|
1. ESCOLA GRADUADA
ESCOLA GRADUADA [[mp3] Blai Bonet. Diana Lozano]
Era una sala quadrada
i tenia cinc finestres,
una muntanya pelada,
que era violeta als capvespres.
Darrera d'un mestret vell,
Jesús estava enclavat,
José Antonio ampliat,
Franco amb un faixí vermell.
La tarda era com un ciri.
Tocava Història d'Espanya.
Hi havia un gran cementiri:
la creu, els morts, un que guanya.
Darrera els vidres volava
la bandera de tergal:
volava, volava, estava
a l'aire i fermada a un pal.
Damunt una vidriera,
el sol fugia; el camp no.
Feia fred. La Sabatera
cantava al capdecantó:
"Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes,
quan han obert els ullons
han estat tots comunistes".
MESTRES (Miriam Fernández)
Hi ha dos tipus de mestres:
els que ho són per sentiment
i els que ho són per doblers.
Els primers han d'anar al cel
els altres només a l'infern. (8 síl·labes)
Els nens són cervells amb potes,
plens de somnis,valentia ,
i molta Intel.ligència.
Si només vols els doblers
cerca un altre ofici (6 síl·labes)
Els nens són molt importants
aquí no hi tens res a fer.
UN NEN FINS ABANS DELS QUATRE, [Miquel Bauçà. Miriam Pérez]
és molt més intel·ligent
que sa mare i les tietes
i els veïns en general.
A partir d'aquesta data,
el sistema repressiu
li amputa una a una
les capacitats mentals.
Aviat esdevé un totxo,
una monstruositat:
just serveix per 'nar a la fàbrica
o ingressar a la presó,
enquadrat per assistentes.
MENTRE NO VULGUEM CRIAR [Miquel Bauçà. Esther Fernández]
els infants en unes fàbriques,
no hi haurà alliberament
per les dones. Fer-les lliures
d'una servitud semblant
és el fonament del canvi,
tant per elles, com pels homes
com pels gays. I fóra un salt
metafísic de primera.
Més de set-secents mil-disset
predicants es quedarien
sense feina. No és res
per un tan gran benefici.
L’ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA [Joan Brossa. Bàrbara Cerdà]
Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.
Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.
Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.
Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.
LA NOSTRA LLENGUA (Marina Font)
Una història, un passat
moltes traves ens han posat, per poder-ho mantenir
ni els borbons, ni els franquistes, ni tan sols un tal bauzà
no ho han aconseguit.
La nostra llengua és sagrada això que ho tenguin ben clar.
Diuen que no és oficial, els ho hem de llevar del seu cap.
Volem que sigui requisit per a tots els funcionaris
i si no els hi cap dins el seu cervell
tots els ho haurem d'aclarir.
Si no sabeu el que dic ho mirau a internet o a diccionaris
una altra eina pot ser l'enciclopèdia
ja són tres itineraris.
Si tots junts lluitam per ella, ho podrem aconseguir
i la llengua enaltir.
DELS 14 ANYS JA ES VEIA TANT [Enric Casasses. Immaculada Caballero]
que volien molt que em fes gran
que jo m’hi vaig posar de cul
com si no fos més que un insult
(“ells” eren els grans, això estava
claríssim i ningú en dubtava)
¿per què havíem de ser com ells?
¿per què ens havíem de fer vells?
“Va, nen, digues, tu que seràs,
oficinista, capatàs,
policia, mestre d’escola?
¿com te l’empassaràs, la bola
que et farà morir de vell, digues?!”
Doncs protestant, menjant formigues,
fent tantes campanes com pugui,
jugant amb tot el que es bellugui,
dels jocs de la gent gran en passo,
m’estimo més fer de pallasso
de patufet o d’arlequí
i escriure’t versos des d’aquí
(on sigui sóc al teu costat)
sobre la lluna de Bagdad
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER [[mp3] Vicent Andrés Estellés. Carlos Ruiz]
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
2. QUAN ESTÀS DINS EL LLAÜT
24 D'OCTUBRE (Encarnació Jaume)
Quan els capvespres s'escurcen,
quan el vent xiula escapant-se,
hi ha les cordes que ja ballen
i paperets de colors.
La gravetat ja fa afecta
i algunes fulles l'acullen,
s'arrisquen a perseguir-se
en aquell joc vertical.
Es fa fosc entre les pigues,
i les hores van passant.
Es fa llum seguint la fosca,
i l'alba les va empaitant
Però l'ombra ja s'esfuma
i la llum ja hi té cabuda.
La teva pell es desperta,
vestida tota d'estels.
MARCIANET DE MART [mp3] Joan Miquel Oliver. Romina Solé
Era un marcianet de Mart,
tenia quatre braços
i no era ni baixet ni alt,
i veia de ca seva paisatges florescents,
antics mars eixuts i estava molt content
(però un dia sa cosa va canviar).
Era un marcianet de Mart,
tenia es cos d’escata
i no era ni primet ni gras
(però un dia sa cosa va canviar)
i veia de ca seva rovell indandescent,
poblets molt a lluny i estava molt content
(però un dia sa cosa va canviar).
Era un marcianet de Mart
tenia sa mirada lluminosa
i es cervell en blanc
(però un dia sa cosa va canviar)
i veia de ca seva jardins de ciment
i cuques de llum i estava molt content
(però un dia sa cosa va canviar).
A 17 ANYS [mp3] Enric Casasses. Estefania Sabariego
Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l’abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s’ompliran d’amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m’aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot
* (Marta Rosselló)
Quan estàs dins el llaüt,
ben enmig de la mar gran,
escoltant tots els seus sons.
Quan t’atures a pensar,
el dia ja s’ha acabat.
Camina a poc a poc, em
diu sempre la meva mare.
Aleshores oblidem,
les presses i corregudes.
Que el món corri aviat
potser no és del tot correcte
Tu recorda a respirar
per poder continuar.
Camina més poc a poc.
EL VELL MARINER QUE VAIG CONÈIXER [mp3] Miquel Bauçà. Noèlia Cunill
a l'illa del Gànguil es curava les ferides
posant els peus dins l'aigua. El mar, jubilós,
li pessigollava les cames. El vell mariner
fumava i dins el fum s'hi negaven ventures,
perills, dones, jocs i cassalles, pops enormes,
peixos manta...
Un dia el llevaren del treball i la Mort
com un cranc de cent cames se li arrapà al pit.
Es va anar consumint dins una camisa blanca
a la taverna del port excitant somnis tendres
amb rom i cassalla.
PALLASSO [mp3] Joan Miquel Oliver. Maria Francisca Coll
I encara tens sa carpa amagada
dins es garatge de l’amo des pis,
és plena de pols i, a vegades,
somies tornar a muntar es circ.
Agafes ses xanques i puges
amb s’esquena a sa paret
i tanques es ulls i voldries
sentir s’home-bala fer es pet.
I sona de fons un piano
i tornes a riure, pallasso.
Acròbates i trapezistes,
mones, lleons i elefants,
i es pròxim bolito que surti
segur que el penses agafar.
AIXÍ ÉS LA VIDA (Victòria Pérez)
Miram per la finestra
tot canvia, tot dóna voltes.
Volíem créixer dèiem, tornar grans
però ara ens en penedim
mai serà com abans, el passat ja és lluny.
Estimam les flors que ja no hi són
però quan en neix una de nova
el nostre cor torna de colors.
Són moltes les experiències que vivim:
intenses com una posta de sol,
feridores com un llamp,
o amargues com un dia de pluja.
La vida passa, el temps passa,
proposem-nos doncs no aturar-nos
i seguir endavant pujant esglaons.
Així doncs, amics meus
apreciau les estrelles i oblideu la lluna
de totes formes mai desapareixerà.
ENYORANÇA (Neus Mascaró)
Pens cada dia i jo no m’ho puc creure
Amb els teus ulls brillants i plens d’amor.
La teva bona cara em va fer creure
Que l’enyorança ve quan fuig l’amor.
Molt endins, al meu cor, hi quedà un buit
Que massa prest hagueres de deixar.
Pare estimat, sense tu el món és buit
I l’enyorança no la puc deixar.
Tu, cap al cel vas haver de partir.
Pens que ets l’estel matiner i brillant
Que de l’albada ben somrient llu.
Aquell que em guia i em fa anar endavant
Perquè a la vida cap estel com tu,
Pare il·lumina tan clar el camí.
LA TARDOR (Verònica Costa)
La tardor ja ha arribat
I el fred es va notant.
Ai, el frescor de la mar,
ai, el vent,
l’aire fresc del llevant.
La frescor ja s’ha ficat
a les cases del voltant.
Bufa, bufa,
vent del nord
i puja fins al muntat
Les fulles arrossegant,
la pols que hi ha al terrat.
El matí,
I la nit
ens fa tremolar.
La tardor ja ha arribat
i el fred es va notant.
3. PAPALLONES A L'ESTÓMAC
“El Gat” de Esther García.
En la foscor de la matinada
Com una estàtua em mira ben quiet
La mirada del temps congelat
Em rapinya suaument la cara
Negre com un carbó
Ronca rera el meu ronc
Mentre jo dormo com un tronc
Ell ha vetllat la lluna plena
Res fora del que és comú vol
El seu instint xiuxiueja a les orelles
Per mantenir-lo viu:
Necessita les seves galetes!
I UN GOS LLADRANT Blanca Llum Vidal. Susana Pons
Ara véns i em mossegues tot el ventre.
No en tens prou i t’agafes del meu coll.
Ara hi tornes i em llepes tot el temple.
M’assenyales i m’ensenyes el cos moll.
Te m’acostes i em preguntes tu d’on surts?
i et dic que sóc de la cirera i sense murs
i em respons i per què jo si sóc mentida?
perquè l’has i l’he sentida...
I a més em dius que hi ha molins,
pagesos vells amb espardenyes,
dones lluna fent cigrons
i un gos lladrant si li fas senyes...
En vull més i llavors ve la rondalla...
diu que diu que hi ha un amor que ja no calla...
L’AMOR Marta Delgado
L’amor i el seu sentiment d’existència
A vegades suau i altres tan fort
Com si hagués d’arribar-te la mort
Quan acaba aquesta experiència
Comença un sentiment de resistència
Com la flor que no vol morir a l’hort
I amb atracció evita la mort
Mostrant colors amb la seva presència
Una lluita infinita i forçada
Com una llança gran que es clava al pit
I es cura només amb una besada
Però si fas molta feina algun dia
I de l’amor aconsegueixes profit
Cap altre cosa no t’importaria
TROBA’M AMOR per Clara López
Jo vull un amor d’aquests
que sents que toques el cel.
Que com un vent t’acarona
I tu no sents passar el temps
Oh, Destí on és l’amor
aquest que se m’ha promès?
El veig tan lluny, tan enfora,
que qui sap si arribarà.
Jo no l’he aconseguit mai,
que esperes destí meu,
per dur-lo al meu costat
ELS AMANTS [mp3] Vicent Andrés Estellés. Luisa Chincolla
“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat motes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
DECLARACIÓ [mp3] Enric Casasses. Mercè Torrens
Sóc tan enganyador com aquests núvols
i tan de veritat com la tempesta
i sóc tan de fiar com els cartutxos
xops de la pluja d’un final de festa.
I sóc constant igual com els catúfols,
sóc infidel com prometé la pesta,
i sóc dur de pelar com els dos cuiros
que em tapen els ullets quan faig la sesta.
T’oblido cada dia vint vegades
i vint cops cada dia et veig entrar
portant o no portant les arrecades
al circuit terminal que el condemnar
comprèn del viure meu, de com m’agrades,
a prendre’m en morir fins a estimar
PAPALLONES A L'ESTÓMAC
(Indigo Born)
Aquell dia al bar del port,
ens vàrem conèixer més,
vaig sentir per primer cop,
papallones a l’estómac.
Dels viatges junts que fèiem,
on les setmanes semblaven
sols segons al teu costat.
Encara em recordo bé.
Després de set anys plegats,
t’adones més dels detalls,
els que més m’agraden són,
els moments embolicats
dels vespres al nostre llit.
Cada dia al de matí,
papallones a l’estómac.
Per tu (Sara Amat)
Si eres el sol, només la meva ombra projectaries
Si eres aigua, series el torrent més clar i pur.
Si eres romaní, la teva olor em vestiria.
Si eres una ona, amb el teu so m’adormiria com cançó de bressol.
Si eres llum de lluna, series l’estel que guia els meus somnis.
Si eres olivera, donaries el suc de les meves venes.
Si eres pluja, amb tu saltaria des dels núvols.
El moviment del teu cos
simularia la dansa del vent jugant amb les fulles.
*
De mi n'estimes el meu esperit. Blai Bonet. Paula Sánchez
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?
Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,
durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.
Una mà renta l'altra. El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.
L’amor més pur (Margalida Isern)
Ja sabem el secret de l'amor pur
Un amor carnal, sexual i vital.
Els nostres cossos es formen en un de sol
Obro els cames i sent el teu foc
Deix la nina que era i ja neix amb tu la dona.
De pressa que la llum ja guaita amb la rosada
que el meu cos sent el goig que tu em dones aquest matí
Cansada i sagnant ell surt amb un gest molt suau
Es fa present la meva consciència que amb aquest acte,
Ja he entregat la meva rosa.
“Veure’t cada dia ” de Carolina Gil.
Veure’t cada dia
m’omple d’alegria.
Que vull més.
Fort et donaria
un abraç sincer.
Amb moltes de forces,
ai el meu petit!
Jo te compraria
coses amb sentit,
com un bon abric.
Molt bonic seria,
ben calent també.
Fort et donaria
un abraç sincer.
4. M'ENCANTA PARÍS
ME SOBREN PARAULES [mp3] Joan Miquel Oliver. Laura Maimó
Me sobren paraules (agulla, fil de cosir, tisores, estufa),
me sobren paraules (vermut, patates, olives),
paraules molt curtes (pi),
paraules molt llargues (esternoclestmastoideu),
paraules molt fàcils (mamà),
paraules difícils (obliqüitat)... i jo què sé.
Me falten paraules per explicar què significa per jo.
me falten paraules ...
es diccionaris són plens de paraules gratis i certes.
paraules d'amor senzilles i tendres.
(Ella tenia dues llunes en tota sa cara,
les obria i les tancava.
i tenia ses dues cares de sa lluna.
una blanca i s'altra obscura).
Me sobren paraules però no tenc res a dir
(cadàver, pitufo), me sobren paraules,
d'aquí a dos anys me retir.
paraules molt lletges (nyu).
paraules molt guapes (lapislàtzuli)
paraules provisionals amb es accents girats.
Tombant Maria Mercè Marçal. Maria del Mar Bonnín
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
-‘UNA CASA SENSE NENS Miquel Bauçà. Nadia Freire
és jardí sense floretes’
diu la dona, imperial,
sens vergonya de cap classe,
dins el bus: la sent tothom.
Jo començo a corglaçar-me.
Així, jo, que he estat un nen,
era com un accessori...
-Què et pensaves: que eres Déu...?
-Efectivament: ho penso
i n’estic ben convençut.
Si no ho veus, és que ets cabota.
JO NO SÓC CAP ALTRA COSA Miquel Bauçà. Alícia Gibanel
que la dispocició
de neurones al cervell.
Vaig recórrer les muntanyes,
em vaig fer amb mants pastors,
vaig portar un negoci d’eines,
però allò no era jo.
Els pagesos bé s’ho creien.
Molt temps vaig ferrar cavalls.
Vaig fer de torner de mobles:
tampoc no era pas jo,
malgrat que prou m’ho pensava.
"La casa que vull, Joan Salvat Papasseit. Virgínia Castañeda
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.
Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.
Per si em cal repós
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.
Que al temps de l´istiu
níui l´orenella
al blanc de calc ric
del porxo amb abelles.
Oint la cancó
del pagés que cava;
amb la salabror
de la marinada.
Que es guati ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.
SONET DEL PUR ESTRÈPIT Joan Brossa. Francisca Adrover
El vent lluita per ésser flor, la flor
per ésser papalló, el papalló
per ésser peix, el peix per ésser jo,
i jo, l'Arrel de la Creació.
Sembla fosca; sentida no té so;
pot no existir, no obstant, existeix: ¿no
vivim en la foscor tu i jo, però
la terra es mou en justa processó?
El món, un cap d'agulla m'esdevé.
Ni alt ni baix, no pots distingir re;
un bri és gran com el turó darrer.
En mi, ja quan la lluna fa el seu ple,
profund com l'aigua obscura anhelo ser.
De l'univers i jo, cap el primer.
