|
LA IRRITACIÓ DEL GORIL·LA SANAT
Francesc Fuster Bonnín.
PERSONATGES:
JORDI: Protagonista de la història. Està enamorat de na Catalina, companya de classe. És un dels tres castigats pel professor d'educació física. És una persona nirviosa i que s'altera en un no res.
PAU: Amic d'en Jordi i d'en Mateu que també està castigat pel professor d'educació física. Normalment es pica amb en Jordi i se'n riu d'ell, passa gust de veure'l enfadat.
MATEU: Amic d'en Jordi i en Pau. És un dels tres castigats pel professor d'educació física. Dóna corda a en Pau perquè es piqui amb en Jordi.
PROFESSOR D'EDUCACIÓ FÍSICA: És un home de qui es desconeix el nom. S'aprofita dels nens castigats per demanar favors exagerats que cap altre professor no ha gosat mai fer.
CATALINA: Companya de classe dels tres castigats pel professor d'educació física. És una noia espavilada i presumida però alhora amb les idees ben clares.
ESCENA I
Al port esportiu, a les 10:00 del matí, dilluns, final de la classe d'educació física.
JORDI (cridant): Pau, Mateu, voleu fer via!? Amagau les pilotes que el professor d'educació física està a punt d'arribar!
MATEU: Jordi, ajuda un poc i deixa de cridar tant, així farem més via. A més a més, tu ens has ficat en aquest embolic!
JORDI: I ara! Has estat tu que has xerrat amb en Pau mentre el professor explicava!
PAU: Sí, però tu has tirat una bolla de paper al professor!
JORDI: Ha estat un accident, anava cap a na Catalina (en Pau i en Mateu es miren i fan que sí amb el cap, com si no se'l creguessin). Bé, això no és important, el que realment és important és saber qui farà de la mascota de l'equip durant el partit de demà vespre i qui es cuidarà de mantenir el port esportiu net.
PAU (fluix a en Mateu): I no hi ha persones disfressades de goril·la que mantenen net el port esportiu?
MATEU: I nosaltres miram com fas les feines? És a dir, miram com reculls pilotes i neteges i animes disfressat de goril·la?
JORDI: No!
MATEU: Venga Jordi, que tu pots!
JORDI (cridant de la ràbia): He dit que no! Que aquí ens han castigat als tres, i els tres haurem de complir el càstig.
MATEU (rient): Pareixes un goril·la sanat! Perquè els tres sabem que tu seràs la mascota de l'equip.
JORDI (disgustat): D'acord, però vosaltres us encarregau de la resta!
Entra l'entrenador decidit cap als alumnes.
ENTRENADOR: Al·lots! Ja us heu planificat? Qui serà la mascota de l'equip?
PAU i MATEU (rient): En Jordi!
ESCENA II
A l'aparcament del Corte Inglés, tres hores després d'haver parlat amb el professor.
PAU: Quin morro que té el professor! Un de mascota de l'equip, un altre a netejar el port esportiu i ara a comprar-li una olla de pressió perquè demà té un sopar.
JORDI (portant una olla de pressió): Sí, sí... tu critica, de mentres jo em rompré l'esquena duent aquesta olla!
MATEU: Venga Jordi! Has de posar braços per enamorar na Catalina!
PAU: Sí, i a part, nosaltres t'ajudarem a conquistar-la si fa falta!
Els tres nens surten d'escena parlant emocionadament de com ho faran per conquistar na Catalina, i en Jordi portant l'olla de pressió.
ESCENA III
Al port esportiu a les 8:45 de la tarda. El local és ple de gent a punt de mirar el partit de bàsquet. Es veu en Jordi disfressat de goril·la cridant en Pau (parlen). En Mateu va cap a ells amb una pilota de bàsquet.
JORDI (sospira): Aaiii.. na Catalina. Quan la mir veig estrelles i un àngel desplega les ales i deixa el cel ple de claror. Aii.. Catalina (amb un to de desig).
MATEU: Primer un rebel i ara un romàntic... mira (a en Jordi) no oblido una cara però amb la teva faré una excepció.
PAU: Quines rialles que fas amb aquesta disfressa Jordi! Saps a qui t'asembles? Al goril·la de la selva màgica, un espectacle que vaig anar a veure a la Índia l'estiu passat. Hi havia una selva on sortien els simis amb torxes, un d'ells comandava, i amb gongs i maraques de por ens sordaven!
JORDI: Ostres tu! Això degué ser extraordinari!
PAU: Sí que ho va ser! Llàstima que la flama del meu pare de dir (veu greu): Coneixem un poc altres móns, es va apagar i ara es passa mirant documentals per la tele.
JORDI: Llàstima.. Bé, vaig cap allà, ens veim més tard.
En Jordi anima disfressat de goril·la. Quan acaba d'animar els tres amics es retroben al lloc d'abans. En Jordi s'intenta treure's la màscara de goril·la però no pot.
JORDI: Em vull llevar això!
MATEU: Et vols casar ja!?
En Jordi es retira dels seus amics com si pensés que estan bojos.
PAU: Mateu, hem de fer alguna cosa, demana entre el públic si tenen alguna cosa perquè en Jordi la pugui regalar a na Catalina.
MATEU: D'acord. (se'n va cap a les grades on hi ha els assistens i demana alguna cosa. Després torna amb na Catalina.)
MATEU (mostrant un didal de porcellana): No he trobat res més valuós que aquest didal de porcellana que m'ha oferit aquella senyora major que fa punt allà. (Fluix, a en Pau): Aquí hi ha na Catalina.
MATEU (a na Catalina): Catalina, en Jordi et vol comunicar una cosa. Volia demanar-te a veure si vols ser la seva xicota.
CATALINA (sorpresa): Què?
JORDI: Que no, que no!
CATALINA (a en Jordi): Jordi, jo t'aprecii molt, però no vull res amb tu. Però podem ser amics! (Na Catalina l'abraça i se'n va a on era abans).
JORDI (fent un darrer intent per llevar-se la màscara i aconseguint-ho): Preferesc estar castigat i no sentir constantment la irritació d'un goril·la sanat.
LA PANÒPLIA DE GOMINOLES
Margalida Salas Ferrer
PERSONATGES:
Wally: És el robot de la sèrie (“En Wally i els seus amics”) que mira cada dia na Laura. És molt bondadós, sempre ajuda els nins i els ensenya coses sobre la vida (és com un mestre per a ells).
Mireia: És la germana gran de na Laura i filla d’en Tor. Té dinou anys.
Laura: És la germana petita de na Mireia i filla d’en Tor. Té sis anys i és aficionada a la sèrie d’en Wally.
Tor: És el pare de na Mireia i de na Laura. Té quaranta anys, és empresari i li encanta dir les frases sobre grans científics, escriptors, … a les seves filles i que aprenguin sobre elles. És d’Egipte i el seu president clau va ser en Hosni Mubarak, per això té a la seva sala un retrat seu.
Pere: És el millor amic de na Mireia. Té dinou anys.
Joan: És un amic d’en Wally que col·labora en la seva sèrie.
Escena 1
Un corredor llarg. Tres portes, una al centre, la de sortida i una a l’esquerra que comunica el corredor amb la cuina. A la dreta, hi ha una escala petita que du al pis superior on hi ha les habitacions. El mobiliari de la casa és d’una familia de mitjana classe. Quan comença l’obra, na Mireia és prop de la taula col·locant mantells, plats i coberts. Mentre en la sala, prop del retrat de Hosni Mubarak, hi ha na Laura asseguda a una cadira mirant el seu álbum de cromos. Na Laura col·lecciona els cromos de la sèrie d’en “Wally i els seus amics” i la portada de l’àlbum és la panoplia de gominoles que du en Wally.
LAURA (entra ràpidament per la porta del carrer): Pare, ja ha començat la sèrie d’en “Wally i els seus amics”!! L'hem de veure!!
TOR: Avui no pots mirar la televisió. (Mentre posa el mantell sobre la taula i comença a posar els plats i els coberts).
LAURA (amb veu trista): Per què?
MIREIA (alça el cap): No veus que està cansat de veure sempre el mateix?
LAURA (a na Mireia): Calla! Que ningú parla amb tu! (Mentre, va cap a la televisió i la posa en marxa).
TOR (en to d'advertència): T’he dit que no la posis en marxa…
LAURA baixa el volum a fi que la televisió no molesti ningú i només la pugui sentir ella. Mentre mira la sèrie, na Mireia i el seu pare acaben de posar la taula per sopar.
WALLY: Jo només sóc un robot de ferro per tot. Jo només sóc un robot de ferro per tot.
MIREIA (queixant-se): Tot el temps diu el mateix. Sabem que és de ferro per protegir-se dels dolents però tots entenem amb l’àlbum que ho té tot de gominoles per lo dolç, amable, divertit i moltes coses més que té. Perquè ningú li farà mal.
JOAN: Qui s’apunta a ballar damunt la mar?
WALLY: Bona pregunta, Joan! Però has de saber que damunt la mar no és pot ballar i que si canvies la pregunta per: qui s’apunta a banyar-se a la mar o a bussejar o a pescar a la mar? Veuràs que moltes persones et diran que sí.
Acaba la sèrie. Na Laura se'n va a posar-se el pijama però veu que el seu calcetí té un forat.
LAURA: Pare, el meu calcetí, que té un forat, el podem fer servir per col·lador?
TOR (es posa a riure): Hahaha! És clar que no petita! El tirarem al fems perquè no l’utilitzaràs pus.
Escena 2
En Pere espera na Mireia a la plaça del poble perquè avui hi ha una verbena i han quedat. El pare sempre llegeix a na Laura un article que ha trobat per internet sobre n’Albert Einstein.
TOR: A aquest article, Albert Einstein deia: “Els grans esperits sempre han trobat una oposició violenta de part de ments mediocres”.
LAURA (amb veu de no entendre res): No m’he assabentat de res. Sempre dius frases d’autors d’aquests que no tenen sentit. (Aconsellant-lo) Hauries de mirar més en Wally que t’ho solucionarà tot.
TOR: La frase significa que els grans savis sempre han pensat que la gent no arribarà mai a ser com ells.
LAURA: Aaaaaah! (Orgullosa) Bé, jo quan sigui gran seré l’excepció!
Entra na Mireia a la cuina molt ben arreglada, a punt per anar de festa.
MIREIA: Pare, puc anar a la plaça amb en Pere? (Molt contenta:) Avui hi ha la berbena!
TOR: Sí! Ja saps el què et dic sempre que la vida passa però no massa si no davalles a la berbena.
MIREIA (rient): Ha ha ha! Gràcies! Tu sempre amb les teves frases de cançons.
TOR: Adéu filla.
MIREIA: Adéu.
Na Mireia i en Tor s'acomiaden. Na Mireia s’en va de la casa.
FORMATGE GRUYÉRE I RANDA DE SEDA
Joan A. Jaume Sampol
Personatges:
Mercè, nina de 18 anys, fort caràcter, curiosa, d’estatura mitjana, morena i atractiva.
Àfrica, dona de 30 anys, caràcter imprevisible, vividora, amb vicis dolents, morena.
Miquel, home de 50 anys, caràcter tancat i nerviós, fa els comptes, cabells llargs i grisos.
Xisca, dona de 28 anys, caràcter tranquil, riallera, rossa i cabells curts.
Home del ciri pasqual
Escena 1.
Un dia qualsevol, al parc més verd i asolellat de tot l’Estat, d’un país molt molt petit, trobam que aquest verd és sols de rams de flors de plàstic...
I amb una veu molt fina, na Mercè, una nina de 18 anys vinguda del país veí, va caminant tota decidida cap al centre del parc, cercant el vertader sentit de visitar un parc, d’un país molt molt petit, d’un Estat on la gent es creu la realitat així com la hi han venuda.
Mercè(pensant): no m’hauria pogut imaginar mai fer de turista a un país com aquest, no entenc com la gent es pot creure aquestes coses, no pot ser que siguin tant ximples.....
Mentre na Mercè camina tota decidida, la gent local d’aquest país molt molt petit, la mira d’una manera rara, no és com ells....de sobte algú l’atura.
Miquel(amb un to ofensiu): Nina!! On vas tant decidida?!? Tu no ets d’aquí, eh?
Mercè (amb cara de sorpresa): Què em diu ara? Què vol?
Miquel: Només avisar-la que vagi alerta, no veu que pot passar-li alguna cosa?!?
Mercè (amb ràbia): Vostè no em faci els comptes eh!! Ja sé que sou diferents, però no passi pena, soc grandeta i sé el que me faig!!
Miquel: Bé, bé...jo només volia avisar-la que vagi ben alerta, si la veuen els del ciri pasqual tendrà molts de problemes!!
Mercè (amb to de impressió): Qui?!? No havia sentit tants de dois mai!! Sé que sou ben rarets i us duen a retxa, però mai havia sentit això dels del ciri pasqual!!
Mentre mantenen aquesta conversa, n’Àfrica, una dona local que es dedica a la fotografia, de més o manco 30 anys, veu que un dels seus xerra amb una turista. Ella s’atura i entra en la discussió.
Àfrica (energèticament): Què passa aquí?!? No faci por a aquesta nina!! No voldrà tornar!!
Miquel: Jo només l’aviso que vagi alerta! Aquí funcionem d’una manera molt diferent als països veïns!! I ella això no ho sap!!!
Mercè: Sí que ho sé! M’he informat molt abans de venir a conèixer el que passa aquí! Com els trens, les bones idees arriben amb retard! De voltros he vengut a aprendre algunes coses!! Tant si són bones com dolentes, m’és igual!!!
Àfrica: Molt ben dit nina!!! Però jo també pas pena de veure una turista tan sola per aquí! Necessites ajuda?
Mercè ( canvia de tema): Bé...ara que ho dius sí! M’agradaria provar els vicis d’ aquí, m’han dit que teniu una cosa....la cafeïna....?!?
Àfrica (rient d’una manera estrambòtica): Jajajajaja nina! Vas molt directe tu!! Sí...la cafeïna, que és una droga dura, droga fina! Però també prenem altres coses, com l’èter que es un combustible irascible que crema un sol diòxid dins un cel monòxid!! En vols?
Mercè ( amb cara de felicitat): Sííí! M’encantaria provar-ho!!
Àfrica: Idò vine amb mi, acompanya’m on faig feina....!
Escena 2.
Les dues se'n van ben contentes, en direcció a la feina de n’ Àfrica, una escola de disseny. Arriben i entren a l’aula d’informàtica. Allà troben una càmera fotogràfica amb trípode, l’empraran per fer-ne de les seves...
Mercè: Quina escola més curiosa, no pensava per res que estiguéssiu més avançats que noltros amb aquets temes! I quan utilitzeu aquesta càmera tan xula?!
Àfrica: Idò....és un tema molt complicat!
Mercè ( amb veu de curiositat): Conta!
Àfrica: Has de saber que els homes del ciri pasqual ens vigilen constantment, i ens tenen moltes coses prohibides! Hem d’estar sempre a la defensiva i vigilant! L’únic moment en què ells no vigilen és quan ja s’ha fet de nit i el plàncton s’il·lumina i canten les balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí! Ells se’n van a escoltar les balenes, els deixen hipnotitzats i noltros aprofitam per fer la nostra!!
Mercè (veu de incertesa): De veres que em dius això?! No sabia que tinguéssiu tan poca llibertat!!
En dir la paraula llibertat apareix una companya de n’ Àfrica, na Xisca, que sap les intencions per les quals han acabat a l’escola de disseny aquelles dues joves.
Xisca (imperant): Què feis aquí les dues?! Alerta Àfrica que no et denunciïn per passar tant de temps amb una turista! Els homes del ciri pasqual poden posar-te en molts de problemes!! Bé, ets aquí amb ella per la cafeïna, no? Doncs anem al tema!!!
Àfrica: Tranquil·la Xisca, aquesta gent no em fa por! Saps que queda de poc per començar la revolució!!
Xisca (cridant): Que dius tu de revolucions!!! No saps que li va passar, al darrer que intentà revolucionar-se??? Aquell pobre home que dins la roba molt secretes i amagades hi guardava poesies el van escabetxinar, a ell, la seva estirp, la seva família, el seu ca, el seu moix, sa mare,.... alerta!
De sobte s’apaguen tots els llums de l’escola de disseny, es fa un silenci de cementeri, es senten unes passes, com si d’una processo es tractàs. Aquestes passes cada pic es senten de més a prop, s’obri la porta de l’aula d’informàtica entra un home amb el ciri pasqual, darrera ell n’hi ha moltíssims més, cada un amb el seu ciri...
Home del ciri pasqual: (veu greu, seriosa i precisa) Aquí s’acaba, no podeu tornar enrere. Ho sap tothom. D’aquest tema, tothom ho sap tot.
L'ASSASSÍ TÍMID I EMPEGUEÏT
Noelia Medina Simonet
Personatges:
FERRAN, jove.
CAMBRER, atèn al Ferran al bar.
ASSASSÍ, protagonista.
POLICIES 1 i 2, policies que arresten l'assassí.
ESCENA I
Un dia qualsevol de principi d'estiu, és migdia, el sol és bastant fort i fa molta calor.
En Ferran, un jove ros amb els ulls blaus que du una camiseta del Barça i uns calçons llargs, és al bar de la seva barriada on sempre des de fa un parell d'anys va a passar les tardes amb els seus amics després de sortir de la universitat. Aquest dia, però, hi és tot sol.
CAMBRER: Bon dia jove, què desitges?
FERRAN: Bon dia, una Coca-Cola, per favor.
CAMBRER: Coca-Cola normal, Zero, Ligth...
FERRAN: Normal. Gràcies
CAMBRER: Molt bé jove, idó ara mateix la duc. (Al cap de cinc minuts): Té, aquí la tens. És 1'20€
FERRAN(donant-li els doblers a la mà): Té, moltes gràcies. (Al cap de cinc minuts se'n va del bar, xerrant tot sol): Ja que és prest aprofitaré la tarda i aniré a comprar un sac de patates de 25kg, que no en tenc per fer el dinar familiar de demà i ja que hi som aniré a veure el monument que ha explicat la professora a la classe d'art.
ESCENA II
FERRAN va a comprar tot el que necessita, duu dues boses i el sac de patates de 25kg a la mà dreta, va direcció al parc on es troba el monument. Arriba al "Parc dels Déus", a les quatre en punt de la tarda, està bastant assolellat, s'atura davant del monument, el mira, deixa les bosses i el sac de patates de 25kg a terra i treu l'enciclopèdia de la motxilla per cercar informació del monument. De sobte sent una veu derrera del monument.
ASSASSÍ (amb veu fluixa i lamentant-se): Aaai deu meu!! No tot era físic ni mental, també era sentimental! Què he fet... Estic molt empegueït... Jo no volia arribar a aquest punt...
En FERRAN en escoltar aquestes paraules dona la volta al monument i veu un home molt tímid i molt trist amb roba vella, rompuda i amb un aspecte descurat assegut damunt d'una pedra plorant. En FERRAN decideix començar-li a xerrar.
FERRAN: Bones tardes, què li passa a vostè? Esta bé? Necessita ajuda?
ASSASSÍ (amb veu fluixa i lamentant-se): Aaaai jove! He fet una cosa molt mal feta... I estic molt empegueït... No sé què fer...
FERRAN: Tranquil home. Si vol em pot contar què li passa, potser el puc ajudar.
ASSASSÍ (com si estigués boig, comença a dir una frase bastant rara, sense peus ni cap): La roca s'obria, sonaven tambors, un goril.la vestit a davant de la cova...
En FERRAN estranyat d'escoltar aquelles paraules, crida la policia.
POLICIA 1: Policia Local, en què podem ajudar-lo?
FERRAN: Bones tardes. Disculpi, he trobat un home darrera del monument del C\ David Mataró, no sé què li passa, però està molt trist, no atura de dir que ha fet una cosa mal feta i no atura de plorar, pareix que està boig, podeu venir a ajudar- lo? Jo no sé què fer.
POLICIA 1: És clar que sí. Ara mateix venim. No es preocupi i intenti calmar-lo.
FERRAN: D'acord. Vinguin el més prest possible, (sospira) per favor. (Penja el mòbil i sent una altra frase que el deixa totalment desorientat, no entén res).
ASSASSÍ (amb veu tímida): Dictadura: Sistema de govern en què el que no està prohibit és obligatori. Aaai déu meu! Què he fet! Estic totalment empegueït! No sé què fer!
A l'hora i mitja d'haver cridat la policia, apareix un cotxe amb dos policies, baixen del cotxe amb aire de superioritat i s'apropen a poc a poc xerrant de les seves coses, en FERRAN no sap què fer, està nerviós, perquè se n'ha d'anar. Arriben els policies.
POLICIA 1 i 2 (Al FERRAN): Bones tardes, en què podem ajudar-lo?
FERRAN: Bones tardes senyors policies, mirau, aquest home està molt malament, encara no m'ha contat què li passa, però diu que ha fet una cosa mal feta i que està molt empegueït pel que ha fet, a part de tot això és tímid. (En FERRAN mira el rellotge i veu que és tard). Mmm... Senyors policies, em sap greu, me n'he d'anar, la pena em deixa fet una puta braga i em costa partir i dir adéu.
POLICIA 1 i 2: D'acord jove, no es preocupi, nosaltres ens n'encarregarem. Moltes gràcies per cridar-nos.
FERRAN està preocupat però se n'ha d'anar, agafa les seves coses i se'n va.
POLICIA 1 i 2 (A L'ASSASSÍ): A veure home, que li passa a vostè?
ASSASSÍ (amb veu tímida i mirada trista pareix que vol confessar-ho tot): Mmm... Mirau senyors policies... Estic molt penedit del que he fet... Però... Mirau... És que... He assassinat un goril·la del zoològic...(entre llàgrimes) jo no ho volia fer.. És que no sé que m'ha passat...
POLICIA 2: Miri Senyor, per ara queda arrestat i vindrà amb nosaltres a comissaria, ha comés un delicte, ara mateix ens dirà on està aquest pobre goril·la. Per altra part em fa la impressió que vostè està bastant boig, també anirà a un psicòleg perquè l'ajudi.
Els dos policies i l'assassí van direcció al cotxe, el POLICIA 2 duu L'ASSASSÍ arrestat, boig totalment, amb la mirada perduda. Entren al cotxe i se'n van
VÉS-ME DIENT MENTIDES MENTRE EM TENYEIXES LA CABELLERA
Marta Martínez Reus
Personatges:
Mònica: Cap d’un grup de drogues del nord, que vol juntar-se amb en Joaquim per tenir més poder. Però no pot perquè na Mònica no vol en Frederic.
Joaquim: Cap d’un grup de drogues del sud, que vol juntar-se amb na Mònica, però primer ha d’acabar amb en Frederic.
Clàudia: Enamorada d’en Joaquim i ajudant enganyada de na Mònica.
Frederic: Ajudant enganyat d’en Joaquim.
Francesc: Pare de na Clàudia i propietari de la granja.
Escena I
Granja Es Burotell, en un dia plujós, dins l’ habitació de Na Clàudia, que entra tota enfadada i plorant.
Mònica: Clàudia! no em donis aquest ensurt, què et passa? No estàs bé?
Clàudia: Estic fins als nassos d’en Joaquim, és un mentider i un estúpid!
Francesc (senten en Francesc): Clàudia que són aquests crits? Vull descansar!
Clàudia: Shhh! (En veu baixa) Aquest imbècil estava fumant-se la nostra droga, i enrotllant-se amb una noia, ben lletja per cert.
Mònica: La nostra droga? Que li he dit que no la toqui!! Ell té el seu grup!
Clàudia : Això és només el que has escoltat? Quina amiga ets, cadascú amb les seves coses...
Na Clàudia comença a plorar, na Mònica l’abraça mentres s’asseuen en el llit.
Mònica: Què et passa?
Clàudia: Mira que em sobren paraules, però no tenc res a dir. No vull parlar, vés a vigilar les teves drogues.
Mònica: Va Clàudia no et posis així! Posa’t guapa i agafa-ho tot, que avui vespre hi ha un trull de contrabando, un truller en el penya-segat.
Na Mònica omple el cotxe i farta d’esperar puja a l’habitació, estira Na Clàudia pel braç, a empentes surten de l’ habitació, baixen les escales i agafen les claus del cotxe.
Francesc: On aneu? (Baixa el teló)
Escena II
Al penya-segat.
Mònica: Clàudia, aquest funda de volant de cotxe no és teva…
Clàudia: Ara sí, era d’en Joaquim, però m’ agradava , quan se n’adoni veuràs com me’n riuré. (Riuen totes dues)
Clàudia: Aquell cotxe de color verd, segur que és d’en Joaquim.
Mònica: Segur que en Joaquim està dins aquest trull.
La porta s’obri de cop, és en Joaquim, s’està amagant, i de sobte veu que és el cotxe de na Clàudia.
Joaquim: Clàudia! (Na Clàudia no li fa gens de cas). Clàudia, que fas aquí? (No li fa cas). Saps…? Tothom té defectes, jo encara t’ enyor ... (Na Clàudia el mira, però no respon). Perdona’m, et necessit… (Na clàudia el besa, ell somriu i s’en va. Quan surt del cotxe s’amaga on hi ha en Frederic i parla amb ell)
Frederic: Què? T’ha perdonat la beneita aquesta?
Joaquim: Sí, no et preocupis aquesta m’estima, no s’adona de res. (Riuen tot dos)
Frederic: Avui vespre vés al llit amb ella, roba-li tot el que puguis. Queda amb ella i na Mònica, fes que sembli tot culpa seva, ha de semblar que na Clàudia i na Mònica es van enfrontar, tenen molta informació, i comencen a molestar. Ho has entès bé?
Joaquim: Na Mònica també ha de morir?
Frederic: Joaquim és qui més informació té! Pensa-ho bé, tot per nosaltres.
Joaquim: No et preocupis (li dóna un copet al braç), jo m’encarreg de tot (somriu).
En Federic se’n va i en Joaquim crida na Mònica.
Escena III
Arriba la nit, en Joaquim entra a la granja.
Joaquim: Clàudia! t’enyorava molt, podem parlar en un lloc més tranquil, pot ser la teva habitació?(Na Clàudia afirma amb el cap i l’agafa pel braç, arriben a l’habitació i s’asseuen al llit). Clàudia, t’estim, sé que m’he portat com un imbécil, però vull estar amb tu, necessit que em perdonis, tu ets tot el que el meu cos demana, no puc viure sense tu… (Na clàudia s’hi tira damunt, es besen comencen a despullar-se i passen la nit junts).
Al matí en Joaquim veu una bossa de bolquers grossa i un pot de pintura verda d’ungles.
Joaquim (agafant la bossa de bolquers grossa i la pintura verda d’ungles): Per què és això?
Clàudia: (Sospir) Joaquim...estic embarassada de tu, d’un mes i mig, no sabia com dir-te tot això.. (Joaquim s’aixeca ràpid). Amor meu! no et preocupis, nosaltres ens estimem i podem, junts podem!
Joaquim: Jo no t’estim!
Clàudia: Però..Però ...no m’ho puc creure! Com has pogut! El sexe sense amor és una experiència buida!!
Joaquim: Però com a experiència buida és una de les millors, i és la que a mi m’agrada!!
( Na clàudia plorant, es posa dreta i se’n va a la cuina, en Joaquim li va darrera). Clàudia! Clàudia! Clàudia! no el tindràs, no?
Clàudia: Aquest nin no té cap culpa de tenir un pare com tu, ell no ha de morir!
Joaquim: Clàudia, o ell o tot dos, però tu no tindràs un fill meu! M’ has sentit!?
Clàudia: Fora de ca meva, ara mateix!!
Joaquim agafa un ganivet, i va ràpidament cap a na Clàudia, comencen a forcejar, na Mònica sent els crits, hi va corrent i quan veu la situació agafa l’escopeta que era prop de la porta i dispara a na Clàudia.
En Francesc, arriba a casa, comença a plorar. Na Mònica li dispara.
Mònica: Ara ja tenim tot el poder, no hi ha ningú que ens molesti, ja m’he encarregat d’en Frederic, tot és nostre.
Na Mònica s’acosta a en Joaquim i el besa, mentre el teló es tanca.
EN GEQUES CURT I VESSÓS
Maria Triay Carbonell
Personatges:
DIVA
MACARRA
LÍDER
PORUC
GRACIOSET
Escena 1
Un complex esportiu abandonat, inhòspit. Una nau industrial antiga, mig enderrocada, en obres. Ambient fred. A un costat de la sala es veuen unes escales que baixen a una piscina. Per tota la sala es veuen objectes tirats i fems.
Entren cinc joves de la mateixa edat, d’aparença molt diferent.
Diva (mirant-ho tot, de dalt a baix, amb els ulls com a plats, cara d’espant i de fàstic, col·locant-se un extrem d’un xal de pashmina blava sobre l’espatlla, gesticulant exageradament:) Buuuuf! Què dius que havia de ser això? A mi em fa com a por! I mira que a mi no m’espanta qualsevol cosa...eh!? (Donant-se importància) que jo vull ser cosmopolita i veure el món, eh (fent-se la interessant) Que jo vull ser un Pink Floyd, que ja he vist de tot ! Però és que això... Què heu dit què havia de ser això?
Macarra (xulet, irònic, amb pinta de passar de tot): Tan guay com ets i no ho saps? Això era una antiga fàbrica que hauria d’estar protegida. Però en lloc d’això, els quatre cacics del poble van decidir que hi farien un complex esportiu xupi pandi. (Enfadat:) Au, aquí, enmig del no-res, perquè pensaven que seria fantàstic pel turisme i què hi vendria tot Déu, i ja veus, amb tot aquest rollo de la crisi, ha quedat a mig fer... (Sarcàstic:) Raaaaaro, eh? I ara, ni fàbrica protegida, ni complex esportiu ni res de res... Ara bé, ells s’han fet d’or, segur! (Agafa un bòtil de vi de cinc litres i en beu un bon glop, el deixa a terra, es torca la boca amb el braç i amb actitud desafiant i macarra diu). Pssè, què m’és igual, eh ?Jo només ho dic... (Adreçant-se-se a la noia:) Senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla....
Líder (decicit): No, a veure, igual no ens és! Que si no, no hauríem vengut! Mirau això! (Assenyala el seu voltant, ple de porqueria). Si és que està fet una merda, (molt enfadat:) què ara ho empren d’ abocador de fems! (Agafa un objecte qualsevol del terra:) Què putes hi fa una llauna de sardines aquí tirada?
Poruc: Sí.. a mi no em fa gens de gràcia, alerta a tocar segons què, que aquí podem agafar de tot, una infecció, o el tètan...
Gracioset (girant els ulls, irònic): Sí, sí... o l’ ebola, no et fot?
Líder (impacient): Mem, alguna cosa hem de fer! (Mira el poruc:) Per on començam?
Poruc (nerviós): Eh...ai no ho sé! (Apurat:) Mmm...agafam els sprays, entram a la piscina i feim la pintada. (Espantat:) Pe-però això ha de ser ràpid! Què si ens apleguen, l’haurem cagada!
Macarra (amb prepotència, mirant el poruc): Tu sí que ets un cagat! No remuguis tant! I què ens han de fer? O no tenim dret a queixar-nos?
Diva: Venga va! Ja donaré jo el sus! Que estau aquí plantats, molt de xerrar però ningú s’ anima! (Agafa la seva bossa, l’ obri i en treu un esprai. Decidida, es dirigeix cap a l’ escala. Desapareix dins la piscina. Se sent una veu en off:) Veniu o què? Això no ens ho podem pensar gaire, ens hi hem... de tirar de cap! (Riu de la seva pròpia gràcia).
Tots miren cap a la piscina, dubtant.
Gracioset (agafa el bòtil de vi i en beu un glop. Amb gest polissó, es dirigeix als seus companys i diu:) Que ens tirem de cap diu, no idò (pega un cop de colze al macarra, li fa l’ullet i un gest amb els dits com indicant un joc de paraules diu) jo si em tir a la piscina, la deix embarassada....
Tots riuen la gràcia, menys en Poruc què es toca la cara, ansiós.
Poruc: Buff, jo no ho tenc gens clar, voleu dir que ara ens hem de posar a fer pintadetes, jo crec que m’ estic rajant....
Líder: (molt impacient) Ja hi som! És que ets més poruc... au venga, tira! Que val més fer i penedir-se’n que no fer i penedir-se’n!
Tots quatre segueixen l’al·lota i desapareixen dins la piscina.
ATXEM!
Miquel Jaume Monrroig
Personatges:
TONI
MIREIA, és la noia d’en Pau
BIEL
PAU, és el noi de na Mireia
ALBA
(Són cinc amics que van junts de viatge)
ESCENA 1
Passeig (davant l’hotel, a primera línia de la platja)
És ple hivern. Cinc amics viatgen a Mallorca per practicar la pesca esportiva anomenada “surf-casting”.
Toni (ansiós mirant l’hotel): Quina passada, mirau a quin hotel ens allotjarem!!
Mireia: Oh sí la veritat és que és molt gros i bonic.
Pau (nerviós): Enga deixau de mirar l’hotel i ajudau-nos a jo, en Biel i n’Alba a carregar el material de pesca!!
Toni: Sí, tranquil tens raó. Enga Mireia agafa la cadira de platja i els peus d’esca.
Biel (adolorit): Ahh..!! Quin mal que m’has fet Alba!
Alba (sorpresa): Què passa?
Biel (indignat): Què passa?... Que quan has tret els peixos de plàstic ha caigut un “rapala” al terra i l’he trepitjat!!
Alba (amb cara de pena): Em sap molt de greu Biel ha estat sense voler en tenir l’habitació et posaré un poc d’aigua fresca
Biel: Tranquil·la, ja està, no passa res.
ESCENA 2
Ascensor
Entren tots a l’hotel i van cap a l’habitació.
Pau: A on vas Toni?, agafa l’ascensor que estam al quart pis i no podràs dur totes les canyes a peu.
Toni: Però no veus que no hi cabran, són molt llargues.
Alba: Que sí Toni ara t’ajud.
Els altres van per les escales, i en Toni i n’Alba per l’ascensor amb les canyes.
L'ascensor s'atura.
Alba (espantada): No pot ser veritat....
Toni (exclamant): Déu de l’univers, no em diguis que em deixes aquí tirat i aquí tirat!!
Alba: Basta Toni, ens hem de posar tranquils i pensar...l’ascensor s’ha aturat però segur que hi ha una solució.
Toni (acota el cap i mira cap els botons de l’ascensor): Alba! Nosaltres som inútils! Aquesta canya l’hem posada devora el botó que fa aturar l’ascensor i s’ha moguda i segur que ha pitjat el botó.
Alba (amb cara de contenta): Oh quin alè!!
ESCENA 3
Passeig (davant la platja)
Arriba el primer vespre i van tota la nit a pescar a la platja de davant l’hotel.
Biel: Mireia no tiris el fil tan enfora que les dorades piquen a prop.
Mireia: Bé ara ja està, a la pròxima ja el tiraré més a prop.
Pau (animat): Enga nois feis via tots a tirar les canyes que avui fa molt bon dia, poques ones, marea alta...això anirà perfecte avui.
Totes les canyes són dins l’aigua i s’asseuen tots a observar i esperar si pica algun peix.
Toni: Jo trob que podem començar a sopar.
Alba:Sí!, ara vaig a agafar la giradora i el fogonet i començaré a fer la truita.
Toni: Perfecte! Jo organitzaré per fer el pa amb oli.
Pau: Saps què Mireia?
Mireia: Què?
Pau: Tens unes pipelles molt boniques i em recorden una cosa que em va passar. Vaig anar a la Costa Blanca i vaig mirar dins una cova, hi havia una pipella! Tan guapa com la teva!
Mireia (fa una cara estranya): I a què ve això ara?...però bé moltes gràcies, tu tens uns ulls molts bonics!
Pau: (enamorat): Oooh…gràcies.
Toni: El sopar ja està llest veniu tots a menjar!
Biel: (emocionat): Heee!!! Mirau la meva canya com piquen...Heee!!
Alba: Segur que aquest peix és gros!! Recull fil d’apresa!!
Biel: (S’aixeca i corre cap a la canya): Ja està!! Quina putada m’ha tallat el fil.....
Ja és la una de la matinada i la temperatura és de 4 graus.
Toni: Atxem! Bff…no puc més de fred!
Alba: Sí, fa molt de fred i no pica cap peix.
Biel: Jo crec que ens n’hauríem d’anar d’aquí perquè agafarem tots un constipat. (sospira) Atxem!...Atxem!
Pau (desepcionat): Sí!, Aquesta platja no m’agrada gens no hi ha ni un peix, ni una vegada he rodat el rodet!
Toni (Vacil·lant): Ai,ai,ai...som jo amb la bicicleta que faig rodar el planeta... Hauria valgut més així que no rodar el rodet de la canya.
Mireia: Sí Toni jo pens que aquí a Mallorca hauríem d’haver vengut amb les nostres bicicletes i fer-nos tota l’illa.
Toni: No passa res, l’any que ve ho farem....Atxem!
Biel: Enga que ja ens hem refredat, anem a fer una volta pel passeig Toni.
En Toni i en Biel van a fer una volta sols.
Biel: Saps què m’ha dit en Pau de tu?
Toni: No.
Biel: Que ets un egoista, i un panxacontent, i que no has ajudat gens a portar material.
Toni (enfadat): A sí!!! Ja veuràs en arribar li deixaré les coses clares!!
Biel: Vols un consell?...perdona sempre el teu enemic. No hi ha res que el faci enfadar més.
Toni: La veritat és que tens raó...Atxem!...Atxem!...Atxem!...ja està no puc més, avui ens hem refredat tots. Jo vaig cap a l’hotel!
Biel (pensant): Millor, segur que demà serà un altre dia.
EL MISTERI DEL PAPER HIGIÈNIC
Santiago Martín Caña
Personatges:
TONI, és un jove arrogant que cerca feina.
GITANA, té poders màgics.
SENYOR MATUTES, president d’una important empresa farmacèutica.
TAXISTA, simpàtic.
PERTORBAT, no està bé del cap i sempre va gat.
ESCENA 1
Pàrquing de l’aeroport
TONI(xerra per telèfon): Si, acab d’aterrar senyor Matutes (un segons més tard), no es preocupi senyor, arribaré a l’hora estipulada, (silenci) sí senyor, ja sé que fa una excepció i no el decebré en absolut, gràcies senyor Matutes per donar-me l’oportunitat de fer aquesta entrevista, significa molt per jo...(pi pi pi, senyal tallada, penja es telèfon). (Cridant)Taxi, Taxi! (un taxi s'atura uns metres més enllà, just quan arriba a l’altura del taxi una gitana se li avança i es disposa a obrir la porta) Escolti vostè (enrabiat) aquest taxi l’he cridat jo i és meu!
GITANA: Ai paio, tinc el papa a l’hospital, deixa’m aquest per jo, au va, paio.
TONI: M’importa un pebre la mama, el papa i l’esperit sant, aparti d’aquí li he dit (agafa del braç a la gitana i l’estira cap a darrera allunyant-la de la porta del taxi).
GITANA (indignada): Ai! Mira’l el paio! “MALAJE, MÁS QUE MALAJE” (agafa un trosset de paper higiènic, murmura unes paraules, li fot una escopinada i li fica dins la butxaca sense que en Toni se n’adoni).
TONI (entra dins el taxi): Al “Tretze Rue del Percebe” aviat si us plau!
TAXISTA: Ipso facto! (De sobte apareixen un munt de cotxes i el pàrking es col·lapsa; renega en veu baixa) Merda! D’on ha sortit tota aquesta cotxada?!!
TONI (quasi tremolant): Perdoni que li sap greu pujar un poquet la calefacció? Fa fred de neu aquí dins!
TAXISTA: És clar que sí un momentet...(Fa girar la roda de l’aire i se sent un renou sospitós): crek crak. Vaja! Precisament ara!
TONI: Què ha estat?
TAXISTA: Disculpi però crec que hem perdut la calefacció.
TONI (li surt fum de la boca quan parla): Coses que passen. (Impacient i una mica emprenyat) Quin temps estarem a arribar? Encara no hem sortit del pàrking i vaig a una entrevista de feina molt important, sap? (El termòmetre del cotxe indica deu graus).
TAXISTA: No puc controlar el tràfic sap? I a més és difícil fer res amb aquest fred!!
TONI: Sí ja, les coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú però jo no estic per pardalades ara!
TAXISTA (emprenyat): Si no li agrada baixi! Són vint euros!
TONI: I una merda! Deu li basten! (tira un bitllet per damunt l’esquena del taxista i surt del taxi. De sobte el cel es tanca i comença a ploure. En Toni intenta tornar a entrar al vehicle però el taxista ha tancat les portes i el mira des de la finestra amb una rialleta a la cara i li fa un gest amb el dit). Cabrit!
ESCENA 2
Botiga de l'aeroport
Toni entra en una botiga de l’aeroport i troba un pertorbat amb un cistell a la mà esperant el seu torn.
TONI (es dirigeix cap al pertorbat): Que em podria indicar com arribar...?
PERTORBAT: És la fi del món!! (Interromp) S’acosta sap? I quan s’expandeix el cos estel·lar rebenta i esquitxa! (el mira fixament). Unes monedes? (remena el cistell).
TONI (se posa la mà a la cara): Ai mare! Sí sí estam fotuts, perdoni fris un poc.
PERTORBAT: Fa olor de malefici (glopeja d’una botella de vi i li acosta al nas).
TONI: I tu fas olor de claveguera! Vés a la merda! (Surt de la botiga).
PERTORBAT: Ja està tot dit, però com que ningú no escolta cal tornar-ho a dir: És la fi del món!!!! (Crida des d’enfora).
TONI: Sonat.
ESCENA 3
Pàrking de l’aeroport. Han passat dues hores, en Toni xerra per telèfon.
SENYOR MATUTES (enfadat i mirant un microscopi): Arriba tard.
TONI: Em sap greu senyor Matutes, una sèrie de desgràcies una darrera l’altra...
SENYOR MATUTES (interromp): Excuses! Ja m’ha fet anular la meva cita amb el massatgista (enfadat) i sàpiga vostè que és quasi impossible aconseguir una sessió amb en Sandro, és un dels millors de la ciutat. La puntualitat és un requisit indispensable si fa comptes treballar en aquesta empresa farmacèutica, no sé què s’ha pensat però som molt seriosos aquí!
TONI: Si senyor Matutes, disculpi senyor Matutes.
SENYOR MATUTES: Bé, crec que ja tinc totes les dades que volia (sentencia).
TONI: Però l’entrevista?
SENYOR MATUTES: Tenim el seu currículum, l’estudiarem i el cridarem.
TONI: Deixi que li expliqui...
SENYOR MATUTES: Gràcies, el cridarem.
TONI: Perfecte. (Penja).
Es troba amb la gitana.
TONI: Tu! Tot es culpa teva!
GITANA: Com te va el dia? (rient maliciosament).
TONI: Que m’has fet? Bruixa!
GITANA: Si senyor! I ja no en queden de tan bones com jo.
TONI: Ja m’has arruïnat el dia, desfés lo que hagis fet i ràpid!
GITANA: No serà tan fàcil, tot té un preu.
TONI: Cag en tot, quant?
GITANA: Mil eurets.
TONI: Què?!!!
GITANA: I una disculpa, clar.
TONI: Mala pu...
GITANA: Que dius res?
TONI: No no, perdona’m, anem a un caixer.
Deu minuts més tard i mil euros menys després.
GITANA: Tanca els ulls i repeteix: “jo només vull ser un trosset de natura en miniatura” deu pics.
TONI: Quin doi! Ni de conya!!
GITANA: Tu mateix, però la mala sort et perseguirà per sempre.
TONI: Val val, d’acord. Jo només vull ser un trosset de natura en miniatura, jo només vull ser un trosset de natura en miniatura, jo només vull ser un trosset de natura en miniatura, jo només vull ser un trosset de natura en miniatura...(va repetint, mentrestant la gitana li treu es trosset de paper higiènic de la butxaca i desapareix).
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
