, i anem plegats.

Prometeu i Coratjut se'n van pel fons de l'escenari, per on havia entrat Prometeu.

Aquí hi pot haver un breu interludi musical mentre els ocells tornen a escena voleiant i piulant, amb reforç de xiulets dels músics
Es reincorporen Passerell, Colom i Cadernera, i la Tórtora quan pugui.
Ja passen del públic, la festa és entre ells. Tots i cadascun han aconseguit la llibertat, el somni de cadascú: "Som totalment lliure, res em ferma, res m'obliga... La ciutat dels ocells és l'hòstia i jo som l'hòstia.

CORIFEU (que mentre els altres ballen, no ha parat de mirar enlaire, tot content): Coratjut ha aconseguit el ceptre, la corona i el llamp de Zeus!, i també la gentil Sobirania!.

COR (Un cant de  volada, voleiant i saltironant, i mirant enlaire.  Mentre dura el cant, es van asseient ara l'un, ara l'altre, a fi que al final del cant han format una rotllana total per rebre l'espectacle):
Alegrem-nos nosaltres               
 que fruïm tots els béns
que no es poden dir amb mots.     
Ei, ei, ocells alats,
tres vegades feliços,   
ara ve Coratjut
que ha fet pacte amb els déus.    
Ja es veuen els seus rajos,
visibles de ben lluny,    
 que brillen com el sol.
I ve amb una dona                     
 d’encisera bellesa:
de nom Sobirania,    
 i el llamp alat de Zeus.
Una flaire indicible    
omple el cercle del cel.
Voletegem entorn    
d’aquest home feliç.
És gran, és gran la sort    
que per mor d’aquest home
tenim tots els ocells.   
 Rebem-lo amb bells himnes,
ell i Sobirania.

Arriben Coratjut i Sobirania de darrera l'escenari.

CORATJUT, TENOR (canta en pla tenor i mentre fa la rotllana acompanyat de sobirania, donant-se la mà):
Aquests cants m’omplen de goig,
de goig m’omplen aquests himnes,
i m’encanten les paraules.
Celebrau ara els meus trons
i els llamps flamejants de Zeus,
refulgents i paorosos.
De goig m’omplen aquests himnes.

COR (Continuen asseguts i movent les ales. Coratjut i Sobirania se sumen al cant del cor):
Daurada llum del llamp,    
 foc immortal de Zeus,
i trons que duis la pluja.
Tot això ara és nostre,     
ja vençut del tot Zeus
i alliberats dels homes.
Tenim Sobirania.    
Himen oh!  Himen oh!
Himen oh! Himen oh!

CORATJUT (a Sobirania. Ballen amb un enamorament sense límits):
I tu, oh benaurada,     
estén la mà, i agafa’m
per les ales i balla,       
i jo t’aixecaré
enlaire i volarem!.
I jo t’aixecaré
enlaire i volarem!.

Música perquè ballin Coratjut i Sobirania.
Surten d’escena tots dos ballant.
El cor els segueix cantant i ballant.

COR (movent les ales, passats de rosca. Coratjut i Sobirania continuen ballant fins que s'apaguen els llums.):
Alalai! Ié pean!   
 Cantau tots: visca, visca!
Alalai! Ié pean!

Quan acaba la cançó i comença la piuladissa, s'apaguen els llums; la piuladissa es va fonent.

els ocells
aristòfanes
magisteri teatre - mag poesia

Fitxa artística
Autor: Aristòfanes
Direcció:  Antoni Artigues
Direcció de les musicacions: Noemi Berbel
Direcció del cor: Joana M. Furió
Escenografia i il·luminació: Pere Vicenç
Actualització del text: Antoni Artigues i Pere Viçens
Músiques: tot el curs de Llenguatge musical II
Intèrprets: Joan Miquel Muñoz, Rosa Gené, Andreu Bennàssar, Ana M. González, Miquel Josep Salom, M. del Mar Tugores, Alicia Olivares, Marc García-Delgado, Cristina Cañellas, Javier Robles, David Silva, Carles Sastre, Jeroni Bisañez, Jacobo Sanchis, Maria Pilar Nicolau, Jaume Llodrà, Toni Vaquer, Ismael Algaba, Cristina Fullana, Maria del Mar Margarit, Sílvia Puertas, Miquel Obrador, Helena Vives, Esperança Pomar, Aina M. Mora.

Sinopsi
Coratjut i Esperançat  fastiguejats de la seva ciutat, saturada de judicis i plets, van a fundar una ciutat nova al cel amb els ocells. Escenes de vertader encant, en què el poeta revela un sentiment incomparable cap als ocells i la seva existència alada, es barregen aquí amb ràpides sàtires d'Atenes.
L’obra és una crítica del muntatge social actual, de fa 2.500 anys i d’ara, és a dir, en situacions de democràcia, en què l’aparell legislatiu, judicial i executiu (policial) es menja les persones. Els ocells, clama per un nou muntatge social en què cadascú sigui lliure per desenvolupar al màxim la seva potencialitat, sense estar lligat a tantes obligacions socials.

Característiques i fitxa tècnica
- Gènere: Teatre musical
- Durada: Una hora
- Temps de muntatge: 4 hores
- Escenari i il.luminació: l’habitual

La companyia
     Magisteri teatre - mag poesia. Trobareu més de cinquanta muntatges fets des de 1993 a http://www.mallorcaweb.com/magpoesia.
El muntatge d’Els Ocells és un Projecte d’Innovació de la UIB amb el títol “Coordinació entre literatura,  música i plàstica per a un muntage escènic als estudis de mestre: una nova metodologia”, que implica quatre assignatures de Mestre d’Educació Musical: Llenguatge Musical II, Educació Artística i la seva Didàctica, Llengua i Literatura i la seva Didàctica II, Agrupacions Musicals I, que al llarg de dos cursos treballen en l'obra: confecció del llibret, musicació dels fragments en vers, disseny de l'escenografia i confecció del vestuari i dels ocells, treball del cant coral i muntatge de l'obra.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA