Pots veure el VÍDEO DE L'OBRA: Vas a "Canal UIB", a la pàgina d'inici de la UIB a baix a la dreta.

Després a "Campus", i a "Activitats", i a baix vas dient següent fins que et surti l'obra

GRANOTES

D'ARISTÒFANES

Música: BALTASAR BIBILONI

ESTRENA: Dijous 19 de desembre a les 8 del vespre a l'Aula Magna de l'edifici Guillem Cifre (Campus UIB), a càrrec de quart de Mestre d'Infantil.

      REPARTIMENT:
DIONÍS . . . . . . . . . . . .. . . Marina Molada
XÀNTIAS  . . . . . . . . . . . .  Maria del Mar Mas
ÈSQUIL  . . . . . . . . . . . . . . Bàrbara Dalià
PLUTÓ . . . . . . . . . . . . . . . Azucena Marín
HÈRACLES . . . . . . . . . . . . Francisca Comas
EL SERVIDOR . . . . . . . . . . Agustí Rigo
EURÍPIDES . . . . . . . . . . . . Aida López
ÈAC  . . . . . . . . . . . . . . . .  Marisol Zamora
CARONT . . . . . . . . . . . . .  Laura Mas
EL MORT . . . . . . . . . . . . . Marina Noguera

CORIFEU . . . . . . . . . . . . .  Laura Mata
COR GRANOTES I INICIATS . . . Azucena Loza, Patrícia Zafra, Maria Antònia Tomàs, Xisca Serra, Marga Xamena, Sònia Sebastian, Francisca Maria Ripoll, Sònia Pinya, Marisa Serra,  Mercè Florit, Antònia Rosa Coll, Antònia Adrover, Jéssica Mengual, Maria Araceli Pérez, Xisca Coll, Sònia Cladera, Joana Vanrell, Maria Vidal, Giulia Macellari, Lydia Reverte, Raquel Sabater, Clara Hernàndez, Marina Noguera

Disseny d’escenografia . . . . . Catalina Fornés, Apol·lònia Gil

Piano: Joana Maria Furió

Direcció: Antoni Artigues

COMENTARI DE GRANOTES D'ARISTÒFANES

AUTOR I CONTEXT
     Aristòfanes (Atenes 450-385 aC), ara fa dos mil cinc-cents anys, escriu les primeres comèdies. Així com ara les comèdies solen ésser més casolanes, de trulls de parelles i embulls familiars, les d’Aristòfanes tenen un contingut més filosòfic i poètic, com les tragèdies de l’època, i també més cívic, amb molta crítica i befa dels governants (sempre esmentats pel seu nom).
     De fet, Aristòfanes viu a l’època d’or de la tragèdia grega. Conviu amb Sòfocles i Eurípides. Èsquil, el primer gran tràgic grec, que ja és mort, es continua representant. La tragèdia grega ens fa veure l’home mesurant les pròpies potències i la pròpia llibertat enfront d’ell mateix i dels altres (homes o déus).
     Critica Eurípides a Les granotes i a Les Tesmofòries, perquè ja no és un tràgic, sinó que està tocat del pessimisme actual, que renuncia a explotar les potències de l’home en profit de la vida quotidiana social. També Sòcrates, que viu a la seva època, sofreix, per motius semblants als d’Eurípides, la sàtira d’Aristòfanes a la comèdia Els núvols. 
      Els cavallers, és un atac al demagog Cleó. Les vespes, és una burla contra la mania d’Atenes d’asseure’s en els jurats públics a jutjar les causes. Acarnesos és una sàtira contra el partit de la guerra i els generals. D’altres comèdies seves són contra la guerra: La pau, i Lisístrata, en què les dones, cansades de guerra, diuen als homes que no ho faran més amb ells mentre no hi hagi pau. A L’assemblea de les dones, aquestes, cansades de veure els disbarats polítics dels homes, prenen l’assemblea, el poder. Plutus és un intent de tornar la vista a La Riquesa, que és cega, perquè afavoreixi els bons. Veim que en totes hi ha sàtira política, però sovint obrint poèticament camins alternatius.

ARGUMENT
     Dionís en companyia de Xàntias i disfressat d’Hèracles vol baixar a l’altre món perquè s’han mort els grans tràgics grecs (Èsquil, Sòfocles i Eurípides), i vol tornar a la vida un dels grans tràgics, perquè el món dels mortals, sense la tragèdia, sense la poesia, és menys habitable.
     Com habitualment a les seves comèdies, Aristòfanes comença amb escenes grolleres per fer riure la gent (els pets de Xàntias, la disfressa de dona de Dionís...). I continuen les escenes còmiques en la davallada cap a l’Hades.
     A més de la comicitat, hi ha poesia tot el temps: els cors de les granotes i dels iniciats

PERSONATGES
     HÈRACLES: Zeus, el deu màxim de l'Olimp era molt femeller. Un dia va voler jeure amb la bella Alcmena, la dona d'Amfitrió, i per fer-ho agafa la figura d'Amfitrió, que és a la guerra (i tant li va agradar de llavors ençà un que dóna el millor de casa als convidats és anomenat amfitrió). Al cap de poc torna Amfitrió de la guerra i fa l'amor amb Alcmena (que pensa: "Avui aquest home meu va fora corda"). Bé, al cap de nou mesos té bessonada: Hèrcules, fill de Zeus, semidéu, i Eristeu, fill d'Amfitrió. S'adonen que Hèracles és fill de Zeus perquè de nadó mata una serp amb les mans. Hera, la dona de Zeus, que era molt gelosa, i amb motiu, s'enfada molt i vol castigar Hèracles. Haurà de fer tot el que Eristeu li mani. Són els dotze treballs d'Hèracles (n'hi ha una paròdñia a "Les dotze proves d'Astèrix"). Eristeu a cada treball que li encarrega pensa que morirà: matar un lleó monstruós i dur-ne la pell (és el que du Dionís per sembla Hèracles); dur viu un senglar que aterria la població; matar el bou de Creta, amb qui la reina Pasifae ha engendrat el Minotaure; dur les pomes d'or del jardí de les Hespèrides (això és L'amor de les tres taronges); etc. I el darrer treball és treure el ca Cerber de l'avern, un monstre amb tres caps i coa de serp que vigila que els morts no fugin de l'Hades; per això Èac, quan veu Dionís que es fa passar per Hèracles s'enfada tant.
     CARONT: El barquer que passa la gent de la riba dels vius a la dreta dels morts, i en cobra dos òbols (d'aquí posar dues monedes damunt els ulls dels morts).
     DIONÍS: És el Bacus llatí, rei del vi, de la festa, de les orgies, del teatre; per això quan Èsquil, Sòfocles i Eurípides són morts, en vol fer tornar un.
     XÀNTIAS: És l'acompanyant de Dionís (com en Sancho Panza). Ja Gilgamesh, heroi mesopotàmic és acompanyat per Enkidu (un selvàtic civilitzat per una dona), en les seves aventures (matar un brau que guarda el bosc, trobar la immortalitat).      

TEMA
     El tema principal és el debat entre qui cal salvar de la mort, Èsquil o Eurípides?
Èsquil mostra humans lliures, herois que actuen amb llibertat, amb dignitat, fins i tot en situacions extremes, sense por de conseqüències ni càstigs.
Eurípides presenta, com a prototipus humans, éssers esquixofrènics, maníacs sexuals. Degrada els personatges. Renuncia a explotar les potències de l’home en profit de la vida social quotidiana.
Aristòfanes rebutja els mals exemples que dóna el teatre d’Eurípides.
El gran debat que s’estableix a Les granotes és: si la literatura ha d’ésser un retrat del que es veu, o bé si la literatura ha de mostrar noves vies, noves visions.
    
ESCENARI (atmosfera)
     L’obra passa en TEMPS real, sense cap interrupció.
     El LLOC on passa l’acció és a l’Hades, el regne dels morts, i en el camí per arribar-hi.
     Potser l’element més ostensible és la barca de Caront.     
  
ESTIL
     Les comèdies gregues tenen un elevat grau d’obscenitat; sovint els actors accentuen aquesta grolleria, amb la gesticulació, posant-se fal·lus de cuir, amb danses lascives...
     Aquest element no és, però, el principal, sinó transmetre idees, que són ben poètiques.
     El llenguatge és molt col·loquial, tot tractant de temes elevats.
     Les escenes es precipiten acceleradament, de manera que no es perd ni un instant.

INTERPRETACIÓ
     És una obra molt poètica i també còmica. Per tant la interpretació ha d’ésser prou modulada per permetre moments poètics i moments còmics (sempre sense sobreactuar).
     Has de llegir tota l’obra per veure’n bé el sentit, i poder interpretar adequadament el teu personatge. En l’acte en què intervinguis, has de llegir tant el que dius com el que et diuen, perquè va tot lligat. Has de veure quines reaccions (pensaments, sentiments..., gestos o posat) tens quan parla l’altre: tingues en compte que actues tot el temps que ets damunt l’escenari.
     Per aconseguir una bona caracterització interpretativa de cada personatge t’has de fixar: -en el que el personatge diu i en el que fa (les acotacions), -i en la relació, de paraula o de fet, dels altres personatges amb aquest.
     Si vius el que dius ho faràs viure als altres. T'hi has d'abocar, com els nins quan juguen.

Aristòfanes
GRANOTES

PERSONATGES:
XÀNTIAS (esclau-company de Dionís)
DIONÍS (el déu del beure, del barrinar i del folgar)
HÈRACLES (el dels dotze treballs)
EL MORT i dos que el duen
CARONT (el barquer que passa la gent de la riba dels vius a la dels morts)
COR DE GRANOTES
COR D’INICIATS
CORIFEU
ÈAC (jutge dels morts)
LA SERVIDORA
EURÍPIDES
ÈSQUIL
PLUTÓ

ESCENA I

Som al camí que mena a l’Hades.
Al fons es veuen dues cases, a la dreta la d’Hèracles, a l’esquerra la de Plutó.
En començar l’acció entra DIONÍS, que du coturn tràgic (calçat que augmenta l’alçada dels actors) i un luxós vestit color safrà, de dona i damunt una pell de lleó i a la mà una clava (la pell de lleó i la clava són els distintius d’Hèracles); l’acompanya XÀNTIAS, carregat amb un fardell molt gros, que du penjat en un bastó que recolza a l’espatlla.

XÀNTIAS: Amo, ¿dic alguna cosa d’aquelles habituals que sempre fan riure el públic?

DIONÍS: Sí, per Zeus, el que vulguis, però no allò de “ara canviant d’espatlla el garrot m’ha vingut caguera”. D’això te’n guardaràs bé prou, perquè ja és repicar els alls.

XÀNTIAS: ¿I no puc dir que, amb aquest pes tan gros, si qualcú no me’n descarrega, faré un pet?

DIONÍS: No ho fessis, perquè jo, quan vaig al teatre, sempre que hi sent un acudit d’aquests, m’entorn envellit més d’un any.

XÀNTIAS: Aleshores, ¿per què he d’anar tan carregat si no puc dir el que fa riure més de les comèdies, ai, trist de mi?!

DIONÍS (ja veu la porta d’Hèracles): Calla, que ja hem arribat.

ESCENA II

DIONÍS toca ben fort amb la clava a la porta d’HÈRACLES

DIONÍS: Ei, bergant, ei, dic, obri!

HÈRACLES (des de dins, encara amb la porta tancada): ¿Qui repica d’aquesta manera? Sigui qui sigui, semblen potades d’un centaure. (Obre la porta i quan veu Dionís vestit d’aqueixa manera diu:) ¿Què és això???

DIONÍS (en veu baixa a Xàntias): Has vist quina por que li faig...

XÀNTIAS: La por que té és que siguis un boig.

HÈRACLES (per ell mateix, aguantant-se el riure): ¿Qui deu ésser aquest que va vestit amb els meus atributs, la clava i la pell de lleó damunt un vestit groc de dona i els coturns tràgics?

DIONÍS: Diantre! Vine aquí que et necessit per una cosa.

HÈRACLES: És que em compix de rialles quan et veig amb la clava i els coturns, i la pell de lleó damunt aquest vestit de dona. ¿De quin lloc de la terra surts?

DIONÍS: Embarcat en una nau, he llegit l’Andròmeda d’Eurípides, i tot d’una un desig m’ha punyit el cor i no saps amb quina vehemència.

HÈRACLES: ¿Desig d’una dona?

DIONÍS: No.

HÈRACLES (mig rient): ¿D’un jovenet?

DIONÍS: De cap manera. (Pausa) Però no te’n riguis de mi; la passió que em maltracta és molt forta.

HÈRACLES: ¿Quina és aquesta passió, germanet?

DIONÍS: Necessit un poeta savi, perquè se’ns han acabat; els que ens queden són dolents.

HÈRACLES: Però si a la terra hi ha tot un tropell de poetes que componen tragèdies. I en xerrameca no els guanya ni Eurípides.

DIONÍS: No són més que secalls i xerrameca, música d’oronelles, pervertidors de l’art. (Pausa) Ara escolta: el que m’ha fet venir amb aquest vestuari, tot imitant-te a tu, és que m’indiquis com vares anar a l’avern. Assenyala’m els ports, els bordells, les fonts, els camins, les fondes on hi hagi més poques xinxes... Digue’m un camí que no sigui massa gelat ni massa calorós.

HÈRACLES: A veure: ¿quin és el camí que et diré primer? ¿Quin? En tens un que surt d’una soga i un tamboret: et penges.

DIONÍS: Atura! M’anomenes un camí asfixiant.

HÈRACLES: Doncs un senderó que fa drecera i és molt fressat, el del morter...

DIONÍS: ¿Vols dir la cicuta? És un camí glacial i inclement: les cames se’t gelen a l’acte. Per aquest camí no hi aniré. Vull anar al regne dels morts per aquell camí que tu, temps enrera, hi vares baixar.

HÈRACLES: Però és que la travessa és llarga, perquè primer arribaràs a un llac gran i insondable.

DIONÍS: ¿I com el traspassaré?

HÈRACLES: En una barqueta petita així (gest amb les mans) un home vell, el barquer, et transportarà; te’n cobrarà dos òbols.

DIONÍS: Oh, quin poder tan gros tenen a tot arreu els dos òbols!

HÈRACLES: Després d’això veuràs serps i unes feres terribilíssimes; n’hi ha a desdir.

DIONÍS: No provis de fer-me por; tanmateix no em desviaràs del camí.

HÈRACLES: A continuació hi ha una gran llotada i un merder sempre fluid, en el qual contemplaràs els que acomiaden els especuladors, els banquers, els polítics, els...

DIONÍS: Pels déus, no continuïs, que ara em comences a espantar.

HÈRACLES: Més endavant et rodejarà un buf de flautes i veuràs una llum bellíssima com la d’aquí, uns bosquets de murtra, uns seguicis benaurats d’homes i dones enmig de grans aplaudiments.

DIONÍS: I aquests, qui són?

HÈRACLES: Els iniciats en els misteris d’Eleusis. Són els que et diran tot el que et calgui; ells viuen ran mateix del camí; canten, a les portes de Plutó. (Entrant i tancant la porta:) Que tot et vagi bé, germanet!

DIONÍS (a Hèracles): I salut també a tu.

ESCENA III

DIONÍS (a Xàntias): Tu, torna a agafar el bolic.

XÀNTIAS: No, t’ho preg. Lloga algú dels qui s’enduen cap allà.

Entren dos homes que duen un MORT en un baiard.

DIONÍS: Mira, duen aquest mort. (Al mort:) Ep, tu, a tu et parl, difunt! Home, ¿voldries dur aquests bolics a l’Hades?

EL MORT (que s’incorpora en el baiard): Què cobraria?

DIONÍS (li ensenya dos òbols): Això

EL MORT: Si no afluixes dos dracmes no gastis paraules.

DIONÍS: Té, pren nou òbols.

EL MORT: No! Primer reviure!

Mutis del MORT, que s’ha tornat a ajeure, i els homes se l’enduen.

XÀNTIAS: Quins fums, aquest maleït! Que gemegui. Ja ho duré jo mateix.

DIONÍS: Ets generós i servicial. Anem cap a la barca.

ESCENA IV

Se’n van fins a un racó de l’escena, i davant d’ells surt la barca de CARONT, remant.

CARONT: Oop! Oop!

XÀNTIAS: ¿Què és, això?

DIONÍS: Això? Per Zeus, és aquell mateix llac que Hèracles ens va dir. I també veig la barca.

XÀNTIAS: Sí, per Posidó. I aquest d’aquí és Caront.

DIONÍS: Salve, Caront! Salve, Caront! Salve Caront!

CARONT: ¿Qui és que va a reposar de mals i d’embolics? ¿Qui és que va a la planúria de l’Oblit?

DIONÍS: Jo.

CARONT: Au, embarca tot d’una.

DIONÍS (a Xàntias): Amunt, venga!

CARONT: No el vull a la barca, amb aquest bolicot. Li tocarà córrer i vorejar el llac circularment.

XÀNTIAS: Ai de mi, desventurat.

Mutis de XÀNTIAS.
DIONÍS munta a la barca, que es troba en un extrem de l’escena, i que durant el cant de les GRANOTES creua l’escena de punta a punta.

CARONT: Tu, posa’t als rems.

DIONÍS: ¿Com vols que vogui si no ho he provat mai ni tenc experiència de la mar?

CARONT: Molt fàcilment, perquè sentiràs uns cants bellíssims tan bon punt t’hi hagis posat.

DIONÍS: Cants? De qui?

CARONT: Uns cants meravellosos de les granotes-cignes.

DIONÍS: Molt bé. Marca’m el ritme.

CARONT: Oopop! Oopop!

La barca comença a avançar a través de l’escena.

COR DE GRANOTES:
Brequequequex coax coax!
Brequequequex coax coax!
Filles palustres de les fonts,
cal que entonem el rítmic crit
del cant que férem retrunyir
cantant himnes a Dionís,
quan saltant en èbria gresca,
la gent acut a la gran festa.
Brequequequex coax coax!

DIONÍS (recitat):
Ja tenc butllofes a les mans
i vosaltres coax coax.
No sou res més que aquest coax!

COR DE GRANOTES:
I tant que ho som, perquè les Muses
de bella lira ens estimaren,
també Apol·lo déu de l’art,
i Pan, que fa sonar la flauta,
sempre ve aquí a cercar la canya
que es fa en l’aigua d’aquests estanys.
Brequequequex coax coax!

DIONÍS (recitat):
Fa temps que el cul el tenc suat
i ara crec que parlarà.
Brequequequex coax coax!
     (Fa un pet formidable)

COR DE GRANOTES:
No et pensis que ens faràs callar,
encara raucarem més fort,
entonant un bell so de dansa
amb el brogit de les bombolles.
Brequequequex coax coax!

Les granotes desapareixen.

CARONT: Ja hi som, desembarca i paga’m el passatge.

DIONÍS: Aquí tens els dos òbols.

Han arribat a l’extrem oposat de l’escena. CARONT i la barca despareixen.

ESCENA V

XÀNTIAS (que arriba): ¿Has vist en algun lloc els especuladors que aquell ens ha dit?

DIONÍS: Ja ho crec, per Posidó, (mira el públic) i encara ara els veig.  (Pausa). ¿Ara què hem de fer?

XÀNTIAS: El millor és tirar endavant, perquè ara ens trobam al lloc on Hèracles ha dit que hi ha unes feres horribles.

DIONÍS: Feia el fatxenda perquè jo m’escagarrinàs. Gelosia que em té. Justament el que m’agradaria és topar aquestes feres i fer una gesta digna d’aquest camí.

XÀNTIAS: Per Zeus! Doncs ara sent com un rebombori.

DIONÍS (esglaiat): ¿On, on és?

XÀNTIAS: Davant tu.

DIONÍS: Doncs fés via, posa’t davant.

XÀNTIAS: I ara veig una fera molt grossa.

DIONÍS (espantadíssim): ¿I com és?

XÀNTIAS: Esgarrifosa! Es converteix en tot. Ara és un bou, ara una mula i mira, ara és una dona a la flor de l’edat.

DIONÍS: ¿On és que me n’hi vaig escapat?

XÀNTIAS: Ja ha deixat d’ésser dona, ara és un ca. (Pausa) I ara ja ha desaparegut.

DIONÍS (respira alleujat): Fuuuuu...

XÀNTIAS: Ei. No has sentit res?

DIONÍS (esglaiat): Jo? Què?

XÀNTIAS: Com el buf d’unes flautes.

DIONÍS: Si, i, per cert, també m’ha orejat un alè com de torxes d’allò més misteriós. Au! Ajupim-nos sense fer renou, que escoltarem.

XÀNTIAS: Això són els Iniciats de que Hèracles ens parlà. Canten la ruta de bauxa de les dionisíaques.

S’agotnen tots dos en un extrem de l’escena. Se sent, encara fora, el cor d’Iniciats.
Entra en escena el COR D’INICIATS i el CORIFEU.

COR D’INICIATS:
Oh molt estimat Dionís,
au vine a dansar amb els amics
el ball de gresca i desenfré
la dansa boja dels poetes.

CORIFEU (recitat):
Mantinguem lluny dels nostres cors
aquells que no canten ni dansen
i sols transmeten malhumor,
aquells que el càrrec aprofiten
per fer doblers i anar de vicis.

COR D’INICIATS:
Lloem la divina Demèter
que ens atorga els fruits de la terra.
Oh Demèter, fes-nos costat,
gran deessa de les orgies,
salva aquest cor d’iniciats,
perquè pugui tranquil·lament
de dia i de nit ‘nar dansant,
rient, i folgant i cantant

CORIFEU (recitat):
Ara cridau el déu gentil
que ens és company d’aquesta dansa.

COR D’INICIATS:
Oh, honorable Dionís
ets tu l’inventor de la festa.
Tu trobares manera bona
que mai no parem de ballar
i que juguem sense cap càstig.
Oh Dionís, vine amb nosaltres.

DIONÍS (es mostra. Al Corifeu. Recitat):
Podríeu dir-nos on és
la porta on viu Plutó?

CORIFEU (recitat):
No et cal anar gaire lluny
ni tornar-ho a preguntar.
Sàpigues que has arribat
just davant la seva porta.

ESCENA VI

El COR s’arracona a la dreta en un remarcable segon terme.
DIONÍS i XÀNTIAS s’atansen a la porta de Plutó, que és a l’esquerra.
DIONÍS truca, i ÈAC respon.

ÈAC: Qui hi ha aquí?

DIONÍS: Hèracles, el forçut.

ÈAC: Fastigós, desvergonyit, barrut, bergant, rebergant i recontrabergant! Vas ser tu qui es va abraonar al nostre gos, el Cerber; l’escanyares i ens fugires. El seu vigilant era jo… Però ara t’he ben atrapat; una morena se t’encastarà als pulmons i les Gorgones t’ompliran de sang les entranyes.

Mutis d’ÈAC.

XÀNTIAS (a Dionís): Ep, tu, què has fet?

DIONÍS: M’he cagat. Aplica’m una esponja sobre el c…or.

XÀNTIAS: Aquí la tens. Posa-te-la tu mateix.
     (Dionís s’eixuga el darrera)
Pels déus! És aquí que el tens el cor, tu? Ets el més gallina dels déus i dels homes.

DIONÍS: Au, ara, ja que ets valent i decidit, tu converteix-te en jo: agafa aquesta clava i la pell de lleó. I jo et faré de bastaix.

XÀNTIAS: Sí, dóna-m’ho tot d’una.
     (Fan el canvi de vestit)
Mira’m: som l’Hèracles-Xàntias: veuràs si som poruc i si tenc un coratge com el teu.

Entra la SERVIDORA.

SERVIDORA: ¿Has vingut, estimadíssim Hèracles? Entra aquí, que la dea, tan bon punt ha sabut que ets aquí, ha rostit un bou sencer i ha posat a coure pastissos i tortells. Au, entra.

XÀNTIAS: Magnífic! Gràcies.
     (Però fa acció de marxar)

SERVIDORA: Bromeges? No et pensis que et deixaré marxar. Perquè a dins ja hi ha la flautista que, per cert, és bellíssima, i, a més, dues o tres ballarines jovenetes que s’acaben de depilar. Au, entra.

XÀNTIAS: Vés, i digues a les ballarines que entr ara mateix.

Mutis de la SERVIDORA.

DIONÍS: Espera. ¿És que t’ho has pensat seriosament això que jo, per gastar-te una broma, t’hagi disfressat d’Hèracles. No em faltaria més que veure’t petonejant una ballarina mentre jo vaig rascant-me els daixonses. Treu-te aquesta pell.

XÀNTIAS: Bé, no passis ànsia: aquí ho tens. Però qui sap si alguna vegada, pel voler d’un déu, em necessitaràs.

S’ho canvien tot i queden com al principi de la comèdia.
Entren en escena ÈAC i uns quants ARQUERS.

ÈAC: Lligau-lo tot d’una, aquest lladre de cans, que rebrà el seu càstig. De pressa!

DIONÍS: Prohibesc a qui sigui de fermar-me o castigar-me. Jo som un immortal. Som Dionís, fill de Zeus. Si no, ja us podeu preparar.

ÈAC: Per Demèter! Jo això no ho puc endevinar. Entra. Si ets un déu, el meu amo Plutó i Persèfone et reconeixeran, ja que ells ho són tots dos, déus.

ESCENA VII

DIONÍS entra a la casa de Plutó. ÈAC fa mutis.
De la casa de Plutó en surt la SERVIDORA i es posa a parlar amb XÀNTIAS.

SERVIDORA: Per Zeus Salvador, el teu amo és un home noble.

XÀNTIAS: ¿Com no vols que sigui noble un que només sap beure, barrinar i folgar? (Pausa) I ara, digues, ¿què és aquest rebombori que hi ha aquí dins, i aquests crits i aquests improperis?

SERVIDORA: Són Èsquil i Eurípides. Aquí hi ha una llei pel que fa a la poesia tràgica: que qui supera els seus col·legues amb el seu art ocupa un tron darrera del de Plutó, fins que n’arriba un altre que li és superior. Èsquil posseïa el tron de la tragèdia. Quan va arribar Eurípides va fer una exhibició davant dels especuladors, dels parricides, dels lladres, els que aquí a l’Hades són majoria, i aquests decidiren que ell era el més savi. Des d’aleshores s’aferra al tron on seu Èsquil, i el poble avalota que se celebri un judici per veure qui d’ells dos és més hàbil en l’art tràgic.

XÀNTIAS: Quin poble? (Mira el públic:) ¿Aquesta púrria? (Pausa) ¿I Èsquil no té cap aliat?

SERVIDORA: És que aquí, (assenyala el públic) com veus, de gent noble n’hi ha poca. Plutó organitzarà immediatament un concurs, un judici, una confrontació entre ells pel que fa al seu art.

XÀNTIAS: ¿I com és que Sòfocles no s’ha aferrat també al soli?

SERVIDORA: Ell no, sinó que tan bon punt arribà besà Èsquil, li va donar la mà dreta, i s’assegué devora ell. Sòfocles, si és Èsquil el qui guanya quedarà on és; altrament declara que, amb tota certesa, lluitarà contra Eurípides.

XÀNTIAS: ¿I qui farà de jutge?

SERVIDORA: Això ha estat difícil, però quan han vist Dionís s’han girat cap a ell, perquè ell sí que és un expert en aquests afers. Però anem dins, perquè, sempre que els amos estam atrafegats resulta que nosaltres ho ploram.

Mutis de XÀNTIAS i de la SERVIDORA.

COR D’INICIATS:
Quina còlera tendrà
l’insigne poeta Èsquil
en sentir el baladreig
d’aquest xerraire d’Eurípides.
L’Èsquil és el pensament,
l’altre paraules amb floc.
Èsquil cridarà de veres
amb paraules com taulons.
L’altre amb llengua parolera
anirà fent torterols.

ESCENA VIII

Entren en escena EURÍPIDES, DIONÍS i ÈSQUIL.

EURÍPIDES (a Dionís): No el puc amollar, jo, el tron. I prou d’avisos! Et dic que pel que fa al nostre art, jo valc més que ell.

ÈSQUIL (a Eurípides): Tu ets el degenerat que acabes les obres dient: es casaren i foren feliços i menjaren anissos. Quina misèria és aquesta? Ets un autor d’esguerrats!

DIONÍS: Au, és hora de començar, si és que vols, Eurípides malaurat, continuar amb aquesta calabruixada. I tu, Èsquil, refuta’l; Tu, el primer que entre els grecs vares dir augustes paraules a través de la tragèdia, fes que la teva font ragi.

EURÍPIDES: Aquest trampós, quan arriba a la meitat de la tragèdia articula una dotzena de paraules grosses com vaques, terrorífiques i fantasmagòriques, que els espectadors desconeixen. Tot són mots que galopen, i parla d’àguiles-lleons… Per Zeus! Jo no feia, com tu. Quan vaig rebre de tu l’art tràgic, tot inflat de paraules grandiloqüents i feixugues, primer el vaig fer aprimar, que perdés pes; ho vaig aconseguir per mitjà de versets, de disgressions i de…  

ÈSQUIL: Bledes tendres! I un poc de xerrim i parloteig.

EURÍPIDES: Jo sé pedagogia i he ensinistrat aquests (assenyalant el públic) en l’art de la xerrameca…

ÈSQUIL: És just així com dius! Però tant de bo que haguessis rebentat, abans d’haver-los instruït en taral·la.

EURÍPIDES: Els he ensenyat la tendència a capgirar-ho tot, a tramar, a sospitar dolenteria, a meditar totes les coses… Perquè jo presentava coses casolanes.

ÈSQUIL: És tal com dius! (Pausa; a Dionís): Ell en els seus inicis va rebre de mi els personatges, que eren nobles i uns gegants, i no quatre ciutadans que s’esmunyen de les càrregues ciutadanes; no eren tampoc uns xerrameques ni uns pallassos com els d’avui. A la tragèdia Els perses us vaig ensenyar a voler triomfar sempre contra els enemics.

DIONÍS: Això sí que em va agradar.

ÈSQUIL: És que són homes com els meus personatges els que els poetes han de fer sortir. Mira com ja des del principi els poetes nobles han ensenyat coses útils. Perquè Orfeu ens ensenyà el ritus d’evitar sacrificis sagnants. Hesíode ens instruí en l’agricultura. I el diví Homer en les virtuts bèl·liques. Jo faig sortir a les tragèdies homes valents, per aixecar fins a aquestes figures l’home ciutadà. Però no hi faig sortir prostitutes com Fedra. Prou sap tothom que no he fet sortir mai una dona enamorada.

EURÍPIDES: Per Zeus! És que tu no tens res d’Afrodita.

ÈSQUIL: I que no en tengui mai! Però sobre tu i sobre els teus personatges Afrodita s’hi ha assegut ben feixugament; a tu mateix és ella qui t’ha ensorrat.

DIONÍS: Això sí que és veritat. (A Eurípides) Les traïdories que tu penjaves a les altres dones, t’han apallissat a tu mateix a dins ca teva.

EURÍPIDES: Sigui com sigui: ¿no es dóna de debò l’argument que jo he compost per a Fedra?

ÈSQUIL: És ben real! Però el que ha de fer el poeta no és rabejar-se en les coses execrables. Perquè si el que ensenya els nins petits és el mestre, quan ja són jovenets és el poeta. És imprescindible que nosaltres diguem sempre coses útils.

EURÍPIDES: I quan tu fas servir paraules tan altes com el Parnàs, ¿això és ensenyar coses útils a aquells que cal que eduquem humanament?

ÈSQUIL: Desventurat! És forçós que nosaltres infantem paraules que expressin els nostres grans pensaments. En canvi tu fas servir la xerrameca i personatges baixos de sostre. ¿No has posat en escena alcavotes, que diuen que la vida no és vida? La nostra ciutat, ara la tenim plena de pixatinters que sempre engalipen el poble.

DIONÍS: Ara, pels déus, acabau, que ja arriba Plutó.

Uns servidors col.loquen un tron enmig de l’escena i PLUTÓ s’hi asseu.

DIONÍS: Tots dos em són amics i em costa decidir-me, perquè no em vull barallar amb cap d’ells dos. L’un, el crec savi, i l’altre em diverteix.

PLUTÓ: Aleshores, ¿no faràs allò per què has vengut?

DIONÍS: ¿I què, si em decidesc per un d’ells dos?

PLUTÓ: El podràs agafar i anar-te’n amb ell. Així no hauràs fet el camí debades.

DIONÍS: Moltes gràcies.

PLUTÓ (a Dionís): Ja pots decidir.

DIONÍS: Per vosaltres dos la meva sentència serà aquesta: “elegiré aquell que el meu esperit ama”. (Pausa). Triaré Èsquil.

EURÍPIDES: Criminal! ¿És que tant te fa deixar-me mort aquí?

DIONÍS: Tu mateix en un vers dius: “¿Qui sap si morir no és el mateix que viure?”

PLUTÓ: Doncs, Dionís, entrau ara tu i Èsquil, perquè abans que marxeu vull oferir-vos un banquet.

DIONÍS: Bona paraula, per Zeus

EURÍPIDES fa mutis per una banda, i PLUTÓ, DIONÍS i ÈSQUIL entren al palau.

ESCENA IX

COR D’INICIATS:
Feliç home agraciat
i de gran intel·ligència.
Has estat prudent i bo
i tornaràs a ca teva,
per a bé dels ciutadans.
I quan siguis amb mortals,
no t’asseuràs a debatre
amb en Sòcrates prosaic.
Que tu t’estimes molt més
bons versos i poesia:
que és l’art de les teves Muses.

Altra vegada en escena PLUTÓ, DIONÍS  i ÈSQUIL.

PLUTÓ (recitat):
Au, Èsquil, vés-te’n satisfet
i salva la nostra ciutat
amb bons consells i poesia.
Educa els que estan en la prosa.
(Li dóna unes cordes:) Això ho dónes als que governen;
i també els has de donar això (li dóna un murter amb cicuta).
I els pots dir que vénguin de pressa
que si no els aniré a cercar.

ÈSQUIL (recitat):
Ho faré. I tu el meu tron
dóna’l a Sòfocles, per ara,
que me’l vigili i me’l conservi.
Ell em segueix en saviesa.
I recorda-te’n bé que Eurípides,
aquest home xerraire i fals
no pot asseure’s al meu tron.

PLUTÓ (recitat, al Cor):
Vosaltres, cor, il·luminau-lo
amb les vostres torxes sagrades
i mentre li anau fent seguici
que ressonin els vostres himnes.

COR:
En primer lloc, déus subterranis
desitjau un camí feliç
a aquest poeta que se’n va
i que puja cap a la llum.
I suggeriu a la ciutat
projectes per a béns magnífics.

FOSC

             ÍNDEX DE NOMS PER ORDRE D’APARICIÓ A L’OBRA
--HADES: Els inferns, on són confinades les ombres dels éssers humans.
--HÈRACLES: Zeus, que era molt fameller, va aprofitar que Amfitrió no era a ca seva per presentar-s’hi amb la forma d’Amfitrió i colgar-se amb la seva dona, Alcmena (d’aquí ve el concepte d’amfitrió, el que t’ofereix fins i tot la dona). Després va arribar Amfitrió i també es ca colgar amb la dona. Va tenir bessons: Euristeu, fill d’Amfitrió, i Hèracles, fill de Zeus, que només amb un parell de mesos va matar dues serps que es fotien al seu bres. Hera, la dona de Zeus, gelosa amb molt de motiu, tant el va marejar que ell va consentir que Hèracles hagués d’obeir Euristeu en tot. I aquest li manà els dotze treballs que surten a l’Astèrix.
--DIONÍS: Déu del vi i de l’alliberament, la deïtat més gran del món grec antic, i encara ara. És el Bacus dels romans.
--CENTAURE: Raça de criatures amb el cos i les potes de cavall, i el tors, el cap i els braços d’home.
--ANDRÒMEDA D’EURÍPIDES: És una història llarga, mira el google.
--ZEUS: El déu suprem dels déus grecs.
--POSIDÓ: El déu dels mars. És el Neptú dels romans.
--CARONT: El barquer que passa la gent de la riba dels vius a la riba dels morts.
--MISTERIS D’ELEUSIS: Són els ritus més importants dels grecs en honor de Demèter, la dessa terra.
--PLUTÓ: El déu de l’infern.
--MUSES: Filles de Zeus, són les deesses de les belles arts, la música i la literatura.
--PAN: Déu pastor, i músic.
--APOL·LO: Déu de les arts, de la música i del sol.
--DEMÈTER: Gran deessa de la terra. És la deessa blanca, la deessa lluna, que ha sobreviscut al patriarcat posterior.
--DIONISÍAQUES: Disbauxes en honor de Dionís.
--ÈAC: Fill de Zeus, jutge dels morts.
--CERBER: El ca guardià dels inferns.
--GORGONES: Tres criatures femenines d’aspecte esfereïdor.
--PERSÈFONE: Reina dels inferns.
--ÈSQUIL: El primer gran poeta tràgic de Grècia.
--SÒFOCLES: El segon gran poeta tràgic de Grècia.
--EURÍPIDES: El tercer poeta tràgic de Grècia.
--ORFEU: El gran músic de la mitologia grega. Quan mor la seva estimada Eurídice va a cercar-la a l’altre món; li diuen que pot anar amb ell si ell no es gira a mirar-la; però ell es gira.
--HESÍODE: Autor de la primera cosmogonia.
--HOMER: Autor de l’Ilíada i l’Odissea.
--FEDRA: Era de Creta. Eurípides va fer una tragèdia sobre ella.
--SÒCRATES: Filòsof sofista.

PARTITURES

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA