LILIANA
Apel·les Mestres

     Apel·les Mestres, poeta, dramaturg, dibuixant, treu de la naturalesa els seus símbols més representatius: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc. Concep el teatre com un espectacle total amb text, música, moviment i plàstica; dissenya el vestuari d'obres pròpies i li fan les músiques Amadeu Vives, Enric Granados, Enric Morera... L'any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona, amb la dedicatòria: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells".

     Liliana (1907) és un magne poema en vers on tota la natura s'anima per a esdevenir un orfeó de sentiments: follets, gnoms, silfs i fades. És el Poeta qui anima tot aquest món, és el Demiürg creador que s'eleva damunt la realitat prosaica. El món dels gnoms li ve d'un somni infantil on apareixen uns nans i uns arbres desarrelats que dansen en una festa. El poema es desenvolupa a partir de la maldat de l’home que, abusant del que la natura li dóna, la destrueix. Els gnoms prometen defensar el bosc, però hi troben diamants i es deixen endur per la cobdícia del diner i traeixen el bosc. “Tres gnoms solament / només tres!, romangueren / devots a llur missió”. “El prudentíssim Flok, / Mik, l’adalit intrèpid, / i Puk, somniador”. Quan apareix la silfa Liliana al bosc, ells tres s'enamoren produndament i la gelosia els fa enemistar entre ells, fins que Flor-de-Lli, el rei dels Silfs, troba Liliana, i se l’endú volant a la plana. Fòbia, la llebre, els anuncia que l’home és dins el bosc acompanyat de son esclau més sanguinari, el ca i d’aquella arma vil que du el llamp i la mort. D'un bot es redrecen els tres Genis del Bosc, i criden tothom per defensar el bosc.

 

L'poca, l'autor i l'obra

 

LILIANA

COR (cor narratiu, cor de granotes, veus de la selva)
FLOK, l’Gnom prudentíssim
MIK, l’Gnom ardid, intrèpid
PUK, l’Gnom tendre, somniador
LILIANA, Silfa (canta)
FLOR-DE-LLI, Silf
FÒBIA, la llebre
ZUMZA, l’abella
ROSSINYOL (canta)
ARANYA
ROURE
HOME

 

LA SELVA

Home, Roure, Cor

HOME (amb veu tendrament pèrfida): Salut a tu, germà; salut i bona saba.

ROURE: Primavera i salut!

HOME: Et vinc a demanar un res, una misèria: un tros de branquilló... com el meu braç, germà.

ROURE: Pots triar al teu gust. Ara acab de llençar tot el brancall ressec.

HOME: No m’entens. El que em cal no és un branquilló mort, sinó ben al revés, un tronc viu, ple de saba, i ben dret i ben fort.  (Mostrant la pedra polida:) He polit aquest sílex i amb aquests lligams vull ara subjectar-lo a l’extrem d’un garrot. I ja que la Natura va crear-me indefens una arma jo em faré per poder defensar-me.

ROURE (somrient): Pensament enginyós! No crec que en ma vida se m’hagués acudit. Veritat és també que de re em serviria. A mi ningú em vol mal.

El ROURE sacudint-se amb força fa caure una branca als peus de l’HOME, que l’agafa hi ajusta el tallant de sílex, i alça, rient, la primera destral.

COR
Lo primer que féu l’Home    
sentint-se poderós
va ser estellar l’arbre      
que li donà el garrot.
Veient tanta maldat,
alzines, roures, pins,       
arrencaren del sòl        
les convulses arrels.
I escalant, plens d’horror       
el cim de la muntanya
van juntar-se allà dalt       
com poble fort i lliure.
I la Selva era feta       
en caure el Sol ponent.

RENOU D'ARBRES ARRENCANT-SE DEL SOL I ANANT A LA MUNTANYA O MÚSICA QUE HO REPRESENTI

 

ELS GNOMS

Cor, i després els Gnoms, Flok, Mik, Puk.

COR:
Els gnoms immortals,   
els genis de la Terra,
per l’Home van sentir   
tal brufada d’horrors
que van jurar a la Selva   
defensar-la per sempre.
Eren molts, un sens fi.  
Varen trobar refugi   
en els caus conillers,
i quan els engrandien
troben un diamant.
El terror usurer
va punyir-los el cor .
Tres gnoms, només tres!,     
romangueren devots
a tot allò que viu     
i vibra i s’estremeix.
Eren Flok, Mik i Puk.      
El prudentíssim Flok,
Mik, l’adalit intrèpid,       
        i Puk, somniador.

 

FLOK: Aquests gnoms insensats! Estimen amb afany les pedres que relluen. Per fer-ne un bon aplec, viuen vida de mort.

MIK: En tant, eixuts de cor i clucs de seny, desdenyen les flors, les flors gracioses, humils i odorants.

PUK: Que visquin, doncs, les flors, nostres gentils amigues! Visca tot lo que viu! Dormi en pau tot lo mort!

FLOK, MIK i PUK, agafant-se les mans enardits, entre crits d’alegrois i rialles ressonants, emprenen amb ardor UNA DANSA RODADA que acaba en salts mortals i picaments de mans.

FLOK, MIK I PUK:
Visca tot lo que viu
lo que perfuma i canta
lo que floreix i riu,
saba o sang, ala o flor!
Visca el bell i l’etern,
la Selva, nostra pàtria,
nostre amor, que mai fuig!;
nostre ser, que mai mor!
Visca tot lo que viu! (bis)

 

LA TERANYINA

Zumza, Flok.
SE SENT UN ZUMZIT, un crit desesperat, un penós alarit. És ZUMZA, l’abella, que resta presonera en els fils d’una trenyina immensa i va forcejant.