El gran blau Séfora Lluch Mir
Mira com camina pel camí de la vida.
Mira com camina per la vorera de la mar,
amb els peus descalços per poder sentir.
S’atura i escolta el que la mar li diu,
amb la melodia de les ones
i amb la força en que aquestes xoquen als seus peus.
I li agrada observar-la, tant enfadada com en calma.
I la mar és la seva amiga, consellera de la vida,
qui li aporta calma en els moments que ho necessita.
I li agrada imaginar que és una sirena nedant dins el gran blau.
I li agrada imaginar que és una sirena explorant tots els oceans.
Per això, de la ciutat escapa sovint,
per submergir-se en el gran, gran blau.
SUPERACIÓ [Marta Noguera]
JA NO SÉ QUE HE DE FER
ME TROB CADA DIA FENT VOLTES
DAMUNT ELS CARRERS ASFALTATS
TOTS ELS BASIOTS FAN
QUE S’HI VEGI LA LLUNA
I JO SENT QUE ARA TOT COMENÇA
HA CAIGUT UN AVIÓ DAVANT MÍ
HE VIST LES PORTES OBERTES
HE COMPRAT UN BILLET CAP A TAITÍ
PERQUE M’HAVIEN FET UNA OFERTA
ME SENT MOLT PLENA D’UN GRAN BUIT
COM UN ARBRE SENSE CAP FRUIT
VAIG BEN DIRECTA ENLLOC
TENC LA MENT QUIETA QUAN EN MOC
I QUI HO DIRIA
QUE DINS AQUEST CAP MEU TOT ES BALLUGA
EN UN DESORDRE PERFECTE I CALCULAT
CAPAÇ DE PLANTEJAR-ME LA VIDA
DES D’UNA ENGRUNA DE PA FINS A L’OBJECTE MÉS PREUAT
PRECEPTE Joan Vinyoli. Cristina Galmés
Cessa, cor meu, de preguntar
i assaja la lloança.
Només qui lloa trobarà
del seu dolor bonança,
car la cançó que neix al cor
bressa la terra i les estrelles
i transfigura les roselles
en immortals espigues d'or.
Fes, doncs, lloant, el teu camí,
des del matí fins a la posta.
Davant l’enigma del destí,
sigui el teu cant una resposta.
ATURO LA IMATGE PURA Joan Vinyoli. Patrícia Albertí
Aturo la imatge pura
de les coses en un bres
de silenci que murmura,
quan un déu passa a través.
Oh saborosa clausura!
Guanya el temps la paciència:
mot per mot, es transfigura
l’inconegut en presència.
Mai no mor aquest encís
de la paraula tocada
per un vent sec i precís.
Fins allò que és pur instant:
flor de neu, alba, rosada,
duren sempre en el meu cant.
PRÒSPER Joan Vinyoli. Mònica Ojeda
M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.
Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.
Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.
EL VI Joan Miquel Oliver. Sita Cortès
Qui va ser el geni que un dia per sort
va ficar el peu a un poal de raïn,
mai podrà dir que no li agraïm...
passam del tema que ja deu ser mort.
Beure per molts és el més noble esport
perquè entrenats de la mare hi sortim
i si volem oblidar que existim?
pas d'anar recte i el vi em fa anar tort.
Si en lloc de llibres les biblioteques
fossin cellers per anar a beure vi
concediria el govern moltes beques.
I si en els bars despatxassin sonets
i amb el cuixot no es pogués prendre un fi
ca!... no caldria en mil anys fer-los nets.
M’ENCANTA PARÍS [mp3] Joan Miquel Oliver. Helena Garcia
Fàbriques de fums i parets,
carros de cavalls dins sa boira,
una xemeneia de bloquets,
ja ha tapat se neu mitja porta.
Dins es bar estic calent,
sa farola s’il·lumina lenta,
ja desapareixen es carrers
i tu fas olor de menta.
Som un home feliç,
tenc deliris amb anís,
som un elefant ambulant
i m’encanta París.
Mira, descarreguen un vaixell:
gènere de ferro i certes eines,
llistes amb camions i traginers
i és molt lo que un comptable s’ha d’aprendre.
Un mecànic entra en es cafè,
sa locomotora se’n va a l’aire,
diu “jo s’avaria no la sé
i l’he revisada no fa gaire”.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
