Pots veure el VÍDEO DE L'OBRA: Vas a "Canal UIB", a la pàgina d'inici de la UIB a baix a la dreta.

Després a "Campus", i a "Activitats", i a baix vas dient següent fins que et surti l'obra

L'ALEGRIA QUE PASSA
Quadre líric en un acte
(1891)

BATLE, Margalida Serra
JOANET, Xesca Martí
AINETA, Catalina Bauçà
TÒFOL, Àngels Haro
TUIES, Catalina Morey
ZAIRA, Marta Salom
CLOWN, Natàlia Martínez
COP-DE-PUNY,Esperança Trobat
MENESTRAL, Lídia Ontiveros

MÚSIC (clarinet), Raquel Rozalen
PIANO, Maria Eugènia Maura
CORS DE BOTERS, DE FERRERS I DE L’ESGLÉSIA:
Estefania Serrano, Catalina Florit, Marina Balaguer, Patrícia Janer, Yolanda Hernández, Carolina Garcia, Natalia Bernabeu, Pilar Guiscafré, Elena Rosselló, Marina Llull, Lucía Salvà, Laura Rodríguez, Sandra León, Laura Fernandez, M. Angeles Ruiz, Caterina Vallejo, Antònia Riera, M. Josep Serra, Cristina Martín, Nuria Tenedor, Vanessa Gelada, Maribel Tejada, Andrea Medinas.

***************************************************************************************************************

DIJOUS 11 D'ABRIL DE 2013 NOVA REPRESENTACIÓ DE "L'ALEGRIA QUE PASSA" A L'AUDITORI JUAN MARCH

CENCILLO, A CÀRREC DE LA CORAL DE L'ASSOCIACIÓ D'ALUMNES DE LA UNIVERSITAT OBERTA PER A MAJORS.

Batle: JOAN VIVES / Joanet: GABRIEL MATEU / Aineta: ELISA VIAMONTE / Tòfol: BIEL CRESPO / Tuies: M. ASSUMPCIÓROSSELLÓ / Zaira: PETRA MAGRANER / Clown: MARIÉN MARTINEZ / Cop-de-puny: JOSÉ LUIS FORTEZA / Menestral: BENET RIERA / Músic: FRANCISCO ROPERO / Piano: PEDRO AGUILÓ / Sopranos: ROSA M. CONESA,M. PILAR CRESPO, M. ROSA LEÓN, MARTINA LLABRÉS, M. ROSARIO MARTÍN, MARGARITA MAS, MARIA MONSERRAT, M. ALBA OLIVÉ, AINA M. PICÓ, M. FRANCISCA PIZÁ, M. ANTONIA PRATS, ANA M. ROLDÁN, CARLA M. RUTGERS, ANTONIA M. SALAS, AINA M. SALAS, CATALINA SAGRERA, M. EMILIA VALLS, FRANCISCA VICH, IRENE SALAS. / Contralts: CATALINA BIBILONI, FRANCISCA BERNARDINO, GERÓNIMA CALAFAT, SEBASTIANA CALAFELL, M. SOLEDAD CANEIRO, M. ANGELES CALVO, MAYTE FERNANDEZ, MAGDALENA JAUME, EVELYN KINON, MARIA MESQUIDA, MAGDALENA NIUBÓ, MARGALIDA ORFILA, PAZ PÉREZ, ROSA M. RODRIGUEZ, MARGARITA ROIG, PATRO ROMERO / Tenors: ARTURO FUSTER, ENRIQUE MARTÍNEZ, MIQUEL MIRÓ, FRANCISCO MONTOUYA, JOAN NADAL, TERESA PÉREZ, BENET RIERA, GABRIEL SAMPOL / Baixos: JAUME FUSTER, EDUARDO GAVIÑO, EUGENIO LLAMAS, GERARDO LUMBRERAS, AURELIO MANZANO, JOSÉ RAMÓN MARTÍNEZ, FERNANDO MIR, MATEU PICORNELL / Direcció musical: IRINA CAPRILES / Director assistent: EUGENIO LLAMAS / Escenografia: JAUME FALCONER / Assistent: JOSÉ LUIS FORTEZA / Direcció escènica: ANTONI ARTIGUES

****************************************************************************************************************

***************************************************************************************************

BATLE, home fort i de mal geni; pare d'en Joanet
JOANET, fill del batle. Jove de poble que ha llegit i s'ha omplert el cap de cabòries mal païdes
AINETA, promesa d'en Joanet. Noia indiferent, adotzenada, del rengle de virtuoses per tendència
TÒFOL, panxacontent del poble. Bon home i peresós
TUIES, la seva dona. Directora del marit i escarràs de la botiga
ZAIRA, ballarina o cantant bohèmia. Tipus exòtic. Bon cor i mala vida. Símbol de la poesia que passa
CLOWN, bohemi, bons sentiments, burlant-se fins d'ell mateix
COP-DE-PUNY, veritable animal ambulant. Dominat per la força bruta
MÚSIC, que toca l'acordió o el saxo...
3 JOVES BOTERS, que canten diverses cançons a cor
3 FERRERS, que canten diverses cançons a cor
MENESTRAL, fa un solitari a la tauleta de l'hostal sense dir cap paraula ni distreure's per res en tota l'obra
CRIATURES

L'escena passa en un poble indiferent i avorrit.
A la dreta, un hostal, amb dues tauletes a fora, on hi seu el menestral.
Més cap al centre, al fons, els ferrers amb els malls i les maces.
També a la dreta, més cap al públic, un banc.
A l'esquerra, una església amb esglaons al portal.

En JOANET i en TÒFOL, mig ajaguts a l'escaló de l'església;
el BATLE adormit al banc; després la TUIES.
Uns JOVES BOTERS, asseguts a una taula de l'hostal canten "Tu ets l'estrella", en terceres;
la campana toca de tant en tant, procurant donar a l'escena un aire d'ensopiment.

JOVES BOTERS (cantant):
     Els meus ulls es commogueren, ai!,
     en contemplar-te,
     querubí meu.
     ¿Com no estimar-te,
     si ets tan bella?
     Tu ets l'estrella,
     diamant meu.
    ¿Com no estimar-te,
     si ets tan bella?
    Tu ets l'es...tre...lla
     dia...mant meu,
          Sí.

AL.LOTES (cantant des de dins l'església, al mateix temps que els joves): Déu vos salvi, Maria; plena sou de gràcia; el Senyor és amb Vós, i beneita sou Vós entre totes les dones, i beneit és el Fruit del vostre Sant Ventre, Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregau a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort. Amén, Jesús.

TÒFOL: Per mi sí que... ja tenc totes les feines fetes. Fa uns quants anys que, per sort, estic en vaga.

TÒFOL: Dons qui vols que esperi? M'ha dit: "No et moguis", i això de no moure'm, per ara, és el meu ofici. Si em digués "belluga't", serien els mals de cap!

TÒFOL: Pitjor no en véngui! Poble de pau, Joanet. Aquí sí que ja en poden venir, de guerres, i això dels drets i torts de l'home! Lo que és per mi no tindríem ni governs, ni nació, ni mapa, ni diputat, municipal! Bon llit i pilota a l'olla!

TÒFOL: Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són tallats de la mateixa manera. Hi ha més homes i més dones: amb això, hi ha més raons. Jo estic per lo positiu

TÒFOL: No encaparrar-se. Prendre el sol de dia, de nit l'ombra i dormir les hores de reglament, menjar sense presses, i tornar a jeure, i...

TÒFOL: Aquests són. Veus? Tu, llegint, t'omples el cap de cabòries; la lletra t'entra cap endins, se't fa un nus al païdor i la tinta t'ennegreix tot el rebost de la vida.

JOANET: Tòfol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m'ha fet néixer somnis que no pots comprendre.

JOANET: He tastat una altra vida, però no he fet més que tastar-la. Voldria veure de prop el caliu d'unes mirades que sols he vist en dibuix. Ja saps com és fet el pare. És batle i tot ho mana a cops de vara. Diu que essent ric no ha de saber res més que comptes per evitar que t'estafin; que amb diners s'aconsegueix tot; que la moneda sols es descanvia amb finques; i que el que en té hi ha de viure a sobre, vigilant-les nit i dia.

TÒFOL: D'això de les finques, encara m'avenc a tenir-les, però no a guanyar-les. Que treballin els solters. Per això ho són. Però nosaltres, el pilars de la societat, com va dir-nos aquell senyor del míting, els responsables de la classe laboriosa; en fi, els homes madurs i...! Ca! ¿Qui duria les regnes del carro de la família? Això: ¿qui duria les regnes del carro de la família?

JOANET: Sí; però ja t'he dit per què em cas. Què faria? En què vols que mati el temps? Ja saps com la vaig conèixer: per foto. Quan va venir aquí al poble ja venia contractada.

JOANET: D'això em queix. Em casaré, viuré com viviu vosaltres, m'adormiré sota els plàtans, com mon pare (assenyalant-lo), i esperaré la vellesa, igual que un cocodril de poble.

En JOANET i aviat n'AINETA; el BATLE continua adormit al banc.
JOANET es queda pensatiu i mig estirat a l'escaló, amb aire d'indolència. La música dels Goigs que se sent de dins l'església fa de melopea al que diu en JOANET, que comença: "Ja passam un altre dia...", i acaba: "Quina quietud més somorta!"

AL.LOTES (canten els Goigs des de dins l'església): Vostres goigs amb gran plaer cantarem cantarem Verge Maria, puix la vostra senyoria és la Verge del Roser, puix mos-trau-vostre poder fent miracles fent miracles cada dia. Preservau Verge Maria los confrares del Roser, los confrares del Roser.

JOANET (mentre van cantant els Goigs): Ja passam un altre dia. Un dia de joventut malgastada. (La campana toca). Aquesta campana sembla que toqui l'enterrament de les meves il·lusions. Ara em cas, i digau-me per què em cas. Mon pare, el poble, els amics, la peresa i la rutina, tot m'empeny cap a l'altar, com un torrent d'aigua mansa. Veig la plana de la vida sense una onada que es mogui, sense un tràngol, llisa i llarga com un desert sense flors. Quina quietud més somorta! (Es queda capficat).

Surten de l'església unes quantes dones i n'Aineta, que, veient en Joanet pensatiu, des de dalt dels escalons li diu:

JOANET: D'això se'n cuida mon pare. Ja saps que tot ho preveu i no faltarà cap detall per al benestar que ens espera.

AINETA: Mira'l com dorm! (Pausa). Vine abans de sopar, que hem de parlar d'un parell de coses.

En JOANET, el BATLE i els FERRERS
Els ferrers treuen un ferro roent i picant sobre l'enclusa canten.

FERRERS (cantant):
     Al dolç compàs del bressol de la manxa,
     anem cantant per no caure ensopits,
     anem cantant per distreure la mandra,
     anem cantant per no caure adormits.
          Pim, pam, pim, pam!
          Piquem germans!
          Del treball, en ve el descans.

     Quan fa un bon sol, i que bona n'és l'ombra!
     Quan fa un bon fred, i que tou que és el llit!
     Diu que el treball redimeix en el home.
     Treballem, doncs, per deixa'l redimit.
          Pim, pam, pim, pam!
          Piquem germans!
          Del treball, en ve el descans.

BATLE: Deixa't de llibres. Llegeix les lletres dels duros. Totes diuen lo mateix, però sempre alegren la vista.

Se'n van el batle i en Joanet i també els joves de la taverna, tret del que fa el solitari, que no es mourà. Els ferrers continuen cantant, encara més a poc a poc que abans:

     Cantem, companys, la cançó de la nyonya,
     pensant en l'hora del dolç no fer res,
     pensant en l'hora d'aquella dormida,
     del son etern, a la pau dels xiprers.
          Pim, pam, pim, pam!
          Piquem germans!
          Del treball, en ve el descans.

L'escena queda buida. Moment de silenci. Tot calla.
Canvi d’il·luminació: capvespre de setembre.
Toquen les cinc molt acompassades.

CLOWN, ZAIRA, COP-DE-PUNY, i la GENT DEL POBLE i CRIATURES
Música de l'orquestra, que se sent de lluny i es va acostant. Toca fins que el Clown comença a parlar.
Per l'esquerra de la carretera se sent venir una gran cridòria de gent (el BATLE, n'AINETA i na TUIES, davant; en JOANET i en TÒFOL ajudant a empènyer el carro).
Arriba un carro de circ, destenyit, molt empolsat, empès per en COP-DE-PUNY, l'Hèrcules de la companyia, desenrotllat de musculatura i prim de ventre, vestit de gimnasta forçut, amb un tros de feltre imitant la pell de tigre, tot ell ben empolsat i amb l'americana posada (quan se la tregui, en el braç se li veurà tatuat un cap de fera).
L'acompanya un MÚSIC, que va tocant davant davant i el PALLASSO, magre, amb la cara alegre i intel·ligent, despintat, sense perruca i també amb l'americana sobre el vestit de clown; toca el timbal de tant en tant i mou molta saragata.
En arribar el carro a la plaça, s'atura; el MÚSIC i el PALLASO continuen tocant, tothom crida, surt gent dels portals i de pertot criatures.
L'ensopiment d'abans es converteix en gran gatzara i alegria.

CLOWN: Escoltau amb atenció, ciutadans d'aquest poble. (Redoble de tambor i cop de bombo). L'alegria ja s'apropa. Venguin d'aquí a una hora a veure i sentir de prop el daltabaix que es prepara. (Gran cop de redoble i crits del poble.) Silenci, poble! (Para l'orquestra). Aquest carro és l'estoig meravellós de tot lo que veuran, si tenen vida i salut, abans que aquest sol es pongui. (Redoble). Preparar-se a badar la boca, ciutadans d’il·lustració! A aquest Hèrcules (en Cop-de-puny saluda), li diuen en Cop-de-puny, i el nom solament ja expressa. Aquests bonys que té als braços tot és força concentrada que li surt als defores. Quan ell pega un cop de puny, comptin que fa trencadissa. Aixeca un carro amb les dents...

CLOWN: ...ple de palla. Però si no l'inquieten, és manso com un moltó. A ell, com podran notar, deixin-li donar cops de puny, menjar estopa encesa, alçar pesos de cent lliures, i el tenen entretingut igual que una criatura. Amb això, vénguin, cavallers, a veure'l, que de peces així, no en crien totes les dides. (Redoble i crits) Escoltau, senyores! El segon número que tenc l'honor de presentar-los és la filla del forçut (Obre la porta del carro i estira la cortina de la finestra: apareix ZAIRA, vestida de ballarina). Ella, de força, no en té, que ja n'hi ha ben bé prou amb un forçut a la família. La seva força és la veu. Ha cantat per tots els camins d'Europa, per totes les planes, per totes les capitals. És cantant de carretera, lo mateix que les cigales. I du cançons de banda a banda de terra. Vénguin, companys, a sentir-la, que és l'aucell que alegra la nostra gàbia. (Bombo). Ara ve el bo, cavallers! El tercer número és... un servidor. El meu ofici és fer riure. (Orquestra). Amb això, vénguin a riure, senyors. No faltin, que justament duim pressa i altres pobles ens esperen. (Redoble. El Clown baixa del carro). Venga, nois, feis amples!

Tothom va marxant, també els joves i els ferrers. La Zaira es fica dins el carro. En Cop-de-puny se'n va a la taverna. El músic surt per on ha vingut amb el carro.

El CLOWN i en JOANET
El fill del batle ha quedat mirant com Zaira torna a estirar la cortina. Després, una mica a distància, es queda mirant el Clown.

CLOWN (parlant sol i arreglant la pista): Bé; ara l'estoreta arnada; ara els pesos buits de dins, com son amo i tants altres que en conec; aquí la tauleta de les trampes, aquí...

CLOWN: De vegades. Això va a pobles. En aquest fumaré mentres vulgueu. Que ho sou vós, del poble?

CLOWN (fent una reverència): Tan jove! (Assenyalant el carro). Mirau, aquí és a casa vostra.

JOANET: Gràcies. (Pausa). I escoltau: ¿Aquella al.lota és filla d'en Cop-de-puny?

CLOWN: I què ha de ser, sant home! Això es diu per salvar l'honor del carro. Ella és filla d'algun tombant de camí. Segur que nasqué de pas.

CLOWN: D'on som! I que ho sabem mai, nosaltres? Segurament que vaig néixer a un costat de carretera. ¿Heu vist, després d'una gran ruixada, que, a cada gota de pols, hi neix una granoteta? Doncs així devia néixer.

CLOWN: Res de riure. Una llàgrima de broma que degué caure a la pols, i jo d'entremig de la llàgrima: au, al·lot, un salt mortal i a la vida. A quatre anys ja servia de pilota voladora.

CLOWN: Ca, home! Allò eren les olives, els bolquers de la carretera. Quan vaig ésser clowm, quan me vaig veure la perruca, la blanca cresta sobre el cap, cap gall ha fet quiquiriquí, com jo amb la rialla burleta de tot lo que em rodejava.

CLOWN: Tan sols voldria tenir una carretera meva. Una carretera llarga i jo anant amunt i avall, just igual que una orenella.

CLOWN: Sempre, però sempre de pas. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l'altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent de despedir, per a tornar a estimar de nou.

CLOWN: No sabeu què és la il·lusió de lo que fuig ni lo que és la llibertat!

JOANET: L'he tastada. Però tancat en aquest poble, sembla que duc un vestit folrat de reixa que m'empresona per fora. Voldria anar-me'n, i em sent encastat al poble.

CLOWN: Ah, si ho provàssiu! Ser lliure! Dir: "Tot és meu!" Dir: "No tenc parets que m'ofeguin, no tenc arrels ni afeccions; la vida és meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat, com la boca del meu mico!"

CLOWN: Diuen que feim riure els altres. I què? Per ventura no em ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot és un gran camp de cebes, que no saben com els menyspreu i de quina manera em fan riure. Tots ells no valen un tros de cel al fons d'una planura, amb un caminet que hi dugui.

CLOWN: Company, teniu ja l'esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.

CLOWN, que sortirà de seguida, ZAIRA i JOANET. Al final COP-DE-PUNY.
Zaira ha sortit a la plataforma del carro, i el clown, veient que ella ha sentit el final de la conversa, li diu:

ZAIRA (al Clown): Què sé jo, pobra de mi! Tu cantes la llibertat amb colors d'alba i no veus venir la posta.

ZAIRA: No tant com a ell. (El Clown se n'anirà dins el carro, es posarà la perruca, s'emblanquinarà i amb el timbal entrarà als carrers del poble.) Les dones hem nascut esclaves, i tot lo més desitjam triar-nos l'esclavitud, i, si es troba, ella és el goig de la vida.

JOANET: Perquè parlar-me d'estimar l'esclavitud, tu, que em sembles l'aucell de l'aire. Jo et mir com si fossis una falcia que passa.

JOANET: Mira: M'he apropat perquè, des que t'he vista entrar... no sé com dir-t’ho... m'ha semblat veure arribar l'hermosíssima figura d'una estampa, una dona... que sols veim en pintura. Els cabells; els ulls d'un mirar brillant i fosc; el riure, i una espècie de tristor... m'ha semblat que no era aquella tristesa ni l'alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles són més fines, més de dona somniada i temptadora, duent una estranya flaire de terres desconegudes.

ZAIRA: No et conec, però vaig coneixent-te. Tampoc tu ets com els homes que acostumen a parlar-me. No dus a la boca ni la fel ni la maldat dels cors eixuts abans d'hora; no tens els sentiments malalts, com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida oferint-me el seu amor entre un munt de vasos buits de cervesa; no ets un cadàver vivent oferint-se'm perquè jo li serveixi de mortalla. Amb la manera de mirar, veig al fons dels teus ulls un cor estrany... i, amb la manera de parlar-me, una febre d’il·lusions. Dins d'aquestes parts no faltarà qui t'estimi.

JOANET: Si jo el que voldria és fugir terres enllà, amb aquella que estimàs! Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si rodàs per les meves plantes; relliscar ran de la terra, a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres, duits del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.

ZAIRA: Ai, amic meu! Jo, al revés! Poc et penses, quan, ja fosc, travessam amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sent veient sota el quinqué aquells grups de família a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un bressol; l'enyorament d'una vida reposada, d'un home que m'estimàs a mi sola, i em deixàs dormir tranquil·la sobre els seus braços honrats! "Ai -pens-, si ara et poguessis quedar! Si hi hagués qui et recollís, com viuries arrupida, estimant amb tota l'ànima!" Però a mi se m'estima per les rialles que venc i l'alegria que duc. (Pausa). Si m'he aturat a contar-te coses tristes, prova que et consider.

ZAIRA: Creu-me: jo som un nigul d'estiu: passa i se'n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.

JOANET: I jo una heura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aquesta pluja de llàgrimes.

ZAIRA: Veus? Tu tens lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estimes per a res. Jo tenc lo que tu vols, la llibertat d'aire lliure, i em consum la tristesa!

JOANET: ¿I qui et diu que no ets tu qui m'ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parella d'orenelles?

ZAIRA: ¿I qui et diu que no ets tu qui m'ha fet dir coses sèries a mi, la filla del riure?

JOANET: Escolta, abans d'anar-te'n. Jo amb tu aniria a l'altra banda de terra. Et quedaries per mi?

En aquest moment en Cop-de-puny, que els sorprèn, es tira a sobre de Zaira, i a empentes la condueix dins el carro.

COP-DE-PUNY (a ella): Molt bé! Continuau, coloms de carro! Anau fent! Ja me n'aniré una estona. (Canviant de to:) Tu, a dins. (Donant-li una empenta; a ell li diu:) I tu sabràs la meva força!

COP-DE-PUNY: A casa nostra. (Entra dins el carro, tanca, dins se senten cops i plors.)

JOANET: Covard! Per això fas servir la força? (Tocant) Obri, covard! Animal! Domador! Indigne! Obri si tens tanta ànima com força. (S'aturen els cops; transició). Mem si n'estaré enamorat. Aquesta dona en un moment ha embellit la meva vida i m'ha filtrat dins el cor sentiments que fa poc no coneixia! (Queda pensatiu)

TOTS ELS PERSONATGES
Pel fons se sent el timbal i gran cridòria. Arriba el Clown redoblant, amb tota la gent seguint-lo. En ser a la plaça fa un redoble molt llarg, anunciant que la funció va a començar.
Surt en Cop-de-puny, traient-se l'americana i quedant vestit de gimnasta, amb tres medalles al pit.
Surt també Zaira, eixugant-se les llàgrimes i prenent el somrís de ballarina;
mentre el Clown, amb un cordill i una bolla, fa fer rotlo.

CLOWN: Molta atenció, cavallers! Homes i dones i criatures de bolquers; ara veuran la funció més lluïda que s'ha vist en aquest poble. Veuran la flama meravellosa. Veuran el salt mortal d'expansió, que un servidor tendrà l'honor de resoldre. I veuran en Cop-de-puny fent de les seves, malmetent lo que es presenti i barallant-se amb la seva ombra. (Redoble llarg) Comença la funció. Molta atenció, cavallers! Per començar, en Cop-de-puny farà exercicis de pesos. (En Cop-de-puny fa un saltiró de gimnasta. Agafa un pes i a cada joc que fa, saluda) Vagin mirant i sorprenguin-se. Aquest pes que puja i baixa, com si fos un secall amb xocolata, pesa com un ase mort. És de ferro massís per fora, i per dins tot és un acer que esgarrifa!

JOVE BOTER (cridant a un del rotllo): Jordi! El tenguéssim per traginar portadores!

En Cop-de-puny saluda, s'asseu a terra i, de cames enlaire, fa els mateixos exercicis.

CLOWN: Tal com el veuen, així, de cames enlaire, hi passaria vuit dies si li duguessin menjar i sobretot beguda. Per a l'exercici del jeure, après per aquestes terres, no ha trobat rival, i això que ha tengut molta competència.

En Cop-de-puny s'aixeca i saluda, i veient el mall dels ferrers, l'agafa i se la carrega a coll, amb gran entusiasme del públic.

CLOWN: Un altre exercici. Exercici que li ha valgut dues medalles de les tres que du i de les deu que té de recanvi. Això és do, cavallers! Per fer aquestes meravelles, la persona hi ha de néixer.

En Cop-de-puny torna a saludar, mira i, veient la pedra del pedrís, l'arranca, i, carregant-se-la al coll, comença a fer voltes dins el rotlo. Tothom es decanta i aplaudeix.

CLOWN: Apartau les criatures! L'ha arrencada. Això d'arrencar pedrissos, no pot fer-ho a tots els pobles. És un obsequi que dedica a la noble i distingida concurrència. Mirin la força on arriba; mirin la naturalesa lo que pot, quan fa de les seves. Potser l'haurem d'aturar.

El músic toca un vals trist mentre en Cop-de-Puny fa els exercicis. La música començarà aquí o abans, segons les necessitats escèniques.
En Cop-de-puny s'atura. Es torna a asseure a terra i amb els peus aixeca la pedra i fa uns quants exercicis. Gran silenci, com si hi hagués un gran perill.
Acabat s'aixeca d'un bot, com aquell qui ha fet una gran cosa, i saluda amb un seguit de reverències.
Crits i aplaudiments, mentre el Clown toca un redoble de triomf.

CLOWN: Gràcies, públic il·lustrat. Gràcies al poble que, honrant la força brutal, s'honra ell mateix. Gràcies al poble que... etcètera. Ara, senyors tendrem l'honor de presentar el segon número. L'hermosa Zaira, la perla de la bohèmia, la sultana de la garita ambulant, la claror del nostre carro, la sirena de la terra, la flor criada en la molsa d'aquestes fustes tenyides, cantarà la cançó del nostre ofici, les cobles de la nostra carrera, el cant d'un aucell molt blanc, que s'assembla molt a una oca, a l'aucell que en diuen cigne i que sols canta una vegada.

Zaira, arraconada en el carro, no ha deixat de mirar el fill del Batle, que és en el rotlo, una mica separat; aquest igualment l'ha mirada a ella, i en Cop-de-puny, a tots dos.
Zaira avança i canta:

ZAIRA (cantant):
     De terres enllà
     portam la tristesa,
     la portam pel món
     per deixar-la enrera.

     Pertot on passam
     passam ben de pressa,
     per no encomanà'ns
     el mal de la terra.

     El mal de l'amor,
     el mar que s'arrela
     i deixa en el cor
     enyorança eterna.

          Tant si ploram, com si patim,
          hem de fer riure,
          hem de cantar per viure.

     Com flors esmortuïdes
     creixem en la serra
     i anam desfullant-nos
     per la carretera.

     Les fulles que ens cauen
     són cançons bohèmies
     que sembren poesia
     i la prosa enterren.

     De l'arbre del món
     som les fulles seques,
     regades de llàgrimes
     i rodolant sempre.

          Tant si ploram, com si patim,
          hem de fer riure,
          hem de cantar per viure.

Ningú no aplaudeix. No ho han entès.
Aquí el clown fa alguns números.
Quan acaba el clown, Zaira pren la safata i comença a fer capta. Alguns es retiren dissimuladament mentre el Clown va dient:

CLOWN: Ara ve lo trist, cavallers! Resignin-se i vesteixin-se d'una bona voluntat per rebre la sotragada. Que la safata els atrapi amb un somrís resignat, escrit al bell mig dels llavis. Això és un ai! Resolució i pit enfora! Els dos dits a la butxaca i llençar lo que tenguin voluntat (i tenguin-ne, si pot ser), lo més de pressa que puguin, per no ressentir-se'n tant. Un despreniment sobtat, abans que es presenti el dubte. Sentir la cançó val més que trenta mongetes a l'olla.

En ser Zaira davant del fill del Batle se sufoca de demanar-li caritat. Escena muda. Se sufoca i abaixa els ulls. En Cop-de-puny la vigila, en Joanet no sap què fer, i per fer alguna cosa deixa caure una pesseta a la safata. Zaira la rebot per terra.

En Cop-de-puny hi acut i li pega un cop de puny i una empenta. En Joanet va per tirar-se-li damunt i els agafen, formant dos grups.
El Clown ha recollit la pesseta i la safata i, agafant Zaira, quasi desmaiada i plorant, la du el carro, i ell puja a la plataforma.
Al mig dels dos grups, el Batle; crits del poble contra els gimnastes.

COP-DE-PUNY (a ella): A dins! (A en Joanet) A tu, t'he d'arrencar la llengua!

BATLE: Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d'aquí, somiatruites!

BATLE:Fora! La gent que tira els doblers, que no véngui a aquest poble! Els doblers és lo més sagrat que tenim!

CLOWN (tirant-los tots els doblers per la cara): Què se'ns en dóna, del teus doblers! Aquí els tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemn a prosa eterna; us condemn a tristesa perdurable!

Zaira tira una besada al fill del Batle, i, com si l'hagués tocat, es posa la mà al cor i es tapa la cara.
Tot el poble segueix el carro, els crits es van allunyant i encara se sent el timbal del Clown i les rialles, fins que tot es perd i l'escena queda sola.

En JOANET i els FERRERS
La música de l'escena última comença amb la partida del carro, i després s'ha d'acompassar amb el monòleg final d'en Joanet, i sense transició continuarà amb la cançó dels ferrers.

JOANET (mirant per on ha marxat el carro): Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Anau enllà, mentre jo em qued encastat aquí, a la prosa! Amb vostres cançons amargues i rialleres, em deixau una recança, el buit al cor, d'un trosset de joventut que corre darrera vostre! Sou l'alegria que passa. I que trista és l'alegria per als que passen i els que es queden! Com que som fill del terròs, m'he de veure condemnat a veure sempre l'església, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. (Es recolza a un plàtan i cau una pluja de fulles seques.) Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.

FERRERS (cantant):
     Al dolç compàs del bressol de la manxa,
     anem cantant per no caure ensopits,
     anem cantant per distreure la mandra,
     anem cantant per no caure adormits.

L'alegria que passa. El jardí abandonat. Proa 2001 (Conté les partitures de Morera)

De família de fabricants de Manlleu. "Pintor, escriptor, col·leccionista de ferros vells, viatger impenitent, bohemi fins a l'edat que el cos ho permet. Russinyol és un personatge mític: fa la volta a Catalunya en carro, posa parades de duros a quatre pessetes als mercats vilatans, i popularitza la seva figura als ambients undergrounds de Barcelona. El 1888 viatja a París amb Ramon Casas i pinta Montmartre, barri en el qual resideix; més endavant pintarà el paisatge de Mallorca, de Sitges..." Entre 1892 i 1897 organitza diverses festes modernistes a Sitges (on representen Maeterlinch, etc.)

L'alegria que passa fou posada en escena al Teatre Íntim l’any 1899. L’èxit aconseguit per l’estrena de L’alegria que passa va tenir una clamorosa confirmació quan aquesta obra va ser incorporada al programa del Teatre Líric Català que va actuar l’any 1901 al Tívoli.

A L'heroi (1903), denuncia les barbaritats de les guerres colonials, motiu de matances inhumanes i que produeixen una corrua de pinxos condecorats pels serveis prestats a la pàtria. L'obra fou suspesa després de l'estrena, també per la caricatura que fa de l'Espanya oficial a través de les forces vives del poble (hi apareix la manola, la festa taurina, el flamenc...; a aquesta degeneració col·lectiva hi oposa les virtut catalana del treball. Modernista encara pel seu regeneracionisme, L'hèroe ja no ho és, però, en la seva apologia del seny burgès, que enuncia ja L'auca del senyor Esteve.

A El místic (1903), que conté una sèrie de reflexions biogràfiques sobre la figura de Jacint Verdaguer, traspassat l'any abans, i també, per tant, entre l'idealisme i el fariseisme" RAMON diu: "Què he de fer? No ho sé encara. Si tingués riqueses donaria fins el darrer bocí de pa; si la meva paraula tingués l'esperit de persuasió, aniria predicant terres enllà fins a caure, fins a morir; si la meva sang fos remei, la sang donaria; però, ai!, temo molt que només he nascut per cantar i la veu dels poetes ja no consola els homes."

"Per al Russinyol jove existeix una divisió categòrica de valors: d'una banda trobem el món quotidià, l'ordre establert, edificat per la burgesia, i de l'altre el món somniat per l'artista, el món Ideal, del qual només poden fruir un curt nombre d'escollits. El poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). D'aquesta manera l'artista se sent partícep d'una realitat superior i menysprea allò que l'home corrent té com important.

Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l'oposició familiar que el volia apartar de l'art. Féu el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarasó, i esdevingué inseparable de Ramon Casas. L'exposició que féu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó -tríada que exposaria reiteradament fins el 1930-, significà la introducció a Catalunya d'un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de modernisme.
Com a reflex de les seves estades a Mallorca per pintar, escriu L'illa de la calma (1922).

"L'art com a passió i l'art com a rebel·lió: aquesta doble concepció serà una característica essencial del moviment modernista." (Marfany, Aspectes). "La vida és una obra d'art que cada home ha de cisellar de manera responsable segons les regles i les exigències del seu ideal." (Fàbregas, Aproximació).

"Amb la simbolització, el poeta depassa els límits semàntics prefixats de la paraula. No tria i combina els mots en funció del significat més usual, sinó de la capacitat suggestiva; no persegueix el sentit precís, sinó la difusió polisèmica; no busca la immediatesa intel·ligible, sinó la càrrega sensual i espiritual, les profundes ressonàncies que hom li pot intuir." Com quan Baudelaire diu, al primer vers del poema La musique: La musique souvent me prend comme une mer! "mer no es pot reduir a una sola significació [...] ens suggereix allunyament, força poderosa i incontrolable, profunditat insondable, fusió, transcendència, ritme i harmonia, elevació espiritual, infinit..." (Santaeulàlia). "Maragall, com els simbolistes francesos, centrà, abans que cap altre poeta català, el seu interès teòric i creatiu en la paraula [...] conscient del que intentava, experimentà amb les possibilitats d'irradiació de la paraula poètica. I com els simbolistes, s'esforça a sobrepassar per sistema [...] el marc significatiu dels mots i a potenciar el ritme i la suggestió del vers. [...] D'aquesta paraula reveladora, difusa i retornada a la puresa primigènia, Maragall no en digué pas símbol. L'anomenà, simplement paraula viva."
"L'altra pedra angular de l'estètica maragalliana, al costat de la paraula i íntimament lligat amb ella, és el ritme. El ritme del poema, doncs, reflecteix el mateix ritme vital de l'univers, de manera que actua com a íntim lligam entre les paraules i les coses." "El poeta, emocionat, retroba en el do sagrat de la paraula el "ritme diví", la "palpitació rítmica de l'Univers", per la qual cosa la poesia esdevé "expressió i comunicació de l'ànima universal". (Santaeulàlia).

El modernisme és també el procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna. Impulsen la reforma lingüística per convertir el català en una llengua moderna, introdueixen a Catalunya Ibsen, Nietzsche, Maeterlinck. Es redacten les bases de Manresa, el 1892, que diuen que el català és l'única llengua oficial de Catalunya i que "Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior".

El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat, home i natura; el superhome nietzschià, supera el dualisme universal i aboca l'home a l'individualisme, al vitalisme. Aquest és un tema recurrent dels modernistes. Solitud de Víctor Català és la recerca de la pròpia individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure, més enllà dels determinants còsmics i socials; cosa que aconsegueix al final, quan assumeix la plena solitud. La persona enfrontada a la massa és el trasfons d'Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter en què combat l'obscurantisme religiós i el caciquisme. És el mateix tema ibsenià d'Els encarrilats del mallorquí Joan Torrendell. I quan Puig inicia els camins de França és per alliberar-se de tota llei moral; el seu vitalisme, la seva passió no és sols de pensament. En les primeres obres d'Ignasi Iglesias hi trobam també l'esperit modernista: hi ha la defensa de la lliure actuació dels sentiments i els instints naturals enfront els convencionalismes establerts.

Apel·les Mestres és un poeta molt simbolista. Els seus símbols més representatius són trets de la natura: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc. A La presentalla (1908), per resoldre una situació planteja tres possibilitats: la religió, la ciència i l'amor, i es decanta pel darrer. Els sense cor reivindica per a l’artista la prioritat del sentiment sobre l’intel·lecte.

Santiago Rusiñol pintor, escriptor és un dels màxims divulgadors del modernisme; fa la volta a Catalunya en carro, posa parades de duros a quatre pessetes als mercats vilatans, i popularitza la seva figura als ambients undergrounds de Barcelona i de París). El tema de L'alegria que passa, L'auca del senyor Esteve, i d'altres obres és també el de l'individu, l'artista, enfrontat a la massa, a la societat.

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals de Josep Pous i Pagès és la més completa plasmació de les teories individualistes del Modernisme: presenta una "vida", des que comença fins que s'acaba, entesa com a lluita per construir-se un destí propi enfront de les coaccions socials i el determinisme de la natura.

Maragall, Rossinyol, Casas, que provenen de la burgesia industrial, aconsegueixen l'ideal dels modernistes, que és viure per l'art.

L'autor posa en escena el conflicte entre l'artista i la societat. L'artista és un ésser especial, il·luminat, que vol viure del seu art i que -a canvi- mostrarà a la societat la Bellesa que ells no poden veure. Els artistes duran la Poesia (=la Bellesa) a una societat que viu en la prosa (=el tedi). Aquest encaix entre l'Ideal i la realitat és impossible en una societat materialista i estreta de mires, que té com a valor fonamental el diner . Davant d'aquesta situació, l'artista s'automargina i es situa al marge de la societat.

En aquesta obra es recrea, simbòlicament, l’enfrontament de l’artista, que vol viure del seu art, i la societat materialista i burgesa, que no l’entén i el rebutja. Si llegim l'obra tenint en compte aquesta càrrega simbòlica, ens adonarem que l'obra adquireix una nova significació. La societat burgesa són els vilatans del poble (especialment l´Alcalde) que viuen en el tedi i la mandra. Els seus objectius són menjar, dormir i fer diners. L´artista és el Clown que busca la Bellesa i l'Art i que menysprea la seguretat de la vida acomodada. Joanet i Zaira serien els símbols de l´encaix entre realitat i ideal: cadascun vol el que l´altre té. La mateixa cançó que canta Zaira, que ningú no aplaudeix perquè no entén seria una declaració d'intencions del paper de l'Art ha de jugar en la societat. El conflicte, però no té solució per culpa de l'egoisme de la societat. Per tant, el trencament amb l'Art és inevitable (Zaira llença la moneda). L'artista rebutja la societat i se n'aïlla (el carro marxa) i deixa que aquesta societat faci el seu camí (la Prosa) sense l'Art (la Poesia).

Davant del conflicte originat per la situació d’incomprensió dels dos móns anteriors, l’autor, per boca dels seus personatges, adopta una postura de compromís personal i trenca amb un dels dos. Aquesta posició es manifesta en la cançó que canta la Zaira: Les fulles que cauen / són cançons bohèmies / que sembren poesia / i la prosa enterren.

La irreconciliabilitat entre el món de la poesia i el món de la prosa també es desenvolupa a l’obra Cigales i formigues. Llegiu el text següent, que hi pertany, i busqueu semblances entre aquesta obra i L’alegria que passa: Desperteu-vos i demaneu amb el cor que la terra sia bressol de somnis de poesia; que l’art ens empari i ens il·lusioni la vida: que les cançons ens deixondeixin i que tingueu set d’amor, i que l’esperit ens guiï vers el camí de la glòria. Tingueu fe en la poesia, que ens darà calor a l’ànima, quan tinguem fred en els ossos; beneirà l’alegria i endolcirà la tristesa. La poesia és la fe purificada, i tot ho alcançareu amb ella, que tots els miracles de l’home els ha fet la poesia. S. Russinyol, Obres completes, I (p. 456-457)

Trobam la mateixa idea al discurs de Santiago Rusiñol a la tercera festa modernista de Sitges,: Treballem a cops de petons i de martells i en tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d’orelles forasteres a l’art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem en els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonardo de Vinci o un Dant que una província o un poble: que preferim ser simbolistes i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega: que, de prudència, a la nostra terra en sobra. S. Russinyol, Obres completes, II (p. 612)

L’alegria que passa ha estat considerada com una de les obres de Santiago Rusiñol que més deute va contreure amb l’estètica maeterlinckiana. La concepció simbòlica dels personatges i del mateix escenari, la utilització de recursos visuals i auditius com la caiguda de les fulles seques, el so monòton del mall sobre l’enclusa, el cant dels ferrers, el toc d’oració, la prosòdia del rosari, per tal de traspassar a la pell dels espectadors i, si molt convé, dels lectors, la sensació d’ensopiment, monotonia i mort que caracteritzen el poble, només somogut per l’efectista entrada del carro dels comediants, ho justifiquen. Com ho justifica també la voluntat de reflectir subtils estats de l’ànima dels personatges. [...] M. Casacuberta, Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (p. 257-264)

* El títol de l’obra, L’alegria que passa, reflecteix un fet que succeeix en el desenvolupament de l’acció. Digueu amb quin personatge s’associen aquests mots i els motius d’aquesta associació. Relacioneu, també, el títol amb el tema i expliqueu si us suggereix alguna mena de simbolisme.

* Imagineu que us han encarregat un text (d’entre quinze i vint línies) per a una enciclopèdia titulat «L’alegria que passa, una obra del Rusiñol més modernista». Confegiu-lo. Si voleu, podeu preparar el text en grup –perquè pugueu intercanviar idees i opinions–, però heu de redactar-lo individualment.

La història té lloc en un poble on la vida passa monòtona; fins i tot canten una cançó de la vida monòtona. En Joanet, el fill de l’alcalde, ha trobat en els llibres la seva única manera de fugir de l’ensopiment. El pare d’en Joanet desaprova les fantasies del fill i ha arreglat un casament de conveniències. Un dia arriben al poble uns comediants que parlen de terres llunyanes i de maneres de viure molt diferents: el Clown, el Cop-de-puny i l’hermosa Zaira que canta com els àngels. Actuen a la plaça del poble . Joanet queda captivat de Zaira i tots dos parlen de les seves inquietuds, els seus somnis i els seus desigs de canviar. L’un voldria volar i l’altre voldria deixar de rodar pels camins. Cop-de-puny descobreix els joves besant-se. Hi ha amenaces, crits i baralles. En l’última funció Zaira rebutja el donatiu de Joanet. El poble pren això com una ofensa i violentament fa fora del poble els comediants. El Clown s'allunya condemnant els habitants a l'ensopiment de la prosa i s'enduu la poesia. Zaira s’acomiada de lluny d’en Joanet; Agneta, la promesa, el crida de lluny...Joanet no es prou valent. Finalment tot ha estat com un somni, com “l’alegria que passa” i que no sabem aprofitar. El poble torna a cantar la cançó de la vida monòtona.

PLANTEJAMENT
EL POBLE ADORMISSAT (LA PROSA): Escena 1 : Els joves canten al bar. Les al·lotes canten a l'església. El Batle dorm a un banc. Conversa entre Tòfol, que defensa la inactivitat com a forma de vida, i Joanet, amb el cap ple de cabòries mal païdes. Tuies se'n du Tòfol a berenar. Escena 2: Plany de Joanet. Joanet i Agneta: conversa desapassionada de la parella. Escena 3: Cançó de la mandra, dels ferrers. Tothom surt d'escena. Hi ha una transició: silenci i canvi d’il·luminació.
L'ARRIBADA DEL CIRC (LA POESIA): Escena 4: Arribada circ. El poble entra amb molta alegria. Presentació de l'espectacle per part del Clown.
NUS
DIÀLEG O FESTEIG DE LA PROSA I LA POESIA: Escena 5: Joanet-Clown, diàleg sobre la bohèmia (la poesia). Escena 6: Joanet-Zaira. Cadascun enveja la vida de l'altre. Estan entre la poesia i la prosa. Cop de Puny interromp l'escena i agredeix Zaira. Escena 7: Funció de circ: Acordió, Clown, Cop de Puny, Zaira.
DESENLLAÇ
LA POESIA I LA PROSA NO PODEN ANAR JUNTES: Escena 7 (final): Quan passen la safata, Zaira rebutja els diners de Joanet. Baralla. Expulsió dels artistes. Maledicció del Clown. Escena 8: Resignació de Joanet, que ha estat incapaç de deixar la prosa: "Sou l'alegria que passa".

L'alegria que passa és una obra de caràcter simbòlic. Aquest simbolisme es fa evident només de llegir la caracterització dels personatges, que s'arrengleren clarament en dos bàndols, segons la seva manera d'entendre la vida.
En una banda hi ha els vilatans, el grup de la prosa. Són els partidaris de la mandra, de la nyonya, de no canviar res, del no pensar, de la prosa. Rusiñol els descriu al principi de l'obra: L'ALCALDE, egoista i de mal geni. AGNETA, noia indiferent, adotzenada, del rengle de virtuoses per tendència. TÒFOL, panxacontent del poble, bon home i mandra. TUIES, la seva dona. Directora del marit i escarràs de la botiga. Pagesos, vells, dones, pobres, carreters i criatures. És molt simbòlic també el menestral que durant tota l’obra fa un solitari sense dir mai una paraula i sense distreure’s per res. S’hi ha de sumar els boters i els ferrers, que tenen un caient líric, ja que només s’expressen cantant.
JOANET, “jove de poble que ha llegit i s'ha omplert el cap de cabòries mal païdes” encara que forma part del primer grup, està anímicament entre les dues parts.
A l'altra banda, hi haurà els comediants, els partidaris de la bohèmia, de la incertesa, de l'art, de la poesia... Aquesta és la descripció que en fa l'autor: ZAIRA, ballarina o cantant bohèmia. Tipus exòtic . Bon cor i mala vida. Símbol de la poesia que passa. CLOWN, bohemi, amb bons sentiments, que es burla d'ell mateix. COP DE PUNY, quaranta anys. Veritable bèstia ambulant que domina per la força bruta.

Els personatges que analitzarem amb més detall seran els que configuren el caràcter simbòlic a l'obra: Tòfol, Joanet, Zaira i el Clown.
Tòfol és un personatge amb trets clarament costumistes. És el representant suprem de la mandra, el defensor de l'immobilisme, el capità d'un grup de personatges (Alcalde, Agneta i Tuies), que han deixat de lluitar. Està content de la seva manera de viure i no n'entén cap altra que no busqui el mínim esforç. La seva vida es resumeix a dormir i menjar i qualsevol canvi que faci perillar aquests dos puntals és bandejat. D'alguna manera, es contraposa a Joanet, que no pensa com ell però que li pot servir de mirall de futur, si no fa alguna cosa per trencar la inèrcia.
Joanet és un personatge idealista (ha llegit i s'ha omplert el cap de cabòries mal païdes), però destinat, per la seva poca decisió, a no moure's del poble i, per tant a compartir la manera de viure dels vilatans i a enterrar les seves il·lusions. L'arribada del circ i la conversa amb el Clown i, sobretot, amb Zaira, li obren les ganes de “Córrer, sentir-me volar, anar abraçat per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de la terra, a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres, portats del vent de la sort, i besar-se amb les ales ben esteses.” Al final, només sap dir: “Sou l'alegria que passa.” “Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia.”
Zaira té enyorament d'una vida reposada. La cançó que canta planteja el problema sense solució de les relacions entre l'artista i la societat.
El Clown és segurament el personatge més positiu de l'obra. Rusiñol es va inspirar en un personatge real, Monsieur Blanqueret, a qui conegué personalment. És el filòsof escèptic que , no tenint pàtria ni llar, pren tot el món com a seu i no acatant cap poder, fent mofa dels homes i de llurs preocupacions, considera la vida com una carretera infinita, per la qual es passeja sense parar, al compàs del seu timbal. És l'artista total, l'home que pot despertar la societat adormida. Però els artistes són expulsats del poble i el Clown llança la seva maledicció. “CLOWN (tirant-los tots els quartos per la cara): Què se'ns en dóna, del teu diner! Aquí els tens! Poble pasturant terrossos! No en tastareu, de poesia! Us condemno a prosa eterna; us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo.) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!”

* Analitza com són caracteritzats els personatges (aspecte físic, caràcter, moral, ideològic...); has de tenir en compte com són presentats:
-per les acotacions (aparença, fets, moviments),
-per les seves paraules,
-pel que en diuen els altres

L’escenografia contempla tots els elements que s’afegeixen a l’espai per crear un determinat ambient i que serveixen per fer versemblant la representació davant dels espectadors. Aquests elements poden arribar a l’espectador per la vista o per l’oïda.
Santiago Rusiñol, seguint els preceptes estètics del simbolisme modernista, va escriure aquesta obra amb la idea d’integrar diferents llenguatges artístics, com ara el dramàtic, el poètic, el musical i el plàstic.
Enric Morera, en compondre la música per a aquesta obra, va estar inspiradíssim, fonent-se admirablement en l’ambient, i compenetrant-se tant amb el pensament i l’expressió de l’autor de la lletra, que aquesta i la música formen un sol cos, amb tal identitat d’esperit, que és forçós que vagin sempre juntes, sense poder anar separades.
L’element escenogràfic auditiu que ocupa un lloc més rellevant en L’alegria que passa és la música, que presenta diferents formes. Hi ha escenes en què l’absència de música és total. Hi ha dos monòlegs d’en Joanet que, en el moment de la representació, s’acompanyende cants (escena II) o música (escena última; en aquest cas, la cançó dels ferrers, que el primer cop s’ha tocat “A poc a poc”, i ara “Molt a poc a poc”). A més de les cançons, hi ha altres músiques i sons: Toc de les campanes, res del rosari, cops del mall sobre l’enclusa, toquen les cinc, gent que crida…
En una representació teatral, la veu dels personatges és el mitjà que comunica tots els sentiments i les idees que l’autor vol evocar. Per tant, dintre de l’escenografia auditiva la veu ha d’ocupar un lloc fonamental.

Indicacions d’ambient per a tota l’obra: “L'escena passa en un poble indiferent i avorrit. A la dreta, un hostal, amb dues tauletes a fora, on hi seu el menestral. Més cap al centre, al fons, els ferrers amb els malls i les maces. També a la dreta, més cap al públic, un banc. A l'esquerra, una església amb esglaons al portal. Comença la tardor. De tant en tant caurà alguna fulla seca.”

* Representa el paper d’un escenògraf i fes un esbós, igual que si pintassis un quadre, del decorat i l’atrezzo corresponents a les escenes primera i quarta.

* Uns elements importants en l’escenografia visual són el vestuari i el pentinat, ja que una determinada imatge corporal pot indicar la complexitat o simplicitat psicològica del personatge o reforçar la càrrega simbòlica de l’obra teatral. En les acotacions d’aquesta obra no hi ha indicacions sobre com ha de ser la imatge dels actors i de les actrius que l’han d’interpretar, pensau quin tipus de vestimenta i pentinat han de dur els personatges principals, pensant en el valor simbòlic dels dos grups de personatges (prosa i poesia)

* Un altre element visual a tenir en compte és la gestualitat, que és un complement imprescindible de la veu dels actors i les actrius que representen un personatge. El gest, el rictus, el posat, els moviments, etc. que tindran els personatges, que també reflectirà l’oposició i el contrast entre els seus móns.

Aquesta obra fa possible la lectura realista-costumista, i també la simbolista.

A més a més dels elements poètics infiltrats en els diàlegs, hi ha unes composicions poètiques plenes d’elements simbòlics, que són les cançons.
Zaira i Joanet es planyen de la seva situació personal, cadascun emprant una metàfora: Zaira: Jo sóc un núvol d’estiu. Joanet: I jo una heura arrapada a les parets. En l'escena entre Zaira i Joanet les referències metafòriques i les comparacions amb els ocells i la seva facilitat de volar abunden tant que assoleixen el grau d´al.legoria.

Algunes comparacions amb animals:
Cop-de-puny Clown: si no l’inquieten, és manso com un moltó.
Clown Clown: jo anant amunt i avall, lo mateix que una oreneta.
Joanet Clown: Teniu ja l’esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borrissol de colomí.
Joanet: esperaré la vellesa, lo mateix que un cocodril de poble.
Zaira Clown: És cantant de carretera, lo mateix que les cigales. [...] Vinguin, companys a sentir-la, que és l’aucell que alegra la nostra gàbia.
Zaira Joanet: em sembla l’aucell de l’aire. La miro com si fos una falcia que passa. M’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà, com parella d’orenetes?
Zaira i Joanet Cop-de-puny: Molt bé! Continueu, coloms de carro!

* Transforma el text en un guió cinematogràfic. Imagina els moviments de camera que hauries d'aplicar-hi.

* Prepara el llibre de direcció per al muntatge de l'obra tenint en compte tots els aspectes: el sentit i la faula de l'obra, caracterització de personatges, zones d'actuació, moviment escènic i dicció, elements escenogràfics...
* Prepara els elements de vestuari que necessites per al teu personatge.
* Cercau músiques adequades per a l’obra.
*Preparar un fragment per grups, com si fos per la ràdio: molta expressivitat en la veu, fer els renous de cop de punys etc.
*Fes els moviments del teu personatge, però dient el text només per a tu, que ningú et senti.
* Has de fer una presentació de l'obra per als possibles assistents. Has d'aconseguir que els faci ganes d'assistir a la representació, i de convidar-hi els amics. Parla del tema, dels personatges, etc. i hi pots posar fragments de diàlegs.

Imagina que t´encarreguen una adaptació de l´obra, però situant-la en temps present. Quines coses actualitzaries? Elabora un esbós argumental d´aquest "remake".

L'alegria que passa. El jardí abandonat. Proa 2001 (Conté les partitures de Morera)