SUMZA: Oh, bon Flok!, amic Flok. Salva’m! Romp aquests fils on m’espera la mort. L’aranya és lluny; mes ai, no pot trigar. Deslliura’m!

FLOK (amb gravetat solemne): L’aranya bé mereix que sigui respectada; nascuda pel treball, viu i mor tot filant uns bellíssims teixits.

ZUMZA: Mes si fila i teixeix, i va i ve, i puja i baixa sens descans ni repòs, dia i nit si convé, no és per amor a l’art ni culte a la bellesa... sinó, com sabem tots, pel compte que li té.

FLOK: El que cau en ses urpes, ai d’ell! està perdut; és... fruit de son treball, és... botí de sa lluita. Ella ho troba molt just... i potser té raó.

ZUMZA: Flok, parles com un savi, però avui mal m’escau el llenguatge eloqüent. Al pobre presoner, no li calen discursos; un bon acte val més que el més bell parlament. Torna’m la llibertat! Romp els dogals que em lliguen!

FLOK (pensatiu, gratant-se el clatell): Rompre rai!, rompre rai!...

ZUMZA: No n’heurà esment ningú!... Faràs una obra bona; i una obra bona, Flok, no és perduda jamai!

FLOK, escalant la trenyina, va rompent i afluixant malles i allibera la vespa.

FLOK: Parteix, filla del sol.

ZUMZA (llençant-se a la llibertat):  Mercès i compta amb mi.

FLOK (mig content, mig penat): He fet bé o he fet mal? Si he fet mal per l’Aranya, per la Vespa he fet bé... I el fer bé sempre és grat.  (Queda extasiat mirant el fons del Gorg i té una visió que el meravella:) Què pot ser el que he vist?... És pura fantasia? És un somni potser? (pausa). És quelcom de gentil, graciós, admirable, amb fresseig voluptuós i ondular exquisit. Voldria veure més; però ja va enfosquint-se... la foscor s’ennegreix... la negror es fa nit.

 

EL GORG DE LES NADALES

Flok, Mik, Puk, i després Aranya.
FLOK retorna amb MIK i PUK, que el reben rient i estirant-li els fils enganxats.

MIK: Què, el gran Flok, tal vegada, en un niu d’aranyons ha caigut presoner?

PUK: D’on véns tan a deshora i entrenyinat tot tu com mosquit volander?

FLOK: No som jo qui ha caigut al parany de l’Aranya, sinó Zumza, la vespa, i... res! el cor m’ho ha dit... li he dat llibertat.

MIK: Mal fet, Flok; molt mal fet.

PUK: Has obrat malament.

FLOK: Ho sé, germans, ho sé... (pausa). Però és gràcies a això que he vist lo que ara he vist.

PUK: I què és el que has vist, Flok?

FLOK (misteriós): He vist molt..., no he vist res. Però al bosc no som sols. (Pausa). He vist poc, torn a dir, però al gorg hi ha quelcom... quelcom mai vist fins ara...

MIK: Anit faré la guaita.

MIK se’n va cap al gorg. MUSIQUETA DE SIRENES. Després retorna.

MIK: L’he vista, sí, l’he vista.

PUK: I és Nenúfar, Libèl·lula, granota o salamandra?

MIK: De tot té i no n’és res... Grata aparició!

PUK: Anit jo faig la guaita; i he d’aclarir l’enigma.

PUK va al gorg. MUSIQUETA DE SIRENES. Després retorna tot entusiasmat.

PUK (cridant i picant de mans): Victòria! Victòria! Ja està esqueixat el vel que cobria l’esfinx! Lo que he vist ho he ben vist. No és granota ni flor, salamandra ni serp. No és res més que una Silfa.

MIK: Una Silfa en el Gorg! I per on hi ha vingut?...

FLOK (greument): Mai cap Silfa ha nedat! Són follets de la vall, dansen damunt dels brins i coregen llurs balls. L’ombra els fa horror; el misteri del bosc els omple el cor d’esglai. Oh, no! Els Silfs són llum, són aire, són riallades, follia, llibertat, papalloneig sens fi...

PUK: I no obstant l’he vista; l’he sentida cantar i riure a cor obert; el seu riure argentí..., la veu harmoniosa...

Aquest vespre TOTS TRES van a fer la guaita al Gorg.

FLOK: De la salut del Bosc no som els responsables? Doncs es força saber del nou hoste del Gorg.

ARANYA (amb una veu gairebé imperceptible que diu “Flok! Flok!”): Et creia un guardià i ets un traïdor! Caiga, doncs, damunt teu el pes de traïció! Qui sospitar poguera que el fruit de mon treball me’l robàs un amic! Has forçat mon taller i n’has romput les malles! Que el mal se’t torni mal! Flok, som jo qui t’ho dic.

FLOK (arrogant): Què pots fer-me aranya? Lo fet ben fet està!...

MIK i PUK: Lo fet està ben fet!

MIK (amb coratge): Ei, seguiu-me, si us plau. (Flok el segueix amb mesura; Puk, volent i dolent.)

 

LILIANA

Liliana, Flok, Mik, Puk, Cor,

COR:
Quan arriben al gorg
es queden  erts, immòbils.
Davant ells apareix:
divina criatura
mai entrevista en somnis!
Perquè és essència pura i carn a l’hora!
Els ulls són llums; llum, el somrís dels llavis;
i llum, els moviments harmoniosos;
i aurèola de llum, la cabellera.

L’intrèpid MIK cau postrat en terra. El tendre PUK posa amb fervor els llavis en la falguera que aquells peus trepitgen. El prudent FLOK fent un esforç suprem, troba prou forces per desplegar els llavis i diu:

FLOK: Visió meravellosa, criatura vivent o flor de somni..., sigues qui sigues tu, Flok et saluda i et dóna en nom del Bosc la benvinguda. (Ella fa una capada i somriu. Flok, enardit, prossegueix): Som els genis del Bosc; som els vells Gnoms, guardians de la Selva. Tu no temis.

LILIANA (somrient): Jo no tem res. Què és tèmer? Creure en el mal? No hi crec... La terra és bella; i lo bell, no és lo bo?

MIK: Digue’ns, digue’ns qui ets tu, d’on ets vinguda, com ets vinguda aquí; digue’ns ton nom.

LILIANA (cantant [música d'Apel·les Mestres: “Oidà”]):
Al fons del fons de l’aigua,
allà on el Sol no abrusa (bis)
     oidà lairà
     lalaralà lairà lairera;
allà on és iris l'ombra
i és silenci la música (bis)
     oidà lairà.
On tot hi viu en somnis
hi vaig néixer jo.

Allà on el vent no assota
on tot suaument ondula (bis)
     oidà lairà
     lalaralà lairà lairera,
on es teixex dels lliris
la delicada túnica (bis)
     oidà lairà,
i jo em dic Liliana
pel nom de la flor.

FLOK: Que n’és d’hermosa!

MIK: Quin foc a la mirada!

PUK: Quina veu més melosa!

FLOK, MIK, PUK: Oh, meravella!

FLOK, MIK i PUK van al seu cau a jeure i de mig adormits murmuren:

FLOK: Que n’és d’hermosa!

MIK: Quin foc a la mirada!

PUK: Quina veu més melosa!

FLOK, MIK, PUK: Oh, meravella!

 

L’ENCÍS

Lliliana, Flok, Mik, Puk.
Al primer somrís de l’alba TOTS TRES van cap al Gorg a parlar amb Liliana, d’això, d’allò, de tot.

LILIANA (alçant el cap): Què és l’home?

FLOK (assenyalant un fruit): Veus això? Una llavor, una mísera planta. Doncs l’Home  n’és el fill i el pare juntament.

LILIANA (brandant el cap): No t’entenc.

FLOK: El brot que reverdeix de la terra nodreix el bestiar de què l’Home es nodreix. I ell viu de devorar i devora per viure, fins que mor, com mor tot. I a la terra tornant, de nou torna a ser planta, la planta, bestiar... i altre cop home nou.

LILIANA: I res més?

MIK (emfàtic): No molt més... no molt més!, si al seu cor no florís un planter de passions: l’egoisme, el despit, la recança, l’enveja, l’enyorament amarg, les folles il·lusions, l’ira, l’odi, l’orgull, el rancor, la venjança, el xorc remordiment, el desencant feixuc..., l’ambició de pujar, el temor d’estimbar-se...

PUK (a flor de llavis): I l’amor.

LILIANA (mirant-lo fit a fit): Què és amor?

PUK, sens contestar, acala els ulls en terra i el seu front es tenyeix d’encesa vermellor.

FLOK: La malura de l’Home; el pitjor enemic. L’amor és mal de mals, que al savi torna orat i foll el més pacífic; que fa ardits els covards i covards els ardits; fa traïdor el fidel  i criminal el bo... És terrible, monstruós, absurd!... però, què fer-hi? (Agafant la llavor, una bruixeta) Ho veus? L’Home i l’Amor, tot junt, no és més que això. (Bufa la llavor, que surt volant).

Tots quatre es posen a riure sorollosament.
Després, ells tres tornen a casa.

 

ELS PRESENTS

Mik, Flok, Puk, Cor. (Lliri, Papallona).

MIK (anhelós cerca una flor, la més bella de totes i s’atura davant el lliri): Oh flor, ditxosa tu, que has nascut bella perquè els seus ulls et contemplin! Qui pogués ésser tu, per captivar el seu cor! Qui pogués ésser tu, per morir als seus llavis...  (I afollat, arranca el lliri d’un braçat).

FLOK (també sol i en silenci tresca per la Selva i detura una papallona): Ets hermosa, enlluernes; el teu vol és cançó, les teves ales maig. Però el teu esplendor i la teva hermosura no són res comparats amb els seus ulls més vius i amb uns llavis riallers més hermosos encar. Oh bella Papallona, beneeix el Destí que et creà per ser goig d’aquells ulls rutilants, estels miraculosos, i rebre el bes diví d’aquells llavis tan rojos. (I agafa la papallona per les ales).

Es troben els tres i van cap al Gorg, duent MIK el lliri i FLOK la papallona, i PUK amb les mans buides, caigudes, clavant la vista enterbolida en el lliri de Mik i la papallona de Flok.

COR:
Liliana, amb gran goig
besa tots dos presents.
Del lliri radiant
se’n fa una bella túnica
que vesteix dalt a baix
son cos meravellós.
Es mira i s'emmiralla
en l’aigua transparent.
I mestra en destrossar
i sàvia en embellir-se
desala el papalló
com ignorant que ho fes.
I amb les ales lluents
s'enjoia les espatles
i hermosa doblement
el gorg la reflecteix...
Mentre, el cos mutilat,
del papalló agitant-se,
camí de tot lo mort
parteix ja riu avall.

MIK i FLOK van a l’amagatall des d’on guaiten el gorg. PUK va a cel obert i s’ajeu, mirant l’estelada

 

PUK

Puk, Rossinyol, Liliana, Cor de granotes

PUK (sol, alçant el cap): Oh, rutilants estrelles!, dau-me consell!... Què puc donar-li que ella somrigui? Estrelles d’or!, ai qui pogués robar-vos, i a Liliana dur-vos per presentalla!...

ROSSINYOL (cantant [música d'Apel·les Mestres: “L’aucell de paper”]):
Cor meu, amor meu,
mon déu, mon sol déu,
mon ésser, mon viure,
mon somni més blau
que més me fa lliure
com més me fa esclau
   T’adoro, t’adoro!
   T'adoro, t'adoro!
   T'adoro, t'adoro!
   T'estim,
què més te puc dir?

PUK: Rossinyol amic, Rossinyol cantaire, dolç enamorat, exquisit trobaire, vols venir amb mi a cantar un lai a qui m’ha robat la vida i la pau?

ROSSINYOL (ofès): Jo canto només per la meva amiga i és pagat mon cant si el cor li commou. Jo no som joglar de siga qui siga; les meves cançons no es posen a sou. Si et vols fer sentir, sigues tu poeta. (I parteix cantant [música d'Apel·les Mestres]):
Cor meu, amor meu,
mon déu, mon sol déu,
mon ésser, mon viure,
mon somni més blau
que més me fa lliure
com més me fa esclau
   T’adoro, t’adoro!
   T'adoro, t'adoro!
   T'adoro, t'adoro!
   T'estim,
què més te puc dir?

PUK va al Gorg, i aplega el COR DE GRANOTES perquè cantin la complanta que ha compost a LILIANA:

COR DE GRANOTES:
Salve! Salve! Salve! Salve, Liliana!
Salve, Liliana, que és gràcia i bellesa,
     i és llum
     i alegria,
     perfum
     i harmonia.
Salve! Salve! Salve! Salve, Liliana!
Perquè ella ho és tot, tot està en ella
     la llum,
     l’alegria,
     perfum
     i harmonia...
Salve! Salve! Salve! Salve, Liliana!...

LILIANA (amb un somrís hieràtic, barreja d’innocència i d’ironia): I és del cap aplanat de les Granotes que la cançó és sortida?

PUK (enrojolat, amb accent digne però amb veu tremolosa i acalant la vista): Som jo qui l’he composta, dolça amiga, perquè amb ella bressessin el teu somni.

LILIANA (somrient): Ets, doncs, poeta?

PUK: Parlant de tu, Liliana, qualsevol és poeta.

LILIANA (somrient i mirant-se al mirall de l’aigua canturreja la cançó): Salve! Salve! Salve! Salve, Liliana! / Salve, Lliliana, que és gràcia i bellesa, / i és llum / i alegria, / perfum / i harmonia...

PUK, tremolant d’emoció llança un sospir feixuc d’esperança i melangia.

 

INTERMEDI

Liliana, Puk, Cor de granotes, Flok, Mik.
Després en FLOK i en MIK que l’escoltaven amagats, esclaten en una riallada estrepitosa, apunyegant-se el ventre, l’alè perduda i els ulls llagrimosos del gran riure.

MIK (irònic, rient però amb ànim de ferir): Magnífic! Sorprenent! Sublim! Glòria al poeta!

FLOK (irònic, rient però amb ànim de ferir): Visca el gran Puk, l’improvisat trobaire!

PUK (amb veu sinistra): No em dol fer riure! Fer plorar em dolguera!... Faig versos estrafets però almenys no fan mal a ningú... ni costen vides.

MIK (amb malícia): Puk, oh Puk!, dius paraules molt perverses! Les flors no són sers vius sinó presents que tota planta ofereix a aquell qui passa. (Amb mordacitat cap a Flok). No, la flor no és ser viu, com tal vegada... com tal vegada els papallons ho siguen!

FLOK (ferit, i encès d’ira): Oh, calla, Mik!  Són ben germanes perfídia de Puk i el teu verí. Respon: ¿què val la vida de tots els papallons en comparança de l’inefable ditxa d’alegrar les mirades de Liliana?

Un gran silenci i ningú no mou una cella; sols LILIANA posa la vista ara en l’un, ara en l’altre... i contemplant-se en l’aigua somriu.
Després ELS TRES GNOMS parteixen cadascú pel seu vent, vagant entorn del Gorg, i fantasiejant.

FLOK (per a ell mateix): Oh, Liliana, partim! Jo et menaré  allà dalt a la cima més alta, i allà dalt, vora el Cel, ignorats de la terra, i com dos aucellets abraçats farem niu. Jo em miraré en els teus ulls sempre, sempre, tothora...

MIK (per a ell mateix): Oh Liliana, partim! L’Home!, el veus allà baix? Ell aplana muntanyes, posa fites al mar, desvia rius.. el veus? Se creu senyor i mestre. Doncs jo lluitaré amb ell, dels teus ulls trauré forces per fer-me el seu senyor i fer-lo el teu esclau. Sí Liliana! Per tu; pels teus ulls, pels teus llavis, i la veu, i el somrís...

PUK (per a ell mateix): Oh, Liliana, Liliana! Liliana, pren-me amb tu, partim junts on voldràs! Partim al fons, si vols, de l’aigua on has nascut; sa fredor, vora teu, serà un ardent solstici. Què hi fa que mai per mai els rossinyols hi cantin, si hi sentiré ta veu d’harmonia sublim?

Se senten les granotes que canten totxament:

COR DE GRANOTES:
Salve! Salve! Salve! Salve, Liliana!
Salve, Liliana, que és gràcia i bellesa,

 

FLOR-DE-LLI

Flor-de-lli, Liliana, Flok, Mik, Puk.
ELS TRES GNOMS per diferent camí van a parar al Gorg i veuen LILIANA, més riallera que ahir, més hermosa que mai parlant amb veu baixa amb FLOR-DE-LLI, rei dels silfs, que la devora amb els ulls.

FLOR-DE-LLI: Què fas soleta, sola en la Selva, entre flors pàl·lides, aigües somortes. El Sol hi llisca sens penetrar-hi, ni el raig de Lluna gosa mirar-hi. (Amb entusiasme): La plana és ampla, lliure, sens fites, sens més muralla que l’horitzó. La plana és lliure! Vine a la plana, vine a la vida, vine amb els Silfs, vine a mon regne, regne d’amor! Allà s’hi canta, s’hi riu, s’hi dansa, ja al clar de Lluna, ja al pic del Sol; allà es viu lliure pel goig de viure! Mira com vibren les teves ales com flors delint-se pel Sol ixent. Què més esperes? Deixa-les batre camí del vent!...

LILIANA: És cert, tenc ales, mes són els Gnoms qui varen dar-me-les; són llur present.

FLOR-DE-LLI (somrient sarcàstic): Els pobres Gnoms són genis-terra, nosaltres Silfs som genis-aire, som llum, som flaire, som la rialla del firmament. Pobres vells Gnoms, sers tenebrosos, misteriosos... I de què et parlen?

LILIANA: De tot... Em conten de la gran Selva velles històries, gestes i glòries... Ells tot ho saben..., passat, present...

FLOR-DE-LLI (esclatant amb una riallada insolent): Saber saps què és! Digues, saps què és? Saber és viure com sabem viure, saber és riure com tu saps riure, mirar com mires amb ulls encesos plens de guspires, parlar com parles amb veu tan dolça. Això és Ciència!; això i res més!

LILIANA calla amb els llavis entreoberts, àvids d’una besada, bategant les ales.

FLOR-DE-LLI (ple d’ardiment): Vine a la plana! La plana és lliure! Vine a ensenyar-nos d’amar, de viure, gaudir i riure molt més encara que no en sabem: No ets bella, bella?... Suprema ciència! No t’amo, t’amo?... Saber suprem! Posa els teus llavis en els meus llavis i serem savis entre els més savis. Tot ho sabrem!

FLOR-DE-LLI pren LILIANA en sos braços i parteixen.
ELS GNOMS queden petrificats mirant el Gorg, mentre cauen, glans del roure.

FLOK: Ah!, què hi queda al món quan l’esperança hi falta? Deu ser que el món no és més que el que portam a dins.

 

DESPERTAMENT

Fòbia, Flok, Mik, Puk, Veus de la selva.
Compareix, desfent tot l’encís, FÒBIA, la llebre, amb els braços oberts, amb mirada entelada, amb veu trèmula d’ira, i de por.

FÒBIA: ¿Què s’ha fet aquell temps? ¿Què s’han fet aquells dies de confiat repòs i benaurada pau?... ¡Oh venturosos temps, acabats ja per sempre, en què la Selva, ai, las!, tenia guardadors, tenia genis seus: tot un estol de Gnoms, zelosos vigilants i amatents defensors! Els genis tutelars, oh Selva, són tots morts? Han mort els immortals que morir no podien? On són els teus guardians? On els teus defensors?... Selva, despareix! Cosa inútil, soterra’t! Els amics d’altre temps se t’han tornat traïdors! (Un solemnial silenci fet d’angoixa i terror, a sos mots respongué. La llebre pren alè, mou les orelles i tremolant, continua:) L’Home és dintre del Bosc... i, ai de tots!, no hi és sol. Arriba acompanyat del seu esclau més pèrfid, més traïdor, més ingrat, més sanguinari: el ca; i d’aquella arma vil, més vil que el ca, encara, que du el llamp i la mort al seu flanc tenebrós.

 

COR: VEUS DE LA SELVA (recitat):
L’home al Bosc amb els cans!
Ha entrat al Bosc la mort!

SE SENT UN IMMENS RETRÒ, PEUS TROTANT, CRITS, LLADRUCS.

 

VICTÒRIA

Flok, MiK, Puk, Veus de la selva, Zumza, Abelles, Cor.
Com llançats per un llamp, d’un bot es redrecen els tres Genis del Bosc, enrogits per l’afront. Guaitant-se fit a fit, les mans s’han allargades, i entrelligant-les fort, s’han fos els tres en un.

FLOK: La Selva està en perill!

MIK: La Selva!

PUK: Nostra Pàtria!

FLOK, MIK, PUK: Sus! Quiscun per tothom i tohom per quiscun!

COR: VEUS DE LA SELVA (recitat):
La Selva està en perill!
Per la Selva, la Pàtria!
Sus! Quiscun per tothom
i tohom per quiscun!

SE SENT UN BRUNZIT ESTRIDENT. Compareix ZUMZA, l’abella.

ZUMZA: Som aquí!

FLOK: Abella!, benvinguda! Obre l’ala! Parteix, ardida missatgera! Parteix a convocar el poble del fibló. La Selva està en perill! –li diràs en nom nostre- i en ton esforç heroic està la salvació.

COR:
Mentre, tots tres gnoms
ja s’armen de capells,
de llances i d’escuts.
Flok, com sempre prudent,
cenyí sa blanca testa
amb un cargol marí
de caires dentelluts.
Mik, l’intrèpid, es posa
barret de gla al cap
i amb mà de ferro empunya
un esqueix d’argelaga.
Puk, el sensible Puk,
per tot capell encalça
la corol·la fragant
d'una gola-de-llop.

SE SENT UN RONC SORD, i el cel s’enfosqueix. ÉS L’EXÈRCIT FIDEL DELS FIBLONS DE LA SELVA! 

COR:
És l’exèrcit fidel
dels fiblons de la Selva,
vespes i eixams d’abelles.
De cop tot el brunzit
s’ha fet august silenci
i sols vibren les veus
dels tres braus capitans.

FLOK, MIK, PUK: Via sus! Guerra a mort! Llibertat per la Selva! A ell!, a l’enemic!

COR:
A mort! A mort! A mort!
Flok, Mik i Puk davant
obren camí resolt;
i amb un brunzit suprem,
eixordador, frenètic,
parteix darrera d’ells,
selva enllà, tot l’estol.
Ja veuen l’enemic,
home ca i escopeta,
i amb la sang a les venes
criden tots tres al’hora:
“A ell!, a l’enemic!”
I home i ca, fent un núvol
tot roda a tomballons,
s’alça, s’allunya, es perd...
L’home surt de la selva.

MIK: Victòria!

FLOK i PUK: Victòria!

COR:
I, què fou del vençut?;
de l’enemic?, de l’home?...
Bah! De vils malfactors,
ja tirans o ja esclaus,
de covards, traïdors,
que n’escriga la història!
La Poesia es basta
amb els bons i amb els braus!

 

NOVA PRIMAVERA

Flok, Mik i Puk,
Agafant-se les mans enardits, entre crits d’alegrois i rialles ressonants, emprenen amb ardor una dansa rodada que acaba en salts mortals i picaments de mans

FLOK, MIK I PUK:
Visca tot lo que viu
lo que perfuma i canta
lo que floreix i riu,
saba o sang, ala o flor!
Visca el bell i l’etern,
la Selva, nostra pàtria,
nostre amor, que mai fuig!;
nostre ser, que mai mor!
Visca tot lo que viu! (bis)

 

FI


COMENTARI DE LILIANA

 

CONTEXT: MODERNISME
 
     El modernisme és el procés de transformació de la cultura catalana de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna en el pas del XIX al XX. Introdueixen a Catalunya les novetats del panorama cultural europeu: Ibsen, Nietzsche, Wagner, el simbolisme poètic... Cal destruir el caciquisme, el centralisme ofegador, el triomfalisme provincià, l'endarreriment científic i cultural, l'academicisme artístic, el romanticisme nostàlgic. 
     El 1892 es redacten les Bases de Manresa, que són un pas clar del regionalisme al nacionalisme. Base 3a: "La llengua catalana serà l'única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d'aquesta regió amb el Poder central" (Base 3a.). Base 6a: "Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior..."
     L'art com a passió i l'art com a rebel.lió. La vida és una obra d'art que cada home ha de cisellar de manera responsable segons les regles i les exigències del seu ideal.

     El noucentisme s’enfronta al catalanisme nacionalista amb el catalanisme regionalista i catòlic de La Lliga. Vegeu la definició que el diccionari Fabra fa del modernisme: "Afecció excessiva a les tendències, gusts, etc. moderns, esp. en art i literatura." 
     Josep Palau i Fabre diu: "Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme". "El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra societat que encara dura". "El Noucentisme ens presenta una Grècia apol.línia, sense dionisisme". "En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats". El Modernisme, fa viure plegats Apol.lo i Dionís (seny i rauxa), com l'antiga Grècia, com Nietzsche, com Miquel Bauçà... És tasca del Noucentisme, que encara dura, foragitar Dionís; és el retorn al platonisme, al cristianisme, al dualisme (real/aparent, cos/ànima, bo/dolent...).

     El superhome nietzschià, supera el dualisme universal i aboca l'home a l'individualisme, al vitalisme. Aquest és un tema recurrent dels modernistes. El comte Arnau, de Joan Maragall, n'és una bona mostra. Solitud de Víctor Català és la recerca de la pròpia individualitat, d'una existència separada i lliure, més enllà dels determinants còsmics i socials; cosa que aconsegueix al final, quan assumeix la plena solitud. La persona enfrontada a la massa és el trasfons d'Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter en què combat l'obscurantisme religiós i el caciquisme. El tema de L'alegria que passa, L'auca del senyor Esteve, i d'altres obres de Santiago Rossinyol és també el de l'individu, l'artista, enfrontat a la massa, a la societat. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès és la més completa plasmació de les teories individualistes del Modernisme: presenta una "vida", des que comença fins que s'acaba, entesa com a lluita per construir-se un destí propi enfront de les coaccions socials i el determinisme de la natura. 

AUTOR: APEL·LES MESTRES
(Barcelona 1854-1936)

Apel.les Mestres neix a Barcelona el 29 d'octubre de 1854. El seu pare era un reconegut arquitecte que va fer el Teatre del Liceu i la primera casa de l'Eixample, així doncs des de petit viu en un ambient artístic i culte. Comença els seus estudis en un col·legi francès de l'Eixample. En acabar el batxillerat es matricula a l'Escola de Belles Arts a la Llotja. De jove fa alguns viatges per França i Suïssa, on descobreix Heinrich Heine, del qual traduirà poemes; també traduí els lírics xinesos, i féu un viatge al Japó -que en aquella època representa un fet extraordinari.

      L'any 1875 publica el primer llibre de poemes, Avant! i el 1877 comença a dibuixar per la revista La Campana de Gràcia, a La Publicitat, a L'Esquella de la Torratxa. Incorpora el dibuix en els seus reculls poètics no com a simple suport gràfic sinó com a forma paral·lela d'expressió. L'any 1885 es casa amb Laura Radénez, una noia parisenca, amb la qual no té fills.

     El 1889 publica Idil·lis, segons diu ell mateix, "seduït per les veus tan melodioses com sàvies que sento en tot lo que viu". Aquests poemes amb estructura dramàtica intenten "presentar la Naturalesa parlant com jo sento que parla". Treu de la naturalesa els seus símbols més representatius: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc. Les Noves balades (1893) contenen peces d'amor, cants a la natura i, de manera especial, poemes amb fades i dones d'aigua. 

     A finals del segle passa a viure a una casa amb corral, on viu una dotzena d'anys dedicat a tenir cura del jardí i a fer reunions literàries i musicals. Llibre d'hores (1899) i Croquis ciutadans (1902) són apunts sobre el pas del temps, o sobre les transformacions que sofreix el seu jardí. Poemes de mar (1900) són quadres trets del món dels pescadors del Maresme.

     Àtila i Flors de sang, són dos llibres de 1917 escrits per expressar l’horror de la primera guerra mundial. Són dos poemaris totalment diferents de la seva poesia anterior com explica ell mateix al primer poema: “Jo era el cantaire de la pau, / de la bellesa i l'harmonia; / sobre mon cap reia el cel blau, / sota mos peus el món floria. / Per 'xò mon càntic era suau, / tot ell dolçor, tot alegria. […] De sobte un crit esgarrifós  / féu estremir tota la terra / -així l'udol del llop rabiós / torba la calma de la serra. / Era el rugit d'un ambiciós, / d'un boig alçant-se al crit de guerra. […] I enfront dels llops eixits del cau / sembrant l'horror de dreta a esquerra / veis el cantaire de la pau / tornant cantaire de la guerra.”

     Amb l'estrena de La nit al bosc, amb música de Josep Rodoreda, l'any 1883 inicia la carrera teatral; diu sobre l’obra: "he cantat el triomf natural de l'amor, enmig d'una societat que fatalment progressa, que fatalment canta i que fatalment nega". Dramatitzà contes, rondalles i poemes lírics, com La Rosons (1901), enfollida després de perdre l'enamorat en un temporal. En total arriba a estrenar una seixantena d'obres amb música d’Amadeu Vives, Enric Granados, Enric Morera i d’altres. Concep el teatre com un espectacle total amb text, música, moviment i plàstica; dissenya el vestuari d'obres pròpies com Nit de Reis (1906), Gaziel (1906), Joan de l'Ós (1907), Liliana (1911).

     A Gaziel (1906) rebutja les satisfaccions enganyadores que la societat pot proporcionar al poeta: l'amor, la glòria i la fortuna; només en la creació estètica, brollada de la inspiració, troba el poeta l'únic motiu vàlid per a viure. La presentalla (1908): Cebrià està malalt, el seu pare talla en fusta una barca per a la Mare de Déu, el metge li dóna medicines, Cinteta li dóna amor; Apel.les Mestres descarta la solució màgica, en la qual creu el pare de Cebrià, i la mecanicista, en la qual creu el metge, i opta per la solució vitalista, de l’amor.

     Els sense cor (1909). Pierrot (poeta apassionat) arriba a una clínica on operen del cor, per deixar de tenir sentiments i ésser feliços. Arnau de Vilamarí, poeta pesat (prototipus de poeta noucentista), ja operat del cor i només preocupat pels diners, vol Victorina (dona lliure, apassionada pels cotxes) pels seus diners i demana l'ajuda de Pierrot; quan descobreix que els diners són de sa mare d'ella, es fa seva la mare. Pierrot declarant-se per compte d'Arnau s'ha enamorat de Victorina, i ella d'ell, però ell es pensa que ella és una sense cor; quan ella li diu que no s'ha operat i que no ho faria ni boja: marxen junts: "sofrirem, lluitarem, però almenys nosaltres, ens sentirem alguna cosa aquí dintre." Justícia! (1913), subtitulada “Tragèdia aristofanesca en tres quadros” fa referència al procés de Ferrer i Guàrdia i, sens dubte, constitueix una presa de posició contra el noucentisme a través d'un personatge, don Biel, fundador del "pervindrisme" i del "civilisme" i president de la Lliga dels "mondialistes”. 

     La seva esposa Laura mor l'any 1920, i publica dos llibres dedicats a ella: In memoriam, amb retrats que li havia fet anteriorment, i Semprevives. El 1922 estrena les primeres cançons amb lletra i música pròpies. Músics professionals li harmonitzaven les cançons que ell improvisava al piano. Després les van popularitzar i enregistrar Emili Vendrell i Conxita Badia, entre d'altres. L'any 1923 és nomenat membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i a partir de 1926 és el president dels Jocs Florals de la ciutat de Barcelona. També escrigué proses, sobretot de tipus llegendari.

     Mor a la matinada del 19 de juliol de 1936, quan començaven els tirotejos pels carrers de Barcelona que es transformarien després en la Guerra Civil. L'any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona, amb la dedicatòria: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells".

L’OBRA: LILIANA

Liliana (1907) és un magne poema en vers, amb formes mètriques diferents que transmeten l’ambientació més adient a cada cant (hi predominen els alexandrins). A Liliana és tota la natura la que s'anima per a esdevenir un orfeó de sentiments: follets, gnoms, silfs i fades. Tot plegat constitueix l'exaltació del subjectivisme: el Poeta és l'únic capaç d'animar tot aquest món, el Demiürg creador que assoleix d'elevar-se damunt la realitat prosaica. El món dels gnoms li ve d'un somni infantil on apareixen uns nans i uns arbres desarrelats que dansen en una festa.

     El 1911, amb motiu de la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona, es va programar una representació única de Liliana en versió operística amb partitura d’Enric Granados. Es va representar al Palau Belles Arts, amb decorats dels millors escenògrafs: Moragues, Vilomara i Alarma, i figurins del propi Apel·les Mestres.

     El poema es desenvolupa a partir de la maldat de l’home que, abusant del que la natura li dóna, la destrueix. L’home demana al roure un branquilló per fer una destral amb un sílex que ha polit; el roure li dóna amablement i un cop feta la destral “Lo primer que féu l’Home /sentint-se poderós / va ser estellar l’arbre / que li donà el garrot”. Els altres arbres espaordits fugen cap al cim de la muntanya “i la Selva era feta / en caure el Sol ponent”. Els gnoms juren als arbres ser els seus defensors. Engrandint els caus dels conills per instal·lar-s’hi descobreixen un diamant i la febre dels diners els fa abandonar la cura del bosc per convertir-se en miners. “Tres gnoms solament / només tres!, romangueren / devots a llur missió”. “El prudentíssim Flok, / Mik, l’adalit intrèpid, / i Puk, somniador”.

     Flok ajuda Zumza, l’abella, a alliberar-se de la immensa teranyina de l’aranya. L’abella li agreeix i s’ofereix per al que sigui. L’aranya el maleeix: “Que el mal se’t torni mal”. Flok escalant la teranyina ha vist al gorg una figura gentil i d’ondular exquisit. Ho conta extasiat a Mik i a Puk, els quals d’un en un van a guaitar al gorg, i tornen havent mig vist la grata aparició. Al final els tres es presenten al gorg i veuen, ara sí clarament, Liliana, la silfa. Parlen amb ella i resten profundament enamorats. Així com els altres gnoms han abandonat la cura del bosc pel diner, Flok, Mik i Puk, l’abandonen per l’amor, i només pensen en Liliana. Mik arrenca un gran lliri per fer-li’n un present. Flok li regala un papalló. Liliana se n’alegra i es fa un bell vestit amb el lliri i el remata posant-se les ales de la papallona. Puk no li ha regalat res, i li vol fer present d’un cant d’amor del Rossinyol, però aquest li diu que només canta per a la rossinyola, i Puk li fa un cant, acompanyat del cor de granotes; Liliana ho agraeix, Flok i Mik, que l’han escoltat d’amagat li fan befa. La gelosia ha enemistat els tres gnoms.

     Flor-de-Lli, el rei dels Silfs, troba Liliana, i se l’endú volant a la plana. Els gnoms en veure-ho queden petrificats mirant el gorg. Arriba Fòbia, la llebre, que es plany de la traïdoria dels gnoms, traïdoria per diner o traïdoria per amor, com Flok, Mik i Puk, i els anuncia que l’home és dins el bosc acompanyat de son esclau més sanguinari, el ca i d’aquella arma vil que du el llamp i la mort. Com llançats per un llamp, d’un bot es redrecen els tres Genis del Bosc, i criden tothom per defensar el bosc. Compareix Zumza, amb totes les abelles i aconsegueixen foragitar l’enemic, l’home. I amb l'home, també és expulsat l'amor, que és propi d'aquest i que segons un dels gnoms, Flok, és una font de destrucció: “L'amor és mal de mals; és una lepra interna / que li rosega el cor trasbanlsant-li els sentits, / que al savi torna orat, i foll, al més pacífic, / que fa ardits als covards i covards als ardits." Aquest passatge, podria tenir un referent en un text de Fra Anselm  Turmeda, a finals del S. XIV, que Apel·les Mestres, en certa manera, complementa, canviant el mòbil del diner pel de l’amor: “Diners de tort fan veritat / i fan de jutge advocat / com savi fan tornar orat”. Amor i diners (en aquest cas diamants) han estat les dues causes que han allunyat els gnoms de la vigilància del bosc.

     Rere aquest argument aparentment senzill, Apel·les Mestres escriu, amb el seu ric llenguatge, un poema de gran profunditat, on medita poèticament sobre la relació de l’home amb la natura (avançant-se als moviments ecologistes) i es planteja la moralitat de l’impuls vital que mou l’ànima de tot artista, l’intent d’assolir la bellesa absoluta i inabastable.

     Apel·les Mestres aconsegueix a Liliana, la seva obra mestra, retratar-se a sí mateix i reflectir amb precisió l’esclat del seu món interior: cada vegada que compon un vers, serà Puk el poeta, i també serà Flok cada cop que s’hagi d’enfrontar al dilema moral de tallar una flor, esporgar una planta o matar un paràsit del seu jardí, i portarà dintre seu l’esperit de Mik, que anys més tard l’impulsarà a escriure l’apassionat Flors de Sang, contra les barbaritats de la primera guerra mundial.

     Es tracta de teatre simbolista, i cal tenir-ho present per al muntatge. L’escenografia contempla tots els elements que s’afegeixen a l’espai per crear un determinat ambient i que serveixen per fer versemblant la representació davant dels espectadors. Aquests elements poden arribar a l’espectador per la vista o per l’oïda (la música). Apel·les Mestres, seguint els preceptes estètics del simbolisme modernista, va escriure aquesta obra amb la idea d’integrar diferents llenguatges artístics, com ara el dramàtic, el poètic, el musical i el plàstic. A Liliana, els figurins (el vestuari diguéssim), que a la representació de 1911 eren fets pel mateix poeta, tenen molta d’importància. Un altre element visual a tenir en compte és la gestualitat, que és un complement imprescindible de la veu dels actors i les actrius que representen un personatge. El gest, el rictus, el posat, els moviments, etc. que tindran els personatges, que també reflectirà l’oposició i el contrast entre els seus móns.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA